dimarts, 30 de desembre del 2008

Final del 2008


Una de les moltes manies que tinc –perquè tothom en té- és guardar totes les meves agendes. Ja em direu quina beneiteria, però hi ha moments que m’agrada saber què vaig fer, on vaig anar, quan vam anar a veure aquella obra de teatre o aquella pel·lícula, quan va ser que ho vam passar malament per aquella febrada... I si algun dia és millor que altre per repassar-ho, aquest és avui, quan toca fer balanç de tot l’any que estem a punt de tancar.
Vaig començar l’any a Quart, amb molt bona companyia. Colla, molta colla, però la M. estava molt enfebrada, massa; potser aquell ja va ser el principi, el que ens anunciava que el mes de febrer passaríem una setmana a l’hospital de Sant Joan de Déu. Mai havia estat ingressada, la veritat, i ens vam espantar força. Res, que el seu punt feble és el coll, les angines...
Gener. Comencen les classes de reforç de la M., abans no s’angoixi massa. Assisteixo a la presentació del llibre Paraules del president Benach, amb una presentació divertidíssima que va fer en Carles Capdevila. Representacions dels Pastorets, típiques del gener i el febrer, ajudant els dimonis i els follets a vestir-se i desvestir-se. S’inaugura l’exposició “Metges catalans a l’exili” i també van començar les oposicions a correctors dels meus companys de feina.
Febrer. Carnestoltes. Comencem a mirar la informació de les colònies de la Generalitat “L’estiu és teu”. La V. assaja per anar a tocar amb l’orquestra a Santander. La M. assisteix al seu primer partit del Barça al Camp Nou. Com ja he apuntat abans, la M. passa una setmana a l’habitació 155 de la planta 10 de l’hospital de Sant Joan de Déu. En faig 44 i el meu pare 70. Tot i ser fort com un roure, té el genoll tocat. Se’ns espatlla el televisor. La meva germana va a Mallorca amb la coral, un cap de setmana, i ens porta ensaïmades. Visitem el monestir de Sant Benet de Bages, impressionant. Comencen els assajos de la Lira d’Orfeu. I truquem a la Florència, perquè el senyor Benet està hospitalitzat.
Març. Fem unes noves ulleres per la M. Hi ha eleccions a l’estat espanyol. Seguim parlant amb la Florència. Mor el pare Cassià M. Just. Se celebra el sorteig de la Generalitat per a les colònies de l’”Estiu es teu”, i toca a l’alberg de Núria. Mor en Josep Benet, un gran home. El bon amic J. Lopesino presenta el llibre Maragda. Anem a veure L’home, la bèstia i la virtut, al TNC. Surt el llibre Memòries I, de l’esperança a la desfeta (1920-1939), de Josep Benet.
Abril. La V. marxa tres dies amb l’orquestra de l’Escola del Mar a Cantàbria, i està molt emocionada. S’activen els congressos polítics. Més assajos del musical la Lira d’Orfeu. La V. es fa mal al peu, i va una setmana enguixada. Lectura al Parlament de fragments de Mercè Rodoreda per celebrar sant Jordi. La M. celebra la setmana del cigró, que traduït vol dir una setmana “vivint” fora de casa, al cau. Pep Sala, a la Sala Cabañes, i hi puc tenir una bona xerrada, perquè tenim amics comuns. Inauguració del nou local casteller dels Capgrossos de Mataró, amb la descoberta d’una placa dedicada a la Mariona. Glups! La M. és el primer any que participa en una parada de roses amb el cau. Anem a veure Boscos endins, de Dagoll Dagom, al teatre Victòria. La M. se’n va a fer el Puigmal, i dormen a l’alberg Pic de l’àliga. Operen el pare del genoll.
Maig. Comencen les representacions de la Lira d’Orfeu. En T. Cabré porta el Viatge a Califòrnia al Teatre Monumental. Es presenta el llibre de les escoles de Barcelona, de Marc Cuixart. Concert de Càritas al Foment, amb forces corals de Mataró. Cantem la Passió del segle XXI a la residència d’avis Gatassa. Les nenes es presenten al càsting de la pel·lícula Dieta mediterrània. No hi ha sort. Guardiola substitueix F. Reijkaard.
Juny. Mes ple de concerts d’orquestres diverses, tant de la M. com de la V. Molta música! Elecció del president i del secretari general d’ERC, canvis. Visita a la Maternitat d’Elna i al Museu de l’Exili de la Jonquera, amb l’excepcional companyia de l’Assumpta Montellà. Inici d’una bona relació. Apuntada als Pastorets –sí, sí, encara que sembli increïble i massa temps abans. La V. se’n va a Pineta, tres dies. S’acaba l’escola. Festa de la Música, amb la M. al violoncel. I la M. se’n va a Núria, amb les colònies de la Generalitat. Tercer any que s’hi apunta i s’ho passa pipa. Estrena de l’obra Jo en vull 18. Sexo en Nueva York.
Juliol. Reunions preparatòries per als campaments de finals de mes. Fem un cafè amb l’A. Montellà al Lo blanc, darrere l’ajuntament, m’engresca i començo a treballar. En J. fa de casteller per primer cop, i li agrada força. L'Antoni Bassas deixa de dir: "Bon dia, són les set". Les nenes marxen de campaments deu dies a Les Lloses, a prop de Ripoll, amb l’estrena de la M. com a intendent. Assaig especial dels Capgrossos per a la diada castellera de Les Santes. Sopar tradicional de Santes a cals Poch –no tinc paraules, sublim. Reunió preparatòria per a la sortida de la M. a la Pica d’Estats. Carai, quin estiu! Santes, Santes, Santes!
Agost. Marxem al Marroc. L’agenda és buida tot aquest mes, perquè les anotacions eren en una altra banda. De fet, ja en vaig anar fent post.
Setembre. Comprar els llibres de l’escola. Trobades amb els tutors. La M. se’n va a les colònies de música a La Farga del Montseny. Mor l’avi de la Clara de Ramon. Diada. En Jaume fa una conferència sobre en Salvador Armendares al Col·legi de Metges de Barcelona, a metges hispano-mexicans, i ells ens conviden a sopar en un hotel de Barcelona. Emocionant i agradable. En F. Viñals, de Mèxic, ve a Barcelona. Tornen a fer Jo en vull 18, i aquest cop la M. sí que hi pot anar. Amb la coral, cantem a Sant Adrià del Besòs. Nou bar-restaurant a la feina.
Octubre. Debat general. Sortida de traspassos. Anem al concurs de castells de Tarragona. S’estrena Iglú, de T. Cabré, al Temporada Alta de Girona. Celebració dels 25 anys de Primavera per la Pau, amb la Cantata de Santa Maria de Iquique. Acte d’homenatge a Xirinacs, al Palau de la Música. Comencen els assajos dels Pastorets. Presentació del llibre Josep Goday i Casals, de Marc Cuixart. S’estrena Che, a la Sala Cabañes, amb la M. fent de canonera. Ens tornem a trobar amb els amics de Granollers i de Sant Andreu, amb qui vam coincidir la nit al desert a Merzouga. Comencem a baixar, desplegar i penjar decorats dels Pastorets.
Novembre. Panellets, castanyes i moniatos a Quart. Surt publicat el llibre pòstum de Josep Benet, Joan Peiró, afusellat. Xerrades molt interessants al Museu Arxiu de Santa Maria. Neix la Rita. Diada castellera a Santa Maria. Mor en Josep Maria Francès, de Mèxic. Entrevista amb el tutor de la M. Presentació de la biografia de Francesc Candel. Les noces de Fígaro, al teatre Monumental, amb prova pilot. Neix en Ferran. Les nenes es presenten al càsting de la pel·lícula Blog. Anem a passar un cap de setmana a Montserrat, tranquils. Bones xerrades amb grans amics. 17 anys de casats. Mor la Mercè Armendares. Yes, Barack Obama can!
Desembre. No podré assistir al concert homenatge a Miquel Martí i Pol, coincideix amb el festival de ballet de la V. Mor en Joan Baptista Humet. Arriben a Barcelona els fills del diputat Dot i Arxé. Gran sotragada, mor un company de feina, jove, massa jove. Els fills Dot visiten el Parlament i tenen una audiència amb el president. El fenomen Manel, amb el CD "Els millors professors europeus" ja ha començat. La M. comença més classes de reforç. Anem a Olot, a la presentació del llibre Antoni Dot i Arxé, de l’Albert Planas, a la casa Trinxeria, i anem plegats a sopar a La Perla. Bona xerrada amb en Pere Bosch, exalcalde de Banyoles. Es fa una nova presentació del llibre Salvador Armendares a Arenys de Mar. Dinem amb l’Assumpta Montellà i família, a Cardedeu, i ens obsequia amb el nou llibre d’imatges de La maternitat d’Elna, un per a mi i un altre per al president Benach. Tarda magnífica! A la nit, Demà coneixeràs en Klein, de T. Cabré, al Teatre Gaudí Barcelona. El pare i la mare estan empiocats. Em telefona la G. i m'explica que ja li han assignat dos germans de cinc i quatre anyets, de l'Índia, i jo em poso a plorar. Canelons, torrons, neules, encàrrecs, àpats, tió, més àpats, Pastorets, pessebre vivent d’Òrrius, més Pastorets. Catalunya-Colòmbia, 2-1. Les nenes marxen a Santa Pau, quatre dies, just els dies que neva més a Osona i la Garrotxa. Quan no hi són hi ha massa pau a casa, què voleu que us digui. Avui tornen i ja tinc ganes de veure-les.

