dijous, 25 de març del 2010

30, són 30! Per molts anys, Parlament!



Perquè hi ha un no-sé-què que es respira avui a l’ambient, als passadissos, a la premsa, a la xarxa, i als records, m’he permès recollir alguns fragments de les primeres paraules que el president Tarradellas va adreçar a la cambra, ara fa 30 anys:

“Avui és un dia de joia, quasi de coronament d’un pensament i d’una acció que ha triomfat, sense necessitat de lluites inútils ni de violències fratricides. (...) La restauració de la Generalitat de Catalunya és una de les més grans i esclatants victòries del nostre poble –no en dubteu mai, estigueu-ne segurs! (...) La nostra unitat ha estat el gest prodigiós que ha fet possible, per la seva generositat i per la seva noble ambició, de poder superar tot allò que no cal mai recordar: treballar incansablement en una tasca difícil, molt difícil, i plena de paranys, però també –per què no dir-ho– curulla d’aventures insensates que solament poden anorrear si pensem en el nostre futur. (...) Mai no hem guanyat quan hem estat desunits. (...) Era necessari, si estimàvem el país i ens preocupava el seu futur, guanyar la batalla de la unitat. (...) Per tal de vèncer els obstacles i els nostres adversaris, el primer que cal fer és no desconèixer-los i encara menys menysprear-los, i valorar la seva capacitat de combat intel•ligent i, les seves possibilitats de triomf, no valorar-les malament. Avui més que mai estic convençut que solament fent-ho així podrem guanyar, sense desviar-nos d’aquest precepte. (...)”

I del president Heribert Barrera, primer president del Parlament de Catalunya (1980-1984):

“Hem de fer entre tots que Catalunya sigui realment un model i paradigma, i jo diria que l’èxit o el fracàs de la nova etapa democràtica a tot l’Estat depèn en bona part de nosaltres. Hem de ser dignes també de tota aquesta llarga història de la nostra terra, en primer lloc del Parlament de 1932, la tasca del qual va ser tan important, malgrat les dificilíssimes circumstàncies en les quals hagués de treballar. I, més enllà dels segles, hem de ser dignes de les nostres Corts generals, d’aquesta llarga sèrie de Corts generals que, del segle XIV al segle XVIII, van representar la primera forma de la democràcia a casa nostra. (...) Aquest Parlament, senyores i senyors diputats, ha de començar a bastir la Catalunya dels nostres somnis, i per a fer-ho necessitem l’ajut i l’esforç de tots. (...)

"Aquest matí, el nostre President d’edat, Josep Maria Poblet, ha dedicat un record a tots els qui, en un moment o altre, a l’interior de Catalunya o a l’exili, presidiren el darrer Parlament, l’elegit el 1932. Però jo no voldria acabar sense recordar tants i tants companys de lluita que no han arribat a veure el final d’aquesta llarga nit que ha durat quaranta anys (...) Seria massa llarg intentar fer-ne una llista. Permeteu-me només citar dos noms, el de Joan Sansa i el de Josep Pallach”.

Talment com el president Barrera, un record a tots aquells que ens han acompanyat en aquest camí dels 30 anys del Parlament, tant polítics com companys. Perquè 30, són 30!

diumenge, 21 de març del 2010

Homenatge a la Nova Cançó, 50 anys i un dia


Avui és d’aquells dies que, en apropar-se la nit i fer balanç, la satisfacció pren força. A dos quarts d’onze, Lluís Serrahima ens esperava, a mi i a la Maria Salicrú-Maltas, assegut en un banc, amb dos diaris a la mà, a la plaça Letamendi, de Barcelona. Sí, l’home que va fer el manifest “Ens calen cançons d’ara”, a la revista Germinabit, el gener de 1959, tenia ganes de conèixer en Genís Mayola i sentir-lo in situ, després d’haver escoltat Oratges, el seu darrer treball.
Amb en Lluís Serrahima de company de viatge, t’adones que el trajecte de Barcelona a Mataró és més curt que mai. 50 anys enrere ell va contribuir a la creació de la Nova Cançó, va escriure poemes, va fer la magnífica lletra de Què volen aquesta gent?, i et parla de Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat, J.V. Foix, Carner, Joan de Segarra, Porter i Moix, Ovidi..., amb la coneixença personal de qui els ha tractat.
Ell demanava cançons d’ara fa cinquanta-anys, però comprovo que també està al cas de les cançons d’ara, de les d’avui, perquè només entrar al cotxe em parla dels Manel, Els Amics de les Arts, de la Sílvia Pérez, de Mishima, Antònia Font, Cesc Freixas... Està emocionat, nerviós, i jo –perquè penso que serà així- li dic que crec que avui serà un dia ple d’emocions, que li agradarà i que el recordarà. En acabar l’acte i tornar a pujar a l’escenari ha dit al públic: “Ara ja em puc morir”, expressió que li ha sortit de l’ànima, després de gaudir de la bona tria de cançons que ens ha ofert en Genís.

