dilluns, 9 de març del 2015

'Per sobre de tot, sóc cantant' #20anysOvidi


La xarxa té aquestes coses, que quan la gent et veu interessada en un tema sempre hi ha algú altre a l’altra banda que et dóna una nova pista per estirar.

Josep M. Torrent va fer-me saber que quan estava a la revista El Maresme havia anat a entrevistar Ovidi Montllor, a la casa que tenia a Canet de Mar. Immediatament, vaig intentar buscar l’entrevista a la xarxa, però res. ARCA ofereix desenes de revistes digitalitzades, però són antigues, la revista Repòrter –relat periodístic de l’Alt Maresme entre el juny de 1992 i l’agost de 2001– també la trobem digitalitzat, però no hi ha manera que El Maresme o MataróEscrit les hi puguem trobar. Algú hauria de pensar-hi i posar-hi remei.

He anat fins a Canet. M'emocionà trobar-la.

Desconeixia la faceta de l’Ovidi a Canet, però llegint L’Ovidi, de Núria Cadenas –proposta de @llegimipiulem– n’he après algunes coses més: «Ara l'Ovidi se sentia serè i proper a la desitjada estabilitat. El somni s'havia d'acabar completant amb el seu trosset de paradís, Can Manau, la casa que van comprar, a Canet. Vora el mar, amb una mica d'hortet, amb una petita fusteria, i un galliner. El refugi de l'Ovidi, on podia sorprendre's de sentir-se ple per tenir els fills al voltant, el lloc que el convidava a la passejada sense pressa, trepitjant sorra a mitja tarda'. Com diu la Núria: ‘Podríem dir que el seu Reus-París-Londres va ser Alcoi-Barcelona-Canet’.


Aquest dissabte, el Diari Ara va dedicar un especial Ovidi Montllor, d’aquells que cal guardar, però l’article de l’Albert Om ‘La veu aspra’ vaig trobar que reflectia la realitat en què es va trobar tant l’Ovidi com la gent que vam viure a finals del franquisme. Que aquell: «M’agradaria dir que vaig créixer amb les teves cançons...», que escrivia l’Albert, puguin dir-ho les noves generacions. La Discogràfica Picap ens ho ha posat fàcil.

Em sumo, doncs, a aquests petits homenatges a Ovidi, intentant apropar-me a la seva persona, als seus poemes i a les seves cançons. I ho faig recuperant íntegrament aquesta entrevista que Josep M. Torrent va fer a Ovidi Montllor, a Canet, el gener de 1981, i publicada a la revista El Maresme, núm. 152. Ara ja la podeu/podem compartir.


L'ENTREVISTA: 'Per sobre de tot sóc cantant'

Ovidi Montllor neix a Alcoi (Alacant) un 4 de febrer del 1942. Assisteix a l’escola fins als onze anys, i quan tenia onze anys i mig es posa a treballar. Fa la mili a Palma de Mallorca i al seu retorn a Alcoi es troba que el poble està ensorrat enmig d’una forta crisi tèxtil i lògicament no troba feina.

«Arribo a Barcelona un dia a les nou del matí amb el tren de València i afortunadament a les onze i mitja del mateix matí estava muntant el menjador de l’Hotel Ritz com a cambrer. Per a mi Barcelona ho ha estat tot. Totes les coses més importants de la meva vida han estat donades per Barcelona, tret de l’hora de néixer i de la no renúncia al meu poble, que és Alcoi, ni a la gent del meu poble.”

- Què comporta per tu la teva arribada a Barcelona?

Doncs, comporta una sèrie de coses. Primer de tot, trobar treball i treball ràpid. Després complir una de les meves aspiracions, que era fer teatre i així m’enrotllo amb ‘La Pipironda’, un grup de teatre independent on tothom treballa, però amb la sort que en ell convergeixen gent com Guinovart, el pintor; Candel, escriptor; Àngel Carmona, escriptor i director de teatre; Jordi Bayona, cineasta; Jordi Teixidor, actor i director de teatre, tota la família Luchetti, l’Antoni, l’Alfred, tots actors; les seves companyes, la Isabel Martínez, una gran actriu; Víctor Mora, creador de còmics –El capitán Trueno-... i em trobo amb un tinglado de gent de teatre que no solament em donen l’oportunitat de fer-ne, sinó que comencen a obrir-me els ulls a la cultura, que no tenia, dissortadament, idea de res. A partir d’aquí es comença a obrir en mi tota la sensibilitat vers la cultura: pintura, literatura, cinema, teatre, poesia...”