divendres, 19 de desembre del 2008

Crònica de la Guerra Civil a Catalunya. Edicions Dau, octubre 2008


Ahir vaig assistir a la presentació del llibre Crònica de la Guerra Civil a Catalunya (vol. I), al Palau de la Generalitat, atès que la Montserrat Catalán, directora de l’Arxiu Montserrat Tarradellas, ens havia fet arribar la invitació.
Permeteu-me que prengui un fragment de la ressenya que en fa la web Arc de Berà per dir-vos què hi trobarem: “El text principal és la Crònica diària de la Generalitat de Catalunya, document institucional de primer ordre que narra els esdeveniments transcorreguts del juliol del 1936 al febrer del 1938, i que complementarem, en un segon volum, i definitiu, amb tres escrits personals de Josep Tarradellas i un índex alfabètic de noms. Enriqueixen la lectura del llibre més de seixanta fotografies, moltes també inèdites”.
Així doncs, que la presentació del llibre es fes al mateix Palau on la crònica havia estat redactada, era d’un simbolisme que feia posar la pell de gallina.
Mentre la gent arribava, es saludava i prenia lloc per seure –corries el risc, de no fer-ho, d’haver de restar dret durant tota la presentació, perquè es va omplir de seguida–, vaig sentir com la Montserrat Catalán comentava que hi havia hagut un parell de paraules que els havia costat molt d’interpretar, i que al final havien vist que el mot era “ensopir”, i si hi va caure era perquè es veu que la paraula “ensopir” el president Tarradellas la deia molt sovint.
A la taula presidencial hi havia l’editor del llibre, en Ton Barnils, fill del ja desaparegut Ramon Barnils; el comissari del patronat de l’Arxiu Montserrat Tarradellas senyor Josep M. Bricall, i que fou conseller de Governació en el govern del president Tarradellas; el senyor Jordi Martí, delegat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona; el senyor Jordi Labòria, diputat de Cooperació de la Diputació de Barcelona, i el vicepresident del Govern, el senyor Josep-Lluís Carod-Rovira.
El parlament que va fer l’editor em va corprendre. Estic avesada a assistir a actes institucionals i, per regla general, el protocol fa que el clima sigui correcte, però fred. En Ton –permeteu-me que el tutegi, perquè crec que som de la mateixa generació– va fer un bon discurs i va saber arribar molt bé a la gent. Ens explicà, d’una manera ben detallada, que el fet que en Ramon Barnils, el seu pare, hagués fet donació de tot el seu fons al Monestir de Poblet li ha permès conèixer a la Montserrat Catalán. Que en conèixer de l’existència d’aquesta crònica diària del Govern de la Generalitat durant la guerra civil, i amb una editorial de només tres anys, va decidir llançar-se a l’aventura.
Pulcre de paraules, emocionat i content, va destacar l’acte de valentia que per a ell significava que el Govern de la Generalitat, fins i tot estant en guerra, decidís narrar tot el que feia i el que passava. Però també va sincerar-se dient que el que sobretot el va motivar a tirar-ho endavant va ser donar la veu als absents: al president Tarradellas, al president Companys, als refugiats, als morts, als bombardejos... I tal com ell va explicar al principi, quan va dir que si ho feia també era perquè el seu pare, si fos viu, se sentís orgullós del seu fill, si una cosa ens va quedar clara és que sí, que se n’hi hagués sentit.
Jo no havia sentit a explicar mai res d’aquesta crònica diària i qualsevol cosa que expliqués em sembla interessant. Que es va salvar perquè el pare del president Tarradellas, desobeint les ordres del seu fill, va enterrar-los en uns dipòsits a Saint Martin le Beau. Que el dietari el va impulsar el president Tarradellas, que hi va donar suport el president Companys, però que qui l’escrivia eren funcionaris de la Generalitat. Que es creu que a l’inici eren tres els funcionaris que ho feien, però que després sembla que l’autoria de la major part del text seria del senyor Joaquim Vilà i Bisa, cap de premsa de la Generalitat de Catalunya.
El senyor Bricall, coherent amb la seva manera d’exposar les coses, va ser precís, concís i va dir que no podia afegir res més després de les paraules d’en Ton Barnils, tot i que potser ell creia més interessants que la mateixa crònica els tres textos del president Tarradellas que sortirien en un segon volum.
La resta d’intervencions, potser més protocol·làries, atès que ho feien els representants de les institucions que havien ajudat en l’edició del llibre –Ajuntament de Barcelona, Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya–, van arrodonir aquesta presentació, agraint que després de gairebé setanta anys es pugui saber, d’una vegada per totes, amb més precisió, què és el que van viure i patir la gent d’aquella època.
Un cop acabat l’acte, vam proposar al senyor Josep Fornas acompanyar-lo fins a Vilassar de Mar, on viu. Llàstima de no portar una gravadora, perquè el trajecte també va ser molt interessant. Té la seva memòria i la del país al cap.
Ens explica que com que no se saben gaires coses del senyor Joaquim Vilà –sí del seu germà Antoni, que el substituí en el càrrec de cap de Premsa de la Generalitat quan el van assassinar–, n’ha començat una recerca. Ja ha trobat fotografies del senyor Joaquim Vilà en la col·lecció de fotografies de l’Agustí Centelles. Diu que també era de Vilassar.
També ens va parlar dels seus inicis en el món editorial, de la creació de l’editorial Pòrtic, de com volia recuperar la memòria històrica, ja fa anys, i va començar per publicar les memòria d’en Claudi Ametlla i de l’Aurora Bertrana.
Un home de vuitanta-quatre anys, amb un cap claríssim, presumit i ben vestit, em va regalar una de les millors hores del dia. La seva primera trobava amb el president Tarradellas, el novembre de 1962, a l’Hotel Estocolm de París, que el va conèixer gràcies a l’Andreu Abelló. De com li havia demanat que volia ser diputat al Parlament de Catalunya, si tot el que estaven intentant acabava bé; de tot el que havien compartit plegats, fins i tot l’experiència de tenir una filla amb síndrome de Down –la primera, el president Tarradellas, i la cinquena, el senyor Fornas–, i també de la frase que li havia dit el president Tarradellas el dia de la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya. Diu que estaven tots els diputats al Saló dels Passos Perduts, fent rotllana –no sé si hi heu estat mai, però és un saló que imposa– i que tothom va veure com el president Tarradellas se li apropava per dir-li alguna cosa, i que a cau d’orella, tot abraçant-lo, li va dir: “Tu ja ets diputat al Parlament i jo ja no sóc president de la Generalitat”. Sublim.

dissabte, 13 de desembre del 2008

Antoni Dot i Arxer (1908 - 1972)




Aquesta nit m’he posat molt tard al llit, vora quarts de tres de la matinada. Arribava de la presentació de la biografia del que fou el diputat benjamí del Parlament republicà, el senyor Antoni Dot i Arxer (1908 – 1972), que es va fer a la casa de cultura Can Trinxeria, d’Olot, d’on ell n’era fill.
Va ser una presentació especial. Hi havia molts motius per ser-ho –Olot va decidir celebrar el centenari del naixement de l’Antoni Dot i així recuperar la seva figura, la joventut de l’autor del llibre, l’Albert Planas i Serra, fer l’acte a la mateixa ciutat del biografiat–, però, sobretot, havia de ser especial a la força, perquè els seus dos fills, en Jordi i la Montse, van viatjar des de Mèxic per poder-hi ser presents.
La presentació va anar a càrrec, entre d’altres, d’en Josep Vall, de la Fundació Josep Irla; de Jesús M. Gutiérrez, del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca (PEHOC), de l’Albert Planas i Serra, l’autor, i d’en Jordi Dot i Masdemont, fill de l’Antoni Dot. En un darrer terme, va intervenir també el diputat Pere Bosch Cuenca, d'Esquerra Republicana de Catalunya, i exalcalde de Banyoles, excusant l’absència del president del partit, en Joan Puigcercós, que per motius personals no havia pogut acudir a la cita.
A pocs minuts de començar l’acte, ja ens vam adonar que la sala quedaria petita. Impressionant, 156 persones omplien les dues sales de Can Trinxeria, i més de la meitat van haver de restar dretes durant tot l’acte. La sorpresa dels fills de l’Antoni Dot, i també del seu nét, tots ells vinguts des de l’altra banda de l’Atlàntic, quedava palesa en el seu rostre. Es preguntaven, una i altra vegada, com és que hi havia tanta gent i, sobretot, com és que hi havia tanta gent jove.
Estic acostumada a assistir a actes d’aquest tipus, històrics i polítics, on és veritat que la majoria de vegades la mitjana d’edat és força elevada. Quin goig ahir veure gairebé una trentena de joves, entre vint i vint-i-cinc anys, assistint a la conferència d’un company seu! Quin gran encert que va tenir la Fundació Josep Irla d’encarregar la biografia de l’Antoni Dot a un jove llicenciat en història, fill de Santa Pau, perquè justament això fa que la preocupació per a la recuperació de la memòria històrica no quedi en mans només d’aquells que ja saben, qui més qui menys, el que es va coure en les èpoques que tots coneixem, sinó que passi el relleu a aquells historiadors que pugen.
L’Albert Planas va exposar el seu mètode de treball, va fer pinzellades de traç gruixut –perquè no es va estalviar res– sobre la vida política de l’Antoni Dot, i ho va fer encomanant-nos la seva vitalitat, la seva energia, la seva espontaneïtat, fent una presentació amena i, com deia ell, ben propera a la gent. No volia explicar una missa en llatí, sinó una exposició didàctica i educativa. I us prometo que ho va aconseguir.
En Josep Vall, de la Fundació Irla, va fer una bona introducció. Va explicar que just feia dos anys la Fundació havia participat en la publicació del llibre Salvador Armendares i Torrent, metge i polític (Malgrat de Mar, 1893 – Mèxic DF, 1964), de Jaume Torrent, que era la biografia d'un altre diputat del Parlament de 1932, l’autor del qual es trobava a la sala, i que en veure l'estructura del llibre van pensar que havien de fer alguna cosa per recuperar part d’aquella història, d’aquella gent, atès que fins aleshores només es disposava de biografies dels personatges més destacats –Companys, Irla, Macià...–, però que encara quedava molt feina per fer.
Així, al desembre del 2006, van marxar cap a Mèxic i van anar contactant, amb l’ajuda de l’Orfeó Català de Mèxic, amb descendents d’aquells que es van veure obligats a exiliar-se. Va ser aleshores que van contactar amb en Jordi Dot i Masdemont, fill de l’Antoni Dot i Arxer, que els va facilitar tota mena de documentació i fotografies, cosa que els va permetre posar fil a l’agulla per ara poder tenir la biografia que ahir es presentava.
Jo vaig conèixer en Jordi Dot just fa dos anys, a Mèxic, i la presentació de la biografia del seu pare a Catalunya ha permès que ens tornéssim a veure. Permeteu-me que expliqui un detall molt personal.
Quan l’Antoni Dot va haver de marxar de Catalunya el seu fill, en Jordi, només tenia set anys. Sempre havia vist per casa fotografies de l’hemicicle del Parlament de Catalunya, però no ha estat fins aquest dimarts passat que ha pogut trepitjar el saló de sessions. Quan vam saber que s’estarien a Barcelona i que fins el dia 11 no s’instal·larien a Olot, vaig pensar que podia convidar-los a venir al Parlament i que poguessin veure, in situ, on havia treballat el seu pare.
Veure com els ulls d’en Jordi i la Montse s’humitejaven just en el moment d’entrar al saló de sessions, és una cosa que no té preu. Caminaven just pels mateixos racons on havia treballat el seu pare, identificaren de seguida on s’asseia el secretari primer del Parlament del 1932 –que era el seu pare– i marxar cap a Mèxic havent pogut parlar amb el president Ernest Benach, que els dedicà uns minuts, és una cosa que agrairan sempre. I poder saludar, a Olot, a qui també ocupà un càrrec com el seu pare, el senyor Marçal Casanovas, que fou secretari quart del Parlament de Catalunya del 1988 al 1992, també els va emocionar.
Que tard que fem a vegades les coses! No serem a temps de fer-ho amb tots, evidentment, però fer que, amb setanta-set anys, un exiliat pugui passar unes hores al Parlament de Catalunya, tal i com fa poc va fer també el senyor Serra Puche, fill del diputat Serra Húnter, a mi em reconforta l’ànima.
Després de la presentació del llibre, vam anar plegats a sopar a La perla d’Olot.
Tot i el fred, intens, va ser una nit magnífica!

