divendres, 31 d’octubre de 2008

Setmana complicada: tristor i satisfacció


El pas del temps té aquestes coses, que comences una setmana i mai saps què passarà. Aquesta que estem a punt d'acabar –tot i que encara falta l'activitat de les castanyes i els panellets, a casa ho fem demà– m'ha proporcionat dos estats d'ànim ben diferenciats: tristor i satisfacció. Anem a pams.

Tristor, perquè un bon amic ha sofert un linxament mediàtic descomunal, desproporcionat, mal intencionat, i penso que preparat amb totes les de la llei, tot i que també crec que no tota la gent ha sabut interpretar-ho de la mateixa manera. Més d'un cop caiem de quatre potes a la més mínima, i no n'aprenem. Estava d'acord amb les afirmacions d'un amic meu quan em deia que calia haver estat més ràpid a respondre, i també ho estava quan em deia que no ens havíem d'haver retractar pas. Jo també penso que calia contundència, però el tempo no el marquem només nosaltres i molt sovint hi ha coses que estan fora del nostre abast, i això fa que, a voltes, un cafè programat es perllongui setmanes i setmanes. Ens sabem a prop i això ja ens val.

Satisfacció, perquè he après a fer una feina que no havia fet fins ara, tot i que l'havia ensumat de ben a prop. Aquesta setmana, i només per a unes hores a la nit, he estat tramoia de la Sala Cabañes. Van demanar-nos col·laboració per al muntatge previ als Pastorets, i ja ens tens allà, de dos quarts de nou a dos quarts de dotze de la nit.
M'han ensenyat a baixar decorats, de roba i de paper; a penjar-los a les fustes; m'han deixat pujar on hi ha "les sabates", que és on hi ha les cordes ben col·locades per a baixar i pujar cada decorat, en un pis les parells i en un segon pis les senars. I això que per a fer Els Pastorets n'hi ha quaranta-vuit!
M'ha agradat aprendre un vocabulari que desconeixia, i també m'ha agradat veure que la gent, després d'una jornada de treball, treu forces d'allà on sigui per a una causa comuna que, la majoria de vegades, ni es reconeix, ni s'agraeix, ni s'aplaudeix –ja sabem que els aplaudiments són per als artistes.
He recordat temps de joventut, de quan trepitjava el mateix escenari per acompanyar el pare, el dimoni gros.
I veure com és la meva filla gran la que s'hi implica, que no té mai un no, que pregunta perquè es fa això i perquè es fa així o aixà, també et demostra que tot i que el tempo no el marquem nosaltres, hi ha alguna cosa d'aquest tempo, d'aquesta nostra manera de fer, que penetra en la gent més propera.

1 comentari:

ANTONI BLANCH JOSEPH ha dit...

Hola Blanca
Te pillat interesant escrit el penjo al meu bloc