L’Ovidi, malgrat viure en una ciutat totalment desconeguda per ell, no es troba mai sol, ja que agafa una gran amistat amb la família Luchetti, amb qui conviu com si es trobés realment a casa seva. L’afecció al teatre li arriba molt endins i mercès a l’ajut d’Alfred Luchetti entra a grups independents com GTI, Club 49 i TEC.

“Jo no sóc mandra i m’agafo les coses seriosament. M’ho vaig agafar tant seriosament que, després de les meves nou hores de treball en diferents feines, assajava alhora amb cinc grups de teatre. Això va ésser una cosa molt bèstia. Quasi no menjava ni dormia i a conseqüència d’això vaig agafar una anèmia. Després vaig considerar més la cosa i ho feia amb dos o tres grups com a màxim...

- Però de què et ve aquesta afecció al teatre. Per què?

«La meva mare diu que jo de petit he tingut totes les malalties que un nen pot tenir. Llavors, jo em passava tots els hiverns tancat a casa. Allà hi havia un mirall gran i aquest era el meu joc preferit i feia teatre. Em disfressava amb les robes dels pares o dels avis i representava obres. Tenia set anys.»

Ja a Barcelona el seu bagatge ha estat i és molt ampli i el nombre de peces interpretades per Ovidi es converteix en una llarga llista amb noms com Ronda de mort a Sinera, Els baixos fons, Les noces de Fígaro, de Beaumarchais; El retaule del flautista... també forma part del Grup de Teatre Adrià Gual i col·labora amb Núria Espert en el muntatge Amics i coneguts.

Però Ovidi Montllor es fa popular amb la cançó. Amb un estil molt propi i de característiques molt acusades. Des del començament pren una postura de compromís cívic. Es dóna a conèixer l’any 1968 en ésser guanyador del II Festival de la Cançó Universitària.

“A la cançó, igual que al cinema, hi entro perquè una sèrie de gent s’empeny que hi entri. Jo vaig començar a cantar amb una guitarra vella que vaig comprar i la volia per omplir les estones mortes. Per aquell temps a la Cova del Drac de Barcelona feien moltes actuacions de cançó amb gent com Guillem d’Efak, la Guillermina Motta... Jo hi anava amb un paper preparat per anotar on posaven els dits a la guitarra, m’ho apuntava i quan arribava a casa assajava. Les lletres no eren problema, ja que les cançons no pensava presentar-les en públic. D’aquesta afició a la cançó n’estaven assabentats la gent del teatre amb qui de vegades els presentava les meves cançons. Mentre estàvem assajant amb el GTI Les noces de Fígaro, al CIF, en una de les sales s’estava celebrant el II Festival de la Cançó Universitària i al jurat hi havia Joan de Sagarra, que en veure’m em va venir a fer el comentari del que l’havia semblat una estrena que vàrem fer al Romea i del qual ell n’havia fet una crítica pel Correo Catalán... Amb aquestes l’Alfred Luchetti va aprofitar per dir-li que jo cantava i així em van obligar a entrar a l’escenari a cantar. Obligar tal com sona. Vaig agafar una guitarra i mira, vaig guanyar el Festival.”

EL ‘CLAN SINATRA’

A partir d’aquest moment Ovidi s’adona de la importància que social i políticament tenia la cançó i el que és més, les seves possibilitats de comunicació i d’expressió. Una de les primeres persones que l’animen i l’encoratgen a seguir és Guillem d’Efak, amb qui fa cantades en conjunt. És a partir de tots aquests esdeveniments que l’Ovidi es comença a prendre d’una forma seriosa la cançó. No tarda gaire temps que Quico Pi de la Serra li ofereix la possibilitat de fer recitals amb ell, a l’igual que després ho faria Raimon.

