divendres, 24 de desembre del 2010

Poema de Nadal

Quan la mainada de casa era petita, vam encetar la següent tradició: ens deien el vers de Nadal que a l'escola els ensenyaven, però sempre esperaven saber quin era el vers que fèiem a casa afegir a les felicitacions nadallenques, per també aprendre'l i dir-lo. Eren uns versets senzills, amb un llenguatge planer, gens rebuscat, però sentíem aquell poema com a molt propi, perquè era de casa.

Enguany en recupero un escrit ja fa uns anys, per poder felicitar tots els amics 2.0, amb els millors desitjos no només per aquestes festes, sinó per a cada dia de l'any 2011.

                

                                           
Poema de Nadal


Quan seré gran diré al pare:
te'n recordes d'aquell any
que vam fer el pessebre amb canyes,
vesc, mates i galzeran?   

Posem-hi una filadora
perquè teixeixi el vestit
de l'infant que de fred plora
dins de l'estable arraulit,

diuen el pare i la mare
mentre traiem l'embolcall
de les figures desades
dins la capsa de cada any.
La filera de pastors
que ara hi van arribant
precedeixen les ovelles,
les gallines i els cavalls,

i embogits tots d'alegria
els ofereixen, de cor,
el millor que de tots tenen,
la pau i l'estimació.

Sant Josep fa una moixaina
al seu petit infantó
i he vist la verge Maria
com li llençava un petó.

Hi ha un pescador que pesca,
sense riu i sense canya,
i tres reis de l'Orient
que vénen per la muntanya.

I també una pastoreta
que em sembla que s'ha enamorat
d'aquest pastor que du barba
i que té sempre al costat.

I a la nit sempre hi ha música,
ho sentim mentre sopem, 
deuen ser els tres pastors músics
els que volen que cantem!

I abans d'anar a dormir sempre 
els cantem una cançó, 
la del Vint-i-cinc de desembre 
o la del caga tió.

                             Neus Pinart
                         Nadal'98

 

dissabte, 11 de desembre del 2010

Apunt de rèplica a ‘Connexió arenyenca’

