dilluns, 27 de juliol del 2009

Les Santes'09 (III)












Només hi ha temps per penjar quatre detalls de l’anada a l’ofici.
Acompanyen l’alcalde el president del Parlament i la consellera de Salut, la Marina Geli –sento que un pare diu al seu fill: “Aquesta és l’autèntica, Marc, no és la del Polònia”. Somric.
Saludo en Benet Maimí, d’Arenys de Mar; la Consol Prados, exregidora de Mataró i diputada socialista al Parlament, i en Salvador Milà, també exregidor, exconseller i actualment diputat per ICV-EUiA. Veig també el diputat Morell, alcalde de Pineda de Mar. Com és que en Joan Mora sempre esbossa un somriure mig sorneguer, mig murri?
El pas de tota la comitiva pel carrer Nou és una de les postals més belles de les Santes. Ho recomano.
Ara, mig a dins i mig a fora de la basílica, vaig seguint l’ofici. Marxo un moment cap a casa, perquè alguna cosa cal endreçar. Aquests horaris ens destaroten tots els moviments quotidians.
Bé, m’espavilo i torno cap a l’ofici, aquest cop des del Fossar Xic, com és tradició. M’agrada sentir el cor i veure’l al davant.
Després, dinar familiar i repòs fins a la Passada. A la nit, toquen Focs.

Les Santes'09 (II)












Amb els carrers encara adormits, preparant-se per rebre el so de les gralles (gralleres dels Capgrossos de Mataró, els Laietans de Mataró, els Vernets de Vilafranca del Penedès, els Marcets i dues colles de l’Escola de Grallers de Sitges i Grallers de Santa Madrona i Montònec) i el brogit de la gent que, al principi adormida, segueix els compassos de les Matinades, m’aixeco del llit. Avui, dia central de la festa major, m’espera un dia ben ple.
Ahir a la tarda vam poder veure el Ball dels Cavallets, Gegants i Mulassa de Sant Feliu de Pallerols, amb una plaça Santa Anna a rebentar de gent. L’anècdota, quan el consistori en Ple va ajupir-se com tothom i va seure a terra, mudats com anaven, la gent va posar-se a aplaudir, perquè el protocol establert feia tapar la visió a un bon grapat de gent. Glups, acabo de sentir les campanes que indiquen que són les set del matí i s’enlairen ja els primers coets! O vaig ràpid o no tindré temps de tot!
Va acompanyar-los la música de la Cobla Contemporània, que per cert al vespre van oferir al mateix lloc un concert ben peculiar de sardanes, demostrant que amb instruments de cobla es pot tocar qualsevol música i que, adaptant-les, es pot ballar com a sardana. Van agradar al públic.
Els menuts i no tan menuts van córrer al davant de les figures del Correguspira. Els convidats d’enguany eren la Vibrieta de Tarragona, en Xerric, el drac petit d’Igualada, el Drac petit de Vilafranca, la Colla infantil del Basilisc i el Drac petit de Montblanc.
Després d’un sopar ràpid, vam arribar-nos a can Marchal, on la Big Band Jazz del Maresme ens va fer gaudir d’un molt bon repertori de jazz. Com és que tot és tan ple de gent? Cap cadira buida, gent dreta a per tot, optem per enfilar-nos en una paret per veure-ho millor. A veure si passarà com d’altres escenaris de la ciutat i haurem d’afirmar que, a vegades, can Marchal ens queda petit. Veient l’espai sempre penso que és un lloc desaprofitat la resta de l’any i que no és just que només s’hi muntin concerts per Santes.
Bé, marxo a la dutxa, que sinó faré tard a Matinades i a l’anada a l’ofici, i enguany no m’ho vull perdre, perquè hi assisteix per segon cop el president del Parlament, un bon amic. Essent un gran activista de les xarxes socials, haurem d’estar amatents al seu Twitter, al seu blog i al seu Facebook.