dissabte, 8 de novembre del 2008

In memoriam Josep M. Francès


Ahir va morir un català a l'exili, en Josep M. Francès, en Xitu –fill del periodista Josep M. Francès, que va escriure, entre d'altres, Memorias de un cero a la izquierda (Mèxic, 1962), on reflecteix el clima literari i polític de Catalunya d'abans de la Guerra, amb pròleg d'Antoni Rovira i Virgili.
El vaig conèixer el novembre del 2006, ara fa just dos anys, quan vam anar a Mèxic a fer la presentació del llibre Salvador Armendares i Torrent (Malgrat de Mar, 1893 – Mèxic DF, 1964), metge i polític a l'Orfeó Català de Mèxic. En Josep M. Francès estava casat amb una de les fills de Salvador Armendares, la Mercè, ara també molt delicada de salut.
Dels tres fills del polític, en Josep M. i la Mercè són els únics que no han tingut fills, i potser per això s'han dedicat tant l'un a l'altre. Quina enveja més sana veure la dolçor entre ells, junts sempre i a tot hora, com s'aïllaven del món –de fet, en Josep M. ja feia temps que ho estava per culpa de l'Alzheimer–, i com la Mercè es desvivia per fer-li la vida més agradable.
Sincerament, a mi el que primer em va sobtar, potser perquè m'era més conegut, va ser saber que el fill gran d'en Salvador Armendares estava casat amb la Montserrat Carrasco i Granados, néta del compositor Enric Granados, però quan em van parlar d'en Josep Maria Francès no en sabia gran cosa.

Ara en sé alguna cosa més d'en Josep M. Francès pare, exiliat el 1939, com tants d'altres. Ell i la seva família van agafar un autobús que els va portar al mas Perxés, a mig camí de l'exili, juntament amb Xavier Benguerel, Pau Vila, Domènec Guansé, els Murià, Sebastià Gasch, Alfons Maseras, i la família de Pompeu Fabra...
Les vivències d'aquesta sortida de Barcelona les podem llegir ara en el llibre El bibliobús de la llibertat, dietari de Miquel Joseph, que fou l'encarregat d'organitzar i assegurar la sortida.
Membre d'Esquerra Republicana de Catalunya, col·laborador del diari republicà La Humanitat, i autor de la lletra de la sardana El saltiró de la cardina.
Tot i que Montserrat Corretger en el llibre Alfons Maseras: intel·lectual d'acció i literat diu que l'explicació que fa Josep M. Francès en Memorias de un cero a la izquierda es poc fiable perquè difereix de les narracions que en fan Anna Murià i Xavier Benguerel, potser estaria bé que algun dia les poguéssim llegir en català.

En Xitu, doncs, era hereu d'aquesta nostra història i d'aquest gran grup de fills d'exiliats que, a poc a poc, ens van deixant.
Amb la tranquil·litat que dóna, però, saber que tota la família Armendares a Mèxic fa una gran pinya, us enviem una forta abraçada a tots des de Catalunya, i en especial per a tu, Mercè

divendres, 31 d’octubre del 2008

Setmana complicada: tristor i satisfacció


El pas del temps té aquestes coses, que comences una setmana i mai saps què passarà. Aquesta que estem a punt d'acabar –tot i que encara falta l'activitat de les castanyes i els panellets, a casa ho fem demà– m'ha proporcionat dos estats d'ànim ben diferenciats: tristor i satisfacció. Anem a pams.

Tristor, perquè un bon amic ha sofert un linxament mediàtic descomunal, desproporcionat, mal intencionat, i penso que preparat amb totes les de la llei, tot i que també crec que no tota la gent ha sabut interpretar-ho de la mateixa manera. Més d'un cop caiem de quatre potes a la més mínima, i no n'aprenem. Estava d'acord amb les afirmacions d'un amic meu quan em deia que calia haver estat més ràpid a respondre, i també ho estava quan em deia que no ens havíem d'haver retractar pas. Jo també penso que calia contundència, però el tempo no el marquem només nosaltres i molt sovint hi ha coses que estan fora del nostre abast, i això fa que, a voltes, un cafè programat es perllongui setmanes i setmanes. Ens sabem a prop i això ja ens val.

Satisfacció, perquè he après a fer una feina que no havia fet fins ara, tot i que l'havia ensumat de ben a prop. Aquesta setmana, i només per a unes hores a la nit, he estat tramoia de la Sala Cabañes. Van demanar-nos col·laboració per al muntatge previ als Pastorets, i ja ens tens allà, de dos quarts de nou a dos quarts de dotze de la nit.
M'han ensenyat a baixar decorats, de roba i de paper; a penjar-los a les fustes; m'han deixat pujar on hi ha "les sabates", que és on hi ha les cordes ben col·locades per a baixar i pujar cada decorat, en un pis les parells i en un segon pis les senars. I això que per a fer Els Pastorets n'hi ha quaranta-vuit!
M'ha agradat aprendre un vocabulari que desconeixia, i també m'ha agradat veure que la gent, després d'una jornada de treball, treu forces d'allà on sigui per a una causa comuna que, la majoria de vegades, ni es reconeix, ni s'agraeix, ni s'aplaudeix –ja sabem que els aplaudiments són per als artistes.
He recordat temps de joventut, de quan trepitjava el mateix escenari per acompanyar el pare, el dimoni gros.
I veure com és la meva filla gran la que s'hi implica, que no té mai un no, que pregunta perquè es fa això i perquè es fa així o aixà, també et demostra que tot i que el tempo no el marquem nosaltres, hi ha alguna cosa d'aquest tempo, d'aquesta nostra manera de fer, que penetra en la gent més propera.

dimecres, 15 d’octubre del 2008

Al president Companys


Fa dies que no escric al bloc, però com que vaig dir que intentaria fer un post sobre l’acte de desgreuge al president Companys que va tenir lloc, al Palau de la Generalitat, el passat dia 29 de setembre, penso que avui és un dia més que adequat per posar-m’hi, ja que avui en fa 68 del seu afusellament.
Vaig dirigir-me cap a la plaça de Sant Jaume amb força temps d’antelació. Vaig asseure’m al Bocatta, on una colla de manifestants estaven davant de l’Ajuntament de Barcelona. Crec que eren de Comissions Obreres. Tot i que no eren gaires, feien força soroll, i els mossos d’esquadra, de tant en tant, els deixaven anar un “petardo” per espantar-los. Cridaven: “A por ellos, oeee...”, però no sé pas a qui es referien. Tot i que potser feia estona que hi eren, en arribar jo a la plaça començaven a dissoldre’s.
Tenia una gran finestra al davant, cosa que em permetia una visió privilegiada de tota la plaça. Vaig veure l’Antoni Vives, president actual de la Fundació Trias Fargas, que la travessava.
Just en el moment en què estaven més alterats els manifestants i que arribaven reforços dels mossos d’esquadra –una mica granadets, la veritat–, va aparcar davant de la finestra una furgoneta de BCNeta, impedint-me veure si la cosa s’esverava més del compte.
Asseguda com estava, veient les coses des de la barrera, vaig pensar que m’hagués agradat ser com en Pascal, el dels diaris d'en Pascal. M’agrada escriure i, no sé ben bé perquè, també m’agrada la política. Déu ser, potser, perquè sempre m’han agradat les coses col·lectives, que es fan amb l’ajuda de tots.
Em dol veure una plaça buida, em dol veure com els actes que valen realment la pena la gran societat, la gran massa les ignora, mentre que tots es mobilitzen per foteses, com anar a veure l’estrena de Vicky, Cristina, Barcelona, de l’Allen, una autèntica cagaradeta, pel meu gust.
No sé pas què passava aquell dia a l’Ajuntament de Barcelona, però no paraven d’arribar cotxes amb militars, i no militars rasos, sinó militars amb galons, i cotxes amb guardaespatlles. I vés, a l’altra banda de la plaça, a punt de començar l’acte de desgreuge al president Companys!
Em va agradar veure entrar la mòbil de Catalunya Ràdio i un cotxe de TV3, perquè almenys els “nostres” es comportaven amb l’acte.
En Sobrequés es dirigia al carrer del Bisbe, i l’acompanyava la Núria Feliu.


Bé, però anem per explicar l’acte en qüestió, no?, que això és el que interessa.
A la taula presidencial hi havia el vicepresident Carod, acompanyat dels cònsols de França i Alemanya a Barcelona, Pascal Brice i Christine Gläser, en Pep Cruanyes i una de les últimes fotografies del president Companys.
En Pep Cruanyes començà l’acte protagonitzant una divertida anècdota. Es dirigí a n’en Carod com a “honorable president”, fet que va fer que aquest somrigués.
Em sobtà veure tots els diputats i diputades actuals ben asseguts a primera fila, mentre el senyor Fornas, exdiputat també d’ERC, va aguantar dret tota l’estona que va durar l’acte.
En Pep Cruanyes va tenir un record per en Josep Benet, sense esmentar, però, que hi havia present la Florència Ventura, la seva vídua. També es va recordar de la família Peiró, dient que també volien fer-li un homenatge, i especificant que hi havia en Germinal Belis representant a la família. El públic de la sala va arrencar un aplaudiment que em va emocionar.
I a acabar les seves paraules dient una frase de Helmut Khol: “Un poble que no coneix la seva història, no pot comprendre el present ni construir el seu futur”. Magnífic!

