divendres, 25 de setembre del 2009

Santiago Marco (Tarragona, 1885 – Barcelona, 1949)

En el llibre Quaderns de l’exili. Mèxic, 1943-1947, en el número 3 (novembre, 1943), trobo un article que em crida l’atenció. Titulat “Salvadors dels bells oficis”, per Enric F. Gual, hi ha referències al decorador Santiago Marco, que fou qui dirigí, l’any 1932, les obres d'adaptació i decoració, coordinades pel conseller de Governació, Josep Tarradellas, de l’edifici de l’actual Palau del Parlament de Catalunya.

“I encara existia un altre home, Santiago Marco. Marco té en favor seu haver fet una mena d’escola quan encara Bells Oficis no existia. Aquest il·lustre tarragoní, que originàriament és un ebenista notabilíssim sortit de can Vidal, des del seu pla de millor decorador d’Europa –així, tal com sona- exigí sempre una feina perfecta als seus col·laboradors. Això significa que durant un seguit d’anys hagué de ser el mestre corrector, encarrilador i inspirador dels Bells Oficis. El seu estudi es transformava en una oficina de consells i solucions i, el que és més, en un lloc d’on partia un corrent incessant d’estímuls. Ell fou qui aportà el nou gust i la manera d’executar-lo. És a dir, fou el reestructurador i el qui, lloat sigui Marco!, possibilità novament que s’estimés l’ofici bell.
A mitja carrera de Marco, aquest es complementà amb l’obra de Galí.
Els tallers que executaven les gran obres del primer es nodrien d’elements pastats pel segon. Els orfebres que en Marco necessitava en quantitats creixents, i els ceramistes, i els tapissers, i els tallistes, i els de la pedra artificial, i els fonedors, anaven a l’Escola a les seves mans per passar la suprema revàlida. Si llurs obres semblaven bé al gran decorador, aquell artesà estava salvat per a l’art.”

Aquests dies he tingut la sort de poder parlar amb Montserrat Mainar i Benedicto, filla de Josep Mainar i Pons (Barcelona, 1899–1996), ebenista i col·laborador de Santiago Marco en el condicionament de diversos edificis, tant de la Generalitat com del Parlament, i ha estat una delícia.
Segur que Josep Mainar va passar la suprema revàlida de Santiago Marco. El temps ho ha demostrat.

Annie torna a Sala Cabañas

Si no vau veure la representació d'Annie abans de l'estiu, ara no us la perdeu!



ANNIE, EL MUSICAL
26 de setembre, a les 9 del vespre
27 de setembre, a les 6 de la tarda
3 d´octubre, a les 9 del vespre
4 d´octubre, a les 6 de la tarda

Reserva de localitats al telefon 93.790.12.13 (de 5 a 8 de la tarda)

Horari de taquilla:
divendres, de 8 a 9 del vespre
dissabte, de 8 a 9 del vespre
diumenge, de 2/4 de 1 a 2 del migdia
i una hora abans de cada representació.

