diumenge, 31 d’octubre del 2010

Concert a Vilafranca del Penedès (30 d'octubre)

És curiós, aquests tres dies de cap de setmana llarg, de Tots Sants, Mataró envaeix Vilafranca: avui hi hem cantat amb Primavera per la Pau, les pintures de Marc Prat també estan exposades en una sala de la ciutat, i dilluns els Capgrossos hi actuaran en la diada de Tots Sants.

Arribem a Vilafranca a les cinc de la tarda, perquè a dos quarts de sis hem quedat per assajar breument amb El Coro del Penedès i la Tercera Primavera, amb els quals interpretarem dues peces al final.
El concert solidari a benefici del banc d’aliments de Càritas ha estat un èxit. Ple de gent, que sortia contenta i agraïda, i nosaltres també.
Quina sort que tenen els vilafranquins, perquè a mida que anàvem arribant els cantaires de Mataró jo només sentia que els més grans anaven dient: ‘Mira, el Clavé de Mataró era així, com aquest teatre’. Quina joia, però si sembla un petit Liceu!
El repertori és més o menys el de sempre, però avui hem estrenat Nkosi Sikelele i Africa i el punt i final el posem amb Canto a la libertad, de Labordeta, mort fa molts pocs dies. Canta tothom, nosaltres i el públic. S’obren els llums mentre els cants s’escampen per la sala i a mi se’m posa una cosa a la gola que no em deixa seguir cantant.
Acabem amb un breu piscolabis al Centre Agrícola Sant Isidre de Vilafranca del Penedès. De cava ens ofereixen ‘Casteller’, com si provessin d’espantar-nos. Res no ens fa por.
Anant a buscar el cotxe, passem per la plaça que dilluns, per Tots Sants, serà plena de castellers. Ara és ben buida. Contrastos.








divendres, 22 d’octubre del 2010

Sobre ‘La creativitat’, de Lluís Bassat (Tecnocampus, 21 d'octubre)

En arribar a la sala del Tecnocampus, ja plena, el garbuix m’indicà que l’acte encara no havia començat. En Joan s’apropà al faristol –el mateix que uns dies abans va servir per lliurar els Premis Blocs i també per presentar el projecte ‘LlegimiPiulem’–, i proposà una etiqueta concreta per a tothom que volgués piular l’acte, perquè volien que la conferència fos també present a la xarxa.
Com si d’un director d’orquestra es tractés –de fet, pantalons negres i camisa blanca–, Twitter començà a bullir amb el hastag #economiaivalors. Tan fàcil fos de posar-nos d’acord en altres temes com ho fem alhora de piular un acte! Així, pels tweets fets per @joanantonibaron @quicomelero @hotelelectric @ainafer @aliciarll @ovihuertas @TwitTecnocampus @ramonbassas @joanmorabosch @revistavalors @desanpedro i @judithvips aquest matí –o sigui, l’endemà de la conferència– he pogut reviure l’acte d’ahir.
De fet, Lluís Bassat obria el cicle ‘Economia i Valors’, organitzat per la Fundació Bufí i Planas i per la Revista Valors: “Una revista en català, de paper, a nivell nacional, però feta des de Mataró”, deia l’alcalde de Mataró.
Pel títol de la conferència potser em vaig imaginar una cosa equivocada. M’esperava una xerrada sobre la creativitat d’una manera abstracta, l’anàlisi de l’evolució d’aquesta, però Bassat va parlar-nos de la seva vida, dels seus inicis, de la seva trajectòria i, evidentment, de la seva carrera professional.
Fins i tot en l’elaboració de la seva presentació Bassat és creatiu. Comença llançant la seva americana al públic que l’escolta –així ho recordareu, diu. Una gran pantalla amb fons de color vermell, amb sis siluetes d’edificis singulars del sky line BCN a la part baixa, vesteix l’escenari quan ell parla. Entremig, com si de piulades es tractessin, ens mostra fotografies i vídeos: Trece por docena, un anunci de Filomatic interpretat per Gila, el Museu Guggenheim de Bilbao, la Torre Agbar, el logo de NY de Milton Glaser, les rotondes de Frank Blackmore, el disseny de l’Eixample d’Ildefons Cerdà, els Jocs Olímpics de 1992, de Dove Films, etcètera.
I si per ‘creativitat’ entenem una cosa diferent, original, millor i que canvia la manera de fer les coses, internet no hi podia faltar. Les campanyes de Coca-Cola, enregistrada en un menjador universitari (que podeu veure aquí), i la de Barack Obama, amb el vídeo del seu discurs musicat i interpretat per diverses persones, són dues bones mostres.
Com va dir en Joan Salicrú, en acabar: una classe magistral, senyor Bassat!
Al pàrquing del Tecnocampus, els plafons arraconats dels Premis Blocs, plens de pols, ens feien prendre consciència que el temps passa molt ràpid, massa.