El discurs del cònsol de França, què voleu que us digui? Només va dir que era aquí per motius personals, que va estudiar a la ciutat on el president Companys va ser detingut i que la seva àvia va ser una exiliada. I va voler deixar ben clar que ell no era aquí per assumir responsabilitats de la República francesa.
En canvi, la cònsol d’Alemanya va ser tota una altra cosa. Va explicar que era cònsol a Barcelona des del juny i va reconèixer que no coneixia en Companys. Que es va documentar i que va descobrir el terrible paper que va jugar el govern alemany en la detenció del president.
Ella, a diferència del cònsol de França, va dir que calia acceptar la seva culpa (la d’Alemanya) i que s’havien d’assumir responsabilitats.
I va ser aleshores que va irrompre en Jordi Dauder a l’escenari –gran persona, gran actor– on va recitar l’Oda al president Companys, escrita per Joan Brossa el 1976.
I el discurs d’en Carod va ser contundent. Va recordar que el franquisme va fer víctimes individuals i víctimes col·lectives, i que calia recordar-ho. Que a diferència d’altres règims europeus, el franquisme no ha estat titllat com a delicte. Que l’afusellament del president Companys va ser una manera simbòlica de matar també la nació. Que si estàvem al Palau era perquè creia que era el millor lloc per fer l’acte de desgreuge, atès que era va ser allà on Companys va viure tants moments de dolor i d’esperança. I va destacar que companys va ser un home valent, coratjós i que rebutjà el camí d’Amèrica, preferint ser a prop del seu país i de la seva gent.
També va fer una petita confessió: el 15 d’octubre de 1973 va escriure el text d’una octaveta per primera vegada i justament ho va fer per recordar l’afusellament de Companys.
I va acabar les seves paraules dient que faltava la veu definitiva, oficial i concloent de l’Espanya democràtica, i que, ras i curt, el que cal és l’anul·lació del procés que el va portar fins a la mort.

No digueu que ell és mort –no mor l’alosa,
Ni el gra de blat ni el roserer florit–,
Digueu només que el president reposa
Entre els braços materns, amorosit.
Fragment de Joan Brossa

dilluns, 6 d’octubre del 2008

Concurs de Castells (Tarragona, 2008)



Avui és l'endemà, i amb una tassa que encara fumeja em disposo a escriure una estoneta, aprofitant que fan Ventdelplà i tinc tothom davant del televisor.
Vam baixar a Tarragona dissabte, un dia abans del concurs. Tenim la sort de tenir-hi bons amics, i com que volíem aprofitar per veure l'exposició Miró-Royo, la Farinera de Tarragona - El teler del món, al Museu d'Art Modern de Tarragona, vam decidir fer-ho així. Això sí, només entrar vam preguntar si hi podríem veure alguna fotografia del tapís que hi havia a les Torres Bessones de Nova York i que, evidentment, es va perdre, i el curiós del cas és que qui ens va atendre a l'entrada no en tenia ni idea. Res, sense més comentari.
Tarragona és una ciutat que desconeixia fins fa uns tres o quatre anys. Ara ja hi hem estat unes quantes vegades, hi hem passat les festes de Santa Tecla i hem aprofitat per fer-hi parada en altres ocasions. Ens agrada baixar a Tarragona, potser perquè ara ja ens hi belluguem amb certa facilitat.

Diumenge vam sortir de Vistabella –on viuen els nostres amics– a un quart de nou, i la fresca es deixava notar. No podíem fer tard, perquè a les nou havíem quedat tots nosaltres amb les colles respectives: nosaltres, els Capgrossos de Mataró; ells, la Colla Joves Xiquets de Valls.
No havia estat mai a la plaça pel concurs de castells i nois, això és com cantar les Santes de Mataró: cal fer-ho un cop a la vida. Impressionant!
Les divuit colles que participen a la plaça construeixen un teixit de colors molt bonic de veure, i les rondes conjuntes que es fan et permeten veure castells que creixen com bolets, un aquí, un allà, mira aquell de la dreta, ai aquest que cau... Si una diada castellera, on normalment participen tres colles, se't fa lenta, calmada, on els petits se't dispersen i els grans desisteixen de quedar-se fins al final, en una ronda conjunta no tens temps de veure-ho tot amb precisió, perquè si et fixes amb un que puja l'altre ja baixa, i aquells de més enllà són prudents i decideixen no arriscar.

Em va impressionar la quantitat de gent que portaven els de Vilafranca del Penedès. Vaig pensar que el proper any els Capgrossos de Mataró l'hem de fer més sonada, i involucrar-hi tota la comarca. O no representen també el Maresme? Si enguany hi han baixat vuit autobusos, hem d'aconseguir baixar-ne el doble, sí senyor!

El concurs de fa dos anys va ser dur per la colla, va ser dur per la ciutat i, naturalment, va ser dur per la família de la Mariona. I aquest any nosaltres hi hem volgut baixar, ens hem volgut apropar una mica més a la colla, als assaigs. De mica en mica, la Magalí ha tornat a veure castells, i li ha estat un esforç de veritat.
Saludar la Quima i en Mario allà, a Tarragona, a punt d'entrar a plaça, fer-nos dues besades sense dir-nos gaires coses més, va ser molt especial. Tots sabíem que ens dèiem moltes coses.

I els Capgrossos, genials! És cert que van deixar passar una ronda, és cert que van fer un intent de 4 de 9 amb folre, però no va caure cap dels seus castells i van obsequiar tota la plaça amb un 3 de 9 amb folre, un 5 de 8 i un 2 de 8 amb folre. Impressiona veure tanta rivalitat a la plaça. Quan Vilafranca descarregava, i descarregava bé, l'altra meitat de la plaça no aplaudia, i al revés. Podia veure colles que no s'ajudaven entre elles a l'hora de fer pinya, però els Capgrossos sempre tenien gent de totes bandes, i això és admirable.

I si essent prudents van aconseguir pujar un lloc respecte l'any anterior –aquest any quarts!– que es preparin les colles guanyadores. A poc a poc i bona lletra!
Enhorabona, Capgrossos!

dimarts, 9 de setembre del 2008

Marroc (VIII i darrer)



Enceto el darrer post relacionat amb les vacances.
Després de trobar-nos, a les nou del vespre, amb en Domènec i l'Albert, que acabaven d'arribar a Marràqueix per a fer el Toubkal (4.167metres) –cosa que van aconseguir al cap de tres dies, segons l'SMS que ens van enviar–, passejàrem tranquil·lament per Marràqueix, i ens vam haver d'esperar –cosa estranya?– més de quatre hores a l'aeroport de Casablanca, perquè l'avió que ens havia de portar a Barcelona anava amb retard –i rebre aquesta notícia pocs dies després del greu accident que hi va haver a Barajas, us asseguro que no va fer gens de gràcia a ningú.
Marroc, un país per veure, per trepitjar i per conèixer.

Però a casa, un cop arribats, tens una sensació de benestar...

dilluns, 8 de setembre del 2008

Marroc (VII)




Els darrers tres dies vam estar a Marràqueix. La prima tarda vam endinsar-nos fins al bell mig de la Medina, amb tots els encants i desencants de la famosa plaça Jmma el Fna, vam arriscar la vida travessant els carrers que ens portaven de l'hotel al centre, i vam gaudir d'un passeig matinal pels carrerons on hi ha els diferents souks, els barris artesans.
Vam fer una sortida cap a la vall d'Ourika, situada al sud-est de Marràqueix, una vall plena de petits poblets, força artesans, situats al costat d'un riu, el darrer poble dels quals és Setti Fatma, des d'on pots començar el camí que et porta a la primera de les cascades d'aigua, que es converteix en una lloc de peregrinació i de diversió. Tot i que n'hi ha set de força grans, nosaltres amb la caminada que vam haver de fer fins a la primera, ja en vam tenir prou.
Allà tothom hi puja de totes maneres, amb nadons al cap, al coll, gens preparats per caminar, gent gran... Sort en tens de les mans que et van ajudant a pujar i dels que s'esperen quan baixes. No havíem vist res semblant!
Mentre refèiem el camí de tornada a Marràqueix, vaig rebre un SMS d'en Domènec, on em deia que li sonava que jo havia de ser al Marroc per aquells dies i m'anunciava que ell arribava a Marràqueix a les vuit del vespre. Es veu que tenia intenció de fer el Toubkal (4.167 metres).
Vam quedar a la plaça de Jmaa El Fna, davant del Cafè de França, a les nou del vespre, i vam sopar plegats.

dijous, 4 de setembre del 2008

Marroc (VI)


La kasba Aït Benhaddou és preciosa. Mentre esmorzàvem a l'hotel, la vèiem a l'altra banda del riu, tota esplèndida. La Unesco l'ha declarada patrimoni de la humanitat i n'està refent les parts mes malmeses.
A la seva banda dreta vèiem una part que no s'adequava gens a tota la resta i ens explicaren que eren els nous escenaris que havien anat preparant per poder-hi rodar, d'aquí a pocs dies, The prince of Persia.
Actualment, a Aït Benhaddou encara hi viuen quaranta-tres famílies.
A primera hora de la tarda vam pujar fins a la part més alta de la kasba, recorrent els carrers estrets i passant just per davant de totes aquelles parades i paradetes que, estratègicament, tenen muntades perquè t'aturis, tant si vols com si no.
A la nit, per més que ens hi esforcéssim, no hi havia manera de veure la silueta de la kasba. Res, tot era a les fosques, com si dins la kasba el món sencer s'hagués aturat. Només sentíem, de fons, alguna cançó; semblava que algú tenia quelcom a celebrar, com nosaltres.
Aquí vam tornar a coincidir amb les famílies de Granollers i de Sant Andreu, i vam poder celebrar tots junts l'aniversari d'en Jaume.

