divendres, 31 d’octubre del 2008

Setmana complicada: tristor i satisfacció


El pas del temps té aquestes coses, que comences una setmana i mai saps què passarà. Aquesta que estem a punt d'acabar –tot i que encara falta l'activitat de les castanyes i els panellets, a casa ho fem demà– m'ha proporcionat dos estats d'ànim ben diferenciats: tristor i satisfacció. Anem a pams.

Tristor, perquè un bon amic ha sofert un linxament mediàtic descomunal, desproporcionat, mal intencionat, i penso que preparat amb totes les de la llei, tot i que també crec que no tota la gent ha sabut interpretar-ho de la mateixa manera. Més d'un cop caiem de quatre potes a la més mínima, i no n'aprenem. Estava d'acord amb les afirmacions d'un amic meu quan em deia que calia haver estat més ràpid a respondre, i també ho estava quan em deia que no ens havíem d'haver retractar pas. Jo també penso que calia contundència, però el tempo no el marquem només nosaltres i molt sovint hi ha coses que estan fora del nostre abast, i això fa que, a voltes, un cafè programat es perllongui setmanes i setmanes. Ens sabem a prop i això ja ens val.

Satisfacció, perquè he après a fer una feina que no havia fet fins ara, tot i que l'havia ensumat de ben a prop. Aquesta setmana, i només per a unes hores a la nit, he estat tramoia de la Sala Cabañes. Van demanar-nos col·laboració per al muntatge previ als Pastorets, i ja ens tens allà, de dos quarts de nou a dos quarts de dotze de la nit.
M'han ensenyat a baixar decorats, de roba i de paper; a penjar-los a les fustes; m'han deixat pujar on hi ha "les sabates", que és on hi ha les cordes ben col·locades per a baixar i pujar cada decorat, en un pis les parells i en un segon pis les senars. I això que per a fer Els Pastorets n'hi ha quaranta-vuit!
M'ha agradat aprendre un vocabulari que desconeixia, i també m'ha agradat veure que la gent, després d'una jornada de treball, treu forces d'allà on sigui per a una causa comuna que, la majoria de vegades, ni es reconeix, ni s'agraeix, ni s'aplaudeix –ja sabem que els aplaudiments són per als artistes.
He recordat temps de joventut, de quan trepitjava el mateix escenari per acompanyar el pare, el dimoni gros.
I veure com és la meva filla gran la que s'hi implica, que no té mai un no, que pregunta perquè es fa això i perquè es fa així o aixà, també et demostra que tot i que el tempo no el marquem nosaltres, hi ha alguna cosa d'aquest tempo, d'aquesta nostra manera de fer, que penetra en la gent més propera.

dimecres, 15 d’octubre del 2008

Al president Companys


Fa dies que no escric al bloc, però com que vaig dir que intentaria fer un post sobre l’acte de desgreuge al president Companys que va tenir lloc, al Palau de la Generalitat, el passat dia 29 de setembre, penso que avui és un dia més que adequat per posar-m’hi, ja que avui en fa 68 del seu afusellament.
Vaig dirigir-me cap a la plaça de Sant Jaume amb força temps d’antelació. Vaig asseure’m al Bocatta, on una colla de manifestants estaven davant de l’Ajuntament de Barcelona. Crec que eren de Comissions Obreres. Tot i que no eren gaires, feien força soroll, i els mossos d’esquadra, de tant en tant, els deixaven anar un “petardo” per espantar-los. Cridaven: “A por ellos, oeee...”, però no sé pas a qui es referien. Tot i que potser feia estona que hi eren, en arribar jo a la plaça començaven a dissoldre’s.
Tenia una gran finestra al davant, cosa que em permetia una visió privilegiada de tota la plaça. Vaig veure l’Antoni Vives, president actual de la Fundació Trias Fargas, que la travessava.
Just en el moment en què estaven més alterats els manifestants i que arribaven reforços dels mossos d’esquadra –una mica granadets, la veritat–, va aparcar davant de la finestra una furgoneta de BCNeta, impedint-me veure si la cosa s’esverava més del compte.
Asseguda com estava, veient les coses des de la barrera, vaig pensar que m’hagués agradat ser com en Pascal, el dels diaris d'en Pascal. M’agrada escriure i, no sé ben bé perquè, també m’agrada la política. Déu ser, potser, perquè sempre m’han agradat les coses col·lectives, que es fan amb l’ajuda de tots.
Em dol veure una plaça buida, em dol veure com els actes que valen realment la pena la gran societat, la gran massa les ignora, mentre que tots es mobilitzen per foteses, com anar a veure l’estrena de Vicky, Cristina, Barcelona, de l’Allen, una autèntica cagaradeta, pel meu gust.
No sé pas què passava aquell dia a l’Ajuntament de Barcelona, però no paraven d’arribar cotxes amb militars, i no militars rasos, sinó militars amb galons, i cotxes amb guardaespatlles. I vés, a l’altra banda de la plaça, a punt de començar l’acte de desgreuge al president Companys!
Em va agradar veure entrar la mòbil de Catalunya Ràdio i un cotxe de TV3, perquè almenys els “nostres” es comportaven amb l’acte.
En Sobrequés es dirigia al carrer del Bisbe, i l’acompanyava la Núria Feliu.


