dilluns, 22 de novembre del 2010

Els amics dels Amics 2.0 a l'Auditori de Girona

Feia dies que teníem les entrades del concert dels Amics de les Arts ben guardades en un calaix, perquè des que els havíem sentit a la Sala Clap, de Mataró, teníem ganes de repetir. Vam ser una de les famílies previsores i, per tant, estàvem ben situats a la platea de l’Auditori de Girona. També era el primer cop que hi anàvem i, francament, quin goig d’equipament! 1.200 persones, de totes edats, esperaven impacients l’aparició a l’escenari dels Amics de les Arts.
I ells, com no podia ser d’altra manera, ho van donar tot. Energia, bona música, melodies precioses que es deixen entreveure amb les mans d’en Dani al piano, intervencions entre cançó i cançó –que, tot i que sapiguem que deuen ser repetitives, són fins i tot divertides–, esments al joc dels ‘apellidus’ que havien piulat ja la nit anterior, i projecció d’audiovisuals o videoclips en gairebé cada cançó. L’Eduard va deixar anar: ‘Ja podeu deixar d’escoltar la ràdio, que nosaltres us anirem informant del resultat: Almeria, 0 – Barça, 6’; quan un del públic contestà: ‘Set, ja en tenim set’, l’Eduard salta: ‘Ostres, això és millor que el Twitter!’
Insuperable la connexió que van fer en directe amb el seu tècnic de so Albert Cortadas, des de Bogotà, des de dalt mateix de l’escenari. Indescriptible la cara de l’Albert veient com 1.200 persones estaven guaitant-lo, esperant que comencés la frase d’una cançó. Són els Amics 2.0!
Totes, les van tocar totes les del Bed & Breakfast, i també algunes de Castafiore Cabaret! Concert amb banda i el gos, només hi faltava la Marta 2.0!
Si no fos perquè és temps de vaques magres, tornaria a comprar entrades per anar al Palau de la Música Catalana.
I el que fa més goig és que en els concerts ja ens hi trobem els amics dels Amics de les Arts!

El públic de l'Auditori de Girona


D'esquerra a dreta: en Dani Alegret i l'Eduard Costa

D'esquerra a dreta: en Joan Enric Barceló i en Ferran Piqué

L'home que treballa fent de gos...

Connectant amb l'Albert Cortadas, a Bogotà

L'Eduard Costa

En primer terme, en Dani Alegret

Tot s'acaba: els Amics de les Arts, la banda i el gos
I després, uns minuts amb el públic


dimecres, 17 de novembre del 2010

Jo encara, de tant en tant, fullejo el setmanari 'El Maresme'

Quan jo era adolescent, recordo que a casa entrava cada setmana el setmanari d’informació El Maresme. Els pares el compraven en llibreries que han passat a millor vida –com tantes altres coses– i el van fer enquadernar: era un bon producte.
Per qui no sàpiga què va ser El Maresme, l’any 1969 –dins la seva primera etapa– només va sortir 40 vegades; en la segona, a partir de l’octubre de 1977, i durant cinc anys, van treure 227 periòdics; l’octubre de 1982 deixà de ser un setmanari i passà a ser un diari, fins que vam deixar de trobar-lo al carrer.
Fa pocs dies vaig prendre els volums que tinc a l’estudi –anys 1978, 1981 i 1982– per veure si en algun d’aquests sortia algun article sobre en Josep Cardona, en Nona. M’agrada fullejar-los, remirar-los, reconèixer-hi els polítics locals molt més joves, i comprovar com molts dels periodistes ‘consagrats’ avui s’iniciaren en publicacions d’aquesta mena.



