dijous, 31 de juliol del 2008

Inauguració del Festival Shakespeare, a Mataró



Ahir vaig assistir a la inauguració del Festival Shakespeare, a Mataró, a la Masia de Can Ribot.
El lloc és excepcional i t’ofereix unes vistes de Mataró i el mar Mediterrani dignes de veure. Una casa envoltada de jardins, piscina, una senyora terrassa, i molt propera a la ciutat.
La Montse Vellvehí va donar el tret de sortida, convidant-nos a tots –després d’haver pres una copa de cava– a situar-nos a l’Espai Pati per a gaudir de l’espectacle Sonnets, amb direccció Éric Lacasca, del Centre Dramatique National de Normandie, i cantats en francès per Norah Krief.
Com diu la informació de l’acte: “Aquesta tria de sonets de Shakespeare, adaptats i traduïts per Pascal Collin, amb música de Frederik Fresson i interpretats per l’actriu Norah Krief, són un electroxoc poètic.”
Tan bo com els Sonnets, però, va ser la posada en escena de després de l’espectacle, amb un càtering digne de la inauguració d’un festival d’aquestes característiques, amb la companyia d’alguns actors i actrius del teatre català –poquets, també cal dir-ho–, i amb la presència de l’alcalde de la ciutat i de nombrosos regidors.
Ara bé, posats a dir, si alguna cosa hi vaig trobar a faltar va ser la presència d’alguns dels actors mataronins que han triomfat més enllà de la ciutat: on era en Boris Ruiz? I en Jordi Bosch? I en Joan Pera? I en Roger Pera?
Amb tot, caldrà mimar aquest Festival, perquè el nom i el renom que ha pres fins ara s’ho mereix.

dilluns, 21 de juliol del 2008

Enhorabona, Capgrossos!



Ahir vam seguir, des de la vall de les Llosses, l’actuació castellera dels Capgrossos de Mataró.
S’acabava l’estada de l’Agrupament Escolta Arrels a la Planassa, i els pares estàvem, al costat dels caps i dels nens, desmuntant el campament.
Fa dos anys també van coincidir, però aleshores l’actuació va ser molt diferent.
Ahir vau estar magnífics! Puntualment, la M. em va anar passant el resultat via SMS, i així tots nosaltres –tant els qui desmuntaven la cuina, els qui feien el menjar, els encarregats de desmuntar i plegar les tendes, els aixoplucs...– vam saber la bona feina feta a la plaça de Santa Anna.
Res, que enmig de tanta verdor, tanta muntanya, però patint també un sol que escalfava de valent, vàrem sentir-nos més a prop vostre.
De tornada, el programa Quarts de nou, del 33, ens regalava les imatges: 5/8, 3/9f, 4/9f, 3P/5

I a la Quima i en Mario, un petó ben fort!

divendres, 18 de juliol del 2008

Degoteig d'agraïments (a n'Antoni Bassas)



Avui és un d’aquells dies en què em costa explicar la barreja de sentiments que sento.
Tot i que ahir vaig posar-me tard al llit –hi va haver assaig general dels Capgrossos de Mataró per a preparar la Diada castellera de diumenge–, avui he sortit del llit quinze minuts abans del que ho faig. Per què? Em direu que és una tonteria, però volia sentir el darrer “Bon dia, són les set”, de l’Antoni Bassas, per sentir-m’hi més a prop.
Durant aquests catorze anys, gairebé sempre l’he escoltat de quarts de vuit a nou, i força sovint li he fet algun correu per encoratjar-lo, sobretot quan va fer aquell magnífic programa des de Moçambic, les vegades que m’ho passava teta amb en Foix, en Sanuy i en Portabella, o per parlar de la nostra amiga Lloll.
Però és que no només m’ha acompanyat a mi. Quan l’Antoni va començar el programa, la meva filla gran tenia només un any i la petita encara no havia nascut. Elles han crescut amb ell, jo em creia que sentint-lo potser de fons o sense gairebé escoltar-lo.
Però també els ha sobtat la seva marxa, no l’entenen, i si alguna cosa ha quedat clara és que sí que l’escoltaven, perquè en funció del que sentien sabien si anaven tard o no, i reconeixien cada col·laborador en funció del dia.
Avui he decidit baixar a Barcelona en cotxe; la feina em permetia fer-ho en tren, però he volgut estar sola jo i la ràdio.
M’ha agradat escoltar les paraules del Ràdioblog, els agraïments de la Núria Coll i d’en Víctor, l’enigmàrius dedicat d’en Màrius Serra, i també la cançó Bon dia, dels Pets, i tot i que ara ja no podré seguir escoltant el programa d’avui, suposo que al llarg de tot el dia això serà un degoteig d’agraïments.
Però, ai las!, si vosaltres estàveu despertant un país cada dia –tal com li has recordat avui mateix a l’Albert Puig–, no m’agradaria pensar que els de dalt el que vulguin sigui un país adormit.
Estàs desbordat pels sentiments i et sents molt estimat. Quina cosa més meravellosa, no?

