dissabte, 29 de gener del 2011

Fi de temporada dels Pastorets de Mataró (2010-2011)

Demà s’acaba la temporada 2010-2011 dels Pastorets de Mataró de Sala Cabanyes. Enguany han creat més expectació que l’habitual, atès que en la roda de premsa Josep Rodri els va presentar com uns Pastorets agnòstics.



Jaume  Calsapeu, a la revista El Maresme, va escriure al núm. 195 (desembre de 1981): ‘El text ingenu reprendrà el seu camí com si els pèndols oscil·lants dels rellotges d’una societat que viu marcada pel seu propi impuls de canvi accelerat s’haguessin deturat en el temps i les busques, invertint el moviment, volguessin recular al seu punt de partida. És aquesta la sensació que sorprèn cada any els nombrosos espectadors d’arreu de Catalunya que donen bo de sentir i de veure en el decurs del cicle nadalenc la representació 'naïf' i pregonament arrelada de Sala Cabanyes, que no ha pogut ser anihilada en nom de cap avenç social ni suposadament dramàtic. Aquesta transmissió escènica de pares a fills, avui Patrimoni Cultural de la Ciutat, conserva encara el seu efecte gràcies a un esforç col.lectiu que ha estat capaç de respectar fidelment l’espectacle en el seu estat original, lluny de dubtoses modernitats. Aquesta és, sens dubte, una de les contradictòries virtuts dels Pastorets de Mataró.”
En el mateix número es publicava un quadre amb els costos de l’espectacle d’aquella temporada 81-82. Veure’l ara, fa somriure.
                                                                                                     Pessetes
Orquestra i direcció musical                                                         718.000
Tramoies                                                                                    292.000
Personal de sala (porters, acomodadors, taquilleres)                     102.000
Propaganda                                                                                 515.000
Lloguer de l’ase                                                                            24.000
Llum                                                                                           120.000
Societat General d’Autors i Menors                                               230.940
Manteniment Sala (neteja i calefacció)                                           31.200
Assegurança d’accidents (actors, tècnics i públic)                           50.000
Cartelleres entrades i sortides de Mataró                                        45.000

divendres, 28 de gener del 2011

Josep Mainar, decoració i Parlament

M’han fet arribar aquesta entrevista, publicada a La Vanguardia el dimarts, 28 d’agost de 1979, i he pensat que semblava escrit de feia poc.


‘El tema: Parlament de Catalunya
 El personaje: Josep Mainar i Pons: 80 años, viudo; dos hijas, cinco nietos; nació en Barcelona; decorador; su afición, el periodismo.

– Usted participó en la decoración del Parlament ¿no?
– Sí, sí, sí. Como ayudante de Santiago Marco.
– ¿Qué se buscó? ¿Estética o funcionalismo?
Estética y funcionalismo a la hora. Sí, sí, con rigor. (Pausa.) Bueno, estética adaptada al edificio, que ya existía…
– ¿Sirve todavía?
– Como que se ha anunciado un aumento de plazas de diputados, sin que yo quiera interferir, se podría ampliar la capacidad, con ventaja de tiempo y dinero a cualquier otra solución.
– ¿Hay otra?
(Sonríe.) No la conozco.
– ¿Una ampliación respetando la decoración o haciéndola nueva?
– ¡No, no! Conservando el carácter de la sala…
– ¿Pero la colocación de micrófonos, marcadores electrónicos, etc., lo permitiría?
(Suspira.) Bueno, en aquel momento todo eso no existía, pero pienso que no habría problema.
– ¿Y no sería mejor un nuevo edificio, moderno? Porque comprar uno antiguo…
– ¡Hombre! Es inasequible en el tiempo: (sonríe) en la cuestión económica…

Josep Mainar, todavía ágil, habla en voz baja, ‘en un català molt polit’. Me justifica ‘su afición’ y me enseña su carnet de la Asociación de Periodistas de Barcelona, firmada por el president Macià de 1932.

– ¿Participó el president Macià en la decoración?
– No. El que intervino fue el actual president, como conseller de Governació, porque estaba a su cargo la orientación del proyecto.
– ¿Una participación muy directa?
Sí, dirigía la obra… bueno, la vigilaba de cerca… Aún tengo una foto en la que está él, los industriales que participaron, la primera mujer periodista que hubo en Barcelona, Irene Polo, Marco y yo, hecha la antevigilia de la inauguración.”

diumenge, 23 de gener del 2011

Sobre l'ús de Twitter i Facebook: a aquestes alçades, encara estem així?