Si en Josep Fradera va escriure, en ocasió de la visita de Miquel Martí i Pol a Mataró: “Ha passat pel meu poble un poeta, abellint els camins amb son rastre”, crec que podríem dir el mateix d’en Genís. Tot i que ell pugui pensar que m’he passat set pobles, en Genís transmet un no-sé-què quan presenta les peces, quan descriu alguns d’aquests Setze Jutges, quan amorosament en dedica una als més propers, als que més estima. Tot ell és poesia.
Amb la guitarra en mà, en Genís ha entrat pel passadís, cantant Al vent. La sort d’estar al costat d’en Lluís ha fet que m’anés dient a cau d’orella el primer que li passava pel cap. “Mira, tinc la pell de gallina”, “té més veu de la que treu”, “magnífica interpretació de La tieta, i també d’A Margalida”, “quina dicció, quina pronuncia, quina potència!”, “voldria tornar enrere, tornar a començar, perquè aquest noi seria un dels Setze Jutges, indubtablement”, “he d’aconseguir que canti a Barcelona”.
A cada peça li corresponia la seva imatge: Al vent, de Raimon; Cançó de matinada, La tieta i Paraules d’amor, de Joan Manuel Serrat; Què volen aquesta gent i L’àliga negra, de M. del Mar Bonet; Laura i Respon-me, de Lluís Llach; A Margalida, de Joan Isaac,, No matareu el meu país, de Genís Mayola; Metamorfosi i Salveu-me els ulls, de Miquel Martí i Pol; Ha passat pel meu poble un poeta, de Josep Fradera; Hi ha moments, de Genís Mayola. I en les cinc darreres peces, la col·laboració de Primavera per la Pau, amb Vaixell de Grècia, de Lluís Llach; Diguem-no, de Raimon; Pare, de Joan Manuel Serrat; Viatge a Ítaca i Cançó sense nom, de Lluís Llach.
En Genís encara creu que no se li ha fet justícia a la Nova Cançó i diu a n’en Lluís Serrahima que sempre que pot explica als nanos de l’escola què va significar i qui eren els seus membres. Aleshores en Lluís ens explica que en Terri ja va fer venir els Setze Jutges a Mataró, al Racó, el 17 febrer de 1962, just dos mesos després d’haver-se presentat.
Anem a dinar al restaurant Caminetto, però el que surt a la conversa, mentre dinem i fem sobretaula, mereixeria per si sol tot un altre apunt. Un magnífic dia, sí senyor.
I ara em pregunto: què cal fer perquè aquest concert no mori a Mataró? Les coses bones cal donar-les a conèixer i per això penso que aquest concert d’Homenatge a la Nova Cançó, 50 anys i un dia, caldria que anés a força teatres del país. Qui s’implica en aquestes coses?

dimarts, 16 de març del 2010

Nova Cançó: 50 anys i un dia, per Genís Mayola

Nova cançó: 50 anys i un dia, per Genís Mayola

Faig extensiu el correu que m’ha fet arribar un bon amic, perquè el que més m’agradaria és veure un Foment ple de gom a gom, amb gent gran i gent més jove, uns quants que recordin els temes i d’altres que els pugui descobrir.

