diumenge, 31 d’agost del 2008

Marroc (IV)





Un cop reposats de les dunes, ens vam dirigir cap a Tinerhir, una ciutat preciosa que queda enmig de la vall del Draa i Tafilatl. Vam recórrer, durant unes tres hores, el seu palmerar, un dels oasis més grans, des d'on seguíem a la perfecció les kasbes que s'enfilen al seu lateral esquerra, la part més antiga de la zona.
El palmerar és una zona espessa, amb força aigua a la part nord, on cada família conrea una part de terreny. Hi vam poder veure arbres fruiters de tota mena. Les aigües que hi arriben són les del riu Todra.
Els homes són els que conreen la terra i les dones són qui fan la recol·lecció dels cereals i les verdures.
Vam caminar bona part dels trenta-cinc quilòmetres de llargada d'aquest palmerar en companyia de tres nens que no van deixar-nos fins que ens endinsàrem al poble. A les nenes els van ensenyar a trenar la fulla de palmera fins a fer-ne figuretes d'animals –que és el que ells, d'entrada, t'ofereixen com a regal– i ens hi vam fer alguna fotografia –que l'Ismael, un nen maquíssim, però amb una tristor a la cara que et deixava corpresa, ens demanava de veure i que cada cop que s'hi veia feia una rialla d'orella a orella.Una cosa que ens ha sobtat és que les dones de la zona de Merzouga quan carretegen el menjar ho fan a l'esquena, el seu vestit és de color negre i van ben tapades, mentre que les dones de la zona de Tinerhir porten uns vestits molt acolorits i els embalums no se'ls posen a l'esquena, sinó al cap.
Quin paisatge i quin color!

dissabte, 30 d’agost del 2008

Viatge al Marroc (III)



De camí cap a les dunes de Merzouga, vam passat per paisatges on les pedres eren tan i tan blaves perquè estaven oxidades. El guia ens va ensenyar tota una filera de quilòmetres i quilòmetres de pous d'aigua ben secs. Fa uns cinc anys que l'aigua escasseja força en aquella zona.
Sobta força veure tanta i tanta aridesa i, de cop i volta, un terreny ben verd i conreat. Sembla impossible que això no es pugui homogeneïtzar una mica. En Mohamed diu que no tothom es pot pagar l'electricitat i que és per això que no tothom pot accedir a tenir un pou. I el govern no fa res.
A les meves filles els costa d'entendre que en Mohamed no estigui casat, perquè és un home guapot. Després de la seva explicació, encara els costa més d'entendre-ho. Té 36 anys i és el fill gran d'una casa on també hi ha quatre filles, dues de casades i dues de solteres. La seva mare és gran i la seva àvia ara té 110 anys. Ell ha de treballar per mantenir tota la seva família i, per tant, no es pot permetre casar-se. Que lluny que es troba això de nosaltres!
Arribats a l'hotel Kanz Erremal –per cert, propietat d'una senyora de Vilafranca del Penedès–, que és des d'on partim per a fer el camí cap al mig de les dunes de Merzouga, comencem la travessa de dues hores i mitja en dromedaris –tota una experiència–, juntament amb una família de Granollers, una de Sant Andreu i una de Vic. Setze catalans, junts, enmig de les dunes!
No tinc paraules per explicar què vam sentir tots plegats. Enmig del silenci, els dromedaris seguien les petjades del berber que ens guiava, a pas lent, gaudint dels canvis de color de la sorra que la posta de sol ens anava proporcionant. Carai, com va dir algú, semblava que ens trobéssim dins del fons d'escriptori del Windows!
Vam dormir sota la llum de les estrelles, amb una lluna preciosa que ens acompanyava i setze dromedaris que guardaven el nostre son, a uns divuit quilòmetres d'Argèlia.
L'endemà, més o menys cap a quarts de set del matí, vam enfilar la tornada, amb uns altres colors al paisatge, amb cara d'haver dormit poc, però enduent-nos a l'equipatge una de les millors coses d'aquest viatge.

divendres, 29 d’agost del 2008

Marroc (II)