Com a curiositat, la porta d'accés d'aquesta kasba és la que en Michael Douglas travessava amb una avioneta a la pel·lícula The jewel of the Nile.

dimarts, 2 de setembre del 2008

Marroc (V)


Després de recórrer la vall del Dades i la vall de les roses –altre cop, direcció a Ouarzazate, que és on començàrem el viatge–, ens aturàrem al palmerar de Skoura, on molt a prop vam poder veure una de les kasbes més imponent, la kasba d'Amerhidil, al costat d'un riu totalment sec.
Pels volts del migdia, vam visitar una kasba –molt abans d'arribar a Aït Benhaddou– on aquests propers dies s'hi començarà a rodar una pel·lícula, de producció anglesa, titulada The prince of Persia, tot i que després vam poder comprovar que a Aït Benhaddou també havien preparat alguns decorats per enregistrar-hi algunes escenes.
Es veu que la zona propera a Ouarzazate és molt propensa a gravacions de pel·lícules, i la veritat és que després de veure el paisatge no m'estranya gens. Tenen, sense esforçar-se gaire, uns elements reals que no cal retocar gaire. Segons el nostre guia, cada any hi ha cinc produccions cinematogràfiques, i de les grosses, i l'existència d'uns bons estudis cinematogràfics, com els Atlas Films Studios, faciliten aquest fet.
Algunes de les pel·lícules que s'han rodat a la zona –i d'algunes de les quals vam poder-ne trepitjar els decorats– són: Lawrence of Arabia (1962), de David Lean, amb Peter O'Toole, Omar Sharif i Anthony Quinn; Jesús de Nazareth (1977), de Franco Zeffirelli, amb Robert Powell i Anne Bancroft; The jewel of the Nile (1985), amb Michael Douglas i Kathleen Turner; The last temptation of Christ (1988), Martin Scorsese, amb Willem Dafoe i Harvey Keitel; The sheltering sky (1990), Bernardo Bertolucci, amb Debra Winger i John Malkovich; Kundun, de Martin Scorsese (1997); The mummy returns (1999), de Stephen Sommers, amb Brendan Fraser, Rachel Weisz i John Hannah; Gladiator (2000), de Ridley Scott, amb Russell Crowe; Astérix & Obélix: mission Cléopatra (2002), d'Alain Chabat, amb Gérard Depardieu i Jamel Debbouze; Kingdom of Heaven (2005), de Ridley Scott, amb Martin Hancock i Michael Sheen; Alexandre Magne (2008), d'Oliver Stone, amb Colin Farrell, Angelina Jolie i Anthony Hopkins; The Ten Commandments (2006), de Robert Dornhelm, amb Omar Sharif, Dougray Scott i Mia Maestro; Babel (2006), d'Alejandro González, amb Brad Pitt i Cate Blanchett, i ara The prince of Persia.
La kasba d'Aït Benhaddou mereix un post apart.

diumenge, 31 d’agost del 2008

Marroc (IV)





Un cop reposats de les dunes, ens vam dirigir cap a Tinerhir, una ciutat preciosa que queda enmig de la vall del Draa i Tafilatl. Vam recórrer, durant unes tres hores, el seu palmerar, un dels oasis més grans, des d'on seguíem a la perfecció les kasbes que s'enfilen al seu lateral esquerra, la part més antiga de la zona.
El palmerar és una zona espessa, amb força aigua a la part nord, on cada família conrea una part de terreny. Hi vam poder veure arbres fruiters de tota mena. Les aigües que hi arriben són les del riu Todra.
Els homes són els que conreen la terra i les dones són qui fan la recol·lecció dels cereals i les verdures.
Vam caminar bona part dels trenta-cinc quilòmetres de llargada d'aquest palmerar en companyia de tres nens que no van deixar-nos fins que ens endinsàrem al poble. A les nenes els van ensenyar a trenar la fulla de palmera fins a fer-ne figuretes d'animals –que és el que ells, d'entrada, t'ofereixen com a regal– i ens hi vam fer alguna fotografia –que l'Ismael, un nen maquíssim, però amb una tristor a la cara que et deixava corpresa, ens demanava de veure i que cada cop que s'hi veia feia una rialla d'orella a orella.Una cosa que ens ha sobtat és que les dones de la zona de Merzouga quan carretegen el menjar ho fan a l'esquena, el seu vestit és de color negre i van ben tapades, mentre que les dones de la zona de Tinerhir porten uns vestits molt acolorits i els embalums no se'ls posen a l'esquena, sinó al cap.
Quin paisatge i quin color!

dissabte, 30 d’agost del 2008

Viatge al Marroc (III)



De camí cap a les dunes de Merzouga, vam passat per paisatges on les pedres eren tan i tan blaves perquè estaven oxidades. El guia ens va ensenyar tota una filera de quilòmetres i quilòmetres de pous d'aigua ben secs. Fa uns cinc anys que l'aigua escasseja força en aquella zona.
Sobta força veure tanta i tanta aridesa i, de cop i volta, un terreny ben verd i conreat. Sembla impossible que això no es pugui homogeneïtzar una mica. En Mohamed diu que no tothom es pot pagar l'electricitat i que és per això que no tothom pot accedir a tenir un pou. I el govern no fa res.
A les meves filles els costa d'entendre que en Mohamed no estigui casat, perquè és un home guapot. Després de la seva explicació, encara els costa més d'entendre-ho. Té 36 anys i és el fill gran d'una casa on també hi ha quatre filles, dues de casades i dues de solteres. La seva mare és gran i la seva àvia ara té 110 anys. Ell ha de treballar per mantenir tota la seva família i, per tant, no es pot permetre casar-se. Que lluny que es troba això de nosaltres!
Arribats a l'hotel Kanz Erremal –per cert, propietat d'una senyora de Vilafranca del Penedès–, que és des d'on partim per a fer el camí cap al mig de les dunes de Merzouga, comencem la travessa de dues hores i mitja en dromedaris –tota una experiència–, juntament amb una família de Granollers, una de Sant Andreu i una de Vic. Setze catalans, junts, enmig de les dunes!
No tinc paraules per explicar què vam sentir tots plegats. Enmig del silenci, els dromedaris seguien les petjades del berber que ens guiava, a pas lent, gaudint dels canvis de color de la sorra que la posta de sol ens anava proporcionant. Carai, com va dir algú, semblava que ens trobéssim dins del fons d'escriptori del Windows!
Vam dormir sota la llum de les estrelles, amb una lluna preciosa que ens acompanyava i setze dromedaris que guardaven el nostre son, a uns divuit quilòmetres d'Argèlia.
L'endemà, més o menys cap a quarts de set del matí, vam enfilar la tornada, amb uns altres colors al paisatge, amb cara d'haver dormit poc, però enduent-nos a l'equipatge una de les millors coses d'aquest viatge.

divendres, 29 d’agost del 2008

Marroc (II)



El segon dia vam travessar la Vall del Draa –curiosament, avui El Periódico en parla per boca d'un dels nens que va sortir a la pel·lícula Babel, filmada en aquells paisatges–, passant per Zagora i fent nit a N'Kob, a la kasbah Imdoukal, que en berber vol dir "amic".
Se'n va anar la llum tres cops a tot el poble, cosa que ens va permetre poder sopar al pati de la kasbah amb la llum de les espelmes.
El vestit blanc d'en Jalal donava a la foscor un to molt màgic. Des de la terrassa, vam intentar copsar la grandiositat de tot el poble, i en Jalal, estudiant de turisme, ens va explicar coses interessantíssimes.
La kasbah Imdoukal, petita però molt acollidora.

dimecres, 27 d’agost del 2008

Viatge al Marroc (I)


Ahir vaig arribar del Marroc –per cert, un viatge fantàstic–, després d'esperar-nos més de quatre hores a Casablanca, perquè hi havia problemes amb els avions.
Avui, una mica encara atabalats per la sotragada que sempre tens en tornar de paisatges i societats ben diferents a la nostra –i arrossegant una mica els mals de panxa de darrera hora–, m'he proposat repassar les notes que he anat fent durant aquests deu dies, i de cada dia viscut intentaré triar una fotografia que expressi millor el sentiment de cada dia.
Així doncs, començo pel principi.
Amb parada a Casablanca, arribàrem a l'aeroport d'Ouarzazate, on ens esperava en Mohamed Iridat, el berber que ens va fer de guia durant els primers sis dies. Vam connectar molt bé de seguida, ens va fer regals preciosos, portant-nos a llocs que no estaven previstos, i obsequiant-nos amb dos cd-roms de música berber perquè puguem seguir cantant les cançons que cantàvem al cotxe, i també amb un diccionari petitet berber-àrab.
Per tant, un record per a tu, Mohamed Iridat, que vas fer-nos viure la teva cultura, la teva manera de veure el món, la teva societat, com no ho hagués pogut fer ni la millor guia de viatges del món.

dijous, 14 d’agost del 2008

Montserrat



Dilluns, a les nou del vespre, van arribar els de la travessa de la Pica d'Estats. L'endemà, vam deixar que la Magalí descansés força, perquè havíem quedat dimecres per anar a veure el pare Jordi Castanyer, a Montserrat, i dinar amb ell a la cova.
Gran xerrada, de tot i força, com sempre!
Ens va agradar saber que, aquests dies, a l'hora del menjador els monjos de Montserrat escolten la lectura del llibre de Memòries. De l'esperança a la desfeta (1920-1939), de Josep Benet.
Sempre on toca ser, sempre a punt i sempre al seu lloc.
Això no s'encomana? No es podria fer extensiu a alguns dels nostres polítics?

dijous, 7 d’agost del 2008

Us sona d'alguna cosa?


Reprodueixo un fragment del llibre Historia de España, de Marqués de Lozoya. Diu així:

El Presidente de la Generalitat Lluís Companys, hizo que el Parlament catalán votase la ley de Contractes de Conreu, que entregaba a los rabassaires o aparceros de las tierras la propiedad de las mismas, en condiciones que sus legítimos propietarios consideraron inaceptables, ley para la cual el Parlament carecía de facultad. El Gobierno Samper recurre ante el Tribunal de Garantías Constitucionales, y éste decreta que la ley de Contractes es anticonstitucional y por tanto nula.
Lluís Companys reacciona en un acto de los rabassaires celebrado el 11 de junio en la capital del Baix Penedès –el Vendrell– calificando la sentencia del Alto Tribunal como “una agresión contra Cataluña, que obliga a todos a agruparse en torno a nuestro Parlament y a defenderlo con sangre de nuestras venas. Tal vez os diga: ¡Hermanos, seguidme! Y toda Cataluña se levantará”. Y el día siguiente el Parlament decreta que la Ley de Contratos se debe aplicar, tal como la decretó dicho Parlament.

dimecres, 6 d’agost del 2008

Pica d'Estats



Enhorabona, filla! Avui has trepitjat el cim més alt de Catalunya, la Pica d'Estats, el teu primer tres mil. L'esforç sempre té recompensa, oi que sí?
Segons ens ha arribat, es veu que ha anat molt bé, tot i que esteu força cansats, i heu hagut de fer servir les cordes i els piulets.
Tot i que la neu us esperava dalt la Pica, es veu que el sol també pica de valent.
Semblava que teníeu ganes de fer dues muntanyes més d'aquí a prop, però això ja ens ho explicaràs més endavant.
Un petó de tots els de casa

dijous, 31 de juliol del 2008

Inauguració del Festival Shakespeare, a Mataró



Ahir vaig assistir a la inauguració del Festival Shakespeare, a Mataró, a la Masia de Can Ribot.
El lloc és excepcional i t’ofereix unes vistes de Mataró i el mar Mediterrani dignes de veure. Una casa envoltada de jardins, piscina, una senyora terrassa, i molt propera a la ciutat.
La Montse Vellvehí va donar el tret de sortida, convidant-nos a tots –després d’haver pres una copa de cava– a situar-nos a l’Espai Pati per a gaudir de l’espectacle Sonnets, amb direccció Éric Lacasca, del Centre Dramatique National de Normandie, i cantats en francès per Norah Krief.
Com diu la informació de l’acte: “Aquesta tria de sonets de Shakespeare, adaptats i traduïts per Pascal Collin, amb música de Frederik Fresson i interpretats per l’actriu Norah Krief, són un electroxoc poètic.”
Tan bo com els Sonnets, però, va ser la posada en escena de després de l’espectacle, amb un càtering digne de la inauguració d’un festival d’aquestes característiques, amb la companyia d’alguns actors i actrius del teatre català –poquets, també cal dir-ho–, i amb la presència de l’alcalde de la ciutat i de nombrosos regidors.
Ara bé, posats a dir, si alguna cosa hi vaig trobar a faltar va ser la presència d’alguns dels actors mataronins que han triomfat més enllà de la ciutat: on era en Boris Ruiz? I en Jordi Bosch? I en Joan Pera? I en Roger Pera?
Amb tot, caldrà mimar aquest Festival, perquè el nom i el renom que ha pres fins ara s’ho mereix.

dilluns, 21 de juliol del 2008

Enhorabona, Capgrossos!