Ah, i això de les xarxes socials és impressionant. Fixeu-vos com també l’alcalde i els regidors no deixen perdre l’ocasió per fotografiar el moment i pujar-lo a la xarxa.
Bones Santes!

diumenge, 26 de juliol del 2009

Les Santes'09 (I)







Ja estem en plenes Santes. Tot i que ens semblin iguals cada any, no ho són pas.
La menuda de casa –que ja no ho és tant- enguany ha participat per primera vegada la ruixada del Parc Central, que es fa després de la Nit Boja (baixada, pujada, correfoc i tabalada). Total, que ha dormit tres hores, que s’ho ha passat pipa, que ara dorm una migdiada més llarga que mai, que s’ha saltat el dinar, que ens ha demanat saltar-se la Barram, etcètera.
Ja se sap. Per Santes no és pas que tot estigui permès, però és cert que tot va diferent de com acostuma a ser. La M. diu: “Aquests dies faré vida de mussol: dormiré de dia i sortiré a les nits”. I vés, què has de fer? Doncs, patir, com suposo fan la majoria dels pares dels adolescents que tasten els actes nocturns d’aquests dies.
Coses a destacar? Doncs, que tot i coincidir en dissabte la baixada de la família Robafaves, m’esperava que seria pitjor. Suposo que la no xafogor hi ajudava. Massa jovent amb ampolles abans de començar la festa, ja passats de volta. És una llàstima.
Avui, castells. Abans de la diada a la plaça Santa Anna, un pilar davant la gran porta d’entrada de la basílica de Santa Maria, en homenatge a la Mariona. Un acte senzill, sentit, amb una plaça amb la gent que la recorda. Un dia difícil avui per a tots, amb alguna que altra llàgrima encara, però sentint-nos forts. De bon matí, rebo un tweet que diu: "una abraçada a tota la família de Capgrossos i tota la sort del món avui a plaça, de part d'un de la Vella". M'emociono.
És una llàstima que davant les reiterades vegades que des de megafonia es demanava silenci a la plaça perquè les indicacions dels caps de colla arribessin prou clares, moltes vegades fossin els castellers de les altres colles els qui no callaven.
Després, amb els castells per acabar, els primers morterets anuncien l’inici de la Barram. Crec que no havia passat mai que coincidís. A l’ombra, a la banda dreta de la façana, descobreixo la Maria Salicrú, amb el dit polze alçat, que m’indica que està enregistrant la Barram. Em diu: “Jo penso en tu”. És una canya!
Saludo en Manel Cuyàs i li dic que, tot i que encara no l’he llegit, em recomanen el seu article del diari El Punt. Parla de l’ofici de les Santes. En Cuyàs és d’aquests MTV, que diuen alguns: Mataronins de Tota la Vida, que exerceixen de mataronins sempre que poden.
Retrobem els de sempre, els incondicionals, escoltant la Barram, aquesta mitja hora de tocs de campanes que ens embruixa.
Abans de marxar, encoratjo a n'en Francesc Cortès. Demà tindrà feina, perquè enguany és qui dirigeix l'ofici.
I res, que tot això continua.
Glòria les Santes!

diumenge, 19 de juliol del 2009

El Club+Capgrossos+Manel




Acabem de fer un cine -Coco- al teatre Foment. Mira que va bé tenir un cinema al centre, però és que els seients són tan incòmodes! Tarda de platja i lectura. Setmana ben aprofitada: després de la feina, dos cinemes, una obra de teatre i els Manel, però ja tenim ganes d’anar a buscar les princeses demà, a Pardines. La casa és buida sense elles, i tot té un altre ritme, més relaxat.
Divendres a la tarda, abans de trobar-me amb la P., la meva parella lingüística, vaig comprovar que la gent s’estima l’Albert Om, el públic i el seus companys. Em va recordar el darrer dia de l’A. Bassas, amb un públic a la butxaca, emocionat. Mataró hi era ben representat: a la lletra de la cançó final, Qualsevol nit pot tornar El Club, hi sortia la Salicrú i en Grané; entre els col.laboradors, en Pep Plaza i en Joan Pera, i a la platea van xupar força càmera els pares de la Salicrú, en Ramon i la Carme Maltas.
Ha d’estar content l’Albert, perquè d’un equip professional força jove ha creat un bon grup d’amics -es notava-, i això no és fàcil. Jo només penso que pot estar orgullós de ser com és, perquè ha transmès escalfor humana, i això tampoc s’estila en un món competidor al màxim.
Després, a l’assaig públic dels Capgrossos hi vaig portar la P., i també el seu fill gran. No havien vist mai fer castells en directe, i els va agradar. Ens va permetre treballar paraules que són específiques i que, per tant, ella desconeixa: pilar, folre, fer l’aleta, enxaneta, acotxadors, quarts, terços, dosos, pinya... Ara li acabo d’enviar les fotografies que vam fer. M’ho va demanar.
Un cop tretes les faixes, al Cruïlla de Cultures hi faltava gent! Els Manel ens esperaven. Segon cop a Mataró, segon concert a la ciutat, i en un escenari descomunal. Tot el públic cantava, xiulava i ballava les cançons, enmig d’una gatzara autèntica, amb ADN de país. Vam poder parlar amb els pares d’en Martí que, com ells, estan ben parats de tota la moguda que porten arreu. Gent maca, molt maca.
La nota final, la col·laboració dels més atrevits a les Corrandes de la parella estables, dalt de l’escenari.
Especulaven que hi havia potser unes 3.000 persones, o sigui que Déu n’hi do. Entre ells, un Buenafuente discret, que s’apartà del públic abans no va acabar el concert, reia força amb les corrandes participatives. I això que a la tarda també era al Palau de la Música, dient adéu i abraçant al seu amic Albert Om.
Res. Que quan a vegades poses el fre i t’atures a pensar, ni tot va tan malament ni tothom és de la mateixa manera. I això sempre t’apuja la moral.