El segon dia vam travessar la Vall del Draa –curiosament, avui El Periódico en parla per boca d'un dels nens que va sortir a la pel·lícula Babel, filmada en aquells paisatges–, passant per Zagora i fent nit a N'Kob, a la kasbah Imdoukal, que en berber vol dir "amic".
Se'n va anar la llum tres cops a tot el poble, cosa que ens va permetre poder sopar al pati de la kasbah amb la llum de les espelmes.
El vestit blanc d'en Jalal donava a la foscor un to molt màgic. Des de la terrassa, vam intentar copsar la grandiositat de tot el poble, i en Jalal, estudiant de turisme, ens va explicar coses interessantíssimes.
La kasbah Imdoukal, petita però molt acollidora.

dimecres, 27 d’agost del 2008

Viatge al Marroc (I)


Ahir vaig arribar del Marroc –per cert, un viatge fantàstic–, després d'esperar-nos més de quatre hores a Casablanca, perquè hi havia problemes amb els avions.
Avui, una mica encara atabalats per la sotragada que sempre tens en tornar de paisatges i societats ben diferents a la nostra –i arrossegant una mica els mals de panxa de darrera hora–, m'he proposat repassar les notes que he anat fent durant aquests deu dies, i de cada dia viscut intentaré triar una fotografia que expressi millor el sentiment de cada dia.
Així doncs, començo pel principi.
Amb parada a Casablanca, arribàrem a l'aeroport d'Ouarzazate, on ens esperava en Mohamed Iridat, el berber que ens va fer de guia durant els primers sis dies. Vam connectar molt bé de seguida, ens va fer regals preciosos, portant-nos a llocs que no estaven previstos, i obsequiant-nos amb dos cd-roms de música berber perquè puguem seguir cantant les cançons que cantàvem al cotxe, i també amb un diccionari petitet berber-àrab.
Per tant, un record per a tu, Mohamed Iridat, que vas fer-nos viure la teva cultura, la teva manera de veure el món, la teva societat, com no ho hagués pogut fer ni la millor guia de viatges del món.

dijous, 14 d’agost del 2008

Montserrat



Dilluns, a les nou del vespre, van arribar els de la travessa de la Pica d'Estats. L'endemà, vam deixar que la Magalí descansés força, perquè havíem quedat dimecres per anar a veure el pare Jordi Castanyer, a Montserrat, i dinar amb ell a la cova.
Gran xerrada, de tot i força, com sempre!
Ens va agradar saber que, aquests dies, a l'hora del menjador els monjos de Montserrat escolten la lectura del llibre de Memòries. De l'esperança a la desfeta (1920-1939), de Josep Benet.
Sempre on toca ser, sempre a punt i sempre al seu lloc.
Això no s'encomana? No es podria fer extensiu a alguns dels nostres polítics?

dijous, 7 d’agost del 2008

Us sona d'alguna cosa?


Reprodueixo un fragment del llibre Historia de España, de Marqués de Lozoya. Diu així:

El Presidente de la Generalitat Lluís Companys, hizo que el Parlament catalán votase la ley de Contractes de Conreu, que entregaba a los rabassaires o aparceros de las tierras la propiedad de las mismas, en condiciones que sus legítimos propietarios consideraron inaceptables, ley para la cual el Parlament carecía de facultad. El Gobierno Samper recurre ante el Tribunal de Garantías Constitucionales, y éste decreta que la ley de Contractes es anticonstitucional y por tanto nula.
Lluís Companys reacciona en un acto de los rabassaires celebrado el 11 de junio en la capital del Baix Penedès –el Vendrell– calificando la sentencia del Alto Tribunal como “una agresión contra Cataluña, que obliga a todos a agruparse en torno a nuestro Parlament y a defenderlo con sangre de nuestras venas. Tal vez os diga: ¡Hermanos, seguidme! Y toda Cataluña se levantará”. Y el día siguiente el Parlament decreta que la Ley de Contratos se debe aplicar, tal como la decretó dicho Parlament.

dimecres, 6 d’agost del 2008

Pica d'Estats



Enhorabona, filla! Avui has trepitjat el cim més alt de Catalunya, la Pica d'Estats, el teu primer tres mil. L'esforç sempre té recompensa, oi que sí?
Segons ens ha arribat, es veu que ha anat molt bé, tot i que esteu força cansats, i heu hagut de fer servir les cordes i els piulets.
Tot i que la neu us esperava dalt la Pica, es veu que el sol també pica de valent.
Semblava que teníeu ganes de fer dues muntanyes més d'aquí a prop, però això ja ens ho explicaràs més endavant.
Un petó de tots els de casa