dilluns, 21 de setembre del 2009

Indignada amb l'ICAM i amb la societat

Imatge presa de la web www.intersindical.es

Divendres passat vam reprendre les activitats de la coral Primavera per la Pau i vam començar amb director nou, però aquest cop de totes totes. En Xavier Rodon sempre ens havia codirigit amb en Genís, cadascú amb les seves peces, però ara el relleu ja és definitiu.
El dia del sopar de cloenda de la temporada anterior, que vam fer a finals de juny, em va estranyar que en Genís no ens adrecés unes paraules –en aquella ocasió només ho va fer el president de la coral, l’Àngel–, i això que també celebràvem els vint-i-cinc anys de la coral. En Genís no estava per festes, suposo que venia perquè havia de venir, però quan tens un problema –i dels grossos– fa que el món que tens al teu voltant es capgiri com un mitjó.
A Mataró no cal donar gaires explicacions quan parles d’en Genís. Qui no l’ha tractat a l’escola, essent pare o portant-hi el fill, l’ha pogut conèixer com a director de la coral, com a cantautor, com a persona compromesa amb el món teatral, etcètera. Per la seva projecció social, la gent coneix més en Genís, i no tant la seva esposa, la Magda.
Bé doncs, el dia del sopar la Magda va voler parlar-me. Sabia més o menys de la seva malaltia, Síndrome de Fatiga Crònica o Encefalomielitis Miàlgica (SFC-EM), però no vaig ser conscient de fins a quin punt l’afectava en el seu dia a dia fins aleshores. Em va explicar que el seu estat físic podia canviar d’un moment per l’altre, que a partir de les set de la tarda ja ha d’estirar-se al llit, que ha hagut de deixar les activitats extralaborals que feia, així com les que podia fer a casa seva, i que se sentia desemparada davant d’un ICAM (Institut Català d’Avaluacions Mèdiques de Catalunya) que l’únic que feia era dir-li que si fos guàrdia de seguretat o cuinera ja li haurien donat la baixa, però que essent mestra no estava sotmesa a cap tipus d’estrès i que, per tant, entenien que no li podien donar la baixa.
A partir d’aquí la Magda es va desmuntar, això la va afectar psíquicament i va decidir deixar de menjar. No podia lluitar contra una societat injusta, se sentia impotent, però en Genís la va fer reaccionar.
Jo he intentar ajudar-los tant com he pogut –i cal dir que no he estat l’única–, sempre dins les meves possibilitats: he portat papers amunt i avall perquè gent experta en la matèria se’ls miressin, demanessin explicacions a l’ICAM; al setembre hi ha tornat, després de tenir una contesta per escrit que els deia que no calia que esperessin sis mesos per tornar a demanar la baixa, i tot i tenir uns informes més que clars del punt en què es troba la Magda ara mateix –ensorrada, desmoralitzada, depressiva, amb un dolor que pot amb ella i que no li permet estar al davant d’un classe de vint-i-cinc nens–, l’ICAM ha tornat a rebutjar la petició.
Sóc conscient que més d’un deu fer el viu, però quan coneixes gent que pateix aquesta problemàtica i saps com són –persones de pedra picada– la sensació que tens és d’una enorme indignació amb la societat. I quan no pots ajudar a la gent que t’estimes, encara més.
Així doncs, ara en Genís deixa la direcció de la coral, però no abandona el vaixell. Necessita sentir-se més lliure, poder faltar a algun assaig, perquè la vida a casa la té més complicada. Va ser un goig sentir-li a dir que ha après molt tots aquests anys, que segurament trobarà a faltar dirigir alguna coseta –tot i que li queden les corals del GEM-, que en tot aquest temps ha conegut moltíssima gent i gent molt maca.
No ho va ser tant quan va dir que la Magda li havia demanat que ens traslladés que plega definitivament de la coral, que no podrà seguir, i que com que l’ICAM segueix denegant-li la baixa, que si algú sap d’alguna feina que ella pugui fer –asseguda o agafant un telèfon– li ho faci saber.
Una societat que permet l’existència d’un Fèlix Millet –o, vés a saber, potser més i tot–, amb vuit auditories cegues del tot, i d’un ICAM que en cada visita ignora els informes mèdics del CAP i dels metges especialistes, és una societat que m’indigna i no m’agrada.
Si algú pot fer-hi alguna cosa, endavant!

diumenge, 20 de setembre del 2009

L'orgue de la Basílica de Santa Maria, de Mataró

Avui ha tingut lloc, a les 9 del vespre, el concert que en Raúl Prieto havia de fer per les Santes. Era un concert pensat especialment per al lluïment de l’orgue més gran de Catalunya, amb 4.557 tubs de fins a 6 metres d’altura, 4 teclats manuals i un de peus.
L'orgue de la Basílica de Santa Maria, de Mataró, vist des de dalt


El programa:
Toccata, adagio i fuga en Do Major BWV 564, de Johann Sebastian Bach (1685–1750); Peça heroica, de César Franck (1822–1890); Fantasia en Fa menor KV 608, de W. A. Mozart (1756–1791), Paràfrasis sobre un poema de Nicolaus Lenau (transcripció de Raúl Prieto), de Franz Liszt (1811-1886)
La nau central de la basílica era plena, i això té mèrit, perquè al cap d’una hora de l’inici del concert hi havia el partit del Barça-Atlètic de Madrid.
El concert s’ha acompanyat, com d’altres vegades, amb un pantalla des d’on la gent que assistia al concert podia seguir la interpretació de l’organista. Amb tot, aquest cop la pantalla estava al davant de l’altar major i, per tant, la gent veia la pantalla, però no veia la magnificència de l’orgue, tot il·luminat. En els primers concerts que s’havien retransmès així, el públic donava l’esquena a l’altar major, però gaudia de l’orgue ben il·luminat, com poques vegades té la possibilitat de fer-ho, i no s’havia d’anar girant cada vegada que en Raúl ens oferia una petita explicació.
Que per molts anys l’Associació dels Amics de l’Orgue pugui muntar concerts com aquests. Tot i que no sóc una experta en la matèria, l’orgue ha sonat molt i molt bé, malgrat que es digui que li calen moltes reparacions.

I espero que qui hagi de prendre la determinació de reparar-lo triï la millor opció, perquè desmuntar-lo peça per peça i portar-lo a l’estranger potser és un pèl massa arriscat.

divendres, 11 de setembre del 2009

Diada Nacional de Catalunya 2009

Avui, només vull fer-vos partícips d’un poema que ja fa uns anys va fer en Jordi Bilbeny. Tot i que el poema Nosaltres baixarem de les muntanyes no el va fer explícitament per commemorar la Diada, després de rellegir-lo, penso que s’hi escau perfectament i, per tant, us el reprodueixo.
Bé, de fet, no sé si escau més en la Diada o bé en el proper 13 de setembre...



