Fa cinc anys d'aquell inici, d'aquelles il·lusions, i us heu sabut mantenir, i això no és fàcil.
Enhorabona, doncs, a totes aquelles persones que han fet possible que la revista Valors arribi als 50 números.
Jo tambe he tingut la sort, al llarg d'aquests cinc anys, de posar-hi el meu petit granet de sorra, amb dues reflexions que us reprodueixo tot seguit: la primera, quan en Genis Mayola va presentar el seu disc Oratges, i la segona, quan Primavera per la Pau va participar en el lliurament dels II Premis ONGC 2007, a Solsona.
Doncs això, l'enhorabona!
Generositat social (a Genís M.)
Al llarg de la meva vida, he tingut la sort d'haver conegut força gent així, generosa socialment, és a dir gent despresa, gent a la qual després de la seva activitat professional i familiar –que no és poca– no li fa res dedicar hores i esforç, a vegades, a organitzar coses per als altres, perquè li compensa fer-ho. És veritat que si ho fan és perquè tenen la il·lusió de fer-ho, però bàsicament és perquè volen que la gent s'ho passi bé. La meva ciutat, Mataró, en té una bona mostra.
La generositat social no es fa un dia sí i un dia no. Requereix d'una constància i d'un treball que moltes vegades nosaltres, el col·lectiu, no som conscients que existeix, perquè el que a nosaltres se'ns presenta és el resultat final: una obra de teatre, un concert o una actuació castellera, entre d'altres.
Quan coneixes gent així, despresa i donada als altres, et qüestiones la teva manera de funcionar. I no entens com pot haver-hi gent tancada en ella mateixa, sense una mínima implicació, i llavors és quan et planteges que has d'estar a totes bandes, i això és el que intentes transmetre als teus fills.
Deixeu-me, però, que personalitzi una mica. Hi ha una persona generosa socialment que m'ha acompanyat sempre. Quan jo tenia dotze anys va ensenyar-me a cantar La cançó de les balances... Va ser el primer que em va ensenyar cançons de protesta, però també va ser el primer que em va parlar de Víctor Jara, de la llibertat i de les injustícies. També va ser dels primers de sentir les meves cançons –ai las!– i d'acompanyar-les amb música.
Quan algú és així li segueixes les passes inevitablement, perquè el trobes ara aquí, ara allà, col·laborant sempre, participant sempre, opinant sempre, amb la paraula justa, amb la crítica justa, amb el coratge just i amb una coherència impecable. I ara l'he retrobat.
Després d'anys d'implicació constant, ha necessitat una mica més de temps per a ell, per composar i realitzar un altre dels seus bells somnis, i ha rebut la torna a aquesta seva generositat. Nosaltres, el col·lectiu, l'ajudarem a tirar-lo endavant.
Aquest és el premi de tota generositat social. Que els Oratges t'acompanyin
Solsona, capital europea de la pau (Teatre Comarcal, 18 de gener de 2007)
La nit del 18 de gener va ser una d’aquelles nits en què, quan t’arrauleixes al llit i rebobines, et sents el cor; no sé si m’explico.
Vaig tenir la sort i el goig de poder participar en l’acte que es va fer de lliurament dels II Premis ONGC 2007, premis que organitza la revista de pensament polític, solidaritat i cooperació internacional ONGC, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Solsona, el Solsonès Obert al Món (SOM) i l’Agència Catalana de Cooperació.
Si l’any 2005 es premiaren tres dones –Danielle Miterrand, Simonetta Torreta i Simonetta Pari–, enguany els premiats van ser l’alcalde d’Srebrenica, Abdurahman Malkic, per la seva defensa dels drets humans i la seva determinació en el record i la memòria de les víctimes de la matança d’aquest enclavament musulmà de Bòsnia, i l’economista i activista Arcadi Oliveras, per la seva llarga trajectòria d’estudi i investigació de les causes que provoquen els desequilibris polítics, econòmics i socials d’arreu del món.