Llegeixo via Twitter l’apunt que en Joan Salicrú penja al seu bloc ‘Coses meves’, titulat ‘Connexió arenyenca’, on hi explica breument els darrers contactes i relacions amb gent d’Arenys . En llegir l’inici del seu darrer paràgraf: ‘Algun dia ens havíem de conèixer, Arenys’, m’afegeixo a contestar-li el Twitter: ‘Val més tard que mai, Joan, perquè jo sense Arenys seria una altra persona.’ Després d’aquests comentaris creuats, un dia ens trobem passejant tots dos per la Riera i em suggereix que faci un apunt de rèplica a les seves ratlles. Aquí va, doncs.
Fa anys que m’estimo Arenys de Mar, i dic ‘m’estimo’ perquè si digués ‘conec’ no seria prou exacte. A l’edifici del Xifré vaig cursar-hi el COU, a la branca de ciències. I per què? Doncs, perquè en aquells dies jo tenia al cap que volia fer la carrera d’exactes –valga’m Déu, penso ara!– i en Joan Radó, professor de matemàtiques, hi havia anat a parar. A Arenys, però, no només hi vaig estudiar, sinó que vaig fer-hi molts amics i m’hi vaig implicar culturalment.
Amb la coral Etzutzac, dirigida per l’Eulàlia Salbanyà, vaig aprendre i cantar moltíssimes cançons que m’han acompanyat sempre. Vaig viatjar amb la coral a Estrasburg, per l’Europa Cantat 9, el juliol de 1985, i encara ara prenc les partitures del Singet dem Hernn ein Neues Lied, de Johann Sebastian Bach, el motet a doble cor que vam interpretar sota la batuta de Erwin List, i canto tot escoltant el disc de vinil. Si no fos per la cançó que cantàvem a la coral, segurament la meva filla gran no es diria com es diu: ‘Oh, Magalí, ma ben amada! Guaiti ton cap al finestró!’ Un altre moment especial viscut amb la coral va ser el funeral de Salvador Espriu, però això ja ho he explicat en un altre apunt.
Als Seràfics no només hi cantàvem, sinó que també portàvem un grup de nois al CESF (Centre Excursionista Sant Francesc) –emblemàtica la sortida de la baixada del riu Vero, a la Sierra de Guara!– i hi fèiem teatre. Vaig participar en l'obra Cervells en la fosca, de Juli Manuel Pou i Vilabella, amb la música de Sacco e Vanzetti de fons, que fins i tot vam portar de bolos a Santa Coloma de Farners. En la meva segona etapa de Pastorets –perquè la primera havia estat a Mataró, a la Sala Cabanyes, essent adolescent–, la Mercè Pons, ara actriu professional, feia d’àngel i baixava penjada d’una corda per anunciar la bona nova. I del Grup Artístic Carles Xena vaig empassar-me obres i més obres, en un teatre acollidor, amb molt bon ambient i participant-hi quan m’hi convidaven.
Recordo la posada en escena de l’obra In paradisum, de Jordi Pons-Ribot, que posteriorment es va poder veure al teatre Casal Aliança, de Mataró, en la qual s’escenificava que el poble d’Arenys s’inundava i que l’aigua arribava fins dalt del campanar de l’església de Santa Maria d’Arenys de Mar. Vés per on, les campanes ja m’acompanyaven... Per cert, què se n’ha fet d’en Joan de les ametlles?
En Joan diu en el seu apunt que ha conegut un mite, en Pep Quintana! Uf, què puc dir jo d’en Pep que no se sàpiga ja? En Joan l’anomena ‘gastrònom i viatger’, però és que en Pep és moltes més coses. Tastaolletes i coneixedor d’Espriu, també va conduir el primer bibliobús de la democràcia, tal com recull el llibre Tres-cents setanta-dos quilòmetres culturals, la Pobla de Segur: Història i cultura del Pallars, 1985. Però si alguna cosa ens hauria d’explicar són els dies que va passar amb el president Josep Tarradellas, un cop retornat de Sant Martin-le-Beau, perquè en va ser el seu xofer. Com dius tu, Joan, en Pep és una persona autènticament sorprenent.
De la mà d’en Pere Ibern  i la Imma Caballé, vaig conèixer l’arxiver Josep M. Pons i Guri, advocat, historiador i arxiver d’Arenys de Mar, altrament conegut com l’avi Pons, un dels altres mites d’Arenys. Amb en Pere i la Imma vaig endinsar en el món de la música tradicional catalana. En aquell temps, ells havien recuperat un sac de gemecs antic de la Masia de Can Monfulleda de Sant Pere de Riu (Pineda de Mar) i ja tenien un munt d’articles sobre el sac de gemecs, el carnestoltes arenyencs i d’altres articles vinculats amb la música tradicional o el folklore. Cap als anys 80, vaig encarregar a Pau Orriols un flabiol de boix, que guardo com un petit tresor. Amb ell havia acompanyat la Cobla de Tres Quartans –en la qual crec recordar que també hi participava en Rafael Codina, de Mataró–, i també el grup d’animació Pot de gresca, amb en Jordi i la Noemí Bibolas, en Joan i la Marta Torrens, en Vicenç Martí i la Montserrat Rebollo.
L’any 1985, durant el carnestoltes, va tenir lloc primer Ball de cançons. Sortíem a cantar antigues cançons recuperades, tot passejant pels carrerons d’Arenys i convidant a la gent a sumar-se a la gresca . N'érem una bona colla!
I dels sopar a la fresca del carrer de sant Ramon, a finals d’estiu, recordo els versos recitats per en Joan Pera. Els que queien cada any eren: ‘No hi havia a València dos amants com nosaltres...’ i ‘En un castel·lo perduto / entre boscos e jardinos / tre gattis de pelo fino / fachian mau, mau, marramiau!!. Si anava a aquest sopar era per en Jordi Bilbeny, ara conegut pels seus recents llibres Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya o Brevíssima relació de la destrucció de la Història: La falsificació de la descoberta catalana d'Amèrica. A mi m’agrada recordar, però, els seus inicis, amb Paraules de Iho –el qual vaig ajudar a publicar–, Safreig de menta o amb Tal·là-Tal·lera, aquest darrer il·lustrat per en Martí Doy. I de com em va fer conèixer en Celdoni Fonoll o descobrir les cançons d’en Toni Morlà, d'en Josep Tero i de tantes i tantes coses...
Encara ara, si no sóc fora, pujo a veure la Dansa d’Arenys, per Sant Roc. M’agrada sentir l’olor d’alfàbrega i colònia de les almorratxes, mentre els macips –i ara també les macipes– criden: ‘Sant Roc! Sant Roc!’ Hi ha tants amics balladors!
Així doncs, Joan, et recomano que et deixis enamorar per Arenys, perquè això d’Arenys va de debò. Tingues per segur que hi ha una manera de viure el món diferent. L’Arenys que a mi em va enamorar era el de la sabateria de can Majó a la plaça de l’església; el del restaurant ca la Montserrat, dalt de tot de la Riera, petit i delicat, però molt exquisit, i també el de la Reixa; el dels concerts d’en Pep Mayolas, cantant les cançons dels Beatles, amb l’Assum Balliu fent els cors, quan no treballava la ceràmica; dels concerts de l'Eulàlia Salbanyà, amb la Blanca Soler al piano; de les penjades de naps la nit de Reis, que em venien a penjar fins i tot a la façana de casa, a Mataró, davant la sorpresa de tota la gent que l’endemà al matí hi passava per davant; el de la gent que s’arremangava les mànigues i arranjava la casa de Can Roig del Castell, seguint les directrius d’en Manel Pasqual, perquè la mainada i el jovent pogués pujar-hi de colònies. Les nits de cap d’any que hi havíem passat!
I l’Arenys dels vaixells de fusta construïts per en Jaume Bibolas... Però això, senyors meus, ja són figues d’un altre paner...


Ball de cançons, Carnestoltes'85.
S'hi veu l'Espriu, en Xavi Abad, l'Oriol Ferran  i en Pep Quintana


El director del taller de l'Europa Cantat'09 (any 1985)

Pastorets dels Seràfics

Pot de gresca, tocant per les Santes a Mataró (any 1984)

Els membres del grup Pot de Gresca (any 1984)

dilluns, 6 de desembre del 2010

Em reclame València, gràcies a Joan Fuster...