NOSALTRES BAIXAREM DE LES MUNTANYES

(Vindrà abril però arribarà el dia
que nosaltres baixarem de les muntanyes.
M. Joan Arinyó)

Nosatres baixarem de les muntanyes
amb teies a les mans i una veu clara
i un càntic de dolçaines i d’espases.
I a cada pas que dem, una falguera
coronarà de verd la caminada.

Nosaltres baixarem de les muntanyes
amb ulls adelerats i amb les genives
enceses de desig i d’argelaga.
I cridarem tothom perquè enarbori
banderes i estendards i pedregades.

Nosaltres baixarem de les muntanyes
i al fons de cada crit hi haurà granada
la llengua i la saviesa dels besavis.
Retornarem la porta a cada casa,
l’eixida i el jardí i també el coratge.

Nosaltres baixarem de les muntanyes
per dir qui ens pren el nom i la paraula,
qui ens escarcella el gest a mans besades.
Qui ens assassina el goig amb mossegades
i qui ens aixafa el rostre a cops d’Espanya.

Nosaltres baixarem de les muntanyes
com l’aigua que davalla les cascades
amb remoreig de corns i enuig de gralles.
Durem la llum dels cims, dels almogàvers,
la llum de les magnòlies i dels àlbers.

Nosaltres baixarem de les muntanyes
amb salabror a la pell i marinada
al cor i al sexe i a les espatlles.
I no ens aturarem ni en la ceguesa,
ni en el turment, ni en la desesperança.

Nosaltres baixarem de les muntanyes
aquest abril, aquest setembre. Ara.
I a cada noia hi neixerà una pàtria
i un tros d’independència agosarada.
Nosaltres baixarem de les muntanyes.

Jordi Bilbeny
(9 d’abril del 268 de la nostra esclavitud)

dimecres, 9 de setembre del 2009

Els Tres Mosqueters d'Arenys de Munt


Doncs, què voleu que us digui? Aquests dies que tothom es posa a la boca el nom d’Arenys de Munt, sigui per una cosa o per una altra, a mi em fa més il·lusió que es parli d’en Jordi Bilbeny, d’en Carles Móra i d’en Joan Rabasseda, tots tres ara a Arenys de Munt. Són tres bons amics meus, coneguts en èpoques diferents i amb els quals m’uneixen coses també diferents, i que ara, ves per on, van tots a l'una.
Que avui es parli d’Arenys de Munt potser no té més transcendència, perquè demà es parlarà d’Argentona, demà passat de Seròs i l’altre..., de Calders. I potser la setmana vinent de molts més.

Jordi Bilbeny (Arenys de Mar, 1961)
Ara hi ha qui coneix en Jordi per ser l’autor de la Brevíssima relació de la destrucció de la història o del Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya, però jo el conec de fa molts anys, de quan volia editar i li costava fer-ho. Vaig ajudar-lo a poder fer realitat l’edició d’un dels seus primers llibres: Paraules de Iho. Crec que ja havia escrit Safreig de menta (i sí, és “safreig”, no “safareig”, perquè en Jordi és revolucionari fins i tot en la llengua) i el Llibre de Tal·là-Tal·lera, amb dibuixos d’en Doy, un llibre amb uns poemes que sempre m’agrada rellegir i mirar.
El vaig acompanyar en un dels seus viatges més personals, a Elna, i vaig intentar estar al seu costat quan va tornar de fer les Amèriques, on va poder copsar la realitat de la destrucció de la història, després plasmada en llibre. Hem passat junts moments bellíssims, però també moments durs.
Amant de la música, em va fer conèixer noms com Toni Morlà i Josep Tero, un dels cantautors que li ha posat música als seus versos, o la Marina Rossell o en Celdoni Fonoll. Ara, lletrista del grup Relk, ha fet la lletra de l’himne oficial del referèndum d'Arenys de Munt, Campanes de llibertat.

Carles Móra (Arenys de Mar, 1955)
Tot i que és un setciències, aquests dies a Mataró, mentre passeges Riera amunt/Riera Avall, sents que en un moment o altre algú parla d’en Carles Móra. Professor de llengua i literatura catalanes durant molts anys a Mataró, a l’Escola Pia Santa Anna, ha acompanyat força gent en els seus quefers estudiantils. La videoteques que havia anat creant per tal que els seus alumnes aprenguessin història, cultura i literatura catalana és força famosa.
Apassionat quan parla, de veu greu, puc dir que va lliurar-me dos premis que em va fer moltíssima il·lusió: un de poesia i un de narrativa. Li agrairé sempre els seus comentaris.

Joan Rabasseda (Santa Coloma de Farners, 1961)
Quan penso en ell em vénen al cap hores de teatre –tot i que em sembla que ell no trepitjava pas l’escenari–, una gira a Santa Coloma de Farners amb la colla de la gent dels Seràfics, però també assajos i concerts de la coral Etzuczac, que dirigia l’Eulàlia Salbanyà, ara a Pont d'Inca (Mallorca). La cançó “Magalí” ens va captivar tant a tots dos que cadascú en té una a casa.
Una gran rialla sempre el caracteritza i, si té bones taules, pot arribar lluny.

Bona sort!