Fa dies que no escric al bloc, però com que vaig dir que intentaria fer un post sobre l’acte de desgreuge al president Companys que va tenir lloc, al Palau de la Generalitat, el passat dia 29 de setembre, penso que avui és un dia més que adequat per posar-m’hi, ja que avui en fa 68 del seu afusellament.
Vaig dirigir-me cap a la plaça de Sant Jaume amb força temps d’antelació. Vaig asseure’m al Bocatta, on una colla de manifestants estaven davant de l’Ajuntament de Barcelona. Crec que eren de Comissions Obreres. Tot i que no eren gaires, feien força soroll, i els mossos d’esquadra, de tant en tant, els deixaven anar un “petardo” per espantar-los. Cridaven: “A por ellos, oeee...”, però no sé pas a qui es referien. Tot i que potser feia estona que hi eren, en arribar jo a la plaça començaven a dissoldre’s.
Tenia una gran finestra al davant, cosa que em permetia una visió privilegiada de tota la plaça. Vaig veure l’Antoni Vives, president actual de la Fundació Trias Fargas, que la travessava.
Just en el moment en què estaven més alterats els manifestants i que arribaven reforços dels mossos d’esquadra –una mica granadets, la veritat–, va aparcar davant de la finestra una furgoneta de BCNeta, impedint-me veure si la cosa s’esverava més del compte.
Asseguda com estava, veient les coses des de la barrera, vaig pensar que m’hagués agradat ser com en Pascal, el dels diaris d'en Pascal. M’agrada escriure i, no sé ben bé perquè, també m’agrada la política. Déu ser, potser, perquè sempre m’han agradat les coses col·lectives, que es fan amb l’ajuda de tots.
Em dol veure una plaça buida, em dol veure com els actes que valen realment la pena la gran societat, la gran massa les ignora, mentre que tots es mobilitzen per foteses, com anar a veure l’estrena de Vicky, Cristina, Barcelona, de l’Allen, una autèntica cagaradeta, pel meu gust.
No sé pas què passava aquell dia a l’Ajuntament de Barcelona, però no paraven d’arribar cotxes amb militars, i no militars rasos, sinó militars amb galons, i cotxes amb guardaespatlles. I vés, a l’altra banda de la plaça, a punt de començar l’acte de desgreuge al president Companys!
Em va agradar veure entrar la mòbil de Catalunya Ràdio i un cotxe de TV3, perquè almenys els “nostres” es comportaven amb l’acte.
En Sobrequés es dirigia al carrer del Bisbe, i l’acompanyava la Núria Feliu.
Bé, però anem per explicar l’acte en qüestió, no?, que això és el que interessa.
A la taula presidencial hi havia el vicepresident Carod, acompanyat dels cònsols de França i Alemanya a Barcelona, Pascal Brice i Christine Gläser, en Pep Cruanyes i una de les últimes fotografies del president Companys.
En Pep Cruanyes començà l’acte protagonitzant una divertida anècdota. Es dirigí a n’en Carod com a “honorable president”, fet que va fer que aquest somrigués.
Em sobtà veure tots els diputats i diputades actuals ben asseguts a primera fila, mentre el senyor Fornas, exdiputat també d’ERC, va aguantar dret tota l’estona que va durar l’acte.
En Pep Cruanyes va tenir un record per en Josep Benet, sense esmentar, però, que hi havia present la Florència Ventura, la seva vídua. També es va recordar de la família Peiró, dient que també volien fer-li un homenatge, i especificant que hi havia en Germinal Belis representant a la família. El públic de la sala va arrencar un aplaudiment que em va emocionar.
I a acabar les seves paraules dient una frase de Helmut Khol: “Un poble que no coneix la seva història, no pot comprendre el present ni construir el seu futur”. Magnífic!
El discurs del cònsol de França, què voleu que us digui? Només va dir que era aquí per motius personals, que va estudiar a la ciutat on el president Companys va ser detingut i que la seva àvia va ser una exiliada. I va voler deixar ben clar que ell no era aquí per assumir responsabilitats de la República francesa.
En canvi, la cònsol d’Alemanya va ser tota una altra cosa. Va explicar que era cònsol a Barcelona des del juny i va reconèixer que no coneixia en Companys. Que es va documentar i que va descobrir el terrible paper que va jugar el govern alemany en la detenció del president.
Ella, a diferència del cònsol de França, va dir que calia acceptar la seva culpa (la d’Alemanya) i que s’havien d’assumir responsabilitats.
I va ser aleshores que va irrompre en Jordi Dauder a l’escenari –gran persona, gran actor– on va recitar l’Oda al president Companys, escrita per Joan Brossa el 1976.
I el discurs d’en Carod va ser contundent. Va recordar que el franquisme va fer víctimes individuals i víctimes col·lectives, i que calia recordar-ho. Que a diferència d’altres règims europeus, el franquisme no ha estat titllat com a delicte. Que l’afusellament del president Companys va ser una manera simbòlica de matar també la nació. Que si estàvem al Palau era perquè creia que era el millor lloc per fer l’acte de desgreuge, atès que era va ser allà on Companys va viure tants moments de dolor i d’esperança. I va destacar que companys va ser un home valent, coratjós i que rebutjà el camí d’Amèrica, preferint ser a prop del seu país i de la seva gent.
També va fer una petita confessió: el 15 d’octubre de 1973 va escriure el text d’una octaveta per primera vegada i justament ho va fer per recordar l’afusellament de Companys.
I va acabar les seves paraules dient que faltava la veu definitiva, oficial i concloent de l’Espanya democràtica, i que, ras i curt, el que cal és l’anul·lació del procés que el va portar fins a la mort.