Cansada, molt cansada de les crítiques que alguns fan als polítics que utilitzen Twitter i Facebook dient que són una pèrdua de temps. Ja ha passat prou temps com per entendre que és una època de canvi, d’una altra manera de fer política, d’una altra manera de relacionar-nos, no? Que això es digués al principi, passa, però a aquestes alçades?
Només dos exemples.
El 8 de novembre vaig fer una piulada al regidor Quico Melero, preguntant a qui competia -si al pàrquing o a l’ajuntament- posar un mirall al Camí Ral perquè quan els cotxes sortissin del pàrquing que hi ha sota l’Abacus poguessin veure qui ve. La seva resposta, immediata, va ser: ‘Ho faig mirar. Entenc que fa falta i si és així cal posar-ho’. Bé doncs, la prova és que el mirall ja està col·locat.

Un altre exemple sobre l'ús del Twitter, aquest sense intervenció de cap polític. Ahir, dissabte 22 de gener, pels volts de quarts de dues-les dues, llegeixo una piulada a Twitter que diu que una dona s’ha quedat tancada dins l’església de Sant Josep’. A partir d’aquí, i després de fer algunes piulades i trucades, aconseguim avisar a les monges perquè li obrin la porta, al mateix temps que hi arriba una altra persona per obrir-la.

Si alguns pensen que això és una pèrdua de temps, jo sí defenso l’ús del Twitter i/o Facebook de tots els representants polítics, perquè a més de la tasca inherent amb el càrrec m’agrada saber què fan, quina música escolten o quin llibre llegeixen. I que a aquestes alçades de la pel·lícula encara hi hagi regidors sense ni Twitter ni Facebook, francament, no ho entenc.
I sense més, un text de Meius Ferrés escrit al grup de Facebook ‘Benach 2.0’, en el qual fa un retrat magnífic de la gent 2.0. Caldria que els qui ens representen, tant a nivell local com nacional, ho tinguin en compte.
“La gent 2.0 és generosa, comparteix amb els altres allò que li sembla interessant, que ha après o que l'encurioseix. La gent 2.0 aprofita el temps més que ningú, el treu de sota les pedres i és capaç de fer més d'una cosa alhora. La gent 2.0 és activa a la feina i en el temps lliure, només cal mirar el TL durant el cap de setmana. La gent 2.0 és inquieta, s'interessa per les novetats. La gent 2.0 és emprenedora, s'il•lusiona amb els nous projectes. La gent 2.0 és valenta, no s'espanta davant les dificultats. La gent 2.0 és ferma, s'enfronta a les crítiques dia sí i dia també perquè sap que provenen d'aquells que no saben de què parlen. La gent 2.0 és amiga dels seus amics, en fa el seguiment i demostra interès contínuament per allò que els passa. La gent 2.0 sap que mai més no se sentirà sola, perquè sempre hi haurà algú que li doni un cop de mà. La gent 2.0 és culta, llegeix i escriu més que ningú, valora especialment el coneixement i sap reconèixer el talent . La gent 2.0 té coses a dir, i les explica tan bé com sap per fer-se entendre.”

divendres, 14 de gener del 2011

A propòsit d'Estellés

Aquesta setmana el meu TimeLine de Twitter ha anat ple d’Estellés. Arreu llegia notícies sobre Poseu-me les ulleres, l’espectacle basat en la vida i l'obra de Vicent Andrés Estellés, de la companyia Teatre Micalet, que es pot veure al Teatre Romea fins el 23 de gener.