Una abraçada, Antoni, i, si et plau, si et proposen alguna cosa així com presentar La nit al dia, accepta-ho, d’acord? Fes-ho per nosaltres...

divendres, 11 de juliol del 2008

Jaime Serra Puche, al matí, i Assumpta Montellà, al vespre

M’havia proposat escriure un post de denúncia dels 80 graons que cal pujar i baixar a l’estació d’Arc de Triomf de Barcelona, però ho faré més endavant perquè penso que és millor explicar què em va passar ahir.
Vaig tenir la possibilitat de poder saludar el senyor Jaime Serra Puche, nét de Serra i Húnter, que fou vicepresident del Parlament de Catalunya l’any 1933. Acompanyat de la seva esposa i els seus tres fills, i essent a Barcelona de vacances, va apropar-se al Parlament per poder fer una visita.
Qui l’acompanyava va fer-me cridar. Sabia de la meva minsa relació amb Mèxic –fa dos anys vam ser a l’Orfeó Català de Mèxic per a presentar el llibre Salvador Armendares i Torrent, metge i polític (Malgrat de Mar, 1893 – Mèxic, 1964)– i va pensar que em faria gràcia poder-los saludar.
Va ser emotiu, un moment emotiu i màgic, perquè no es tracta només de la salutació del nét de Serra i Húnter, així, sense més ni més. La calidesa amb què parlava als seus fills explicant-los què significava aquell palau, explicant-los que des d’aquell hemicicle el seu besavi havia defensat el que ell creia per Catalunya, i que per aquests mateixos motius va haver d’exiliar-se, era massa per un matí on t’ho t’esperes res d’això.
Vaig parlar-li del perquè del llibre, de què va significar per nosaltres anar a Mèxic, conèixer tota la família que hi teníem i, vés per on, eren íntims amb tots ells! Llavors, ja va ser imparable, no vaig poder contenir-me, i em vaig emocionar com una bleda.
Ens vam fer algunes fotografies a la magnífica escala d’honor del Parlament –així ho va voler en Serra Puche, perquè en tenia una del seu avi just en el mateix lloc–, vam intercanviar correus electrònics i li vam oferir, entre d’altres coses, un exemplar del llibre de Salvador Armendares. Veure’l fullejar el llibre i reconèixer en les fotografies les persones que ell s'estima de Mèxic, era impagable.
Però si una cosa em va cridar l’atenció és que ell, discret i senzill, sempre va dir que era el nét de...
Només al vespre, un cop a casa, vaig saber que havia compartit una estona del meu matí amb un exministre del govern mexicà. I això ja diu molt d'una persona.

I a les vuit, trobada amb Assumpta Montellà. Fem un cafè.
Després de posar-nos al dia sobre les seves últimes entrevistes i visites a l'Elisabeth, parlem de possibles projectes. M'engresca. Diu que m'ajudarà, perquè ho troba interessant.
Res, que ara ja no tinc excusa per posar-m'hi.

dijous, 3 de juliol del 2008

Lectura al tren

Quan a les vuit del matí, al tren, camí cap a Barcelona, l’home que s’ha assegut al meu davant obre la cartera i treu El conte d’hivern, de W. Shakespeare, em reconforta. En aquests viatges, massa vegades sents converses buides i inútils.
L’altre dia van explicar-me que a Finlàndia hi ha vagons reservats a la lectura, amb taules i tot, per estar-hi més còmode. Si hi entres, no pots ni parlar amb el veí del costat ni parlar pel mòbil.
Quina meravella, no?

dimecres, 2 de juliol del 2008

Estic farta dels insults, i trista

Són gairebé les nou del vespre i fa unes nou hores que la cambra parlamentària ha començat un dels seus darrers plens abans de l’estiu.
Tot i el cansament, vull deixar constància, ara mateix, que acabo de sentir allò que mai m’hagués imaginat sentir des de la tribuna de la cambra parlamentària del meu país. I mireu que n’he sentit de paraules!
Només de pensar que algunes persones, per exemple, de l’Orfeó Català de Mèxic podien estar seguint –perquè sé qui ho fa– la sessió en aquell precís instant, m’ha entrat una esgarrifança. Perquè, senyor Robles, si són a Mèxic és perquè els seus pares van haver d’exiliar-se per culpa d’una Espanya que vostè coneix prou bé.
Però quin menyspreu, desconsideració i burla! Però quina barra!!! Com s'atreveix acabar la seva intervenció amb un Viva España?
És permet dir tot? Això no fereix la sensibilitat ni el decòrum de la cambra? Potser que no siguem tan mesells, no?
No es tracta pas de posar-se a la mateixa alçada, però sí de fer-nos respectar. I, sobretot, fer-ho per aquells que ja no hi són i que van patir les conseqüències de gent que pensava com el senyor Robles.
Res més. Estic massa trista.