Ahir vam seguir, des de la vall de les Llosses, l’actuació castellera dels Capgrossos de Mataró.
S’acabava l’estada de l’Agrupament Escolta Arrels a la Planassa, i els pares estàvem, al costat dels caps i dels nens, desmuntant el campament.
Fa dos anys també van coincidir, però aleshores l’actuació va ser molt diferent.
Ahir vau estar magnífics! Puntualment, la M. em va anar passant el resultat via SMS, i així tots nosaltres –tant els qui desmuntaven la cuina, els qui feien el menjar, els encarregats de desmuntar i plegar les tendes, els aixoplucs...– vam saber la bona feina feta a la plaça de Santa Anna.
Res, que enmig de tanta verdor, tanta muntanya, però patint també un sol que escalfava de valent, vàrem sentir-nos més a prop vostre.
De tornada, el programa Quarts de nou, del 33, ens regalava les imatges: 5/8, 3/9f, 4/9f, 3P/5

I a la Quima i en Mario, un petó ben fort!

divendres, 18 de juliol del 2008

Degoteig d'agraïments (a n'Antoni Bassas)



Avui és un d’aquells dies en què em costa explicar la barreja de sentiments que sento.
Tot i que ahir vaig posar-me tard al llit –hi va haver assaig general dels Capgrossos de Mataró per a preparar la Diada castellera de diumenge–, avui he sortit del llit quinze minuts abans del que ho faig. Per què? Em direu que és una tonteria, però volia sentir el darrer “Bon dia, són les set”, de l’Antoni Bassas, per sentir-m’hi més a prop.
Durant aquests catorze anys, gairebé sempre l’he escoltat de quarts de vuit a nou, i força sovint li he fet algun correu per encoratjar-lo, sobretot quan va fer aquell magnífic programa des de Moçambic, les vegades que m’ho passava teta amb en Foix, en Sanuy i en Portabella, o per parlar de la nostra amiga Lloll.
Però és que no només m’ha acompanyat a mi. Quan l’Antoni va començar el programa, la meva filla gran tenia només un any i la petita encara no havia nascut. Elles han crescut amb ell, jo em creia que sentint-lo potser de fons o sense gairebé escoltar-lo.
Però també els ha sobtat la seva marxa, no l’entenen, i si alguna cosa ha quedat clara és que sí que l’escoltaven, perquè en funció del que sentien sabien si anaven tard o no, i reconeixien cada col·laborador en funció del dia.
Avui he decidit baixar a Barcelona en cotxe; la feina em permetia fer-ho en tren, però he volgut estar sola jo i la ràdio.
M’ha agradat escoltar les paraules del Ràdioblog, els agraïments de la Núria Coll i d’en Víctor, l’enigmàrius dedicat d’en Màrius Serra, i també la cançó Bon dia, dels Pets, i tot i que ara ja no podré seguir escoltant el programa d’avui, suposo que al llarg de tot el dia això serà un degoteig d’agraïments.
Però, ai las!, si vosaltres estàveu despertant un país cada dia –tal com li has recordat avui mateix a l’Albert Puig–, no m’agradaria pensar que els de dalt el que vulguin sigui un país adormit.
Estàs desbordat pels sentiments i et sents molt estimat. Quina cosa més meravellosa, no?

Una abraçada, Antoni, i, si et plau, si et proposen alguna cosa així com presentar La nit al dia, accepta-ho, d’acord? Fes-ho per nosaltres...

divendres, 11 de juliol del 2008

Jaime Serra Puche, al matí, i Assumpta Montellà, al vespre

M’havia proposat escriure un post de denúncia dels 80 graons que cal pujar i baixar a l’estació d’Arc de Triomf de Barcelona, però ho faré més endavant perquè penso que és millor explicar què em va passar ahir.
Vaig tenir la possibilitat de poder saludar el senyor Jaime Serra Puche, nét de Serra i Húnter, que fou vicepresident del Parlament de Catalunya l’any 1933. Acompanyat de la seva esposa i els seus tres fills, i essent a Barcelona de vacances, va apropar-se al Parlament per poder fer una visita.
Qui l’acompanyava va fer-me cridar. Sabia de la meva minsa relació amb Mèxic –fa dos anys vam ser a l’Orfeó Català de Mèxic per a presentar el llibre Salvador Armendares i Torrent, metge i polític (Malgrat de Mar, 1893 – Mèxic, 1964)– i va pensar que em faria gràcia poder-los saludar.
Va ser emotiu, un moment emotiu i màgic, perquè no es tracta només de la salutació del nét de Serra i Húnter, així, sense més ni més. La calidesa amb què parlava als seus fills explicant-los què significava aquell palau, explicant-los que des d’aquell hemicicle el seu besavi havia defensat el que ell creia per Catalunya, i que per aquests mateixos motius va haver d’exiliar-se, era massa per un matí on t’ho t’esperes res d’això.
Vaig parlar-li del perquè del llibre, de què va significar per nosaltres anar a Mèxic, conèixer tota la família que hi teníem i, vés per on, eren íntims amb tots ells! Llavors, ja va ser imparable, no vaig poder contenir-me, i em vaig emocionar com una bleda.
Ens vam fer algunes fotografies a la magnífica escala d’honor del Parlament –així ho va voler en Serra Puche, perquè en tenia una del seu avi just en el mateix lloc–, vam intercanviar correus electrònics i li vam oferir, entre d’altres coses, un exemplar del llibre de Salvador Armendares. Veure’l fullejar el llibre i reconèixer en les fotografies les persones que ell s'estima de Mèxic, era impagable.
Però si una cosa em va cridar l’atenció és que ell, discret i senzill, sempre va dir que era el nét de...
Només al vespre, un cop a casa, vaig saber que havia compartit una estona del meu matí amb un exministre del govern mexicà. I això ja diu molt d'una persona.

I a les vuit, trobada amb Assumpta Montellà. Fem un cafè.
Després de posar-nos al dia sobre les seves últimes entrevistes i visites a l'Elisabeth, parlem de possibles projectes. M'engresca. Diu que m'ajudarà, perquè ho troba interessant.
Res, que ara ja no tinc excusa per posar-m'hi.

dijous, 3 de juliol del 2008

Lectura al tren

Quan a les vuit del matí, al tren, camí cap a Barcelona, l’home que s’ha assegut al meu davant obre la cartera i treu El conte d’hivern, de W. Shakespeare, em reconforta. En aquests viatges, massa vegades sents converses buides i inútils.
L’altre dia van explicar-me que a Finlàndia hi ha vagons reservats a la lectura, amb taules i tot, per estar-hi més còmode. Si hi entres, no pots ni parlar amb el veí del costat ni parlar pel mòbil.
Quina meravella, no?

dimecres, 2 de juliol del 2008

Estic farta dels insults, i trista

Són gairebé les nou del vespre i fa unes nou hores que la cambra parlamentària ha començat un dels seus darrers plens abans de l’estiu.
Tot i el cansament, vull deixar constància, ara mateix, que acabo de sentir allò que mai m’hagués imaginat sentir des de la tribuna de la cambra parlamentària del meu país. I mireu que n’he sentit de paraules!
Només de pensar que algunes persones, per exemple, de l’Orfeó Català de Mèxic podien estar seguint –perquè sé qui ho fa– la sessió en aquell precís instant, m’ha entrat una esgarrifança. Perquè, senyor Robles, si són a Mèxic és perquè els seus pares van haver d’exiliar-se per culpa d’una Espanya que vostè coneix prou bé.
Però quin menyspreu, desconsideració i burla! Però quina barra!!! Com s'atreveix acabar la seva intervenció amb un Viva España?
És permet dir tot? Això no fereix la sensibilitat ni el decòrum de la cambra? Potser que no siguem tan mesells, no?
No es tracta pas de posar-se a la mateixa alçada, però sí de fer-nos respectar. I, sobretot, fer-ho per aquells que ja no hi són i que van patir les conseqüències de gent que pensava com el senyor Robles.
Res més. Estic massa trista.

diumenge, 29 de juny del 2008

Dia de la Música



Sort que he deixat passar gairebé una setmana d'ençà que a Mataró es va celebrar el Dia de la Música, perquè si no n'hauria dit de molt grosses.

Va estar bé que es recordessin de les escoles de música de Mataró també per a participar-hi, però o bé s'ho plantegen d'una altra manera l'any vinent –posant una cinquantena de cadires perquè la gent pugui quedar-se a escoltar– o potser es trobaran que l'any vinent seran les escoles de música que els diran: «Apa, siau!»

I després d'això, què voleu que us digui? Doncs, que des de les quatre de la tarda fins a gairebé dos quarts de tres de la matinada –que ja és dir– vam tenir grups per donar i per vendre!

I nosaltres, que vivim a tocar del centre, vam decidir marxar cap a Vilassar de Mar, on celebraven els primers dies de festa major, i on vam poder escoltar música de debò: Amanida Folk, molt recomanable.

I, és clar, al responsable de Cultura li recomanaria que l'any vinent, quan es torni a celebrar el Dia de la Música, no marxi cap a Cretéil i que, al peu del canó, analitzi si el que programen en dies com aquests és música de debò.

dilluns, 16 de juny del 2008

Congrés

Aquest matí, tan bon punt m'he llevat, he tingut un ensurt immens: a casa no hi havia corrent.
D'entrada he pensat que en Puigcercós tenia molt més poder del que jo em pensava, perquè no només havia curtcircuitat la Marina, sinó que ens podia fer saltar els ploms...