Després d’assaborir un bocí de turró ‘Sirvent’, de la ciutat d’Alacant –gràcies, Laura, per aquest present, i pel Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés, especialment dedicat–, remiro algunes de les fotografies fetes aquests dos dies passats entre Sueca i València.
‘Llegim i Piulem’, la tertúlia literària 2.0 que amb la Judith Vives i la Laura Santacruz portem a Twitter, s’ha presentat aquest cap de setmana a Sueca, i ho hem fet justament a la biblioteca suecana, just al costat de la Casa Museu Joan Fuster.
Sagitari, de Joan Fuster, va ser el tercer llibre que vam proposar en la nostra tertúlia, i ara mateix no puc més que agrair haver-ne fet la tria. M’ha permès desvirtualitzar un munt de gent i, d’altra banda, conèixer-ne de nova; visitar el que havia estat la casa de Joan Fuster, i escoltar les magnífiques i especialitzades paraules d’Isidre Crespo i de Toni Carrasquer; arribar-nos fins a la Muntanyeta dels Sants, just quan la posta de sol pinta els arrossars amb els colors de la tarda..., i també anunciar el llibre de la propera tertúlia 2.0: Conta’m la veritat sobre l’amor, de Santiago Forné.
I a la ciutat de València, trepitjar-hi els carrers, la seu de l’Acció Cultural del País Valencià, l’Editorial 3i4, la Llotja, el Palau del Marquès de Dos Aigües; les menges dels restaurant La francesa del Carme i La Salvaora, tots dos molt recomanables; els frescos del Patriarca i el sant sopar de Ribalta, la Catedral de València, i un passeig nocturn per la Ciutat de les Arts...
Escoltar els versos ‘Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March. D’ací el tragueren, mort, amb els peus per davant, envers la catedral. Carrer de Cabillers, la Plaça de l’Almoina...’, per boca de la Laura, em posaren la pell de gallina, i m’agradà moltíssim veure la casa on visqué Raimon a València.
Però tot i l’entusiasme d’aquests dos dies, entre l’arròs i els tarongers, m’aclapara veure la lluita que exerceixen per aconseguir viure de manera normal. Això és resistència pura i dura! ‘Internet m’ha normalitzat la vida’, brolla del fons de l’ànima. ‘Em permet seguir la premsa en català, TV3, Catalunya Ràdio...’ M’entristeix sentir: ‘Estic orfe de representants polítics’, amb contundència, anhelant-ho profundament.
I em parlen dels Manel, d’El Petit de Ca l’Eril, dels Amics de les Arts, però també d’Obrint Pas, de Miquel Gil i d'en Pep Gimeno –el Botifarra–… I de les dificultats que tenen per exercir en la seva llengua com a professors, de com l’administració els dóna l’esquena, i de com se’ls impedeix veure cap canal de la Televisió de Catalunya.
El llibre d’Estellés, damunt la tauleta de nit, em farà reviure aquests dos dies. Els mots de la dedicatòria: ‘Que aquesta ciutat t’acompanye i et reclame’, han calat, Laura.
Rellegeixo Josep Pla, quan diu: ‘És un home alt, flac, una mica desairós, miop, amb uns vidres gruixuts, d’una sociabilitat no gaire corrent, més aviat complicada. De vegades d’una gran expressivitat, de vegades molt callat i discret. Sempre extremament cordial i d’una discreció instintiva. Se li fa difícil de posar-se en contra del que ell no comparteix; però, quan se sent saturat, o se’n va o inicia una envestida terrible, d’excel·lent dialèctica i molt fonamentada, terrible, és quan es veuen els fons de les coses i hom sap el terreny que trepitja. La seva ironia no el porta mai a les posicions estrabul·lades; més aviat al pacte, a la comprensió i a l’acord. (...) El curiós és que és un home intel·ligent –cosa molt rara en aquesta professió. És ponderat, tracta de veure-hi clar, de comprendre el fabulós i complicadíssim entrellat de la vida, estableix perfectament la diferència existent entre la teoria i la pràctica, cosa que és molt difícil de trobar en la gent del país.”
Algunes fotografies:

Ceràmica de la granja la Catalina

D'esquerra a dreta: Judith Vives, Neus Pinart i Laura Santacruz,
presentant la tertúlia del 'Llegim i Piulem'
a la Casa Museu Joan Fuster, a Sueca

