«Margarida
Xirgu, ara al Principal, ha fet plorar d’emoció a la meva estimada i a la seva
mare amb Joventut de Príncep, deliciosa comèdia alemanya de caire sentimental.
(...)
»I
va venir el millor. Àngel Guimerà, el dissabte de Glòria, ens va sorprendre al
Principal amb La reina jove, obra que
no podia arribar en millor moment per excitar el nostre republicanisme. Vet
aquí la sorpresa de què hem parlat abans d’hora. Als vint anys i en ple fervor
revolucionari, ens vam exaltar fora mida amb els amors romàntics de Margarida
Xirgu –de nou en aquell teatre– i Alexandre Nolla, reina i republicà respectivament
en el repartiment. Però el que va encendre el nostre entusiasme va ser
l’adhesió del primer ministre liberal (Enric Giménez) que va fer al final del
tercer acte al Comitè revolucionari, amb uns tocs de corneta entre bastidors.
No exagero gens si dic que en abaixar-se el teló, Juvencio, Collantes, jo
mateix i encara el prudent Luján hauríem anat a batre’ns amb qui fos en defensa
de la República. El quart acte, menys vigorós, va servir perquè en sortir a la
Rambla no féssim cap disbarat. Cinquanta anys després, l’obra que tinc molt
present se m’apareix com un símptoma de decadència en el geni de l’autor de Mar i Cel.
»Amb
motiu de l’estrena de La Reina Jove
va circulà una xafarderia divertida. La mateixa nit, l’afamat barreter Brics,
íntim d’Àngel Guimerà, que s’havia casat al matí, va acudí al teatre i va dir
al gloriós dramaturg:
– Ja
ho veu vostè. M’he casat avui i, no obstant això, aquí em té.
– Li
ho agraeixo molt– va dir amb sorna el gloriós ancià–. Lamento no poder
correspondre la seva assistència a la meva estrena, assistint també al seu.
(Memorias de un cero a la izquierda, de Josep
M. Francès, pàgs. 244 i 269)