Feliu Ventura ja ho deia a Que no s'apague la llum: «El que ens queda per fer / ho hem de fer entre els dos / amb la unitat de paraules i acords», i això ara queda molt lluny.

"La llibertat viu lluny d'aquí, i això és l'exili", frase d'El rei Lear, de W. Shakespeare, la podríem aplicar al congrés que aquest cap de setmana ha tingut lloc prop del mar. Una pena.

diumenge, 15 de juny del 2008

La Maternitat d'Elna



Ahir vaig tenir el privilegi de poder visitar la Maternitat d'Elna, juntament amb una seixantena de persones més, amb l'Assumpta Montellà, autora del llibre La Maternitat d'Elna. I dic "privilegi" perquè, a més de les explicacions que ens feia, l'Assumpta traspua emoció. Què no pot fer una persona quan el seu blog es diu "sentimentsaflordepell "!
Sabia de la història, del seu blog, n'havia vist l'exposició i un petit reportatge, però ser allà, començar a veure la cúpula de vidre de la Maternitat, travessar la porta i poder trepitjar aquell terra, moure'm per cada habitació, mirant algunes de les fotografies que l'Elisabeth Eidenbenz va fer d'aquells temps i que et trobes a les parets..., va ser molt fort.
L'Assumpta deixa molt clar ja d'entrada que no es va a visitar només una casa, sinó a sentir, a entendre què hi va passar allà dins; a conèixer qui era l'Elisabeth, a recuperar part de la memòria que ens pertoca a tots.
I quan comença a parlar, l'Assumpta ja no para, i respon cada una de les preguntes o reflexions que li fas. I provoca un no sé què que fa que, de mica en mica, tots ens anem emocionant; i ara comença una, després una altra, i tu proves d'aguantar-te, intentant fotografiar el moment precís, però acabes també plorant.
Hauria de fer un post molt llarg, massa llarg, per explicar tota la vivència d'ahir, cada anècdota, explicació, però com que ni així ni hauria prou, i tampoc ho sabria explicar, només deixaré escrita la frase que en Manuel Huerga, qui serà el director de la pel·lícula, va dir-li diumenge passat mentre enregistrava personalment, càmera a l'espatlla, cada una de les petites Elnes que s'ajuntaven al parc de la Ciutadella: "La història de la Maternitat d'Elna no és la història d'una derrota, sinó la història d'una victòria". Us recomano el petit documental que en va fer i que podeu trobar al blog de l'Assumpta.
A l'hora del cafè, al restaurant d'Elna La Campange, l'Assumpta ens va explicar com va conèixer a l'Elisabeth, i això sí que em va impactar. Havia de ser un moment molt màgic, molt especial.
Avui, a primera hora de la tarda, he mirat el reportatge que abans-d'ahir va emetre el Canal 33, El llegat de la Maternitat d'Elna, i no ho pogut evitar...
La pel·lícula es començarà a gravar aquesta propera tardor i no la podrem veure en cartellera fins a la tardor del 2009.
Quanta raó té l'Elisabeth Eidenbenz quan diu que mai n'aprenem prou, que sempre caiem en els mateixos errors. I quin exemple de dona, forta, valenta, per tirar endavant tota aquesta història amb tan sols vint-i-quatre anys!
I ara, amb noranta-cinc acabats de fer, segueix la lluita, col·laborant amb els camps de refugiats del Pakistan.
Quina lliçó! I nosaltres, barallant-nos per foteses...

divendres, 13 de juny del 2008

Ramon Tremosa i Ainaud de Lasarte

Avui ens hem hagut de dividir, perquè hi havia dos actes als quals ens interessava anar. Jo he anat a la presentació del llibre Catalunya, un país emergent, de Ramon Tremosa, a l'Òmnium Cultural de Mataró, i en Jaume ha anat a la presentació del llibre La vaga d'usuaris de tramvies de Barcelona de 1957, de Maria Coll i Josep Puig i Pla, a l'Ajuntament de Barcelona, i després s'ha arribat a l'acte d'homenatge d'en Josep Maria Ainaud de Lasarte, al Museu d'Història de Catalunya.

D'en Ramon Tremosa només puc dir que l'escolto embadalida. Quina mà de paraules, de noms propis, de números, de dates, d'exemples... Em fa pensar amb les intervencions d'en Sanuy, però de diferent manera. Bombai. Holanda. Zoom mundial. Papa Borja. Finlàndia. Irlanda. Eslovàquia. Estònia. Polònia. Àsia. Lliure comerç. Xarxes globals. Energia eòlica. La mediterrània. Segle XXI. Wolkswagen. Ikea. Valls. Martorell. Megaregions. Richard Florida. Megaciutats. Nueno. IESE. Ports de València i Barcelona. Marsella i Gènova. Eliseu Climent. Trànsit de contenidors i creuers. Competitivitat. Logística.
I per acabar, una frase: "Mentre la Catalunya política l'anem fent com podem, hem d'apostar fort per la Catalunya econòmica".

I l'acte d'en Josep Maria Ainaud de Lasarte ha sigut un reconeixement molt emotiu. Diu en J. que l'auditori del Museu i el vestíbul eren plens a vessar, amb personalitats de diferents àmbits: des d'en Francesc Casares, Ramon Folch i Camarasa, Jordi Pujol, Josep Espar-Ticó, Ramon Camp, Vinyet Pañella, Albert Manent, Concepció Sugranyes, el periodista Manuel Cuyàs, i molts d'altres.
També hi ha volgut ser la Florència Ventura, i es feia estrany veure-la sense el seu estimat Josep Benet. Tenint com tenia la companyia d'en J., que l'acompanyaria després fins a casa, ha tingut ganes de no marxar de seguit i s'ha vist prou valenta per saludar a la gent.
Res, que la vida continua.

dissabte, 7 de juny del 2008

Lliçó democràtica

Ha estat un dia llarg, intens, ple d'incògnites.
Avui, més que mai, llegeixo els primers titulars dels diaris electrònics com una enganyifa.
M'ho sembla a mi o no s'addiuen al que realment ha passat? Hi ha més d'un guanyador, no ho veuen?
El ferrer de tall que s'havia instal·lat a can ERC durant tota la campanya, cal que se'n vagi de vacances, que ningú esmoli ni ganivets ni dagues. Cal fer pinya, com als castells, però no mirar enlaire. Si qui ha guanyat una mica més que els altres no mira al seu voltant, no farà res de bo.

PD: Això sí, sant Pere deu ser militant d'ERC, perquè fins a quarts de nou no ha començat a ploure, almenys a la comarca.

Revista "Valors", enhorabona!

Fa cinc anys d'aquell inici, d'aquelles il·lusions, i us heu sabut mantenir, i això no és fàcil.
Enhorabona, doncs, a totes aquelles persones que han fet possible que la revista Valors arribi als 50 números.
Jo tambe he tingut la sort, al llarg d'aquests cinc anys, de posar-hi el meu petit granet de sorra, amb dues reflexions que us reprodueixo tot seguit: la primera, quan en Genis Mayola va presentar el seu disc Oratges, i la segona, quan Primavera per la Pau va participar en el lliurament dels II Premis ONGC 2007, a Solsona.
Doncs això, l'enhorabona!

Generositat social (a Genís M.)
Al llarg de la meva vida, he tingut la sort d'haver conegut força gent així, generosa socialment, és a dir gent despresa, gent a la qual després de la seva activitat professional i familiar –que no és poca– no li fa res dedicar hores i esforç, a vegades, a organitzar coses per als altres, perquè li compensa fer-ho. És veritat que si ho fan és perquè tenen la il·lusió de fer-ho, però bàsicament és perquè volen que la gent s'ho passi bé. La meva ciutat, Mataró, en té una bona mostra.
La generositat social no es fa un dia sí i un dia no. Requereix d'una constància i d'un treball que moltes vegades nosaltres, el col·lectiu, no som conscients que existeix, perquè el que a nosaltres se'ns presenta és el resultat final: una obra de teatre, un concert o una actuació castellera, entre d'altres.
Quan coneixes gent així, despresa i donada als altres, et qüestiones la teva manera de funcionar. I no entens com pot haver-hi gent tancada en ella mateixa, sense una mínima implicació, i llavors és quan et planteges que has d'estar a totes bandes, i això és el que intentes transmetre als teus fills.
Deixeu-me, però, que personalitzi una mica. Hi ha una persona generosa socialment que m'ha acompanyat sempre. Quan jo tenia dotze anys va ensenyar-me a cantar La cançó de les balances... Va ser el primer que em va ensenyar cançons de protesta, però també va ser el primer que em va parlar de Víctor Jara, de la llibertat i de les injustícies. També va ser dels primers de sentir les meves cançons –ai las!– i d'acompanyar-les amb música.
Quan algú és així li segueixes les passes inevitablement, perquè el trobes ara aquí, ara allà, col·laborant sempre, participant sempre, opinant sempre, amb la paraula justa, amb la crítica justa, amb el coratge just i amb una coherència impecable. I ara l'he retrobat.
Després d'anys d'implicació constant, ha necessitat una mica més de temps per a ell, per composar i realitzar un altre dels seus bells somnis, i ha rebut la torna a aquesta seva generositat. Nosaltres, el col·lectiu, l'ajudarem a tirar-lo endavant.
Aquest és el premi de tota generositat social. Que els Oratges t'acompanyin