M’entretinc llegint les crítiques de pel·lícules, entre d’altres, d’Hiroshima, mon amour; La taronja mecànica, Violette Nozière, Roma ciutat oberta, Mon oncle d’Amerique, Lili Marleen, Porter de nit i Crim de Cuenca.
Pel que fa a l’art, per exemple, trobo articles que parlen d’Alcoy, homenatge a Picasso a Tertre; d’Estrany; de Manuel Cusachs, de Picasso, de Rovira Brull, d’en Parés de Mataró, d’en Terri i d’en Capitani.
I el que considero un bocatto di cardinale, són les entrevistes a Perich, Ernest Lluch, al flabiolaire Quirze Perich, Josep-Lluís Comeron, Manuel de Pedrolo, Xavier Ribalta, Josep M. Espinàs, Antoni Badia i Margarit, Pere Calders, Joan Brossa, Boris Ruiz, Francesc Vallverdú, el periodista Xavier Vinader, Lluís Llach, l’aleshores vicepresident del Parlament Isidre Molas, Manuel Clariana i Regàs, Xavier Cugat, Narcís Serra, Esyllt T. Lawrence, l’alpinista Joan Ribas, l’aleshores conseller Josep M. Cullell, l’Angeleta Ferrer, Manuel Cuyàs, Genís Mayola, Joan Manuel Serrat, Tortell Poltrona, l’actor Joan Borràs, el fotògraf Santi Carreras, Rafael Vallbona, el poeta Valerià Pujol...
Algunes notícies em criden l’atenció, ara que ja han passat uns quants anys, per diferents motius: l’ajuntament aprovà que el tren passi per l’interior, que la casa Coll i Regàs del carrer Argentona fos un museu, Heribert Barrera glossà Salvador Cruixent, la llibreria Robafaves s’inundà, el concert que ‘Viva la Gente’ va fer a Mataró, l’expedició a l’Himàlaia (Broad Peack), l’actuació de Joan Isaac per les festes de Sant Simó, les llistes dels quintos, la mort del fotògraf Santi Carreras, el tancament del Cinema Serra, l’aprovació del port de Mataró...

El consell d’Administració que consta en El Maresme núm. 200, extraordinari per commemorar haver-hi arribat són Joan Noè i Roca, Anna Comas i Valls, Xavier Brullet i Tenas, Francesc Liñan i Porcel, Manuel Mira i Camí, Manuel Cusachs i Corredó, Manuel Cuyàs i Gilbert, Francesc Masriera i Ballescà, Miquel Reniu i Tresserras i Emília Solà i Capdeferro.


A la fotografia, part de la redacció en pes: Lluís Carné, Rosi López, Joan Jubany, Ferran Ferrer, Pere Hortós, Santi Carreras, Antoni Lleonart, Joan Catà, Miquel Lladó, Manuel Cuyàs, Rosa Vila, Josep Bras, Josep M. Torrent, Joaquim Lladó, Xavier Ramírez, Hèlios Dalmau, Jaume Dalmau, Josep Xaubet, Manuel Cusachs, M. José Recoder, Josep Masó, Xavier Saborido, Toni Canal, Lurdes Sànchez, Josep M. Fàbregas.
Els que no hi surten són Jaume Calsapeu, Pau Izquierdo, Francesc Masriera, C. Planas, Magda Bertran, Carles Verdú, Albert Roura, Rafel Vallbona, Enric Quintana, Antoni Albert, Onofre Arnau, Jaume Cantallops, Teresa Carreras, Lluís Casas, Francesc Costa, Joaquim Gibert, Josep Gomà, Josep Puig, Joan Poch, Roc Font, Ramon Ramis, Esteve Terrades, i Joan A. Baron.

A tots ells, els agraeixo el poc que sé d'aquella època.

dissabte, 13 de novembre del 2010

Inauguració de la Col·lecció Bassat (Nau Gaudí, 11 de novembre)

Dijous, unes hores abans d’engegar la campanya electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya, a Mataró en passava una de grossa: s’inaugurava la col·lecció Bassat a la Nau Gaudí.
La mateixa nit no en vaig escriure res, però en tornar de l’acte vaig veure que Maiol Sanaüja m’havia fet una piulada: ‘@npini Fes-ne una crònica, si us plau, tan bon punt n'hagis tornat!’ Ara ja hi ha pàgines plenes a la premsa local, en Lluís Bassat ja n’ha parlat a Catalunya Ràdio i TV3 també se n’ha fet ressò, però em ve de gust fer-ne una pinzellada particular. Va per a tu, Maiol.