PD: M'anoto a l'agenda que l'11 de novembre s'inaugurarà el Museu Bassat, a la Nau Gaudí, i que el 25 de novembre, la Fundació Bufí i Planas lliurarà els seus premis, també al Tecnocampus.

Lluís Bassat, abans de llençar l'americana

La presidenta de la Fundació Bufí i Planas i Joan Salicrú, de Valors

l'sy line de BCN escollit per Bassat

En Joan Salicrú, piulant #economiaivalors



divendres, 15 d’octubre del 2010

Sobre Celdoni Fonoll, en motiu de Bèsties i bestioles (Casa del Llibre, 14 d’octubre)

La sala d’actes de la Casa del Llibre, al passeig de Gràcia de Barcelona, dijous al vespre va quedar petita. S’hi presentava el llibre Bèsties i bestioles, de Celdoni Fonoll, de l’editorial Cossetània.
No m’és fàcil escriure de Celdoni Fonoll, perquè és un amic a qui estimo des de fa anys. Ens vam conèixer a Elna pels vols dels anys vuitanta –fixa’t, el mateix nom que ha triat el seu nebot Isaac Fonoll per a la seva filla–, en el casament d’un bon amic comú, en Jordi Bilbeny, autor d’alguns dels poemes que després en Celdoni va cantar i recitar. Ens hem anat retrobant en la presentació de cada nou llibre d’ell, en cada nou concert d’ells i en cada nova estrena de teatre de la Lloll.
Damunt la taula del menjador ara mateix tinc el llibre Bèsties i bestioles, però també hi tinc dos llibres seus –La poesia a l’escola, de 1987, 10 cançons per Catalunya, del 1988–, i un parell de elepés –Enllà del temps, de 1989, i Mercat de Calaf, de 1991–, perquè el Celdoni que la gent darrerament segueix és el que ha escrit poesia sobre ocells, herbes remeieres, bolets i bèsties i bestioles, però la seva trajectòria és llarga, antiga, extensa i de nivell.
Parlaren Pep Olivé, de Cossetània, i el biòleg Albert Ruhí, autor de les característiques biològiques de l’annex del llibre. ‘La natura és cultura’ diu Ruhí, i no s’equivoca. En els versos de Bèsties i bestioles hi trobem, no gaire amagades, referències polítiques, socials i ideològiques, sempre presents en l’obra de Fonoll (llegiu el poema ‘Mosca d’Espanya’...).
En Celdoni, abans de referir-se pròpiament al llibre, va llegir uns versos de Pere Quart, escrits poc després de l’assassinat del president Companys: ‘La Pàtria, tota gent i cada llar / sols a mitges vivent en l'esclavatge, / rebé en son cor el miserable ultratge / i s'estremí de la muntanya al mar’. Després, afalaga l’editorial Cossetània, una editorial de Valls, independent, de la terra dels calçots i de la gent ferma.
Cada poema és acompanyat per una bella fotografía de Jaume Sañé, i els apunts que hi ha de cada bèstia i bestiola en la cultura popular i la literatura no només són interessants, sinó que són la mostra exacta d’allò de ‘la natura és cultura’. Hi trobem referències a Josep M. de Sagarra, Màrius Torres, Jaume Roig, Salvador Espriu, Joaquim Ruyra, Jacint Verdaguer, Rovira i Virgili, Costa i Llobera, Joan Alcover, Ausiàs Marc, Apel.les Mestres, Prudenci Bertrana, i tants d’altres...
L’epíleg, com gairebé sempre, el posà la Lloll Bertran. Cantà ‘La cosina de la néta de la truita de Schubert. Hi ha millor manera de cloure un acte que aconseguint treure un somriure a la gent que t’escolta?
Com que seria llarg continuar, deixaré en Celdoni rapsoda dels anys vuitanta i noranta per a un altre apunt. Ell s’ho mereix i els qui ho desconeixeu, també.