Magnífica ponència d'Isidre Crespo

Retrat de Joan Fuster

Foto de família de tots els participants

la Ciutat de les Arts de València

Detall del sostre de la Llotja de València

dimecres, 1 de desembre del 2010

A l'amic Ernest Benach


Ernest Benach i tres enxanetes al Palau de la Música

El que ha passat al meu TimeLine de Twitter –després que Ernest Benach pengés la seva piulada ‘La decisió més difícil’– m’ha recordar el dia que José A. Donaire va anunciar que deixava el seu escó al Parlament de Catalunya: retweets, missatges de suport i, sobretot, d’agraïment a la feina feta de gent ben diversa, de totes les edats i de diferents colors polítics.
Tard o d’hora havia de passar. Avui ‘el president 2.0’ ha posat punt i final al camí que va començar justament amb els mots: ‘fer política amb passió, amb convicció, amb la màxima dedicació i coherència, però reivindico també, i amb tota la convicció del món, la paraula i el diàleg com les principals eines de treball en la nostra relació política’.
Et dec aquest apunt que no sé si sabré fer, però en el qual intentaré parlar no pas del president 2.0, sinó de l’amic que un dia va arribar a ser president del Parlament.
Ara que això de la xarxa i del món 2.0 ja no fa tanta por i que, qui més qui menys, va fent-hi les seves col·laboracions, recordo que vuit anys enrere, en les negociacions del conveni del personal del Parlament, ja estaves pendent del mòbil. Aleshores no era un fet habitual i reconec que s’entenia com una falta d’atenció o de desconsideració. El que aleshores ens descol·locava ara és el comú. I estic parlant de fa vuit anys! Amb gairebé trenta anys a l’esquena d’experiència en l’administració parlamentària, puc dir que la política 2.0 m’ha permès contactar i establir lligams amb diputats i diputades, consellers i conselleres, com no havia passat abans. D’això te’n dono les gràcies.
Recordaré molts moments d’aquestes teves etapes. He escoltat i transcrit centenars de discursos i conferències fetes arreu, al país i a l’estranger, a l’estiu i a l’hivern, i pel teu timbre de veu a les orelles puc saber si eren en moments d’eufòria política o bé en moments d’angoixes de partit. En aquest temps, has assistit més d’un cop a la festa major de la meva ciutat, Mataró –les Santes–, i puc dir-te sense embuts que si no hagués viscut de prop tot això de la política 2.0, del Twitter, potser no hauria existit el Twitter de ‘Les Santes’.
Sempre dius que en els llibres que es facin a partir d'ara difícilment hi haurà peus de pàgina, referències epistolars, etcètera, perquè la gent ara es comunica via correu electrònic, SMS o amb Twitter, i que això és efímer. Ara mateix, però, repasso fulls i més fulls, perquè tu ja saps que m’agrada la història i he guardat aquesta missatgeria moderna.
Una amistat que va començar en la juguesca d’un cafè –te’n recordes?–, en complicitats, en minuts esgarrapats d’agendes atapeïdes, en el món casteller... Vas confiar en la coral on canto, Primavera per la Pau, perquè vinguéssim a cantar en l’acte de lliurament de la Medalla d’Honor a Adolfo Pérez Esquivel. Has fet entrar la rosa de Sant Jordi al Parlament, i també la música. El teu pròleg i la implicació en l’edició del llibre ‘Salvador Armendares i Torrent, metge i polític’, exdiputat del Parlament de 1932 d’ERC que s’exilià a Mèxic, és una cosa que t’agrairem sempre. I com que t’agradava el ‘Diré la pau’, un poema aleshores inèdit de Miquel Martí i Pol, que cantem a la Coral, vam fer els tràmits perquè la Montserrat Sans te’l deixés reproduir un any en una nadala.
Junts també hem passat moments molt durs. Vas fer costat als Capgrossos en moments difícils, quan la fatal caiguda del 2006, i mentre jo era a Menorca tu personalment vas fer-me saber la mort de la Mariona Galindo, amb qui tens una fotografia al Parlament quan va venir a visitar-lo amb l’escola. També vas agrair-me infinitament les paraules que vaig adreçar en un altre punt i final, el de l’Òscar: ‘En moments difícils, has sabut triar les paraules justes, i això és molt difícil, Neus.’
Reventós, Josep Benet i Florència Ventura, les visites a l’abadia de Montserrat, les recomanacions puntuals dels Manel i els Amics de les Arts, la visita a Elna... Hi ha tantes coses! Hi ha tanta gent!
I avui has fet un punt i a part. La política ja ho té això, té això i moltes altres coses.
Gràcies, Ernest, i ja saps on sóc. Deixem-ho en punts suspensius.

dilluns, 22 de novembre del 2010

Els amics dels Amics 2.0 a l'Auditori de Girona

Feia dies que teníem les entrades del concert dels Amics de les Arts ben guardades en un calaix, perquè des que els havíem sentit a la Sala Clap, de Mataró, teníem ganes de repetir. Vam ser una de les famílies previsores i, per tant, estàvem ben situats a la platea de l’Auditori de Girona. També era el primer cop que hi anàvem i, francament, quin goig d’equipament! 1.200 persones, de totes edats, esperaven impacients l’aparició a l’escenari dels Amics de les Arts.
I ells, com no podia ser d’altra manera, ho van donar tot. Energia, bona música, melodies precioses que es deixen entreveure amb les mans d’en Dani al piano, intervencions entre cançó i cançó –que, tot i que sapiguem que deuen ser repetitives, són fins i tot divertides–, esments al joc dels ‘apellidus’ que havien piulat ja la nit anterior, i projecció d’audiovisuals o videoclips en gairebé cada cançó. L’Eduard va deixar anar: ‘Ja podeu deixar d’escoltar la ràdio, que nosaltres us anirem informant del resultat: Almeria, 0 – Barça, 6’; quan un del públic contestà: ‘Set, ja en tenim set’, l’Eduard salta: ‘Ostres, això és millor que el Twitter!’
Insuperable la connexió que van fer en directe amb el seu tècnic de so Albert Cortadas, des de Bogotà, des de dalt mateix de l’escenari. Indescriptible la cara de l’Albert veient com 1.200 persones estaven guaitant-lo, esperant que comencés la frase d’una cançó. Són els Amics 2.0!
Totes, les van tocar totes les del Bed & Breakfast, i també algunes de Castafiore Cabaret! Concert amb banda i el gos, només hi faltava la Marta 2.0!
Si no fos perquè és temps de vaques magres, tornaria a comprar entrades per anar al Palau de la Música Catalana.
I el que fa més goig és que en els concerts ja ens hi trobem els amics dels Amics de les Arts!