Qualsevol moment és bo per prendre i aprendre Estellés. Aquests dies Llibre de Meravelles –gràcies, Laura– m’ha acompanyat en els trajectes cap a la feina, i a casa he repescat la poesia d’Estellés de la veu de Celdoni Fonoll.
L’any 2008, Picap va tenir l’encert d’editar Celdoni Fonoll. Antologia 1974-1998, un àlbum amb dos CD, amb 44 temes de la seva discografia molt ben trobats, suggerits i editats per Joan-Carles Doval. Aigua secreta, Amor i Amor, i Papers inèdits/Cançó de Bressol són els tres temes del poeta que hi trobem.
La vinculació de Celdoni amb Estellés ve de lluny. ‘Reparteixes els mots entre la boca del poble com repartiries les lloses de les Homilies d’Organyà...’, li va dir un cop el poeta.
En el llibre 10 cançons per Catalunya –un llibre que fa de bon mirar, de bon llegir, de bon cantar i de bon assumir–, Celdoni va triar incloure-hi Vora el barranc del Carraixet, i en La poesia a l’escola –llibre que recull tota la poesia que Celdoni va portar a les escoles en poc menys d’una dècada– hi trobem No puc dir el teu nom, altre cop Cançó de bressol i Assumiràs la veu d’un poble.
El de Burjassot va escriure: ‘Se m’ha acabat el paper i no he dit quant fondament comprenc i estime Celdoni Fonoll, tan lligat a mi, tan admirable amic, avui, que fa un any que se’m va morir el millor dels amics: Manuel Sanchis Guarner (17 de desembre de 1982).
Demà podré veure, viure i reviure la poesia d’Estellés al Teatre Romea. Si la voleu sentir cantada o recitada, busqueu el doble CD de Picap. A més d'Estellés, hi trobareu J.V. Foix, Guerau de Liost, Josep M. de Sagarra, Josep Carner, Joan Salvat-Papasseit, Miquel Desclot, Josep Palau i Fabre, Narcís Comadira, Màrius Torres...

diumenge, 2 de gener del 2011

Dia del Tirant (lo Blanc)



M’assabento pel @llibreter que Joanot Martorell començà a escriure Tirant lo Blanc el 2 de gener de 1460, i ens proposa que celebrem el ‘dia del Tirant’ a la xarxa. Pel seu bloc –molt recomanable, per cert–, veig que ell ja va fer-ho el 2006 i el 2007.

Destaco la iniciativa de posar Tirant lo Blanc a la xarxa: ‘Tirant, en edició de butxaca, té unes 1.000 pàgines, de manera que amb uns quants centenars d'escolars voluntaris que introduïssin 2 o 3 pàgines cada un, aconseguiríem en poc temps tenir en format electrònic Tirant. En l’edició digital constaria en cada capítol el nom dels escolars i dels centres que hi han col·laborat”. No sé quin abast ha tingut ni si hi ha força escoles que s’hi hagin apuntat, però penso que és una bon exemple que aglutina literatura, cultura i noves tecnologies.

La meva petita col·laboració al Dia del Tirant 2011 la faig amb el text on Tirant diu a la Princesa que pel seu amor donaria la vida (ell se daria la mort):

“Però sé-us tant dir, que per totes les parts del món la majestat vostra trobarà cavallers de major estat e dignitat, de llinatge e de riqueses, més gentils d’honor e fama, ab més afabilitat e gràcia, d’armes més valents, e ab més ànimo esforçat de cavalleria (d’aquests tals se’n trobarien més que no tinc cabells al cap), però, senyora, sé-us dir, que si mil anys vostra altesa viu en lo món, no trobareu jamés cavaller, patge ni escuder qui tant desitge glòria, honor e la prosperitat de la celsitud vostra, com jo faç; ni aplicar servei a serveis, honor a honors, e delit a delits; e jo hauré açò de l’altesa vostra, ço és repòs, si repòs en tribulacions pot ésser dit. E ara coneixerà la celsitud vostra quanta era l’amor e la voluntat que jo tenia de servir la majestat vostra. E puix lo meu cor ha tant fallit que és estat causador de tant agreujar la mia mà plena de cruel venjança, ans que lo sol haja passat les columnes d’Hèrcules, jo el partiré en dues parts. L’una trametré a vostra excel•lència perquè d’aquell en prengau complica venjança; l’altra part trametré a la mare que nou mesos lo portà en lo seu ventre, perquè d’aquell prenga la darrera consolació. (...) Aquest serà lo darrer any, mes, dia e hora que l’altesa vostra viu me veurà, e aquestes seran les darreres suplicacions que jamés faré a vostra celsitud. (...)
E venint-li quasi los ulls en aigua e acompanyat de dolorosos sospirs, se llevà dels peus de la Princesa e ixaqué de la cambra faent la vida de sa posada.
Com la Pincesa véu que ab tan gran desconhort se n’era partit, moguda de molta amor e d’extrema dolor, los seus ulls destil.laren vives llàgrimes mesclades ab molts sospirs e sanglots, que nenguna de les sues donzelles no la podien aconhortar, llançant veus doloroses e mostrant ses dobles e tristes dolors”.

PD: Per cert, a Mataró tenim Tirant lo Blau, la revista de la colla castellera Capgrossos de Mataró.