diumenge, 17 de juliol del 2011

30 anys de la inundació de la llibreria Robafaves


El proper 18 de juliol farà trenta anys –que es diu ràpid– de la inundació de la llibreria Robafaves, de Mataró, i per commemorar-ho hi haurà la presentació del conte La nit que les lletres es van alliberar, de Pep Duran, amb il·lustracions de Carme Solé i Vendrell.
Ja he dit manta vegades que sovint recorro als exemplars de la revista El Maresme, setmanari d’informació, essencials per conèixer bona part de la vida mataronina d’aleshores.
La notícia de la inundació de la llibreria Robafaves va sortir recollida en el núm. 177 d’El Maresme, amb una esplèndida portada dedicada, justament, a ‘Quirze Perich, un flabiolaire de vuitanta-cinc anys’, a pocs dies d’encetar les Santes de 1981.
El periodista Josep Maria Fàbregas ens explicava que s’havien fet malbé més de tres mil llibres, equivalents a un milió i mig de pessetes en pèrdues, a conseqüència de la pluja que es va filtrar, en gran quantitat, per un pis superior que es trobava en deficient estat de conservació.
Ara, després de trenta anys, podem dir que les lletres amb què acabava aquella notícia se les va endur el vent –no l’aigua–: “Els desperfectes produïts posen en una greu situació la continuïtat de la llibreria –encara que una vegada fet el recompte dels danys han resultat inferiors a les primeres previsions- cosa que es pretén resoldre’.
Deien que tenien la ferma voluntat de tirar endavant, i ho han fet.
Que per molts anys més.

dilluns, 11 de juliol del 2011

Autoservei Tarradellas tanca la paradeta

Autoservei Tarradellas (1966). Carrer Barcelona, núm. 24 , Mataró


Enguany, el 23 de juliol marcarà una fita al calendari de la gent que viu al centre de Mataró. A pocs dies de l’inici de les Santes, l’Autoservei Tarradellas, del carrer Barcelona, exemple i mostra del petit comerç de Mataró, tancarà la paradeta.
Des que els habituals en tenim notícia, anar-hi a comprar esdevé una sensació estranya, barreja d’alegria i de tristesa: alegria, perquè no tanquen perquè no tinguin clientela, no tanquen per cap condicionant greu, sinó que tanquen perquè es jubilen; i tristesa, perquè desapareixerà una manera de fer, una complicitat, una calidesa humana, un tracte de botiguer que cada cop trobes més a faltar, i perquè un cop més hi haurà una botiga de petit comerç menys, mentre anem veient com neixen noves botiges impersonals, sense esperit i sense ànima.
Per més que se’ns digui: ‘No, si que tanqui una botiga no té res d’estrany, és normal...’, a mi no me la juguen. Als primers a qui se’ls remou l’estómac amb aquesta mateixa sensació de barreja són l’Esteve, la Concepció, en Sebastià i la Nuri. A ells, abaixar la persiana els comportarà un munt de sentiments i de sensacions, que aquests dies t’expliquen mentre tallen el pernil o et serveixen el formatge.
L’Esteve i en Sebastià Tarradellas van arribar a Mataró el gener de 1955, quan els seus pares (Pere i Mercè) va comprar el Colmado Casals per convertir-lo en Colmado Tarradellas. Venien de Monistrol de Montserrat, marcats per l’ombra sempre fosca i enorme de la muntanya de Montserrat. Allí hi van passar la infantesa, al carrer Pla –que anomenaven així perquè era l’únic carrer pla d’aquell petit poble. D’escola de poble, a l’Escola Pia de Santa Anna, amb un munt de companys. L’Esteve tenia deu anys i en Sebastià, sis.
Ja fa dies que ho van comunicant als clients habituals i ja fa dies que van entomant les reaccions de tothom. Se senten estimats, segur. La gent no només els pregunta: ‘I ara on comprarem les botifarres de can Cruells?’ ‘On trobarem aquest pernil dolç?’, sinó que els fa arribar tota mena de reaccions: mentre a algunes iaies se’ls humitegen els ulls, perquè se senten com desemparades, altres els enumeren tots els records que tenen des que els van veure arribar.
I mentre els habituals que coincidim davant del mostrador de l’embotit i el formatge ens intercanviem mirades com preguntant-nos: ‘I ara, amb qui debatrem de política?’ ‘Qui seguirà regalant Sugus als menuts de Mataró?’ ‘Qui coneixerà com vull el tall de pernil, si prim o gruixut, o el formatge que m’agrada?’ ‘Qui m’explicarà com van els assajos de la Missa de les Santes?’, l’Esteve entre al darrere de la botiga i ens treu una caixa de llauna plena de fotografies, i ens explica tot el que va rescatant del darrere del magatzem. En una d’aquestes, la inauguració de la nova botiga, tal com la coneixem ara, de l’any 1966: Autoservei Tarradellas, i la va beneir mossèn Josep Colomer. 
Jo només fa vint anys que visc al centre, i us ben asseguro que us trobaré a faltar.

Pere Tarradellas i Mercè Clarà

mossèn Colomé inaugurant l'Autoservei Tarradellas (març de 1966)



L'Esteve i la Concepció

En Sebastià i la Nuri