El públic de l'Auditori de Girona


D'esquerra a dreta: en Dani Alegret i l'Eduard Costa

D'esquerra a dreta: en Joan Enric Barceló i en Ferran Piqué

L'home que treballa fent de gos...

Connectant amb l'Albert Cortadas, a Bogotà

L'Eduard Costa

En primer terme, en Dani Alegret

Tot s'acaba: els Amics de les Arts, la banda i el gos
I després, uns minuts amb el públic


dimecres, 17 de novembre del 2010

Jo encara, de tant en tant, fullejo el setmanari 'El Maresme'

Quan jo era adolescent, recordo que a casa entrava cada setmana el setmanari d’informació El Maresme. Els pares el compraven en llibreries que han passat a millor vida –com tantes altres coses– i el van fer enquadernar: era un bon producte.
Per qui no sàpiga què va ser El Maresme, l’any 1969 –dins la seva primera etapa– només va sortir 40 vegades; en la segona, a partir de l’octubre de 1977, i durant cinc anys, van treure 227 periòdics; l’octubre de 1982 deixà de ser un setmanari i passà a ser un diari, fins que vam deixar de trobar-lo al carrer.
Fa pocs dies vaig prendre els volums que tinc a l’estudi –anys 1978, 1981 i 1982– per veure si en algun d’aquests sortia algun article sobre en Josep Cardona, en Nona. M’agrada fullejar-los, remirar-los, reconèixer-hi els polítics locals molt més joves, i comprovar com molts dels periodistes ‘consagrats’ avui s’iniciaren en publicacions d’aquesta mena.



M’entretinc llegint les crítiques de pel·lícules, entre d’altres, d’Hiroshima, mon amour; La taronja mecànica, Violette Nozière, Roma ciutat oberta, Mon oncle d’Amerique, Lili Marleen, Porter de nit i Crim de Cuenca.
Pel que fa a l’art, per exemple, trobo articles que parlen d’Alcoy, homenatge a Picasso a Tertre; d’Estrany; de Manuel Cusachs, de Picasso, de Rovira Brull, d’en Parés de Mataró, d’en Terri i d’en Capitani.
I el que considero un bocatto di cardinale, són les entrevistes a Perich, Ernest Lluch, al flabiolaire Quirze Perich, Josep-Lluís Comeron, Manuel de Pedrolo, Xavier Ribalta, Josep M. Espinàs, Antoni Badia i Margarit, Pere Calders, Joan Brossa, Boris Ruiz, Francesc Vallverdú, el periodista Xavier Vinader, Lluís Llach, l’aleshores vicepresident del Parlament Isidre Molas, Manuel Clariana i Regàs, Xavier Cugat, Narcís Serra, Esyllt T. Lawrence, l’alpinista Joan Ribas, l’aleshores conseller Josep M. Cullell, l’Angeleta Ferrer, Manuel Cuyàs, Genís Mayola, Joan Manuel Serrat, Tortell Poltrona, l’actor Joan Borràs, el fotògraf Santi Carreras, Rafael Vallbona, el poeta Valerià Pujol...
Algunes notícies em criden l’atenció, ara que ja han passat uns quants anys, per diferents motius: l’ajuntament aprovà que el tren passi per l’interior, que la casa Coll i Regàs del carrer Argentona fos un museu, Heribert Barrera glossà Salvador Cruixent, la llibreria Robafaves s’inundà, el concert que ‘Viva la Gente’ va fer a Mataró, l’expedició a l’Himàlaia (Broad Peack), l’actuació de Joan Isaac per les festes de Sant Simó, les llistes dels quintos, la mort del fotògraf Santi Carreras, el tancament del Cinema Serra, l’aprovació del port de Mataró...

El consell d’Administració que consta en El Maresme núm. 200, extraordinari per commemorar haver-hi arribat són Joan Noè i Roca, Anna Comas i Valls, Xavier Brullet i Tenas, Francesc Liñan i Porcel, Manuel Mira i Camí, Manuel Cusachs i Corredó, Manuel Cuyàs i Gilbert, Francesc Masriera i Ballescà, Miquel Reniu i Tresserras i Emília Solà i Capdeferro.


A la fotografia, part de la redacció en pes: Lluís Carné, Rosi López, Joan Jubany, Ferran Ferrer, Pere Hortós, Santi Carreras, Antoni Lleonart, Joan Catà, Miquel Lladó, Manuel Cuyàs, Rosa Vila, Josep Bras, Josep M. Torrent, Joaquim Lladó, Xavier Ramírez, Hèlios Dalmau, Jaume Dalmau, Josep Xaubet, Manuel Cusachs, M. José Recoder, Josep Masó, Xavier Saborido, Toni Canal, Lurdes Sànchez, Josep M. Fàbregas.
Els que no hi surten són Jaume Calsapeu, Pau Izquierdo, Francesc Masriera, C. Planas, Magda Bertran, Carles Verdú, Albert Roura, Rafel Vallbona, Enric Quintana, Antoni Albert, Onofre Arnau, Jaume Cantallops, Teresa Carreras, Lluís Casas, Francesc Costa, Joaquim Gibert, Josep Gomà, Josep Puig, Joan Poch, Roc Font, Ramon Ramis, Esteve Terrades, i Joan A. Baron.