Solsona, capital europea de la pau (Teatre Comarcal, 18 de gener de 2007)
La nit del 18 de gener va ser una d’aquelles nits en què, quan t’arrauleixes al llit i rebobines, et sents el cor; no sé si m’explico.
Vaig tenir la sort i el goig de poder participar en l’acte que es va fer de lliurament dels II Premis ONGC 2007, premis que organitza la revista de pensament polític, solidaritat i cooperació internacional ONGC, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Solsona, el Solsonès Obert al Món (SOM) i l’Agència Catalana de Cooperació.
Si l’any 2005 es premiaren tres dones –Danielle Miterrand, Simonetta Torreta i Simonetta Pari–, enguany els premiats van ser l’alcalde d’Srebrenica, Abdurahman Malkic, per la seva defensa dels drets humans i la seva determinació en el record i la memòria de les víctimes de la matança d’aquest enclavament musulmà de Bòsnia, i l’economista i activista Arcadi Oliveras, per la seva llarga trajectòria d’estudi i investigació de les causes que provoquen els desequilibris polítics, econòmics i socials d’arreu del món.
L’acte va estar regnat per una sensibilitat extrema, tant en la presentació que es va fer de totes i cadascuna de les persones i entitats que han fet possible la publicació d’aquesta revista durant set anys, com de la que es va fer de l’alcalde d’Srebrenica i de l’Arcadi Oliveras (per cert, aquesta darrera acompanyada amb la magnífica versió que Gerard Quintana fa de l’Al·leluia de Leonard Cohen).
Com que crec que als lectors de la revista Valors no els passa per alt la trajectòria de l’Arcadi Oliveras, voldria aprofitar aquestes ratlles per parlar de la impressió que em va fer Abdurahman Malkic.
Abdurahman Malkic, àlies Kiko, va néixer a Srebrenica l’any 1964, al poble de Poznanovici. Enginyer de camins de professió, fou membre del Parlament i actualment, des de fa tres mandats, és l’alcalde d’Srebrenica. Ferit dues vegades durant els conflictes bèl·lics de Bòsnia i Herzegovina. El juliol de 1995 fou detingut a Sèrbia, just després de l’ocupació i massacre de Srebrenica, i va estar cinc mesos tancat en un camp de concentració.
És a dir, Abdurahman Malkic té la meva edat, però jo no he hagut de patir res de tot això. Coincidim quan parlem de recuperar la memòria històrica, amb la diferència que jo parlo de recuperar una memòria de fa setanta anys, i ell de només fa dotze anys –és a dir, tants anys com té la meva filla Violeta.
Si una cosa té clara és que vol explicar a tothom que a Srebrenica, el juliol de 1995, hi va haver la pitjor matança després de la Segona Guerra Mundial. Es van assassinar més de 8.000 persones –molts d’ells infants–, i d’aquestes només 2.500 han estat enterrades en un cementiri comú. Les imatges que ens van ensenyar van fer vessar més d’una llàgrima, us ho asseguro.
«Cap intel·lectual d’aquí pot quedar indiferent davant la memòria dels fets d’Srebrenica», va dir Malkic. Potser per això vam cloure l’acte cantant Bertolt Brecht, Eric Clapton, Bob Dylan, Lluís Llach i Raimon. Aquest ha estat el granet de sorra de Primavera per la Pau. Enhorabona!

diumenge, 1 de juny del 2008

Cooperativa del Forn del Vidre de Mataró

L’historiador Josep Benet i Morell, que va morir el 24 de març passat, va deixar acabada la biografia de Joan Peiró i Belis, i segurament –si tot va com ha d’anar– la podrem trobar a les llibreries a partir de la propera tardor.
Amb tot, i per un seguit de circumstàncies –atès que el meu avi i el meu besavi també foren treballadors i directors del Forn del Vidre–, aquest cap de setmana he començat, no sé si amb gaire bon final, una recerca de fotografies de l’època on hi puguem trobar en Peiró, per a poder ajudar a la il·lustració de l’esmentada biografia.
Això m’ha portat a parlar amb el senyor F., que m’ha explicat que quan es va produir el canvi de local de la cooperativa, ara ja fa uns anys, va veure com es llençaves dues caixes plenes de fotografies. No sé pas quina cara li devia fer jo, però mentre ho escoltava sé que el cap m’anava a cent per hora, perquè suposo que en aquestes dues caixes també devia haver-hi part de la història dels meus familiars. M’ha suggerit que parli amb l’actual gerent de la cooperativa, ara Cristalleries de Mataró, un tal Jordi Riera, cosa que penso fer dilluns mateix.
És complicat, suposo, perquè a principis del segle passat no es feien tantes fotografies com ara, i perquè la situació era força més complicada, compromesa i perillosa.
En R. Salicrú m’ha suggerit que em posi en contacte amb en Francesc Rogés, perquè es veu que havia format part de la comissió de cultura dels cooperadors. També ho faré dilluns.
Avui ja fa tres dies que vaig fer un correu electrònic a Cristalleries de Mataró, però com que encara no m’han respost he anat a veure la seva pàgina web. Planxada, m’he quedat planxada! D’entrada és Cristalerías de Mataró! Només tens dues opcions: espanyol o anglès. A més, en tres línies –tristes tres línies– passa de l’any 1920 al 1955, sense donar cap més tipus d’informació històrica.
Senyors –i ara ja no em dirigeixo només als de l’empresa actual, sinó també als dirigents polítics de la ciutat–, aprofitant que sembla que la cooperativa vol fer donació del seu fons, potser seria oportú demanar-los, a canvi, que tinguin alguna cosa més que sentit comercial i que, per tant, informin del paper real que va jugar el Forn del Vidre a principis de segle. Qualsevol els podria fer un web un xic més complerta.
Amb la cessió del fons que proposen, es preservarien els elements que s’hi feien –peixos de vidre, bombetes, petjapapers de colors– i potser alguna documentació, que no ho sé. Però si alguna cosa cal que preservem, sobretot, és la informació de primera mà. Cal que siguem conscients que aquells qui van viure la història d’aquella època en primera persona ja no hi són, però tenim encara alguns fills. La Guillermina Peiró n’és un exemple, i com ella la meva mare i molts d'altres.
No podem deixar passar massa temps més.

Un dia rodó

Ahir va ser un dia rodó, ple de música. Al matí, presentació del CD i del cançoner que l’Agrupament Escolta Arrels, de Mataró, ha enregistrat per a celebrar el vint-i-cinquè aniversari de l’agrupament.
Rialles, plors, retrobaments i adéus... El d’en Josu va ser un moment molt emotiu, per què no dir-ho?, i se’l veia tocat quan deia que el cau és la veritable universitat de la vida.
Les fotografies de tot el procés –tria de les cançons per branques, assajos al local del cau, assajos a la Casa de la Música, enregistrament del CD a la Sala Cabañes– ens van ensenyar la gran feinada que fan tots els qui porten aquesta moguda, una feina desinteressada, compromesa i exemplificadora per als nostres fills i filles.

A la nit, concert d’en Josep Fadó, tenor mataroní, amb el títol Passió per la música, a l'església de Sant Josep, acompanyat del pianista Xavier Martín. Bellíssimes Damunt de tu només les flors, de F. Mompou; No puede ser, de P. Sorozabal, i Granada, d’Agustín Lara, com també ho va ser la interpretació de Love Story, només al piano.
I entre els bisos, l’Emigrant, com a colofó, amb una dicció claríssima i un silenci espaordidor, que va fer saltar més d’una llàgrima d’emoció.
Josep, vas gaudir d’una església ben plena. Vas cantar i vas fer ressonar la teva veu a Mataró, ciutat que estimes, i vas emportar-te els aplaudiments de tots els qui vam poder tenir el privilegi de sentir-te i tenir-te a prop.
Situada com estava darrera l’altar de l’església, jo sí vaig poder observar amb deteniment les expressions dels teus més propers, dels amics, dels coneguts i dels apassionats com tu per la música.
Estigues segur que els aplaudiments expressaven molt més que l’agraïment per la teva magnífica interpretació. La gent et sentia propera, t’havia vist créixer, et veia feliç, i tu els ho reconeixies cava vegada que saludaves a dreta, esquerra, davant i darrera.
Molts èxits, Pep, i que els èxits t’acompanyin.

dimarts, 27 de maig del 2008

Trobada d'Elnes

Des que Assumpta Montellà, historiadora mataronina, publicà el llibre La maternitat d'Elna (Ara llibres) el 2005, ja hi ha 75 nenes catalanes que han rebut aquest nom en només tres anys.
M’agradaria veure la cara que farà Elisabeth Eidenbenz, la dona que va aconseguir salvar la vida a 597 nens i nenes entre els anys 1939 i 1944, a la maternitat d’Elna, quan el proper 12 de juny, dia en què farà 95 anys, rebi un dels regals més bells que li puguin fer: una fotografia conjunta de totes les Elnes que vagin a la convocatòria del proper 8 de juny, al migdia, a l’Hivernacle del parc de la Ciutadella (fins i tot les que no han nascut!).
D’aquesta convocatòria se n’han fet ressò diversos blogs, ràdios i diaris. Espero que sigui un èxit, com ho va ser el gest d’Elisabeth, humil, valent i en condicions adverses. Com ho ha estat el llibre de l’Assumpta, com ho va ser l’exposició “La Maternitat d’Elna - Bressol de l’exili 1939-1944” i com espero que ho sigui també la pel·lícula que ho explicarà.
Posar el nom d’Elna a una nena també té a veure amb la memòria història, perquè quan pregunti als seus pares perquè es diu com es diu aprendrà què hi ha al darrera. I si ja tenim 75 nenes catalanes que se’n diuen deu ser perquè la història els ha arribat al cor, als pares.
I a data d’avui ja hi ha 48 nenes confirmades.

Felicitats, Elisabeth, i que sigui un èxit la trobada d’Elnes!

Si voleu llegir la carta on una embarassada explica els motius pels quals posarà Elna a la seva filla, aneu al blog de l’Assumpta Montellà (http://sentimentsaflordepell.blogspot.com/)

dilluns, 26 de maig del 2008

Tempus fugit...

Vas caure damunt la terra,
i ho vas fer així, ben silent.

Sens deixar rastre d'angoixa,
vas ser ràpid com el vent.
Juny del 99


I, sembla mentida, jo encara espero trobar-te a l'andana...

diumenge, 25 de maig del 2008

XI Edició Nit de la Solidaritat

Feia massa temps que hi donava voltes i aquest cap de setmana m'he decidit. Enceto un blog, i començar-lo amb la Nit de la Solidaritat, a Mataró, em sembla adequat.
Divendres vaig escoltar atentament Jovan Divjak, director executiu de la Fundació OBRAZOVANJE GRADI BIH (Reconstruïm Bòsnia amb l'Educació). El també autor del llibre Sarajevo mon amour ens va dir que la Fundació intenta millorar la qualitat de l'ensenyament del país perquè els infants i els joves són els que tenen a les seves mans la construcció de la pau.
Després de setmanes de sentir a parlar només de congressos i lluites internes de partits, només és amb actes com aquest que podem tornar a confiar en la política, perquè fa costat a allò que realment és necessari.
I si amb això ja m'havia mig refet, el DVD Els ponts de Mostar va acabar d'arrodonir-ho. Un grup de joves mataronins, ara ja fa deu anys, juntament amb Edin Kapic, mostarià resident a Mataró, van viatjar fins a la capital d'Hercegovina per deixar testimoni de tot allò que calia reconstruir. I més que el Pont Vell de Mostar, destruït durant el conflicte, el que costa més de refer són els ponts culturals i humans.
Deu ser cosa del destí, però darrerament només topo amb reportatges d'en Joan Salicrú i de l'Albert Solé. Bons reportatges, per cert.