“La Montserrat Roig em va presentar a la gent del Grup de Folk, concretament a Batiste i em diuen que difícilment puc entrar a cantar amb ells. Que he de madurar moltíssim. Em donen un dia la possibilitat de cantar en un Festival de Folk que se celebra al Parc de la Ciutadella, canto un parell de cançons i me n’adono que el meu estil no quadra en absolut fins del món que ells intuïen i que era el món de la gresca i la xerinola, davant el meu estil crític.”

En aquells temps, però, Ovidi acompanyava molt a Quico i Raimon i formaven pràcticament un trio que se’ls va posar el nom de ‘Clan Sinatra’.

“Amb Quico i Raimon fem el primer Palau, quan jo no portava encara ni un any cantant. I tot això comporta on he arribat.

- Creus que has tingut influències musicals de Quico i Raimon?

«Oi tant!... I tant que n’he tingut, d’ells i d’altres cantants, com la Maria del Mar, Llach..., i n’he tingut perquè per mi ells eren uns mestres i encara ho són. Suposo però que també n’hauran tingut de meves.»

Foto d'Enric Quintana
- Com està actualment l’Ovidi dins la cançó?

«Jo no sóc ningú per jutjar-me. Ara bé, estic igual que sempre, gravant discos, fent actuacions...»

- ...però sembla que no fas tants recitals com abans...

«Efectivament, avui en dia ningú no en fa tants com abans. La cançó té una baixada, hi ha crisi. Suposo que se superarà. I ho dic de veritat, ja que considero que els cantants que canten en català, traient-me a mi, considero que són uns cantants extraordinaris, que les cançons que fan tenen cara i ulls, cosa molt difícil de trobar, i que tenen una categoria demostrada i que són cantants a nivell universal.»

- Per què creus que alguna gent diu que Ovidi no canta, interpreta?

«Això és una cosa bastant difícil. Mira, en aquest punyetero país hi ha molt pocs crítics que siguin objectius. Aleshores, a la gent també li és difícil digerir diverses coses a la vegada. Aquí tenim uns quants pintors de categoria universal i ens sembla que són massa, tenim músics i també ens ho sembla... Jo vaig començar cantant i tot anava bé, la gent deia que cantava i interpretava. Començo a cantar un tipus de cançó satírica, després canvio i canto coses no satíriques, això ja és un sotrac, perquè a l’Ovidi el volien encaixonar, com una fitxa: ‘Ovidi Montllor, cantant satíricón y cáustico’. Si surts del caixó i comences a recitar poesia, actuar, fer teatre, resulta que no pot ser. Si a sobre proves de fer cinema i les coses surten bé, com va ser el cas de Furtivos, llavors ja diuen que fas massa coses, que això no pot ser i et col·loquen l’etiqueta: ‘Ovidi Montllor no és cantant, és actor’. Aquest és el cervell tant petit que tenim en aquest punyetero país.»
Foto d'Enric Quintana

- Quina creus que ha estat la teva evolució musical des de La fera ferotge fins ara?

«L’evolució musical i sobretot l’evolució a nivell literari queda reflectida principalment en tot el meu treball. Estic molt més madur, perquè ha estat un treball que me l’he pres molt seriosament, que l’he treballada amb coratge i que m’he preocupat de polir-la.»

Un poeta que ha marcat i que és present en l’obra de l’Ovidi és, sens dubte, Joan Salvat-Papasseit. No en va es va editar tot un disc de llarga durada amb poemes seus i durant una temporada va presentar al Teatre Romea, de Barcelona, un muntatge sobre textos i poemes de Joan Salvat, amb un èxit desorbitant.

- Què significa per tu l’obra de Salvat-Papasseit?

«L’obra  de Joan Salvat-Papasseit és grandiosa i molt important dintre de la poesia catalana. Per molts ha estat molt contradictòria. N’hi ha que diuen que no era poeta, d’altres que sí... uns que no arribava massa, d’altres que emprava mots estranys perquè no era una persona culta... La pràctica és que et poses a recitar Salvat-Papasseit i la gent plora, la gent s’emociona... Un gran poeta.»

Recitant Salvat-Papasseit o cantant les seves pròpies cançons, Ovidi Montllor se’ns presenta a les vuit edicions del Canet Cançó. I com a nota anecdòtica i important professionalment és que és l’únic cantant que intervé en totes les edicions.