L’acte va estar regnat per una sensibilitat extrema, tant en la presentació que es va fer de totes i cadascuna de les persones i entitats que han fet possible la publicació d’aquesta revista durant set anys, com de la que es va fer de l’alcalde d’Srebrenica i de l’Arcadi Oliveras (per cert, aquesta darrera acompanyada amb la magnífica versió que Gerard Quintana fa de l’Al·leluia de Leonard Cohen).
Com que crec que als lectors de la revista Valors no els passa per alt la trajectòria de l’Arcadi Oliveras, voldria aprofitar aquestes ratlles per parlar de la impressió que em va fer Abdurahman Malkic.
Abdurahman Malkic, àlies Kiko, va néixer a Srebrenica l’any 1964, al poble de Poznanovici. Enginyer de camins de professió, fou membre del Parlament i actualment, des de fa tres mandats, és l’alcalde d’Srebrenica. Ferit dues vegades durant els conflictes bèl·lics de Bòsnia i Herzegovina. El juliol de 1995 fou detingut a Sèrbia, just després de l’ocupació i massacre de Srebrenica, i va estar cinc mesos tancat en un camp de concentració.
És a dir, Abdurahman Malkic té la meva edat, però jo no he hagut de patir res de tot això. Coincidim quan parlem de recuperar la memòria històrica, amb la diferència que jo parlo de recuperar una memòria de fa setanta anys, i ell de només fa dotze anys –és a dir, tants anys com té la meva filla Violeta.
Si una cosa té clara és que vol explicar a tothom que a Srebrenica, el juliol de 1995, hi va haver la pitjor matança després de la Segona Guerra Mundial. Es van assassinar més de 8.000 persones –molts d’ells infants–, i d’aquestes només 2.500 han estat enterrades en un cementiri comú. Les imatges que ens van ensenyar van fer vessar més d’una llàgrima, us ho asseguro.
«Cap intel·lectual d’aquí pot quedar indiferent davant la memòria dels fets d’Srebrenica», va dir Malkic. Potser per això vam cloure l’acte cantant Bertolt Brecht, Eric Clapton, Bob Dylan, Lluís Llach i Raimon. Aquest ha estat el granet de sorra de Primavera per la Pau. Enhorabona!
Enhorabona, doncs, a totes aquelles persones que han fet possible que la revista Valors arribi als 50 números.
Jo tambe he tingut la sort, al llarg d'aquests cinc anys, de posar-hi el meu petit granet de sorra, amb dues reflexions que us reprodueixo tot seguit: la primera, quan en Genis Mayola va presentar el seu disc Oratges, i la segona, quan Primavera per la Pau va participar en el lliurament dels II Premis ONGC 2007, a Solsona.
Doncs això, l'enhorabona!
Generositat social (a Genís M.)
Al llarg de la meva vida, he tingut la sort d'haver conegut força gent així, generosa socialment, és a dir gent despresa, gent a la qual després de la seva activitat professional i familiar –que no és poca– no li fa res dedicar hores i esforç, a vegades, a organitzar coses per als altres, perquè li compensa fer-ho. És veritat que si ho fan és perquè tenen la il·lusió de fer-ho, però bàsicament és perquè volen que la gent s'ho passi bé. La meva ciutat, Mataró, en té una bona mostra.
La generositat social no es fa un dia sí i un dia no. Requereix d'una constància i d'un treball que moltes vegades nosaltres, el col·lectiu, no som conscients que existeix, perquè el que a nosaltres se'ns presenta és el resultat final: una obra de teatre, un concert o una actuació castellera, entre d'altres.
Quan coneixes gent així, despresa i donada als altres, et qüestiones la teva manera de funcionar. I no entens com pot haver-hi gent tancada en ella mateixa, sense una mínima implicació, i llavors és quan et planteges que has d'estar a totes bandes, i això és el que intentes transmetre als teus fills.
Deixeu-me, però, que personalitzi una mica. Hi ha una persona generosa socialment que m'ha acompanyat sempre. Quan jo tenia dotze anys va ensenyar-me a cantar La cançó de les balances... Va ser el primer que em va ensenyar cançons de protesta, però també va ser el primer que em va parlar de Víctor Jara, de la llibertat i de les injustícies. També va ser dels primers de sentir les meves cançons –ai las!– i d'acompanyar-les amb música.
