dijous, 10 de maig del 2018

Margarida Xirgu i «La reina jove», d’Àngel Guimerà


«Margarida Xirgu, ara al Principal, ha fet plorar d’emoció a la meva estimada i a la seva mare amb Joventut de Príncep, deliciosa comèdia alemanya de caire sentimental.
(...)



»I va venir el millor. Àngel Guimerà, el dissabte de Glòria, ens va sorprendre al Principal amb La reina jove, obra que no podia arribar en millor moment per excitar el nostre republicanisme. Vet aquí la sorpresa de què hem parlat abans d’hora. Als vint anys i en ple fervor revolucionari, ens vam exaltar fora mida amb els amors romàntics de Margarida Xirgu –de nou en aquell teatre– i Alexandre Nolla, reina i republicà respectivament en el repartiment. Però el que va encendre el nostre entusiasme va ser l’adhesió del primer ministre liberal (Enric Giménez) que va fer al final del tercer acte al Comitè revolucionari, amb uns tocs de corneta entre bastidors. No exagero gens si dic que en abaixar-se el teló, Juvencio, Collantes, jo mateix i encara el prudent Luján hauríem anat a batre’ns amb qui fos en defensa de la República. El quart acte, menys vigorós, va servir perquè en sortir a la Rambla no féssim cap disbarat. Cinquanta anys després, l’obra que tinc molt present se m’apareix com un símptoma de decadència en el geni de l’autor de Mar i Cel.
»Amb motiu de l’estrena de La Reina Jove va circulà una xafarderia divertida. La mateixa nit, l’afamat barreter Brics, íntim d’Àngel Guimerà, que s’havia casat al matí, va acudí al teatre i va dir al gloriós dramaturg:
 Ja ho veu vostè. M’he casat avui i, no obstant això, aquí em té.
– Li ho agraeixo molt– va dir amb sorna el gloriós ancià–. Lamento no poder correspondre la seva assistència a la meva estrena, assistint també al seu.
(Memorias de un cero a la izquierda, de Josep M. Francès, pàgs. 244 i 269)