La seva pàgina web la trobareu aquí
El vídeo de la presentació el podeu veure també aquí

Algunes fotografies:
Pep Olivé, Lloll Bertran, Celdoni Fonoll i Alberet Ruhí





dijous, 14 d’octubre del 2010

Homenatge al president Companys



D’aquí a unes poques hores, farà setanta anys de l’assassinat del president Companys. Per recordar-ho, un fragment del llibre El president Companys, afusellat, de Josep Benet (Edicions 62)

El piquet que l’havia d’executar estava integrat per soldats d’infanteria. El manava un tinent provisional que havia estat elegit per torn rigorós. Era molt jove. Se’l veia emocionat, com n’estaven també molts dels presents. L’oficial s’acostà al president Companys per tal d’embenar-li els ulls i posar-lo d’esquena al piquet d’execució. Ell, però, amb un gest sobri i sense pronunciar ni un sol mot, refusà el drap i es mantingué de cara, mirant sense titubejar el piquet. En la tènue llum d’aquella matinada, destacaven les seves sabatilles de roba blanca i el mocadoret blanc que duia, com sempre, a la butxaca superior de l’americana. En el moment en què els soldats anaven a disparar, cridà amb fermesa i clarament: ‘Per Catalunya!’.
Aquestes foren les seves darreres paraules.
Caigué malferit, malgrat que els soldats havien disparat des d’una distància d’uns sis metres. L’oficial que manava el piquet se li acostà per donar-li el tret de gràcia. Emocionat, desconcertat, li tremolava el pols. Va haver de repetir els trets per acabar l’execució. Després, s’ajupí per comprovar la mort i, en fer-ho, recollí discretament el mocadoret blanc que Companys duia a la butxaqueta de l’americana. Era xop de sang. Va guardar-lo. El seu gest, però, fou vist pel capità de la guàrdia civil, Gonzalo Fernández Valdés, l’agent dels serveis militars d’informació, present a l’execució, el qual va denunciar l’oficial. Aquest fou obligat a tornar aquell petit mocador, que quedà en poder dels serveis d’informació militar de la 2a Bis. Posteriorment, fou sotmès a un tribunal d’honor i expulsat de l’exèrcit. (...)
Eren les 6:30 del matí, aproximadament. Tenia 58 anys.
La seva execució corresponia a la número 2.761 de les fetes oficialment a Catalunya pel règim franquista des que havia estat ocupada la ciutat de Barcelona, el 26 de gener de 1939. (...)
Dos empleats dels serveis funeraris municipals de Casa Caritat de Barcelona es feren càrrec del cadàver. Col·locat en una civera de les que s’utilitzaven a la infermeria del castell i cobert amb una manta vermella, el traslladaren al furgó que esperava davant la porta d’entrada a la fortalesa. Al peu d’aquest furgó fou col·locat en el modestíssim taüt, dit de beneficència, que, per ordre de les autoritats militars, havien facilitat els esmentats serveis funeraris, com es feia en el cas de tots els executats per motius polítics.
(...)
Tancat i clavetejat el fèretre, el furgó militar el traslladà al Cementiri Nou. Aparcà davant les oficines administratives del cementiri. A l’entorn d’aquestes i pel camí que, des del castell, hi porta, s’havia establert una forta vigilància militar i policíaca. A les nou, mentre encara s’estaven fent els tràmits per enterrar Companys a la fossa comuna anomenada ‘La Pedrera’, arribà Ramona, amb el seu cunyat Ramon Puig, en un cotxe llogat. Les altres germanes, Neus i Maria de l’Alba, no havien tingut prou coratge per acompanyar-los.
La seva arribada provocà sorpresa i desconcert entre els militars i les persones presents. Ella, amb decisió, interrompé els tràmits que s’estaven fent per enterrar el seu germà a la fossa comuna i exigí se li donés sepultura –va dir– dignament.
(...) Després de l’execució, un tinent que servia a la bateria d’artilleria de costa, de guarnició, a la muntanya de Montjuïc, es va adreçar als soldats catalans que hi feien el servei militar i, brutalment, els digué: ‘Catalanes, hemos fusilado a vuestro presidente’.
Tenia raó.



diumenge, 10 d’octubre del 2010

Sobre Josep Carner-Ribalta (Balaguer, 1898 – Simi Valley, Califòrnia, 1988)


Com ja m’imaginava, he passat una bona i magnífica tarda/vespre/nit amb George Carner, fill de Josep Carner-Ribalta. M’agrada com parla del seu pare, un home que els va explicar la seva vida política, els seus càrrecs a la Generalitat i la seva passió pel cinema sempre al voltant d’una taula, com traient ferro a les coses. D’una manera ben natural, els narrava com havia acompanyat a Francesc Macià en el seu viatge a Moscou (1925), com havia participat en la preparació dels fets de Prats de Molló (1926) i com havia organitzat, a Cuba, l’Assemblea del Separatisme Català (1928), on es promulgà la famosa Constitució de l’Havana. M’aturo a pensar només en tot això i m’adono que no tenia ni trenta anys!
Com més burxo en aquesta època més m’adono que la gent que estirava els fils del país era gent més que destacada, però a la vegada és gent que desconeixem totalment.
El 1931 torna dels Estats Units per muntar un ‘Hollywood a Catalunya’. Fou secretari de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, organitzant el Comitè de Cinema. També fou comissari d’Espectacles i responsable de Cinematografia, i el 1934 escriu Com es fa un film, llibre plenament vigent i que encara recomanen els professors que es dediquen a la matèria. També m’explica que al Festival de Cinema de Sitges, de 1985, van projectar una pel·lícula on sortia el seu pare explicant la presentació d’una obra seva, Utopia, als estudiants de teatre de MOORPARK College (Simi Valley), i que aleshores diferents mitjans radiofònics i de premsa escrita li van fer entrevistes. Caldrà buscar-les.
Jo arribo a George Carner, però, per una visita que va fer al Parlament de Catalunya. Ell s’assabenta pel llibre Memòries. De Balaguer a Nova York passant per Moscou i Prats de Molló –que ja havien estat editades el 1972 per Edicions Catalanes de París, i que ara reedita Viena Edicions–, que el seu pare havia estat cap de Premsa del Parlament català i volia saber si la institució en tenia constància.
Carner-Ribalta diu en el seu llibre: ‘La constatació d’aquest estat de coses m’omplí d’alarma i vaig tornar a tenir la impressió que calia, ara com mai, tornar a posar en peu el catalanisme. A la reiterada demanda principalment del meu germanívol amic Ventura Gassol, vaig decidir d’acceptar càrrecs, no pas polítics, però sí de funcionari. Això era cap a finals del 1932. Amb la pròxima inauguració del Parlament català, vaig ésser nomenat cap de Premsa del nostre flamant cos legislatiu. Va resultar un càrrec més aviat honorífic amb un mínim de treball, reduït pràcticament gairebé només a distribuir comunicats de premsa als periodistes els dies de sessió, però fou un primer pas de retorn al catalanisme actiu, cosa que ja havia tornat definitivament a fer-se necessària’.
En George em regala el llibre reeditat del seu pare i veig que la faixa promocional diu: 'L'única solució de Catalunya és la seva independència nacional'. S'ha presentat a Balaguer i al Museu de l'Exili, a la Jonquera, però la presentació a Barcelona encara està pendent.
‘No sé si un país que castiga els segons pot arribar a ser primer’, escriu Francesc Canosa a l’article ‘L’home que ho va veure tot’, publicat a El País, i penso que té moltíssima raó. Perquè els fills d’aquests homes exiliats també han estat castigats i encara ara cerquen per omplir les llacunes pendents.
Gràcies per tot, George, i una abraçada!

divendres, 8 d’octubre del 2010

Una família de toca-campanes...