Que el que passava a Mataró era destacable ho demostrava la vinguda de diferents autoritats: el president del Parlament, Ernest Benach; el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, i el delegat del Govern, Joan Rangel. L’alcalde de la ciutat, Joan Antoni Baron, i Lluís Bassat es mostraven satisfets.
En observar els cinc magnífics dalt de la tarima preparada, just al davant de la Nau Gaudí, em van venir al cap dues coses. La primera, que tinc un amic que el primer cop que el recordo a Mataró portava la camisa de color avellana, era cap de colla dels Xiquets de Reus i actuaven a la plaça Santa Anna; ara, uns quants anys més tard, i com a president del Parlament, inaugurava una de les icones que, segur, posarà Mataró en el mapa artístic. La segona, que volia saber de qui va ser la brillant idea de posar les dues úniques dones –la Núria Poch, directora-gerent del Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró, i Judith Vives, presentadora de l’acte– apartades de la tarima, a l'igual que el president de l'IMAC, Sergi Penedès. I no només per paritat, no, sinó per justícia: la Núria Poch era una de les responsables tècniques del que podíem veure després dins la Nau Gaudí.
Vaig poder passejar-me per la Nau, observant les obres, just abans que s’inaugurés l'exposició, en calma, sense el brogit de la gent i de les càmeres que volien captar les imatges més mediàtiques. Val la pena, tant el contingut com el continent. Veure junts molts dels artistes locals –Perecoll, Santi Estrany, Manel Cusachs, Pere-Màrtir Brasó, Neil Harbison... – ho demostrava.
Completament d’acord amb les primeres valoracions del crític d’art Pere Pascual. A mi també m’hauria agradat veure algun Opisso, Alcoy o Rovira-Brull.
L’endemà de la inauguració, algú em preguntava si la Nau Gaudí o el Museu Bassat tenien pàgina web, perquè ja volien saber-ne els horaris. I sembla que no. Ignoro si finalment el nom serà ‘Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró’, però si és així penso que quedarà diluït enmig de tants museus d’art contemporani com tenim. No en va, Caldes d’Estrac va apostar per ‘Fundació Palau i Fabre’, i s’ha convertit en un símbol identitari de la ciutat.
Un cop acabat l’acte, vaig intercanviar quatre paraules amb Joan Catà, director-gerent del canal M1TV. Feia pocs dies que havia fullejat el setmanari d’informació El Maresme que guardo relligats per casa, del qual ell n’havia estat director. Era una gran revista, un producte periodístic de nivell, que tenia al darrera gent que s’ha consolidat dins del món periodístic. L’anàlisi d’El Maresme, però, mereix un apunt apart.

D'esquerra a dreta: conseller Tresserras; Joan Rangel, delegat del Govern; Ernest Benach, president del Parlament; Joan Antoni Baron, alcalde de Mataró; Lluís Bassat, autor de la col·lecció; Sergi Penedès, president de l'IMAC, i Núria Poch,  directora-gerent del Consorci del Museu d'Art Contemporani de Mataró. En primer terme, Judith Vives, periodista


Sense títol, 1955 (Josep M. Subirachs)

Cursa de braus, 1956 (Josep Guinovart)

Detall de la Nau Gaudí

Lagar, 1955 (Joan Brotat)

dimecres, 10 de novembre del 2010

Recordant en Nona, el ninotaire (1955 - 2000)


Foto del bloc Consuetudinàrium
Per un article de la revista setmanal Capgròs, m’assabento que enguany farà deu anys de la mort d’en Nona, el ninotaire que tenia el taller al carrer de Sant Benet de Mataró. Llegeixo que un grup de ciutadans –entre ells en Pere Cardona, el seu fill– li preparaven un homenatge que no es durà a terme per motius econòmics. Es veu que havien contactat ja amb un munt de colles gegantes, unes 180 figures estaven confirmades, l’actor Boris Ruiz i el locutor Jordi Tardà havien de fer uns parlaments... Tot sembla, però, que no es farà.

La xarxa sempre ens obre camins i no entén de fronteres, i permet fer homenatges molt diferents als fets fins ara (ja en tenim algunes proves a la catosfera). Si alguna cosa podem fer –tot i això no sigui el millor homenatge– és parlar d’en Nona, explicar als menuts qui era i recordar-ho als més grans, què havia fet i quines idees tenia. Som-hi, doncs!

Al carrer de Sant Benet, número 46, hi havia el taller d’home gros i de barba llarga, que calçava sempre sandàlies i que portava els cabells pintats; amb paper, cola i pintura havia fet un reguitzell de figures del folklore català. La porta oberta convidava a entrar-hi i sempre tenia un moment per explicar-te què estava fent just en aquell moment. Quan no et parlava dels Comediants, et parlava d’una fira d’espectacles o de la feina que en aquells moments tenia entre mans.