diumenge, 12 de juliol del 2009

Srebrenica, catorze anys


Als catorze anys de la massacre de Srebrenica, repesco un fragment d'un escrit que em van publicar a la revista Valors quan Primavera per la Pau va participar en el lliurament dels II Premis ONGC 2007, a Solsona, i van premiar a Abdurahman Malkic, alcalde de Srebrenica.


"Abdurahman Malkic, àlies Kiko, va néixer a Srebrenica l’any 1964, al poble de Poznanovici. Enginyer de camins de professió, fou membre del Parlament i actualment, des de fa tres mandats, és l’alcalde d’Srebrenica. Ferit dues vegades durant els conflictes bèl·lics de Bòsnia i Herzegovina. El juliol de 1995 fou detingut a Sèrbia, just després de l’ocupació i massacre de Srebrenica, i va estar cinc mesos tancat en un camp de concentració. És a dir, Abdurahman Malkic té la meva edat, però jo no he hagut de patir res de tot això. Coincidim quan parlem de recuperar la memòria històrica, amb la diferència que jo parlo de recuperar una memòria de fa setanta anys, i ell de només fa dotze anys –és a dir, tants anys com té la meva filla Violeta. Si una cosa té clara és que vol explicar a tothom que a Srebrenica, el juliol de 1995, hi va haver la pitjor matança després de la Segona Guerra Mundial. Es van assassinar més de 8.000 persones –molts d’ells infants–, i d’aquestes només 2.500 han estat enterrades en un cementiri comú. Les imatges que ens van ensenyar van fer vessar més d’una llàgrima, us ho asseguro. «Cap intel·lectual d’aquí pot quedar indiferent davant la memòria dels fets d’Srebrenica», va dir Malkic. Potser per això vam cloure l’acte cantant Bertolt Brecht, Eric Clapton, Bob Dylan, Lluís Llach i Raimon. Aquest ha estat el granet de sorra de Primavera per la Pau. Enhorabona!"

dissabte, 11 de juliol del 2009

El Castell de Montjuïc


Llegeixo Crònica de la Guerra Civil a Catalunya. Govern de la Generalitat. Josep Tarradellas (vol. I), de l’editorial Dau i m’aturo al dietari del dia 23 d’agost de 1936, quan s’explica que el Comitè de Milícies Antifeixistes pren possessió del Castell de Montjuïc.
Trio un petit fragment per afegir-lo al blog, perquè en uns moments com els d’aquest cap de setmana, ple d’anades amunt i avall, de reunions i desreunions, de mitges conferències, de massa desinformació a la xarxa que a vegades potser l’únic que pot fer és torpedinar la cuina de la política, de trobades sense sopars, de caps de setmana moguts... En un cap de setmana on encara s’han de parlar massa coses, em crida l’atenció una frase contundent com la que reprodueixo, i més d’un tema el qual encara crec que no tenim ben resolt.


“A les quatre en punt arribà dalt de Montjuïc l’automòbil que conduïa el cap del Govern de Catalunya, senyor Joan Casanovas, acompanyat pel cap de Cerimonial del Parlament català, senyor Dalmau Costa. El senyor Casanovas fou saludat pel poble amb una ovació (...)
A dos quarts de cinc arribà a les portes del Castell de Montjuïc l’automòbil que conduïa el President de la Generalitat, senyor Lluís Companys, i el conseller de Cultura, senyor Ventura Gassol (...) La gentada, en veure el cotxe del President, el va ovacionar durant llarga estona (...)
A continuació el cap del Govern, senyor Casanovas, va pronunciar unes breus paraules sobre la significació de l’acte i la seva transcendència històrica. Digué que el Castell de Montjuïc ja era propietat de Catalunya. Afegí que aquest sinistre edifici no projectarà mai més la seva ombra tràgica damunt la ciutat. Féu remarcar que la bandera immortal de Catalunya onejaria des d’ara sobre aquest Castell, el qual ja mai més seria un presidi d’esclavitud i de mort.”