A tots ells, els agraeixo el poc que sé d'aquella època.

dissabte, 13 de novembre del 2010

Inauguració de la Col·lecció Bassat (Nau Gaudí, 11 de novembre)

Dijous, unes hores abans d’engegar la campanya electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya, a Mataró en passava una de grossa: s’inaugurava la col·lecció Bassat a la Nau Gaudí.
La mateixa nit no en vaig escriure res, però en tornar de l’acte vaig veure que Maiol Sanaüja m’havia fet una piulada: ‘@npini Fes-ne una crònica, si us plau, tan bon punt n'hagis tornat!’ Ara ja hi ha pàgines plenes a la premsa local, en Lluís Bassat ja n’ha parlat a Catalunya Ràdio i TV3 també se n’ha fet ressò, però em ve de gust fer-ne una pinzellada particular. Va per a tu, Maiol.

Que el que passava a Mataró era destacable ho demostrava la vinguda de diferents autoritats: el president del Parlament, Ernest Benach; el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, i el delegat del Govern, Joan Rangel. L’alcalde de la ciutat, Joan Antoni Baron, i Lluís Bassat es mostraven satisfets.
En observar els cinc magnífics dalt de la tarima preparada, just al davant de la Nau Gaudí, em van venir al cap dues coses. La primera, que tinc un amic que el primer cop que el recordo a Mataró portava la camisa de color avellana, era cap de colla dels Xiquets de Reus i actuaven a la plaça Santa Anna; ara, uns quants anys més tard, i com a president del Parlament, inaugurava una de les icones que, segur, posarà Mataró en el mapa artístic. La segona, que volia saber de qui va ser la brillant idea de posar les dues úniques dones –la Núria Poch, directora-gerent del Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró, i Judith Vives, presentadora de l’acte– apartades de la tarima, a l'igual que el president de l'IMAC, Sergi Penedès. I no només per paritat, no, sinó per justícia: la Núria Poch era una de les responsables tècniques del que podíem veure després dins la Nau Gaudí.
Vaig poder passejar-me per la Nau, observant les obres, just abans que s’inaugurés l'exposició, en calma, sense el brogit de la gent i de les càmeres que volien captar les imatges més mediàtiques. Val la pena, tant el contingut com el continent. Veure junts molts dels artistes locals –Perecoll, Santi Estrany, Manel Cusachs, Pere-Màrtir Brasó, Neil Harbison... – ho demostrava.
Completament d’acord amb les primeres valoracions del crític d’art Pere Pascual. A mi també m’hauria agradat veure algun Opisso, Alcoy o Rovira-Brull.
L’endemà de la inauguració, algú em preguntava si la Nau Gaudí o el Museu Bassat tenien pàgina web, perquè ja volien saber-ne els horaris. I sembla que no. Ignoro si finalment el nom serà ‘Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró’, però si és així penso que quedarà diluït enmig de tants museus d’art contemporani com tenim. No en va, Caldes d’Estrac va apostar per ‘Fundació Palau i Fabre’, i s’ha convertit en un símbol identitari de la ciutat.
Un cop acabat l’acte, vaig intercanviar quatre paraules amb Joan Catà, director-gerent del canal M1TV. Feia pocs dies que havia fullejat el setmanari d’informació El Maresme que guardo relligats per casa, del qual ell n’havia estat director. Era una gran revista, un producte periodístic de nivell, que tenia al darrera gent que s’ha consolidat dins del món periodístic. L’anàlisi d’El Maresme, però, mereix un apunt apart.

D'esquerra a dreta: conseller Tresserras; Joan Rangel, delegat del Govern; Ernest Benach, president del Parlament; Joan Antoni Baron, alcalde de Mataró; Lluís Bassat, autor de la col·lecció; Sergi Penedès, president de l'IMAC, i Núria Poch,  directora-gerent del Consorci del Museu d'Art Contemporani de Mataró. En primer terme, Judith Vives, periodista


Sense títol, 1955 (Josep M. Subirachs)

Cursa de braus, 1956 (Josep Guinovart)

Detall de la Nau Gaudí

Lagar, 1955 (Joan Brotat)

dimecres, 10 de novembre del 2010

Recordant en Nona, el ninotaire (1955 - 2000)


Foto del bloc Consuetudinàrium
Per un article de la revista setmanal Capgròs, m’assabento que enguany farà deu anys de la mort d’en Nona, el ninotaire que tenia el taller al carrer de Sant Benet de Mataró. Llegeixo que un grup de ciutadans –entre ells en Pere Cardona, el seu fill– li preparaven un homenatge que no es durà a terme per motius econòmics. Es veu que havien contactat ja amb un munt de colles gegantes, unes 180 figures estaven confirmades, l’actor Boris Ruiz i el locutor Jordi Tardà havien de fer uns parlaments... Tot sembla, però, que no es farà.

La xarxa sempre ens obre camins i no entén de fronteres, i permet fer homenatges molt diferents als fets fins ara (ja en tenim algunes proves a la catosfera). Si alguna cosa podem fer –tot i això no sigui el millor homenatge– és parlar d’en Nona, explicar als menuts qui era i recordar-ho als més grans, què havia fet i quines idees tenia. Som-hi, doncs!

Al carrer de Sant Benet, número 46, hi havia el taller d’home gros i de barba llarga, que calçava sempre sandàlies i que portava els cabells pintats; amb paper, cola i pintura havia fet un reguitzell de figures del folklore català. La porta oberta convidava a entrar-hi i sempre tenia un moment per explicar-te què estava fent just en aquell moment. Quan no et parlava dels Comediants, et parlava d’una fira d’espectacles o de la feina que en aquells moments tenia entre mans.

El seu fill Pere segur que té més ressenyada tota la seva obra ninotaire, però us deixo els noms d’algunes de les figures d’en Nona: els Gegants de Gavà (1982); la Geganteta del Dimoni Brut (1982), el Paler (1985) i la Maria de Mata (1987), els Gegants Iluro i Alarona (1990) i en Patufet (1994), a Mataró; el Drac de Vilanova (1982), els Capgrossos de Sant Vicenç de Montalt (1985); els Gegants de Sant Andreu de Llavaneres (1985), els Gegants de Cabrils (1985), els Gegants de Sant Feliu de Llobregat (198) i el Drac de Pineda (1994).

A Argentona tenen el gegant Doctor Calvo; a Sant Vicenç de Montalt tenen en Toni Sors, i a Malgrat de Mar hi ha el gegantó Ernest. Per la mateixa regla de tres, Mataró podria tenir un ‘Nona’. Manllevant la idea del bloc Consuetudinàrium: “seria una manera de reconèixer de forma justa el seu immens potencial creatiu”.

Més informació a:

- El Mercat d’Ocasió de l’Espectacle d’Alella (La Vanguardia, 13.06.1998)
- Mor el ninotaire calellenc Josep Cardona, Nona (Vilaweb, 14.11.2000)
- Un artista oblidat en Josep Cardona, en Nona (al bloc Consuetudinàrium, 18.11.2008)
- Set anys sense el ninotaire (El Punt, 9.11.2007)
- En Nona sempre va tenir una espina clavada amb Mataró (Capgròs, 28.10.2010)

diumenge, 7 de novembre del 2010

Vespres a Montserrat (6 de novembre)

Hi ha dies que fa bé pujar a Montserrat a Vespres. I això és el que vaig fer ahir a la tarda, just a la vigília de la benedicció, per part del papa Benet XVI, de la Sagrada Família de Barcelona. En moments de desconcert, de destemplança, de confusió, d’inquietud de no saber ben bé perquè, escoltar els cants dels monjos a Vespres reconforta. I la vida és plena de contrastos, evidentment, fins i tot dins l’església, sobretot dins l’església.
En la pregària de Vespres, just abans d’escoltar el magnífic cant del Salve Regina, el monjo indicava que es pregava pel papa Benet XVI, pel seu pas pel cap i casal de Catalunya; perquè l’església catalana acompleixi la seva missió, i perquè l’església de Catalunya sàpiga...La paraula justa en el moment just.
Per la basílica de Montserrat i els seus edificis annexos m’hi sento com a casa. Podria dir que tinc amics que són monjos de Montserrat, però dir això podria deixar entreveure que alguns amics meus han fet la carrera eclesiàstica, i no és això. El que tinc són monjos amics, monjos de Montserrat amb qui confio; amb qui m’esplaio; amb qui trobem sempre un moment per trobar-nos, i per retrobar-nos; amb qui m’assereno.
A vegades, quan puges, no comptes trobar-los –no has avisat a temps, saps que passen una temporada fora–, però sense saber perquè te’ls trobes a la porteria. I no cal una xerrada de gaire estona: un saber ràpid des del darrer cop que t’has vist, una abraçada que dóna escalf, aquella veu ben timbrada i profunda que amb quatre mots et ressitua...  Tothom és reunit ja per Vespres, però nosaltres som tres que ens desplacem per passadissos desconeguts, descobrint noves escales. No sé què ho fa, però sempre surt un racó nou, una nova porta, una nova sortida. Metafòricament, com a la vida de cada dia, tot i que voltes es fa difícil de trobar-la.
L’església és mig plena, però encara no havia sentit en viu el nou orgue ni havia vist la nova il·luminació de la basílica. Fora la plaça, silenci. Si hi ha algun lloc on trobo la pau és aquí.
Sortint de Vespres, en J. m’explica la seva història. Ell és un d’aquells nens sahrauís que ve a l’estiu a Catalunya. El primer cop que va venir tenia 6 anys, després va repetir, però amb 9 ja es va quedar. Ara en fa deu que viu aquí i visita la seva família, al Sàhara occidental, a l’estiu. Hem diu que el futur que allà podia esperar era ser militar i cobrar 10 euros al mes, o bé ser mestre i cobrar-ne 5. Amb el que guanya aquí no només ajuda als seus pares, sinó que pot ajudar a moltíssima més gent. Se sent afortunat, diu que té quatre pares, tres germanes al Sàhara i dues aquí. La seva dicció, en català, és molt clara. Té la cara fosca i un somriure que li va d’orella a orella. Està content i m’encomana l’alegria.
Surto, me’n torno a casa, i penso que el món no és tan dolent com sembla.





XV Diada castellera (Mataró, 7 de novembre)

Fa unes poques hores que s’ha acabat la XV Diada Castellera a Mataró. De fet, si paro bé l’orella –el pati de la residència de Sant Josep és a l’altra vorera del carrer de casa– encara sento els càntics que la colla castellera dels Capgrossos deixen anar, després de l’àpat de comiat de la temporada.
La diada ha anat molt bé: Capgrossos, 3d9f, 4d9f i 5d8 (o sigui, tripleta màgica, que tot i que enguany ja s'havia fet, a Mataró no es veia des del 2008); els castellers de Sants, 4d8, 2d8f i 7d7; i els Marrecs de Salt, 5d7, 2d7 i un espectacular 3d7 aixecat per sota, perquè hi ha hagut un casteller que se les ha vist magres, aguantant tot el castell amb l’esquena ben torta (si voleu veure fotografies, en Pere Xargayó les ha piulades totes).
Després de sis dies, les frases més repetides a plaça era: ‘Jo encara estic al núvol’, ‘encara no m’ho crec’, ‘no toquem de peus a terra’, ‘el silenci de la plaça de Vilafranca és espectacular’. No calia dir gaire cosa més, perquè qui més qui menys sabia que tothom es referia al 2d9 amb folre i manilles. Tot i tothom ho recordava: la pancarta penjada al gran balcó de can Ximenes i la samarreta que ja podies comprar a la paradeta dels Capgrossos.
Els càntics entre castell i castell demostraven l’eufòria, l’alegria, la catarsi col·lectiva, tant de la colla com del públic, per aquest gran final de temporada.
I, posats a dir, potser sí que de tant en tant s’hauria de recordar a la gent que mira els castells que haurien de guardar silenci. Hi ha llocs que ja tenen aquesta cultura dins l’ànima, dins la pell, però aquí cal anar educant-la.
Plegueu bé la camisa, el mocador i la faixa, però no els poseu pas al fons de la calaixera, perquè no un obrir i tancar d'ulls ja hi tornarem a ser.

Capgrossos, magnífica temporada la d’enguany!








dilluns, 1 de novembre del 2010

Avui hem tocat el cel (Vilafranca, 1 de novembre)

Apunt fet ràpid, amb l'emoció encara a la gola. Acabem de tocar el cel. Els Capgrossos de Mataró han tocat el cel! A la tercera va a la vençuda. Només han fet falta dos intents: el primer, per les Santes, i el segon en el concurs de castells a Tarragona.
Ahir pel mòbil rebia un SMS que deia: ‘Demà tocarem el cel. La farem per tu, per Mataró i per la comarca, per la història, pels que hi serem i per qui enyorarem. Benvinguts al nostre somni, cap pas enrere i molta sort, Capgrossos! Passa-ho’. I van començar els nervis.
Però ha estat possible. Hem tocat el cel. L’hem fet. Hem fet història. Hem acomplert un somni. No cal dir gaires coses més. Els Capgrossos de Mataró ja són GAMMA EXTRA! Cap pas enrere, molta sort i molt treball.
I TV3 ha retransmès en directe la torre amb folre i manilles! Qui ens ho havia de dir! Ho ha vist en directe tot Catalunya, el país sencer.
I l’eufòria, l’emoció, la joia, els plors i el somni aconseguit en Tonet els ha dedicat a la canalla, a la Quima i en Mario, però sobretot a la Mariona.
Gràcies, capgrossos! Som exemplars!

PD: La diada castellera a Vilafranca ha estat magnífica. Felicitats als castellers de Vilaffranca i també als castellers de Sants, perquè ells també s'han superat
 


foto de Raquel Tarrés, dels Castellers de Vilafranca

diumenge, 31 d’octubre del 2010

Concert a Vilafranca del Penedès (30 d'octubre)

És curiós, aquests tres dies de cap de setmana llarg, de Tots Sants, Mataró envaeix Vilafranca: avui hi hem cantat amb Primavera per la Pau, les pintures de Marc Prat també estan exposades en una sala de la ciutat, i dilluns els Capgrossos hi actuaran en la diada de Tots Sants.

Arribem a Vilafranca a les cinc de la tarda, perquè a dos quarts de sis hem quedat per assajar breument amb El Coro del Penedès i la Tercera Primavera, amb els quals interpretarem dues peces al final.
El concert solidari a benefici del banc d’aliments de Càritas ha estat un èxit. Ple de gent, que sortia contenta i agraïda, i nosaltres també.
Quina sort que tenen els vilafranquins, perquè a mida que anàvem arribant els cantaires de Mataró jo només sentia que els més grans anaven dient: ‘Mira, el Clavé de Mataró era així, com aquest teatre’. Quina joia, però si sembla un petit Liceu!
El repertori és més o menys el de sempre, però avui hem estrenat Nkosi Sikelele i Africa i el punt i final el posem amb Canto a la libertad, de Labordeta, mort fa molts pocs dies. Canta tothom, nosaltres i el públic. S’obren els llums mentre els cants s’escampen per la sala i a mi se’m posa una cosa a la gola que no em deixa seguir cantant.
Acabem amb un breu piscolabis al Centre Agrícola Sant Isidre de Vilafranca del Penedès. De cava ens ofereixen ‘Casteller’, com si provessin d’espantar-nos. Res no ens fa por.
Anant a buscar el cotxe, passem per la plaça que dilluns, per Tots Sants, serà plena de castellers. Ara és ben buida. Contrastos.