Quan algú és així li segueixes les passes inevitablement, perquè el trobes ara aquí, ara allà, col·laborant sempre, participant sempre, opinant sempre, amb la paraula justa, amb la crítica justa, amb el coratge just i amb una coherència impecable. I ara l'he retrobat.
Després d'anys d'implicació constant, ha necessitat una mica més de temps per a ell, per composar i realitzar un altre dels seus bells somnis, i ha rebut la torna a aquesta seva generositat. Nosaltres, el col·lectiu, l'ajudarem a tirar-lo endavant.
Aquest és el premi de tota generositat social. Que els Oratges t'acompanyin
Solsona, capital europea de la pau (Teatre Comarcal, 18 de gener de 2007)
La nit del 18 de gener va ser una d’aquelles nits en què, quan t’arrauleixes al llit i rebobines, et sents el cor; no sé si m’explico.
Vaig tenir la sort i el goig de poder participar en l’acte que es va fer de lliurament dels II Premis ONGC 2007, premis que organitza la revista de pensament polític, solidaritat i cooperació internacional ONGC, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Solsona, el Solsonès Obert al Món (SOM) i l’Agència Catalana de Cooperació.
Si l’any 2005 es premiaren tres dones –Danielle Miterrand, Simonetta Torreta i Simonetta Pari–, enguany els premiats van ser l’alcalde d’Srebrenica, Abdurahman Malkic, per la seva defensa dels drets humans i la seva determinació en el record i la memòria de les víctimes de la matança d’aquest enclavament musulmà de Bòsnia, i l’economista i activista Arcadi Oliveras, per la seva llarga trajectòria d’estudi i investigació de les causes que provoquen els desequilibris polítics, econòmics i socials d’arreu del món.
L’acte va estar regnat per una sensibilitat extrema, tant en la presentació que es va fer de totes i cadascuna de les persones i entitats que han fet possible la publicació d’aquesta revista durant set anys, com de la que es va fer de l’alcalde d’Srebrenica i de l’Arcadi Oliveras (per cert, aquesta darrera acompanyada amb la magnífica versió que Gerard Quintana fa de l’Al·leluia de Leonard Cohen).
Com que crec que als lectors de la revista Valors no els passa per alt la trajectòria de l’Arcadi Oliveras, voldria aprofitar aquestes ratlles per parlar de la impressió que em va fer Abdurahman Malkic.
Abdurahman Malkic, àlies Kiko, va néixer a Srebrenica l’any 1964, al poble de Poznanovici. Enginyer de camins de professió, fou membre del Parlament i actualment, des de fa tres mandats, és l’alcalde d’Srebrenica. Ferit dues vegades durant els conflictes bèl·lics de Bòsnia i Herzegovina. El juliol de 1995 fou detingut a Sèrbia, just després de l’ocupació i massacre de Srebrenica, i va estar cinc mesos tancat en un camp de concentració.
És a dir, Abdurahman Malkic té la meva edat, però jo no he hagut de patir res de tot això. Coincidim quan parlem de recuperar la memòria històrica, amb la diferència que jo parlo de recuperar una memòria de fa setanta anys, i ell de només fa dotze anys –és a dir, tants anys com té la meva filla Violeta.
Si una cosa té clara és que vol explicar a tothom que a Srebrenica, el juliol de 1995, hi va haver la pitjor matança després de la Segona Guerra Mundial. Es van assassinar més de 8.000 persones –molts d’ells infants–, i d’aquestes només 2.500 han estat enterrades en un cementiri comú. Les imatges que ens van ensenyar van fer vessar més d’una llàgrima, us ho asseguro.
«Cap intel·lectual d’aquí pot quedar indiferent davant la memòria dels fets d’Srebrenica», va dir Malkic. Potser per això vam cloure l’acte cantant Bertolt Brecht, Eric Clapton, Bob Dylan, Lluís Llach i Raimon. Aquest ha estat el granet de sorra de Primavera per la Pau. Enhorabona!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada