dissabte, 31 de juliol del 2010

Les Santes 2010, les més 2.0 (@lessantes2010)



Ara que en Setnas ja comença a no tenir sentit, perquè els horaris, els ritmes i el tempo comencen a ser el de sempre, vull escriure quatre coses sobre el Twitter @lessantes2010.
No sé dir exactament el temps que fa que estic a Twitter, però personalment m’agrada i li trobo força més sentit que al Facebook. Un cop vaig llegir que a Facebook hi trobes aquells amics amb qui vas anar a classe, però a Twitter aquells amb qui t’hagués agradat anar-hi.
A Twitter s’estableix una complicitat amb els teus seguidors i els que segueixes que no sé veure a Facebook. Així, és més fàcil que sorgeixin idees, projectes i iniciatives que posades en comú puguin tirar endavant.
I això és el que ha passat amb @lessantes2010. Després de comprovar que podíem seguir el Festival de Música Internacional de Cadaqués o el Grec de Barcelona, i de veure la repercussió que havia tingut a la xarxa, per exemple, el Twitter de la Patum, per què no un @lessantes2010? I enguany tenia més sentit que mai, atès que les Santes i la Missa de les Santes serien declarades per la Generalitat festa patrimonial d’interès nacional.
A vegades creiem que tot això del món 2.0 és molt complicat i és més senzill que no ens pensem (o que no es pensen alguns). Després d’algunes propostes a la xarxa, alguns piuladors santeros i santeres de tota la vida vam establir que quan nosaltres piuléssim alguna cosa relacionada amb la festa utilitzaríem l’etiqueta #lessantes. La sorpresa per a tots és que hi ha hagut un munt de gent que l’ha seguit al peu de la lletra i així, sense ni tan sols seguir-los, podies buscar què es deia sobre #lessantes i et trobaves un munt de gent que acte a acte anava piulant què feia, què veia, com ho vivia, pujava fotografies, enllaçava vídeos, i de mica en mica creàvem entre tots una xarxa que aplegava tot allò que passava al voltant de la festa major.
Potser ja coneixeu la pàgina de http://www.twit.cat/, punt de trobada dels twittaires catalans i, per tant, un canal alternatiu de comunicació. Doncs bé, que l’etiqueta #lessantes hagi estat, fins i tot abans de fer-se el pregó –o sigui, d’encetar-les oficialment– el tema del dia destacat, vol dir alguna cosa.
Darrerament, hem viscut ja algunes experiències en què quan la societat civil s’organitza pot estirar del carro. I el fet que la pàgina oficial de http://www.lessantes.cat/ obrís una finestra per anar reproduint automàticament tots els tweets que portessin l’etiqueta de #lessantes, volia dir que el resultat era bo. Els piuladors ràpidament se’n van fer ressò i van agrair els gest de l’IMAC. S’unien esforços.
En Vicent Partal el dia en què oficialment començava la festa major va piular: “Tinc la sensació que mig twiter és de Mataró. Enjoy Santes!”, i era ben veritat. No sé si mig twitter era de Mataró, però sí que gràcies a @lessantes2010 vaig adonar-me que hi ha via molta gent de Mataró que estava a twitter.
@lessantes2010, a data d’avui, té 131 following, 120 followers i ha fet un total de més de 400 piulades. Gent de Berga, Gelida, Girona, Montornès del Vallès, Dosrius, Lleida, Vilanova del Vallès, Cabrils, Vilaplana, Barcelona, Pineda, Granollers, El Prat de Llobregat, Sant Antoni de Vilamajor, més tots els que seguidors dels piuladors de #lessantes. Això s’ha multiplicat.
I l’èxit ha estat de tots. Siguem conscients que hem fet una bona feina i l’hem fet entre tots. El mèrit no és de ningú, perquè la voluntat de posar #lessantes a la xarxa ha estat de tots aquells que ho hem fet possible (i això la @soniagraupera ens ho pot explicar, perquè ha viscut de manera totalment 2.0 la festa major de Mataró des del Japó).
Jo, com molts d’altres, vaig haver de seguir la Crida via twitter. És el que té sortir amb el temps massa just i no poder accedir-hi per enlloc. Pel twitter vaig saber que m1tv en feia la retransmissió en directe per internet, però només era imatge –i bastant dolenta, per cert–, sense so. Per cert, algú em pot explicar per què s’encara la imatge de la pantalla gegant cap al centre, justament cap a la gent que ja pot veure la Crida en directe? Si volem que la Crida es pugui seguir, caldria encarar-la cap a la gent que es concentra a la Riera des carrer en Pujol, i potser posar-ne alguna al darrera de l’ajuntament, no?
Els dies 28 i 29 de juliol vaig haver de treballar, i no sabeu com vaig agrair les piulades de #lessantes. En moments així és quan penses que això d’internet i d’aquests canvis que estem vivint dia rere dia són com una petita meravella.
Si això serveix perquè l’any vinent, quan rebem el programa a casa, descobrim que el twitter per seguir la festa ja hi surt imprès, l’èxit ja haurà estat total. Però bé, això només és el que jo penso.
Bon estiu, i gràcies a tots!