«Això va ésser fruit de l’atzar. No hi havia cap concomitància ni amb els organitzadors ni amb ningú. Era una cosa, com t’he dit, de l’atzar. Al final ja em deien ‘l’avi’.

Els meus projectes dins la cançó són els de seguir treballant i plasmant el que jo penso a les cançons.»


L’AVENTURA I LA POESIA

Recordem que el darrer disc editat per Ovidi, 4-2-42, és el començament, per dir-ne d’alguna manera, d’una nova etapa. Hi trobem un nou concepte, tant de la vida com de la política, amb elements molt nous com el mar, la presència i la influència del Mediterrani. En definitiva, un disc que per Ovidi marca una fita important.


- Fer poesia o dir poesia?

«Jo faig poesia, però tinc molta vergonya d’ensenyar-la. De moment, prefereixo tenir-la en un calaixet.»

- Com va néixer en tu aquesta vocació cap a la poesia?

«Això és una cosa molt llunyana. Recordo que als vint i vint-i-un anys comprava llibres de poesia perquè allò era cultura. Però jo llegia llibres i més llibres i no me n’assabentava, em costava molt. Amb tot això recordo que va venir a Barcelona un poeta rus a fer un recital privat de poesia a les Caputxines de Sarrià. En aquells temps Josep M. Carandell i jo érem molt amics i ens vèiem sovint i em va engrescar a anar-hi. Quan jo vaig escoltar de la manera que recitava aquelles poesies se’m va obrir el món. Vaig entendre com s’havia de llegir poesia. Penso que si la poesia té pocs seguidors és perquè els antics rapsodes es limitaven a fer cantarelles no donant vivència al poema. L’any 1968 començo a treballar amb la poesia i fins al 1975 no m’atreveixo a fer-ho públic amb el muntatge de Salvat-Papasseit. Amb aquests recitals vaig iniciar la meva aventura amb la poesia, malgrat sabia perfectament que el públic era molt limitat.»

- Quins són els teus poetes preferits?

«És una llarga llista... però preferentment els que ara recito: Joan Salvat-Papasseit, Estellés, Blai Bonet, Xavier Bru de Sala, poeta jove que m’interessa moltíssim -el seu llibre Fràgil és un gran llibre de poesia; l’Espriu, Brossa, Pere Quart, Ausiàs March...»

- En canvi hi ha un poeta que darrerament és molt llegit i tu en els teus recitals no en parles, Miquel Martí i Pol.

«Martí i Pol, per descomptat, m’agrada. Mira, jo recitar com a actor ho puc fer, ara i aquí, amb qualsevol llibre que em portis. Ara bé, jo per recitar un poeta necessito un parell d’anys d’estudi. De cada poesia faig una fitxa en què apunto tots els sentiments, girs... que fa el poema. Per això jo no puc agafar poetes ràpidament i llegir-los. Necessito molt de temps per pair-los.

Però les seves activitats professionals no s’acaben aquí. Ens sorprengué a tots fa uns quants anys quan es presentà en una pel·lícula que a efectes de crítica especialitzada fou un rotund èxit, Furtivos, de José Luís Borau, i més tard amb Fúria espanyola, de Paco Betriu. Des d’aquestes fins a la darrera, que actualment s’està passant als cinemes, Amb el cul enlaire hi ha un bagatge amplíssim de noms i títols.»

Ovidi Montllor, un noi que va venir d’Alcoi en plena crisi amb moltes ganes de treballar, a qui se li va obrir davant els seus ulls un món totalment desconegut a nivell cultural, ha aconseguit en tots i cadascun de les seves vessants uns merescuts èxits. I és que el més important de tot no és la quantitat, sinó la qualitat. I Ovidi, a part de quantitat, té una reconegudíssima qualitat. Sempre ha estudiat tot el que ha fet i fins que no ha tingut la certesa de la seva qualitat, no ho presenta al públic.

La sinceritat de les seves paraules i la seva amabilitat denoten el seu grau d’humanitat.

PD: Moltes gràcies, Josep M. Torrent, per facilitar-me l'entrevista. Ara que corri!