No digueu que ell és mort –no mor l’alosa,
Ni el gra de blat ni el roserer florit–,
Digueu només que el president reposa
Entre els braços materns, amorosit.
Fragment de Joan Brossa
Vaig dirigir-me cap a la plaça de Sant Jaume amb força temps d’antelació. Vaig asseure’m al Bocatta, on una colla de manifestants estaven davant de l’Ajuntament de Barcelona. Crec que eren de Comissions Obreres. Tot i que no eren gaires, feien força soroll, i els mossos d’esquadra, de tant en tant, els deixaven anar un “petardo” per espantar-los. Cridaven: “A por ellos, oeee...”, però no sé pas a qui es referien. Tot i que potser feia estona que hi eren, en arribar jo a la plaça començaven a dissoldre’s.
Tenia una gran finestra al davant, cosa que em permetia una visió privilegiada de tota la plaça. Vaig veure l’Antoni Vives, president actual de la Fundació Trias Fargas, que la travessava.
Just en el moment en què estaven més alterats els manifestants i que arribaven reforços dels mossos d’esquadra –una mica granadets, la veritat–, va aparcar davant de la finestra una furgoneta de BCNeta, impedint-me veure si la cosa s’esverava més del compte.
Asseguda com estava, veient les coses des de la barrera, vaig pensar que m’hagués agradat ser com en Pascal, el dels diaris d'en Pascal. M’agrada escriure i, no sé ben bé perquè, també m’agrada la política. Déu ser, potser, perquè sempre m’han agradat les coses col·lectives, que es fan amb l’ajuda de tots.
Em dol veure una plaça buida, em dol veure com els actes que valen realment la pena la gran societat, la gran massa les ignora, mentre que tots es mobilitzen per foteses, com anar a veure l’estrena de Vicky, Cristina, Barcelona, de l’Allen, una autèntica cagaradeta, pel meu gust.
No sé pas què passava aquell dia a l’Ajuntament de Barcelona, però no paraven d’arribar cotxes amb militars, i no militars rasos, sinó militars amb galons, i cotxes amb guardaespatlles. I vés, a l’altra banda de la plaça, a punt de començar l’acte de desgreuge al president Companys!
Em va agradar veure entrar la mòbil de Catalunya Ràdio i un cotxe de TV3, perquè almenys els “nostres” es comportaven amb l’acte.
En Sobrequés es dirigia al carrer del Bisbe, i l’acompanyava la Núria Feliu.
Bé, però anem per explicar l’acte en qüestió, no?, que això és el que interessa.
A la taula presidencial hi havia el vicepresident Carod, acompanyat dels cònsols de França i Alemanya a Barcelona, Pascal Brice i Christine Gläser, en Pep Cruanyes i una de les últimes fotografies del president Companys.
En Pep Cruanyes començà l’acte protagonitzant una divertida anècdota. Es dirigí a n’en Carod com a “honorable president”, fet que va fer que aquest somrigués.
Em sobtà veure tots els diputats i diputades actuals ben asseguts a primera fila, mentre el senyor Fornas, exdiputat també d’ERC, va aguantar dret tota l’estona que va durar l’acte.
En Pep Cruanyes va tenir un record per en Josep Benet, sense esmentar, però, que hi havia present la Florència Ventura, la seva vídua. També es va recordar de la família Peiró, dient que també volien fer-li un homenatge, i especificant que hi havia en Germinal Belis representant a la família. El públic de la sala va arrencar un aplaudiment que em va emocionar.
I a acabar les seves paraules dient una frase de Helmut Khol: “Un poble que no coneix la seva història, no pot comprendre el present ni construir el seu futur”. Magnífic!
El discurs del cònsol de França, què voleu que us digui? Només va dir que era aquí per motius personals, que va estudiar a la ciutat on el president Companys va ser detingut i que la seva àvia va ser una exiliada. I va voler deixar ben clar que ell no era aquí per assumir responsabilitats de la República francesa.
En canvi, la cònsol d’Alemanya va ser tota una altra cosa. Va explicar que era cònsol a Barcelona des del juny i va reconèixer que no coneixia en Companys. Que es va documentar i que va descobrir el terrible paper que va jugar el govern alemany en la detenció del president.
Ella, a diferència del cònsol de França, va dir que calia acceptar la seva culpa (la d’Alemanya) i que s’havien d’assumir responsabilitats.
I va ser aleshores que va irrompre en Jordi Dauder a l’escenari –gran persona, gran actor– on va recitar l’Oda al president Companys, escrita per Joan Brossa el 1976.
I el discurs d’en Carod va ser contundent. Va recordar que el franquisme va fer víctimes individuals i víctimes col·lectives, i que calia recordar-ho. Que a diferència d’altres règims europeus, el franquisme no ha estat titllat com a delicte. Que l’afusellament del president Companys va ser una manera simbòlica de matar també la nació. Que si estàvem al Palau era perquè creia que era el millor lloc per fer l’acte de desgreuge, atès que era va ser allà on Companys va viure tants moments de dolor i d’esperança. I va destacar que companys va ser un home valent, coratjós i que rebutjà el camí d’Amèrica, preferint ser a prop del seu país i de la seva gent.
També va fer una petita confessió: el 15 d’octubre de 1973 va escriure el text d’una octaveta per primera vegada i justament ho va fer per recordar l’afusellament de Companys.
I va acabar les seves paraules dient que faltava la veu definitiva, oficial i concloent de l’Espanya democràtica, i que, ras i curt, el que cal és l’anul·lació del procés que el va portar fins a la mort.
No digueu que ell és mort –no mor l’alosa,
Ni el gra de blat ni el roserer florit–,
Digueu només que el president reposa
Entre els braços materns, amorosit.
Fragment de Joan Brossa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada