dissabte, 26 de desembre del 2009

Nou bloc (obra de Carme Pinart i Viñals)

Us convido a visitar el nou bloc que he començat aquests dies de Nadal, sobre l'obra pictòria de la Carme Pinart i Viñals, missionera del Cor de Maria, nascuda l'any 1921.
Ha exercit la docència a Olot, a Cassà de la Selva, a Barcelona i, finalment, a Mataró.
Amb els estudis de l'Escola Massana i de Belles Arts, la seva pintura és de traç personalíssim i d'estil inconfusible.
El propòsit és intentar recopilar la seva obra, fer-ne un recull virtual, i és per això que agrairé la col·laboració de tothom qui tingui obra seva.
El bloc el podreu trobar aquí.

dilluns, 21 de desembre del 2009

El president Pujol a Mataró


Avui el president Pujol ha arribat tard a la llibreria Robafaves. No feia bon temps i ha sortit tard de Barcelona. Venia a presentar-hi el segon volum de les seves memòries, Temps de construir, i força estona abans ja hi havia la llibreria plena.

M’hi he deixat caure, tot i no tenir-ho previst, perquè tenia cita a la Sala Cabañes, a veure el festival de ballet de rigor, el que toca cada any abans de festes.

Només entrar a la llibreria ja ha sigut diferent de sempre. Just en el moment en què estava a punt de seure, un home –crec que l’escorta- li passa un telèfon i el president es posa a parlar. Penja i diu a tota la concurrència: “Perdoneu, però és que m’acaben de dir que torno a ser avi, crec que d’una Clàudia. Amb aquesta ja tinc setze néts i em fa molta il·lusió, perquè és d’un fill i una jove que encara no en tenien. Ja podeu aplaudir”.

Com no podia ser d’una altra manera, s’ha posat el públic a la butxaca abans de començar a parlar. I ha començat a dir que si en el primer dia ell explicava qui era, en el segon potser parlava més de la feina feta, perquè, és clar, l’havíem escollit president. I que si el nou Hospital de Mataró, que si el túnel de Parpers... “Ai, que no sé si hi surt això de Parpers en aquest segon llibre...” Sort que hi havia en Manuel Cuyàs, l’escriptor de llibre, que l’anava rectificant: “Sí que hi és, president, això de Parpers”.

I el president diu: “És el primer cop que puc dir que un llibre meu està ben escrit, perquè no l’he escrit jo”.

Mentre surto de la sala, perquè ja feia tard, sento una dona que diu: “Això sí que és un president”. I, francament, és que vist així, no té punt de comparació.

PD: No sabia que el seu pare era fill de Darnius। Carai, una altra sorpresa...

Us recomano aquesta pàgina






dijous, 17 de desembre del 2009

Gràcies, DonAire

Aquesta setmana ha passat el que es venia covant ja fa un temps. En tornar de les vacances, el diputat Antonio Donaire ja ens va avisar, via 2.0, que estava a punt de començar nous reptes professionals. Però com que la cosa s’ha anat allargant, ha tingut la sort de poder viure in situ, encara al seu escó del Parlament, el darrer Ple d’aquest any 2009, amb un ordre del dia ben atapeït de tramitacions.
Aquest apunt és una manera de fer-li arribar el meu agraïment. No sóc gens experta en la matèria de les xarxes socials, m’hi bellugo molt de puntetes, i cada cop tinc més la sensació de no arribar-hi a temps, perquè quan més o menys m’assabento d’alguna novetat ja n’han sortit deu més.
DonAire ha apostat fort la política 2.0, i també la institució, i això no és fàcil. Hi ha qui encara no ho entén o no hi veu la utilitat, i s’equivoquen de totes totes.
És cert que el president Rigol va començar a obrir el Parlament a la societat. És cert que amb el president Benach la cosa ha anat a més, a molt més, a molt més en molts camps, però deixeu-me dir que em trec el barret a l’obertura, a la projecció, a la comunicació, al diàleg i a la contraposició d’idees que, tweet a tweet, ha fet sempre DonAire. Incansable, en cada sessió plenària, ha deixat anar propostes, ha demanat idees i col·laboracions a qui el seguia via Twitter.
“El debat d’una pregunta que a l’hemicicle va durar cinc minuts a la xarxa es va allargar hores”, explica @ebenach a la conferència “Com internet canvia els polítics”. I en dono fe. Així, en començar el debat de l’impost de successions, @DonAire va parlamentar (tot i que fos 2.0) amb @miquelquintana, @soniapereda, @riki_kampru, @batega, @jrosell, @jordigarcia, @martuchi, @polgoide, @mcap_sr3 i @sgarturo, entre d’altres. I en el debat de vegueries, molt comentat també a la xarxa, va fer-ho amb @jomiralb, @sergisabate, @batega, @yuribcn, @Salva_Grifell, @LauraGomezF i @erovira.
Els anys de feina m’han fet viure alguns comiats de diputats i diputades, però també és cert que potser el que més es veia eren les paraules que adreçaven ells mateixos des del faristol als seus companys i companyes.
Ahir, a partir del moment @DonAire va escriure “Han estat cinc anys extraordinaris al #Parlament”, un gavadal de tweets i retweets van començar a caure com la pluja: @xavier_mir, @marcarza, @Amgarcia01, @trinitro, @JessicaFillol, @rquerolbello, @aribo, i segur que me’n deixo.
El millor, el de @sinache: “Feies interessant el #Parlament” Què millor et podien dir?
Esperant noves piulades, gràcies per l’experiència!

dissabte, 28 de novembre del 2009

25 anys. Primavera per la Pau

A la Biblioteca Pompeu Fabra aquesta tarda hi ha hagut festa grossa: finalment –i mira que semblava impossible, perquè ho hem hagut de prorrogar diverses vegades– hem presentat el nou CD i el nou llibre 25 anys. Primavera per la Pau.



Ha obert l’acte el president de la Coral Primavera per la Pau, l’Àngel Puig, que ho serà fins el 31 de desembre. En Genís Mayola, el flamant director fins fa dos dies, i una de les ànimes de la coral, ha fet un parlament francament ben treballat, rodó, sentit i molt emotiu, però també hi ha fet sortir pinzellades de la nostra actualitat: Tribunal Constitucional, el partit Barça-Madrid... Per què m’emociono sempre sentint en Genís? Ha fet una imatge molt plàstica explicant que del moviment de les mans en surt música. Gràcies, gràcies i gràcies.



En Ramon Radó, periodista i coautor del llibre, ha dit molt breument no pas el que és el llibre, sinó el que no és, i ha estat un discurs diferent, però que ha connectat. Gràcies.

La Roser Trilla, l’altra coautora i soprano de la coral, sempre discreta, ha estat d’acord amb tot el que ha dit en Ramon, el seu fill, i ha dit que com que eren un pack de dos ella s’estalviava les paraules. Gràcies.

En Pep Illa –ostres, però si va ser el meu professor de llengua a 7è d’EGB al GEM! – ha fet una bona dissertació sobre la història dels moviments pacifistes a Mataró i el Maresme, però ben argumentat dins d’un món en general.

Després de cloure l’acte el regidor de Cultura, que ha estat breu i que ho ha fet amb referències personals, la Coral s’ha situat a la tarima i hem volgut celebrar-ho de la manera com sabem fer-ho. Hem interpretat Cançó sense nom, Diguem-no, Escolta-ho en el vent i Quan en el món, acompanyats de la coral infantil Rodamón. La Glòria Prats fa una bona feina i ho vam poder comprovar els dies que vam enregistrar el CD.

No sé explicar el que sentíem. Només que encara és necessari...

“Les veus de tots ens caldrà afinar,

les mans de tots ens caldrà ajuntar,

els cors de tots ens caldrà escalfar

i el món de tots ens caldrà estimar


PD: M’agradaria veure per un forat com en Genís dirigeix les millors orquestres a casa seva

Cap de setmana de presentacions

Ahir vam encetar un cap de setmana de presentacions. Ahir, a la llibreria Robafaves, M. Esperanza Párrega, presentava el seu llibre de poemes En la arista, i ho feia amb la lectura d’alguns poemes de la mà d’amics seus, vinguts de Madrid, i d’amics de la Coral Primavera per la Pau.


El llibre distribuït en sis parts que recorren temes com l'amor passional i contradictori, l'home i el seu interior, la societat, la condició humana..., va acompanyat d’un CD on hi trobem la recopilació de l'obra d’Indio Juan, qui fou l’espòs de l’Esperanza i gran amic de Primavera per la Pau, que sempre acompanyà amb els seus recitatius la Cantata de Santa Maria de Iquique.



En Genís va musicar un poema del llibre i ens el va cantar a tots, acompanyat de la seva guitarra.

Com deia, aquest acte va ser la prèvia d’un cap de setmana de les presentacions, perquè avui, a les set de la tarda, a la Biblioteca Pompeu Fabra, hi haurà la presentació del llibre 25 anys. Primavera per la Pau, de Ramon Radó i Roser Trilla, on podreu seguir la trajectòria de la coral.

Acompanya el llibre el CD Caminant cap a Ítaca, on hi podeu trobar els nous temes enregistrats:

Viatge a Ítaca, de Lluís Llach;

Cant dels deportats, d’Esser i W.Langhof;

Llàgrimes al cel, d’Eric Clapton, amb text adaptat per en Genís Mayola; Siyahamba, una tradicional zulú;

El desertor, de Boris Vian;

Imagine, de John Lennon;

Escriu-me germà, d’Azmir Dzankovic;

Somos, de José Antonio Labordeta;

Te quiero, de M. Benedetti;

Ha passat pel meu poble un poeta, amb lletra de J. Fradera i música d’en Genís Mayola;

L’ocell veritable, de J. A. Artze i M. Laboa;

Quan en el món, una cançó tradicional anglesa,

i Escolta-ho en el vent, de Bob Dylan.


Us hi esperem!

dijous, 26 de novembre del 2009

Carta oberta a Iolanda Batallé (o a la Joana...)

A vint pàgines d’acabar La memòria de les formigues, noto que estic allargant l’estona de lectura. Avui és el cinquè dia, perquè tot just el vaig comprar dissabte, a la llibreria Robafaves, de Mataró. Vaig sentir-te, crec que era un dimarts a la tarda, parlant del llibre amb la Sílvia Soler, en el programa El secret, de la Sílvia Cóppulo, i vaig anotar-lo en una llibreta negra, tipus Paperblanks, que sempre porto al damunt.


M’has desconcertat, Iolanda, o Joana, ja no ho sé. Tinc un batibull a dins meu com feia temps que no tenia. Vull pensar que tot és invenció, creació, però és tan real, està explicat d’una manera tan natural, toques temes tan humans, íntims i personals, que he tingut la sensació que eres tu, i no pas el personatge, la que m’explicava com veies el món i què n’esperaves a canvi.

De bon principi, ja em vaig adonar que necessitava tenir un llapis a les mans. Trobava frases curtes, sentències, d’una claredat tan gran, que necessitava subratllar-les. Feia temps que no subratllava llibres, potser des de l’època d’estudiant.

Aquesta setmana, que ha estat intensa de treball –dos dies de 9 a 9 del vespre, no he pogut deixar el llibre. Al meu twitter he anat fent piulades amb les frases que més m’arribaven a l’ànima, que més em tocaven, com si m’abracessis, a l’igual que fas amb els arbres.

M’has fet pensar i aturar-me una estona। “Jo em sentia pobra, perquè no tenia temps”, i m’has fet adonar que és cert. Al tren, camí cap a Barcelona, ara observo la platja, aquest llençol infinit que veig desplegar-se cada matí.


I m’ha corprès aquesta corrua de temes que has anat desgranant, talment com una corrua de formigues, perquè tots em tocaven de prop: El Puff, era un drac màgic; el Cavall Fort; que el pare t’aixequés (o aixequés la Joana) només amb una mà fins al sostre। I a mi també em passa que “hi ha llocs que conec bé i en canvi fa més de sis anys que no hi entro, i que potser no hi entraré mai més”, la casa dels meus avis jo me la miro quan passo pel carrer estret, però fa temps i temps que no hi entro.। he llegit i rellegit paraules que definien perfectament com jo em sentia en plena maternitat, allò de “recuperar el temps propi és difícil un cop ets mare”, “sensació de fer-ho malament”.

Davant de la separació d’amics molt propers, estimats, llegir que “la veïna sap que l’amor no és recupera”, costa de digerir. I quan el tema de la depressió no t’és desconegut i fa temps que tens persones al voltant que “estan tan tristes i cansades que no es poden aixecar i treballar”, i consideres que és injust, penses: “Però com s’ho ha fet aquesta Iolanda?” Ànima, m’has tocat l’ànima.

M’hauria agradat trobar més converses amb en Jofre, però m’han agradat moltíssim els correus entre la Joana i la Lenka. Imagina’t si t’he sentit propera que he estat a punt d’enviar aquest text a joana@gmail.com.

Tendra, tendríssima la relació amb l’àvia –la meva mare també reivindica el nom d’àvia i no de iaia. La meva, tot i que també es deia Maria, no em va deixar uns diaris així, però el meu avi em va deixar les cartes que va escriure al front, i t’asseguro que també eren tan íntimes i tan plenes de sentiments com les de l’àvia Maria Vilana. Frases que ens travessen com fletxes: “El bebè té tota una vida per davant i l’àvia tota una vida per darrere” i “a les persones que ens han criat, que ens han donat la vida, sovint les acaben acompanyant a morir uns desconeguts”.

Ah, i m’imagino la pel·lícula, el silenci, les onades, el tractor, la platja, la caseta, en Jofre, la Maria, la xarxa de l’habitació de la Maria plena d’objectes, els arbres, els porters i el senyor Marí. Jo, de tu, no ho deixaria per a més endavant. Tot i que ja sé que “amb l’objectiu de tenir un futur ens quedem sense present”, planteja-t’ho.

I res, que ha estat un plaer. I ara que sé que ets la directora editorial de La Galera, encara més.

Et ve de gust un cafè?

PD: Tot un detall, ple de delicadesa, els cavallets de mar a les guardes del llibre i la lletra lligada de les diverses receptes del llibre.