dimecres, 8 de juliol del 2009

Ja n’hi ha prou, senyors de Renfe


Ahir vaig arribar a Mataró, amb la Renfe, a dos quarts de set de la tarda, just quan feia dotze hores exactes que havia començat el dia. Vaig arribar emprenyadíssima, però vaig pensar que a cop calent era millor no escriure res, perquè de la impotència que sentia podia sortir-hi perdent l’ordinador portàtil, i ell no en tenia cap culpa. Avui, un dia després –i molt més apaivagada–, em disposo a narrar el viatge.
Després d’haver treballat un munt d’hores, i amb una xafogor que t’amarava el cos, vaig pujar a l’estació d’Arc de Triomf, amb un bitllet que em va costar 2,80’€, perquè, senyors meus, jo sóc de les que pago, que fitxo quan entro a l’andanda i també quan surto.
Vaig haver de deixar passar dos trens, que anaven plens a vessar, un amb destí a Mataró i l’altre a Blanes. “A la tercera va a la vençuda”, em vaig dir, i quan va venir el proper vaig haver de pujar, perquè no podia perdre més temps. Vaig haver de quedar-me dreta, arran de porta. Tot el trajecte, Arc de Triomf–Mataró el vaig fer així, però cada cop pitjor, perquè el tren s’anava omplint més i més a cada parada, i semblava que la gent no n'hagués de baixar fins al final de tot.
Demanar responsabilitats polítiques penso que no toca. Massa vegades caiem en la temptació de traspassar-los els problemes, tot i que sigui la cosa més fàcil. Carregar els neulers d’aquests situació al conseller Nadal i dir que això no va ni amb rodes no seria gaire efectiu, però sí que penso que potser haurien de rodar caps dels responsables de Renfe a Catalunya.
Perquè, senyors meus –que diria J. Baptista Humet–, potser és difícil comptabilitzar i fer estadístiques de la quantitat de gent que agafa el tren aquests dies per anar i tornar de Barcelona en aquesta línia, la C-1? De fet, una mica potser sí, perquè, posats a dir, n’hi ha uns quants que salten totes les tanques altíssimes de Mataró, però els guardes de seguretat miren cap a una altra banda, no fos cas.
Ho dic perquè, atès que Calella, Blanes, Lloret i Maçanet són zones més que turístiques, potser només caldria triplicar o quadruplicar la llargada del tren, no? En aquesta cas, senyors meus, la llargada sí que importa, perquè com més combois hi ha més gent hi cap, diguem, amb unes condicions mínimament dignes. I això des de principis de juliol que dura, que cada dia és el mateix. Els turistes tornen a lloc on s’estan, després de passar un dia a la capital, asseguts, arrepapats, mirant la cara que fas tu de cansada, d’emprenyada per no poder ni obrir el tercer llibre de l’Stieg Larsson, perquè t’has d’agafar per no caure i penses: “Quina impressió es deu emportar aquesta gent del nostre servei públic? Doncs, el 100% deficient”.
Per escenificar una mica més la situació, a Badalona va pujar un home gras, amb tot el cos suat i tatuat, i una cua de cabell immensa. Portava una Coca-Cola a la mà que, de tant en tant, obria i anava bevent. Es va situar just davant meu i va posar la mà dreta a l’agafador del tren del sostre. Conclusió, tenia a menys d’un pam dels meus els seus pèls de l’aixella, tots suats, a l’alçada de la cara. Tampoc em podia girar, perquè jo em trobava amb la meva esquena a la paret del tren i una paperera a la meva dreta, i mentrestant havia d’anar movent el meu braç dret, perquè se m’enganxava amb la suor d’una dona que tenia just al costat.
A la nit, al Telenotícies, sento que no sé quina companyia s’està plantejant vendre bitllets de baix cost pels avions si la gent va dreta. Senyors meus de la Renfe, la gent que agafem la línia de la costa ja fa temps que anem i tornem drets i, a més, paguem religiosament el mateix que els altres!
I si això no fos prou, fer els trajectes drets, aixafats com sardines, hem d’aguantar com a quarts de vuit del matí t’entra la persona de torn amb acordió, guitarra o trompeta, amb un bon amplificador, i et comença a cantar quan tu encara no estàs en plena forma i tens el cervell adormit. Ho sento, no deu ser políticament correcte, ja ho intueixo, però quan jo opto per un servei públic –sigui autocar o tren– exigeixo que sigui amb les mateixes condicions. Deixaria pujar l’empresa Casas una persona per amenitzar el trajecte dels seus usuaris? Jo penso que no.
Aguantar tot això cada dia, la incompetència dels responsables, més la mala educació dels qui viatgen amb tu –si jo tinc un llibre obert i no escolto música, perquè he de sentir la barreja de les músiques de la gent que tinc al voltant?-, senyors meus, és molt dur.
Però nosaltres som així, i encara que ens maltractin, que se’n fotin de nosaltres, seguim optant pel transport públic. I si no agafem el cotxe, no és pas perquè siguem rucs, no! És perquè si optem pel transport privat contribuïm a pagar aquesta autopista que ja fa 40 anys que paguem. Ja ho veuen, tants com la dictadura, i a més amb pròrroga!