El seu fill Pere segur que té més ressenyada tota la seva obra ninotaire, però us deixo els noms d’algunes de les figures d’en Nona: els Gegants de Gavà (1982); la Geganteta del Dimoni Brut (1982), el Paler (1985) i la Maria de Mata (1987), els Gegants Iluro i Alarona (1990) i en Patufet (1994), a Mataró; el Drac de Vilanova (1982), els Capgrossos de Sant Vicenç de Montalt (1985); els Gegants de Sant Andreu de Llavaneres (1985), els Gegants de Cabrils (1985), els Gegants de Sant Feliu de Llobregat (198) i el Drac de Pineda (1994).

A Argentona tenen el gegant Doctor Calvo; a Sant Vicenç de Montalt tenen en Toni Sors, i a Malgrat de Mar hi ha el gegantó Ernest. Per la mateixa regla de tres, Mataró podria tenir un ‘Nona’. Manllevant la idea del bloc Consuetudinàrium: “seria una manera de reconèixer de forma justa el seu immens potencial creatiu”.

Més informació a:

- El Mercat d’Ocasió de l’Espectacle d’Alella (La Vanguardia, 13.06.1998)
- Mor el ninotaire calellenc Josep Cardona, Nona (Vilaweb, 14.11.2000)
- Un artista oblidat en Josep Cardona, en Nona (al bloc Consuetudinàrium, 18.11.2008)
- Set anys sense el ninotaire (El Punt, 9.11.2007)
- En Nona sempre va tenir una espina clavada amb Mataró (Capgròs, 28.10.2010)

diumenge, 7 de novembre del 2010

Vespres a Montserrat (6 de novembre)

Hi ha dies que fa bé pujar a Montserrat a Vespres. I això és el que vaig fer ahir a la tarda, just a la vigília de la benedicció, per part del papa Benet XVI, de la Sagrada Família de Barcelona. En moments de desconcert, de destemplança, de confusió, d’inquietud de no saber ben bé perquè, escoltar els cants dels monjos a Vespres reconforta. I la vida és plena de contrastos, evidentment, fins i tot dins l’església, sobretot dins l’església.
En la pregària de Vespres, just abans d’escoltar el magnífic cant del Salve Regina, el monjo indicava que es pregava pel papa Benet XVI, pel seu pas pel cap i casal de Catalunya; perquè l’església catalana acompleixi la seva missió, i perquè l’església de Catalunya sàpiga...La paraula justa en el moment just.
Per la basílica de Montserrat i els seus edificis annexos m’hi sento com a casa. Podria dir que tinc amics que són monjos de Montserrat, però dir això podria deixar entreveure que alguns amics meus han fet la carrera eclesiàstica, i no és això. El que tinc són monjos amics, monjos de Montserrat amb qui confio; amb qui m’esplaio; amb qui trobem sempre un moment per trobar-nos, i per retrobar-nos; amb qui m’assereno.
A vegades, quan puges, no comptes trobar-los –no has avisat a temps, saps que passen una temporada fora–, però sense saber perquè te’ls trobes a la porteria. I no cal una xerrada de gaire estona: un saber ràpid des del darrer cop que t’has vist, una abraçada que dóna escalf, aquella veu ben timbrada i profunda que amb quatre mots et ressitua...  Tothom és reunit ja per Vespres, però nosaltres som tres que ens desplacem per passadissos desconeguts, descobrint noves escales. No sé què ho fa, però sempre surt un racó nou, una nova porta, una nova sortida. Metafòricament, com a la vida de cada dia, tot i que voltes es fa difícil de trobar-la.
L’església és mig plena, però encara no havia sentit en viu el nou orgue ni havia vist la nova il·luminació de la basílica. Fora la plaça, silenci. Si hi ha algun lloc on trobo la pau és aquí.
Sortint de Vespres, en J. m’explica la seva història. Ell és un d’aquells nens sahrauís que ve a l’estiu a Catalunya. El primer cop que va venir tenia 6 anys, després va repetir, però amb 9 ja es va quedar. Ara en fa deu que viu aquí i visita la seva família, al Sàhara occidental, a l’estiu. Hem diu que el futur que allà podia esperar era ser militar i cobrar 10 euros al mes, o bé ser mestre i cobrar-ne 5. Amb el que guanya aquí no només ajuda als seus pares, sinó que pot ajudar a moltíssima més gent. Se sent afortunat, diu que té quatre pares, tres germanes al Sàhara i dues aquí. La seva dicció, en català, és molt clara. Té la cara fosca i un somriure que li va d’orella a orella. Està content i m’encomana l’alegria.
Surto, me’n torno a casa, i penso que el món no és tan dolent com sembla.





XV Diada castellera (Mataró, 7 de novembre)

Fa unes poques hores que s’ha acabat la XV Diada Castellera a Mataró. De fet, si paro bé l’orella –el pati de la residència de Sant Josep és a l’altra vorera del carrer de casa– encara sento els càntics que la colla castellera dels Capgrossos deixen anar, després de l’àpat de comiat de la temporada.
La diada ha anat molt bé: Capgrossos, 3d9f, 4d9f i 5d8 (o sigui, tripleta màgica, que tot i que enguany ja s'havia fet, a Mataró no es veia des del 2008); els castellers de Sants, 4d8, 2d8f i 7d7; i els Marrecs de Salt, 5d7, 2d7 i un espectacular 3d7 aixecat per sota, perquè hi ha hagut un casteller que se les ha vist magres, aguantant tot el castell amb l’esquena ben torta (si voleu veure fotografies, en Pere Xargayó les ha piulades totes).
Després de sis dies, les frases més repetides a plaça era: ‘Jo encara estic al núvol’, ‘encara no m’ho crec’, ‘no toquem de peus a terra’, ‘el silenci de la plaça de Vilafranca és espectacular’. No calia dir gaire cosa més, perquè qui més qui menys sabia que tothom es referia al 2d9 amb folre i manilles. Tot i tothom ho recordava: la pancarta penjada al gran balcó de can Ximenes i la samarreta que ja podies comprar a la paradeta dels Capgrossos.
Els càntics entre castell i castell demostraven l’eufòria, l’alegria, la catarsi col·lectiva, tant de la colla com del públic, per aquest gran final de temporada.
I, posats a dir, potser sí que de tant en tant s’hauria de recordar a la gent que mira els castells que haurien de guardar silenci. Hi ha llocs que ja tenen aquesta cultura dins l’ànima, dins la pell, però aquí cal anar educant-la.
Plegueu bé la camisa, el mocador i la faixa, però no els poseu pas al fons de la calaixera, perquè no un obrir i tancar d'ulls ja hi tornarem a ser.

Capgrossos, magnífica temporada la d’enguany!








dilluns, 1 de novembre del 2010

Avui hem tocat el cel (Vilafranca, 1 de novembre)

Apunt fet ràpid, amb l'emoció encara a la gola. Acabem de tocar el cel. Els Capgrossos de Mataró han tocat el cel! A la tercera va a la vençuda. Només han fet falta dos intents: el primer, per les Santes, i el segon en el concurs de castells a Tarragona.
Ahir pel mòbil rebia un SMS que deia: ‘Demà tocarem el cel. La farem per tu, per Mataró i per la comarca, per la història, pels que hi serem i per qui enyorarem. Benvinguts al nostre somni, cap pas enrere i molta sort, Capgrossos! Passa-ho’. I van començar els nervis.
Però ha estat possible. Hem tocat el cel. L’hem fet. Hem fet història. Hem acomplert un somni. No cal dir gaires coses més. Els Capgrossos de Mataró ja són GAMMA EXTRA! Cap pas enrere, molta sort i molt treball.
I TV3 ha retransmès en directe la torre amb folre i manilles! Qui ens ho havia de dir! Ho ha vist en directe tot Catalunya, el país sencer.
I l’eufòria, l’emoció, la joia, els plors i el somni aconseguit en Tonet els ha dedicat a la canalla, a la Quima i en Mario, però sobretot a la Mariona.
Gràcies, capgrossos! Som exemplars!

PD: La diada castellera a Vilafranca ha estat magnífica. Felicitats als castellers de Vilaffranca i també als castellers de Sants, perquè ells també s'han superat
 


foto de Raquel Tarrés, dels Castellers de Vilafranca