A la Carme, la Josepa i en Josep, els fills del campaner Josep Pinart i Font -que encara ens acompanyen-, perquè sempre han considerat que no s'ha reconegut prou la feina que ell va fer

Ahir vaig anar a Mataró Ràdio a parlar de la relació dels Pinart i les campanes. El format era de tertúlia, però el que jo em creia que seria molta estona resulta que va ser poca. Un cop a casa, vaig veure que només havia pogut fer algunes pinzellades per sobre del que volia dir. Però això és el que té la ràdio, que no saps per on aniran les preguntes dels organitzadors del programa i, per tant, cal anar trobant la resposta adequada.
Com que pel que se'm va convidar era per parlar dels Pinart i la relació amb Santa Maria, no vaig poder llegir moltes coses que hagués volgut llegir per antena. Una d'elles, aquesta carta, on parla de la família Pinart d'Argentona, però sobretot d'en Pere campaner, germà d'en Josep Pinart. Ja ho veieu, tota una família de toca-campanes.
La reprodueixo perquè la trobo entrenyable.

“Una família de toca-campanes”, de Jaume Fontcuberta (article de la revista Crit, del 26 d’octubre de 1971)

"Encara que encapçalem aquestes ratlles amb unes paraules molt vulgars, no vol pas això indicar que siguin despectives ni de menyspreu per la família de la qual avui ens volem ocupar des d’aquest lloc. Es tracta, precisament, de persones netament argentonines i respectables per tots conceptes, que porten el cognom de Pinart.
Durant més d’un segle els de can Pinart han sigut els campaners del poble. Aquesta tradició va començar-la l’avi Joaquim, després el fill Bartomeu i per últim el nét Pere, encara avui entre nosaltres, el qual sentia com els seus antecessors una verdadera devoció per les “seves” campanes, havent tingut de deixar la “feina” per la seva edat bon xic avançada. Abans de la guerra, volem dir naturalment la “nostra guerra civil”, hi havia al cloquer de la parròquia quatre campanes, dues de grosses i dues de més xiques.
La grossa era batejada amb el nom de Juliana i la seva germana Dominga, ambdues d’una composició o aleació magnífiques, puix que llur ressò era en extrem agradable com poques n’hi havia, deixant-se oir des de la llunyania del nostre poble.
Els Pinart tenien una traça especial en fer-les giravoltar, sobretot quan es tractava de festa grossa, vulgues que sabien encomanar un deix d’alegria a tot el veïnat per la traça en fer-les giravoltar, enjogassades com ningú ha sapigut fer-ho. En canvi, quan tocaven a difunts, sabien donar-hi el to de melangia precís per infondre tristesa i respecte per la mort d’un feligrès, sovintejant els tocs fins a l’enterrament, amb la particularitat que hom sabia amb el toc precís quan el difunt era a l’església o bé quan les despulles arribaven al cementiri.
Cal destacar que mentre la família Pinart fou l’encarregada de fer de campaner no es descuidaren ni un sol dia de l’any, salvant totes les inclemències del temps, de brandar la campana petita a trenc d’alba amb molta precisió per tocar “l’oració” i anunciar així al veïnat el començ del nou dia, servint de guiatge per tots aquells que tenien de matinejar per anar a llur feina.
Per les festes normals, batejos i d’altres diades menys festives, solament repicaven les campanes petites, però per les festes extraordinàries el repic era “xic i gros” i llavors era quan els Pinart disfrutaven de debò, anant d’un cantó a l’altre del campanar per fer moure conjuntament les quatre campanes, com si una força màgica els donés en el moment precís l’embranzida que calia.
Les al·ludides campanes foren desarmades del nostre campanar durant la revolta de l’any 36 per fer-ne “metralla” segons aquells inconscients, no havent-se pogut localitzar el seu destí, malgrat les moltes recerques dutes a terme. Cal tenir present, doncs, que les actuals campanes que pengen al nostre cloquer no són pas aquelles de les quals hem parlat suara i que per molts conceptes havien esdevingut històriques.
Avui dia està molt en boga rendir homenatges, a vegades per qualsevol fotesa, i quasi sempre per l’ostentació, a un càrrec més o menys passatger. Creiem, doncs, merescut dedicar aquest senzill tribut de reconeixença envers els nostres campaners, si més no per la constància palesada durant més d’una centúria, en el transcurs de la qual han sapigut fer riure i plorar moltes generacions d’argentonins amb l’esforç continuat d’una vocació inestroncable, portada a terme sense defalliments i amb l’únic afany d’ésser útil a tot un poble per mitjà del metall de les campanes, que feien sentir la seva veu en jorns de festa o de tristor.
El cognom de Pinart ha quedat estretament vinculat a la nostra història local dins un marc de senzillesa si voleu, però amb un deix d’enyorança, ja que la seva habilitat com a campaners no ha sigut encara igualada i, el que és més lamentable, no s’entreveu una afermada substitució.
Ens plau de constatar que quan l’inoblidable Mn. Samsó va possessionar-se de la Parròquia de Sta. Maria de Mataró, recordant els bons serveis dels campaners d’Argentona, per haver sigut vicari durant més de set anys entre nosaltres, oferí un lloc per encarregar-se d’aquesta feina al germà gran dels Pinart, anomenat Josep, que també s’havia format i seguit la tradició de campaners de la família.”

En Pere Pinart va morir el 15 de novembre de 1974, tres anys després d’haver sortit aquest article, i amb 85 anys d’edat. El seu fill Josep m’explicà que en aquella època les campanes de l’església de Sant Julià ja anaven per automatisme, i per tant les campanes estaven lligades. Tot i això, ell i seu oncle, en Julià Pinart, van pujar dalt del campanar i van tocar les campanes en homenatge seu.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Concurs de castells 2010 (Tarragona, 3 d'octubre)

Ens anem trobant tots a l’Escorxador, cap a tres quarts de set del matí. L’autobús que divendres es va presentar, i que ha d’encapçalar la comitiva de la marea blava que es desplaça fins a Tarragona, ja hi és. Fa patxoca. Bé, tots no sortim de Mataró, perquè em diuen que hi ha un autobús que surt de Canet de Mar i un altre que surt de Terrassa. En poc temps, a l’Escorxador ja hi ha autobusos que esperen i veus gent que s’informa a darrera hora de quin té assignat. Sortim a les 7,25 i som 898 persones!
Passem llista, ens reparteixen el programa i veiem que anem darrera dels de Vilafranca, els de la camisa verda –en el moment d’escriure aquest apunt, ja campions. L’autopista avui és gratuïta, perquè se celebra la Challenger. Clareja. Trobem molta boira en tot el trajecte, però fa bonic.
A Vilafranca, vinyes verdes.
Quan estem a punt d’arribar a Tarragona, la pantalla del DVD de l’autobús s’engega i comença un vídeo –al més estil dels que fa en Guardiola per engrescar i conscienciar els seus jugadors– on sentim: ‘Som una marea blava. Gent amb camisa, gent amb samarreta. Gent a l’arena, gent a la grada. Una marea imparable. Volem ser prop del cel...’, i ens posa els pèls de punta. Em diuen que l’ha fet en Cugat Comas, uns dels homes forts dels Capgrossos.
Volíem fer la torre de nou amb folre i manilles. Hi havíem posat totes les forces. Els assaigs havien anat molt i molt bé, més que bé, però no l’hem pogut fet.
Amb tot, la campanya: ‘Amb tu, la farem!’ ha estat bona. S’ha afegit gent a la pinya, gent valenta que ha quedat enamorada del fet casteller, i que ja no ho deixarà.
Més enllà del concurs i dels èxits com a colla, deixeu-me dir que el gran èxit dels Capgrossos justament és allò que el cap de colla, en Lluís Feliu, deia en acabar el darrer assaig especial: ‘Al concurs fem les coses a l'estil Capgrossos: descarregant els nostres castells i aplaudint els dels altres.’ I veure que en el nostre intent de la torre de 9 amb folre i manilla vénen a la pinya castellers de Lleida, de Sants i de Vilafranca, emociona. I veure com la Jove de Valls aplaudeix i celebra la llena de la Colla Vella, és deplorable. No hauria de penalitzar això?
Aquest també ha estat el primer concurs de castells 2.0, que s'ha pogut seguir pel Twitter. Podeu llegir-ho a l’apunt que n’ha fet Joan Antoni Baron: 'L’altre concurs, el 2.0’

divendres, 1 d’octubre del 2010

El relat d'Els Amics de les Arts, un conte 2.0

Petites experiències com la viscuda ahir a la tarda/vespre del Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona són les que donen sentit a un món 2.0. Els Amics de les Arts, convidats pels grans Eduard Batlle i Germà Capdevila –responsables del podcast d’actualitat català ‘No en sabem res’– ens van explicar el seu relat, un conte 2.0. Bé, de fet només ho van poder fer en Joan Enric i l’Eduard, perquè els altres dos estaven tancats en un estudi de gravació.

I de què anava el conte 2.0? Si el subtítol donat al conte era ‘Del Pis al Palau’ ens en podem fer una lleugera idea. El relat dels Amics –explicat amb l’ajuda d’un Powerpoint– comença en un pis al carrer Muntaner, on quatre joves toquen pels seus amics i coneguts, i acaba el proper 7 de febrer de 2011, on faran el concert que clourà la gira del Bed&Breakfast. Han passat de ser uns autèntics desconeguts a cantar davant de 18.000 persones en el darrer concert a la antiga fàbrica Damm, a Barcelona. Ens expliquen les 79 visites mensuals que tenien al seu bloc i les 108.000 visites que han tingut el mes de setembre. Dediquen de dues a tres hores diàries per cuidar i mimar tots els canals que tenen a la xarxa: bloc, Myspace, Facebook, Twitter. Parlen amb entusiasme de l’experiència “busquem la Marta 2.0” i del “B&B pel món” –van deixar caure a la xarxa demanant que la gent s’emportés el CD per vacances, fes una fotografia i els l’enviés– i del #bedandtweets. Abans no els coneixia ningú i ara han arribat a ser el número 3 de Myspace més escoltat de l’estat espanyol. I de moltíssimes coses més.

La Mima Garriga va presentar i conduir l’acte i la gent del Molí de l’Escala van oferir-nos unes delicatessen per cloure la vetllada. Però si alguna cosa tenen l’Eduard Batlle i en Germà Capdevila és que saben barrejar sempre l’emprenedoria, el món 2.0, amb finalitats tangibles. Es van recollir 300€ per ajudar a Càritas Girona en la campanya ‘Apadrina un avi’, la qual cosa vol dir que ja es poden anar canviant el nom de ‘No en sabem res’, perquè això demostra que saben un munt.

Com diu Germà Capdevila, el relat 2.0 dels Amics de les Arts és el relat de l’emprenedor català, potser sí, però jo espero amb moltíssimes ganes tornar-los a trobar el proper 20 de novembre a l’Auditori de Girona.

Us deixo algunes fotografies de la trobada.











PD: Una recomanació. Si mai passeu per Girona, busqueu el restaurant La calèndula. La Iolanda Bustos, la  cuinera, fa uns plats que us en llepareu els dits. Fa cosa d'un any i mig que l'han obert, però ja us avanço que d’aquí un temps se’n parlarà, i molt. Això ja va ser la cirereta de la nit.