diumenge, 18 de juliol del 2010

Exposició: 'Aigua Ploguda', a Sant Feliu de Guíxols

Quan la tònica general és que et falta temps per gairebé tot, quan vaig disposar de dia i mig per a fer el que més em plagués de seguida vaig demanar al bon amic Eduard Batlle alguns suggeriments, per si de cas. Ell, sempre disposat, va suggerir-me un bon sopar al Mimolet, al barri vell de Girona, o el concert que Natalie Cole feia a Sant Feliu de Guíxols.
Arribats a Quart, però, la tarda/nit ja estava muntada, i molt ben muntada. De primer, exposició ‘Aigua ploguda’, de Josep Massachs, al Museu d’Història de la Ciutat de Sant Feliu de Guíxols. S’havia inaugurat la nit anterior, però a nosaltres ens l’explicaria el mateix autor, tot un privilegi! Després, soparet a Sant Feliu, amb un finestral que donava al mar, esplèndid, amb sons d’havaneres amanint les estones nocturnes dels passejadors que s’asseien vora mar. Va seguir una bona caminada fins a la punta del passeig de Sant Feliu, tot resseguint els pins pentinats pel vent, fins escoltar la veu de Natalie Cole, i els aplaudiments que despertaven. Brisa de mar, calma i mitja lluna al cel.
Deixeu-me reproduir alguns fragments del tríptic de l’exposició:
Aigua Ploguda és un homenatge a les pluges estacionals del clima mediterrani. La presència de l’aigua dolça lliure al mig de la natura esdevé una raresa ensems que un tresor. Tot i ser un bé escàs poques vegades es surt per gaudir-lo i sentir-lo, encara menys quan plou, al contrari, llavors hom tendeix tancar-se a casa. En canvi, Josep Massachs surt amb la seva càmera sota la pluja, copsant les imatges de les aigües efímeres, capturant instants des d’una mirada sensible que convida a descobrir altres móns dins un univers proper.
El teló de fons d’aquestes passejades ha estat l’espai natural de les Gavarres i l’Ardenya. La protagonista de totes les fotografies és l’aigua: quan cau, quan salta, quan llisca, quan s’esmicola, quan queda estancada... Esdevé aquí aigua per ser mirada.”
Ben presentada, i amb uns marcs originals –fets amb vareta d’encofrat–, el passeig per les fotografies –quatre sales– esdevé un escapada doblement, són finestres obertes puntualment. Una música d’arrels índies acompassava les nostres petjades i ens ajudava a descobrir nous espais, noves mirades, nous racons de país.
L’exposició restarà oberta fins al 12 de setembre. Us la recomano vivament. Tot un mèrit per a Josep Massachs, constructor d’obra pública, apassionat per la fotografia.
I algunes de les fotografies...


Foto: 'Mercuri'

Foto: 'Petits gegants'

Josep Massachs, davant la fotografia 'Ploure enreixat'
L'autor explicanat-nos la fotografia 'Mil ponts'


divendres, 9 de juliol del 2010

Nosaltres baixarem del passeig de Gràcia

Avui és moment de recordar el Nosaltres baixarem de les muntanyes, de Jordi Bilbeny. Canvieu 'de les muntanyes' per 'del passeig de Gràcia', i ja està tot dit.

(Vindrà abril però arribarà el dia
que nosaltres baixarem de les muntanyes.
M. Joan Arinyó)

Nosatres baixarem de les muntanyes
amb teies a les mans i una veu clara
i un càntic de dolçaines i d’espases.
I a cada pas que dem, una falguera
coronarà de verd la caminada.

Nosaltres baixarem de les muntanyes
amb ulls adelerats i amb les genives
enceses de desig i d’argelaga.
I cridarem tothom perquè enarbori
banderes i estendards i pedregades.

Nosaltres baixarem de les muntanyes
i al fons de cada crit hi haurà granada
la llengua i la saviesa dels besavis.
Retornarem la porta a cada casa,
l’eixida i el jardí i també el coratge.

Nosaltres baixarem de les muntanyes
per dir qui ens pren el nom i la paraula,
qui ens escarcella el gest a mans besades.
Qui ens assassina el goig amb mossegades
i qui ens aixafa el rostre a cops d’Espanya.

Nosaltres baixarem de les muntanyes
com l’aigua que davalla les cascades
amb remoreig de corns i enuig de gralles.
Durem la llum dels cims, dels almogàvers,
la llum de les magnòlies i dels àlbers.

Nosaltres baixarem de les muntanyes
amb salabror a la pell i marinada
al cor i al sexe i a les espatlles.
I no ens aturarem ni en la ceguesa,
ni en el turment, ni en la desesperança.

Nosaltres baixarem de les muntanyes
aquest abril, aquest setembre. Ara.
I a cada noia hi neixerà una pàtria
i un tros d’independència agosarada.
Nosaltres baixarem de les muntanyes.

Jordi Bilbeny

Del 30S al 10J

El setembre del 2005 vam canviar el mes de jornada intensiva per un mes de jornada intensa, molt intensa. Va ser el mes que es va debatre i aprovar l’Estatut al Parlament de Catalunya. Una sessió de tres dies, tres llargs dies i alguna nit.
El divendres 30 de setembre, el darrer d’aquella sessió, feia sol. Tot i cansats del dia anterior –catorze hores de sessió, que van acabar a quarts de dues de la matinada!–, es respirava que era un dia d’una solemnitat excepcional veient la moltíssima i diversa gent que assistia a la cambra. Els discursos eren també diferents, perquè la temàtica i el moment s’ho valia.
Manllevo algunes expressions d’aleshores. Carod-Rovira deia “tot va bé si acaba bé, i això ha acabat bé”, “si volem, podem”, i penso en la negociació que @omnium ha hagut de fer aquesta setmana. “Catalunya ha parlat, i ha parlat amb la veu clara i amb la veu ben alta”, va dir Artur Mas, i demà segur que ho tornarà a fer. El president Maragall, sempre fi, deia: “Crec que no és propi d’una terra que és nació ofegar-se en les emocions / El país és més teu com més petit i, per tant, segurament més homogeni. I bé, Catalunya és una combinació única de dimensió i de diversitat, d’intimitat i d’ambició.” El president Benach tancava la sessió dient: “Havíem de fer un salt endavant, l’hem fet amb totes les forces i és un salt del país sencer / Si un dia vaig dir que podíem començar a escriure el guió de la utopia, avui aquella utopia ha deixat de ser-ho.”
Els qui sortien de la cambra, minuts després, ho sabien. I potser perquè nosaltres intuíem que allò era un salt, potser un primer salt, vam fotografiar alguns dels protagonistes. Demà cal ser-hi, cal respondre a la convocatòria d'Òmnium per dir que nosaltres som nosaltres, i ningú més; no cal entrar en si cal defensar o no l'Estatut, en si volem o no l'autodeterminació. Ara cal respondre a l'atac del TC i dir-los que nosaltres ens volem gestionar, volem decidir i volem que es respectin els nostres drets. 
A l'espera de les fotos de demà –tot i que alguns d'ells ja no podran anar-hi–, aquí en deixo algunes d'aquell dia històric.

Gregorio López Raimundo
Anton Cañellas, qui fou síndic de greuges

el periodista Vicent Sanchís i
l'aleshores president d'Òmnium Jordi Porta
El conseller Castells
L'aleshores president del Barça, Joan Laporta
L'expresident del Parlament Heribert Barrera

L'aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall

Jordi Solé i Tura, amb el seu fill Albert Solé

Francesc Homs i Ramon Camp

L'expresident de la Generalitat Jordi Pujol

L'aleshores president d'ERC
Josep-Lluís Carod-Rovira

El periodista Queco Novell
Els periodistes Antoni Bassas i Enric Marín
El conseller Nadal i la consellera Tura
La Dolors Clavell
El periodista Manuel Cuyàs

La Marta Cid

divendres, 2 de juliol del 2010

Acte de reconeixement a Pilar Adan

Avui, primer dia de juliol -el mes de les Santes-, prop de dues-centes cinquanta persones han homenatjar Pilar Adan per la seva dedicació i contribució al món de la música i per tants anys que ha cantat la Missa de les Santes. La Sala Casal Aliança era plena de gom a gom.
Dues hores emotives, dues hores d’un gran nivell musical i humà. Això és el que ens han regalat aquest vespre Els Amics de la Ciutat de Mataró, amb l’adhesió de directors, solistes i cor de la Missa de les Santes, l’IMAC, la Fundació Caixa Laietana, i diverses entitats mataronines, entre les quals la Fundació El Maresme.
Els parlaments han anat a càrrec de Ricard Bonamusa, vicepresident dels Amics de la Ciutat de Mataró; de Marcel Olm, compositor i pianista, habitual acompanyant de Pilar Adan en tots els seus recitals; i de Francesc Cortés, doctor en musicologia per la UAB, i director de la Missa de les Santes en quatre ocasions.
Molts companys de viatge de la Pilar s’han sumat a l’acte, i això ha estat magnífic.
El Màgic Trio (Lídia Martínez, soprano; Svetlana Mujortova, violí, i Pere Gonzàlez, piano), han interpretat T’estim i t’estimaré, d’Antoni Parera Fons; Duo del zapateado, de la sarsuela La Tempranica, de Gerónimo Giménez, i amb Josep Ruiz, Be my love, de The toast of New Orleans (El brindis de Nova Orleans), de Nicholas Brodszky.
Josep Ruiz, amb una veu magnífica, també ha interpretat L’alba sepàra dalla luce l’ombra, de Francesco Paolo Testi.
Rosa Mateu, acompanyada per Pere Gonzàlez, ha interpretat Clavell al balcó i L’estel del dematí, d’Enric Morera.
I en Josep Fadó, el nostre Fadó, amb Josep Canal al piano, ha cantat Ah sí, ben mio, d’Il Trovatore, de Giuseppe Verdi. Després, ens ha regalat L’emigrant, d’Amadeu Vives, que no era al programa. Suau, amb bon timbre i un silenci a la sala que posava els pèls de punta.
Montserrat Tarruella també s’ha afegit a l’acte de reconeixement, i tot i no sortir al programa ha cantat una àrea operística.
La cirereta del pastís l’ha posat el cor de la Missa de les Santes, dirigit per Jordi Lluch, el director d’enguany. El Crucifixus i el Quoniam tu solus sanctus, de la Missa de les Santes de Mossèn Blanch ens han fet recordar que només queden vint-i-sis dies per sentir-los en el lloc oficial, la Basílica de Santa Maria. Una recomanació: si no hi heu assistit mai, anoteu-vos-ho al calendari i veniu-hi.
La Pilar, dalt de l’escenari, ens ha recordat que el que més feliç l’ha fet mai ha estat cantar.
Que per molts anys, Pilar!

D'esquerra a dreta: Ricard Bonamusa, Marcel Olm
i Francesc Cortés
Pere Gonzàlez, Lídia Martínez, Josep Ruiz
i Svetlana Mujortova
Pere Gonzàlez i Rosa Mateu
Josep Canal i Montserrat Tarruella

En Josep Fadó

Jordi Lluch i el cor de la Missa de les Santes

la Pilar Adan rep la medalla de mans
del Sr. Francesc Robert