Bé, però anem per explicar l’acte en qüestió, no?, que això és el que interessa.
A la taula presidencial hi havia el vicepresident Carod, acompanyat dels cònsols de França i Alemanya a Barcelona, Pascal Brice i Christine Gläser, en Pep Cruanyes i una de les últimes fotografies del president Companys.
En Pep Cruanyes començà l’acte protagonitzant una divertida anècdota. Es dirigí a n’en Carod com a “honorable president”, fet que va fer que aquest somrigués.
Em sobtà veure tots els diputats i diputades actuals ben asseguts a primera fila, mentre el senyor Fornas, exdiputat també d’ERC, va aguantar dret tota l’estona que va durar l’acte.
En Pep Cruanyes va tenir un record per en Josep Benet, sense esmentar, però, que hi havia present la Florència Ventura, la seva vídua. També es va recordar de la família Peiró, dient que també volien fer-li un homenatge, i especificant que hi havia en Germinal Belis representant a la família. El públic de la sala va arrencar un aplaudiment que em va emocionar.
I a acabar les seves paraules dient una frase de Helmut Khol: “Un poble que no coneix la seva història, no pot comprendre el present ni construir el seu futur”. Magnífic!

El discurs del cònsol de França, què voleu que us digui? Només va dir que era aquí per motius personals, que va estudiar a la ciutat on el president Companys va ser detingut i que la seva àvia va ser una exiliada. I va voler deixar ben clar que ell no era aquí per assumir responsabilitats de la República francesa.
En canvi, la cònsol d’Alemanya va ser tota una altra cosa. Va explicar que era cònsol a Barcelona des del juny i va reconèixer que no coneixia en Companys. Que es va documentar i que va descobrir el terrible paper que va jugar el govern alemany en la detenció del president.
Ella, a diferència del cònsol de França, va dir que calia acceptar la seva culpa (la d’Alemanya) i que s’havien d’assumir responsabilitats.
I va ser aleshores que va irrompre en Jordi Dauder a l’escenari –gran persona, gran actor– on va recitar l’Oda al president Companys, escrita per Joan Brossa el 1976.
I el discurs d’en Carod va ser contundent. Va recordar que el franquisme va fer víctimes individuals i víctimes col·lectives, i que calia recordar-ho. Que a diferència d’altres règims europeus, el franquisme no ha estat titllat com a delicte. Que l’afusellament del president Companys va ser una manera simbòlica de matar també la nació. Que si estàvem al Palau era perquè creia que era el millor lloc per fer l’acte de desgreuge, atès que era va ser allà on Companys va viure tants moments de dolor i d’esperança. I va destacar que companys va ser un home valent, coratjós i que rebutjà el camí d’Amèrica, preferint ser a prop del seu país i de la seva gent.
També va fer una petita confessió: el 15 d’octubre de 1973 va escriure el text d’una octaveta per primera vegada i justament ho va fer per recordar l’afusellament de Companys.
I va acabar les seves paraules dient que faltava la veu definitiva, oficial i concloent de l’Espanya democràtica, i que, ras i curt, el que cal és l’anul·lació del procés que el va portar fins a la mort.