Res. Sort que he deixat passar un dia, que si no...


PD: I posats a dir, potser estaria bé que posessin bancs a l’andana de Mataró. Ni tinc edat per seure a terra com les jovenetes universitàries, nivull, ni penso que això sigui el que hagin de fer les embarassades o les àvies i avis que –aquest mes més que mai– s’han convertit en autèntics usuaris de tren per ajudar als seus fills que encara treballen.

diumenge, 5 de juliol del 2009

Els papers del Mas Perxés


Fa dies que, quan la feina laboral m’ho permet, remeno, llegeixo i analitzo els papers de Mas Perxés, d’Agullana. Per qui no sàpiga de què parlo, els papers del Mas Perxés són alguns dels documents de la cambra parlamentària de l’època republicana que es van trobar a la capella del casal i que l’Arxiu Nacional de Catalunya els han classificat i restaurat.
D’entrada, m’interessa treballar els expedients del personal del Parlament republicà, alguns dels quals, després, van ser personalitats destacades en la seva vessant professional –Alcoverro, Dalmau Costa, Roure-Torent, Sempronio, Xuriguera...-o bé eren familiars directes d’homes destacats en el món polític –Bru, Dencàs, Francès, Patxot Irla...

Aquests dies estic llegint L’exili manllevat, de Núria Pi-Sunyer, i m’ha agradat trobar-hi una carta del seu pare, en Carles Pi-Sunyer, escrita justament els dies que s’estaven a Mas Perxés, just abans de marxar a l’exili.
Permeteu-me que la reprodueixi, perquè llegir-la m’emociona. En ella podeu veure-hi reflectida la seva preocupació per ajudar als treballadors que estaven a la seva conselleria, implicats com estaven –suposo– políticament també.

Diu així:
“Agullana, 30 de gener de 1939. La meva molt estimada Carmen: t’escric en un moment, avui que puc enviar-te aquesta carta, perquè sàpigues de mi i vegis lletra meva. En Panxo (Francesc Pi-Sunyer) ja t’escriurà des d’Illa donant-te més detalls de la nostra estada aquí. Te suposo a tu i a les noies patint molt; no estigueu, però, massa inquietes perquè em sembla que personalment tot s’arranjarà bé. El dolorós és aquest gran sofriment d’una multitud que pateix, i aquesta enorme amargura i tristesa de tantes coses que s’enfonsen. Què hi farem! Cal esperar que encara puguin quedar-nos hores de pau en família. Que així sigui, no patiu!
Som al Mas Perxés d’Agullana, per tant com pot constar-te no gaire lluny de la frontera. En Pep està amb mi, com també en Joan (Casanovas) i en Cèsar (Pi-Sunyer). En Panxo hi ha estat, però marxa demà amb el grup dels intel·lectuals. La teva mare i els de la Jonquera van marxar fa tres dies; suposo que ja deuen haver-te escrit. Tot això és un gran drama, però em fa l’efecte que podrà sortir força gent. No cal dir aquests dies com penso amb vosaltres. He fet un gran esforç per a treure tota la gent afecta a la Conselleria de Barcelona i portar-los a França. Em sembla haver fet una bona obra; però estic cansat, amb una fadiga infinita. Que en caldrà, de repòs! (...)
Fins aviat. Amb tot el meu enyor i el meu amor, una forta abraçada a tots. Carles”