“Amigues i amics,
vull convidar-vos al concert que farem el diumenge 21 de març, a les 12 del migdia, al Teatre del Foment (Carrer Nou, núm 11, de Mataró) en homenatge als 50 anys i algun dia de la Nova Cançó. Amb l'Eloi, en Pepe, l'Antònia, en Camilo, la Rut i l'Anna. Interpretarem cançons d'en Llach, en Raimon, en Serrat, la Maria del Mar Bonet, en Joan Isaac i també algunes de pròpies.
Hi haurà la participació molt especial de Primavera per la Pau, i comptarem amb la presència d'en Lluís Serrahima, l'escriptor que amb el seu article Ens calen cançons d'ara va donar el tret de sortida a aquest fenomen cultural que seria la NOVA CANÇÓ.
Una abraçada.”
Doncs això, us hi esperem, perquè aquest és el millor homenatge que els podem fem.



dilluns, 15 de març del 2010

El 20-J, Mataró Decideix


Aquest vespre, a la Sala Cabañes, s’ha presentat la Plataforma Mataró Decideix, i amb ella hem conegut el seu organigrama organitzatiu i la data en què la societat mataronina podrà exercir el seu vot: 20 de juny, un diumenge.
L’acte ha començat amb la projecció d’unes diapositives acompanyades de la cançó més coneguda de la pel·lícula La vita è bella. Personalment, penso que no s’hi escau gaire, perquè és més aviat tova, romàntica, i si hagués de triar preferiria una peça més adequada amb el projecte: engrescadora, forta, ferma i plena de contrastos. Posats a dir, podríem fer com van fer a Arenys de Munt, que van crear el seu propi himne del referèndum, amb la peça Campanes de llibertat, i demanar per a tal fet la implicació dels músics i grups mataronins.
Han pujat a l’escenari diferents membres de l’organització de la Plataforma: Sònia Bernabeu, encapçalant l’equip d’organització; la Mercè Colomer, de l’equip de protocol; Joan Baron, de l’equip de participació; i Cosme Varela, de l’equip d’economia.
 Joan Baron
Cosme Varela
Alfons López Tena, que coordinà ja la Plataforma Osona Decideix, ha fet la xerrada principal de l’acte. “Cal agafar de nou l’empenta de les iniciatives públiques”, “organitzar això vol dir no fer política de partits, sinó política de país”, “cal fer campanya arran de terra”, “per què els ciutadans de Sant Adrià poden decidir si volen mantenir les xemeneies o no, però en canvi no podem plantejar si volem que Catalunya sigui independent?” Entre el públic, uns quants regidors: Quim Fernández, Joan Móra, Xevi Safont-Tria, Francesc Teixidó, gent destacada de diferents entitats cíviques i socials, i gent amb ganes i il·lusió.
 Alfons López Tena
Genís Mayola
Que TOTS els qui estiguin empadronats a Mataró puguin votar el proper 20-J és un repte, però és molt important. I que ho puguin fer també els de la franja de 16 a 18 anys, que són els que ara mateix estan fent batxillerat, també ho és. Cal organitzar una bona informació i arribar a tothom.
Completament d’acord amb l’objectiu: aconseguir que com més gent vagi a votar millor, sigui quina sigui la decisió a prendre.
Acabem tots drets cantant Els Segadors, seguint en Genís Mayola i la seva guitarra.

Anoteu-vos la data, doncs: el 20-J, Mataró decidirà.

diumenge, 14 de març del 2010

Caminant per Sinera

Vaig caminar per Sinera un diumenge al matí, resseguint els indrets d’Espriu, de la mà de Montserrat Caba, directora del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu, caminades que s'afegien a l'homenatge dels 25 anys sense Espriu.
La regidora Isabel Roig m’explica l’èxit que han tingut aquestes trobades, tres diumenges seguits, on han hagut de duplicar cada dia la sortida. No tothom és d’Arenys, hi ha gent d’arreu, i això està bé.
El carrer de la Perera, el carrer de l’Església, l’Església i el seu retaule, la Riera, la Sala Mercè, el camí del Cementiri i, evidentment, el Cementiri d’Arenys.
Els diumenges al matí, hi ha carrers de Sinera encara deserts; la gent es desperta a poc a poc, aprofita la festa, i si el sol acompanya el teu recorregut hi ha moments magnífics.
La Montserrat ens va oferir una parla distesa, apassionada, de persona que domina el tema, tant literari com personal.
Res de les dues hores previstes que havia de durar la passejada! Quin regal, quatre hores trepitjant camins i rials, sense pols, però, perquè ja estan tots asfaltats.


El carrer de l'Església

A la plaça de l'Església

La casa familiar dels Espriu, al carrer de la Parera, núm. 27

El camí del Cementiri

Des del mirador del Cementiri

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.