No digueu que ell és mort –no mor l’alosa,
Ni el gra de blat ni el roserer florit–,
Digueu només que el president reposa
Entre els braços materns, amorosit.
Fragment de Joan Brossa

dilluns, 6 d’octubre del 2008

Concurs de Castells (Tarragona, 2008)



Avui és l'endemà, i amb una tassa que encara fumeja em disposo a escriure una estoneta, aprofitant que fan Ventdelplà i tinc tothom davant del televisor.
Vam baixar a Tarragona dissabte, un dia abans del concurs. Tenim la sort de tenir-hi bons amics, i com que volíem aprofitar per veure l'exposició Miró-Royo, la Farinera de Tarragona - El teler del món, al Museu d'Art Modern de Tarragona, vam decidir fer-ho així. Això sí, només entrar vam preguntar si hi podríem veure alguna fotografia del tapís que hi havia a les Torres Bessones de Nova York i que, evidentment, es va perdre, i el curiós del cas és que qui ens va atendre a l'entrada no en tenia ni idea. Res, sense més comentari.
Tarragona és una ciutat que desconeixia fins fa uns tres o quatre anys. Ara ja hi hem estat unes quantes vegades, hi hem passat les festes de Santa Tecla i hem aprofitat per fer-hi parada en altres ocasions. Ens agrada baixar a Tarragona, potser perquè ara ja ens hi belluguem amb certa facilitat.

Diumenge vam sortir de Vistabella –on viuen els nostres amics– a un quart de nou, i la fresca es deixava notar. No podíem fer tard, perquè a les nou havíem quedat tots nosaltres amb les colles respectives: nosaltres, els Capgrossos de Mataró; ells, la Colla Joves Xiquets de Valls.
No havia estat mai a la plaça pel concurs de castells i nois, això és com cantar les Santes de Mataró: cal fer-ho un cop a la vida. Impressionant!
Les divuit colles que participen a la plaça construeixen un teixit de colors molt bonic de veure, i les rondes conjuntes que es fan et permeten veure castells que creixen com bolets, un aquí, un allà, mira aquell de la dreta, ai aquest que cau... Si una diada castellera, on normalment participen tres colles, se't fa lenta, calmada, on els petits se't dispersen i els grans desisteixen de quedar-se fins al final, en una ronda conjunta no tens temps de veure-ho tot amb precisió, perquè si et fixes amb un que puja l'altre ja baixa, i aquells de més enllà són prudents i decideixen no arriscar.

Em va impressionar la quantitat de gent que portaven els de Vilafranca del Penedès. Vaig pensar que el proper any els Capgrossos de Mataró l'hem de fer més sonada, i involucrar-hi tota la comarca. O no representen també el Maresme? Si enguany hi han baixat vuit autobusos, hem d'aconseguir baixar-ne el doble, sí senyor!

El concurs de fa dos anys va ser dur per la colla, va ser dur per la ciutat i, naturalment, va ser dur per la família de la Mariona. I aquest any nosaltres hi hem volgut baixar, ens hem volgut apropar una mica més a la colla, als assaigs. De mica en mica, la Magalí ha tornat a veure castells, i li ha estat un esforç de veritat.
Saludar la Quima i en Mario allà, a Tarragona, a punt d'entrar a plaça, fer-nos dues besades sense dir-nos gaires coses més, va ser molt especial. Tots sabíem que ens dèiem moltes coses.

I els Capgrossos, genials! És cert que van deixar passar una ronda, és cert que van fer un intent de 4 de 9 amb folre, però no va caure cap dels seus castells i van obsequiar tota la plaça amb un 3 de 9 amb folre, un 5 de 8 i un 2 de 8 amb folre. Impressiona veure tanta rivalitat a la plaça. Quan Vilafranca descarregava, i descarregava bé, l'altra meitat de la plaça no aplaudia, i al revés. Podia veure colles que no s'ajudaven entre elles a l'hora de fer pinya, però els Capgrossos sempre tenien gent de totes bandes, i això és admirable.

I si essent prudents van aconseguir pujar un lloc respecte l'any anterior –aquest any quarts!– que es preparin les colles guanyadores. A poc a poc i bona lletra!
Enhorabona, Capgrossos!