divendres, 24 de desembre del 2010

Poema de Nadal

Quan la mainada de casa era petita, vam encetar la següent tradició: ens deien el vers de Nadal que a l'escola els ensenyaven, però sempre esperaven saber quin era el vers que fèiem a casa afegir a les felicitacions nadallenques, per també aprendre'l i dir-lo. Eren uns versets senzills, amb un llenguatge planer, gens rebuscat, però sentíem aquell poema com a molt propi, perquè era de casa.

Enguany en recupero un escrit ja fa uns anys, per poder felicitar tots els amics 2.0, amb els millors desitjos no només per aquestes festes, sinó per a cada dia de l'any 2011.

                

                                           
Poema de Nadal


Quan seré gran diré al pare:
te'n recordes d'aquell any
que vam fer el pessebre amb canyes,
vesc, mates i galzeran?   

Posem-hi una filadora
perquè teixeixi el vestit
de l'infant que de fred plora
dins de l'estable arraulit,

diuen el pare i la mare
mentre traiem l'embolcall
de les figures desades
dins la capsa de cada any.
La filera de pastors
que ara hi van arribant
precedeixen les ovelles,
les gallines i els cavalls,

i embogits tots d'alegria
els ofereixen, de cor,
el millor que de tots tenen,
la pau i l'estimació.

Sant Josep fa una moixaina
al seu petit infantó
i he vist la verge Maria
com li llençava un petó.

Hi ha un pescador que pesca,
sense riu i sense canya,
i tres reis de l'Orient
que vénen per la muntanya.

I també una pastoreta
que em sembla que s'ha enamorat
d'aquest pastor que du barba
i que té sempre al costat.

I a la nit sempre hi ha música,
ho sentim mentre sopem, 
deuen ser els tres pastors músics
els que volen que cantem!

I abans d'anar a dormir sempre 
els cantem una cançó, 
la del Vint-i-cinc de desembre 
o la del caga tió.

                             Neus Pinart
                         Nadal'98

 

dissabte, 11 de desembre del 2010

Apunt de rèplica a ‘Connexió arenyenca’

Llegeixo via Twitter l’apunt que en Joan Salicrú penja al seu bloc ‘Coses meves’, titulat ‘Connexió arenyenca’, on hi explica breument els darrers contactes i relacions amb gent d’Arenys . En llegir l’inici del seu darrer paràgraf: ‘Algun dia ens havíem de conèixer, Arenys’, m’afegeixo a contestar-li el Twitter: ‘Val més tard que mai, Joan, perquè jo sense Arenys seria una altra persona.’ Després d’aquests comentaris creuats, un dia ens trobem passejant tots dos per la Riera i em suggereix que faci un apunt de rèplica a les seves ratlles. Aquí va, doncs.
Fa anys que m’estimo Arenys de Mar, i dic ‘m’estimo’ perquè si digués ‘conec’ no seria prou exacte. A l’edifici del Xifré vaig cursar-hi el COU, a la branca de ciències. I per què? Doncs, perquè en aquells dies jo tenia al cap que volia fer la carrera d’exactes –valga’m Déu, penso ara!– i en Joan Radó, professor de matemàtiques, hi havia anat a parar. A Arenys, però, no només hi vaig estudiar, sinó que vaig fer-hi molts amics i m’hi vaig implicar culturalment.
Amb la coral Etzutzac, dirigida per l’Eulàlia Salbanyà, vaig aprendre i cantar moltíssimes cançons que m’han acompanyat sempre. Vaig viatjar amb la coral a Estrasburg, per l’Europa Cantat 9, el juliol de 1985, i encara ara prenc les partitures del Singet dem Hernn ein Neues Lied, de Johann Sebastian Bach, el motet a doble cor que vam interpretar sota la batuta de Erwin List, i canto tot escoltant el disc de vinil. Si no fos per la cançó que cantàvem a la coral, segurament la meva filla gran no es diria com es diu: ‘Oh, Magalí, ma ben amada! Guaiti ton cap al finestró!’ Un altre moment especial viscut amb la coral va ser el funeral de Salvador Espriu, però això ja ho he explicat en un altre apunt.
Als Seràfics no només hi cantàvem, sinó que també portàvem un grup de nois al CESF (Centre Excursionista Sant Francesc) –emblemàtica la sortida de la baixada del riu Vero, a la Sierra de Guara!– i hi fèiem teatre. Vaig participar en l'obra Cervells en la fosca, de Juli Manuel Pou i Vilabella, amb la música de Sacco e Vanzetti de fons, que fins i tot vam portar de bolos a Santa Coloma de Farners. En la meva segona etapa de Pastorets –perquè la primera havia estat a Mataró, a la Sala Cabanyes, essent adolescent–, la Mercè Pons, ara actriu professional, feia d’àngel i baixava penjada d’una corda per anunciar la bona nova. I del Grup Artístic Carles Xena vaig empassar-me obres i més obres, en un teatre acollidor, amb molt bon ambient i participant-hi quan m’hi convidaven.
Recordo la posada en escena de l’obra In paradisum, de Jordi Pons-Ribot, que posteriorment es va poder veure al teatre Casal Aliança, de Mataró, en la qual s’escenificava que el poble d’Arenys s’inundava i que l’aigua arribava fins dalt del campanar de l’església de Santa Maria d’Arenys de Mar. Vés per on, les campanes ja m’acompanyaven... Per cert, què se n’ha fet d’en Joan de les ametlles?
En Joan diu en el seu apunt que ha conegut un mite, en Pep Quintana! Uf, què puc dir jo d’en Pep que no se sàpiga ja? En Joan l’anomena ‘gastrònom i viatger’, però és que en Pep és moltes més coses. Tastaolletes i coneixedor d’Espriu, també va conduir el primer bibliobús de la democràcia, tal com recull el llibre Tres-cents setanta-dos quilòmetres culturals, la Pobla de Segur: Història i cultura del Pallars, 1985. Però si alguna cosa ens hauria d’explicar són els dies que va passar amb el president Josep Tarradellas, un cop retornat de Sant Martin-le-Beau, perquè en va ser el seu xofer. Com dius tu, Joan, en Pep és una persona autènticament sorprenent.
De la mà d’en Pere Ibern  i la Imma Caballé, vaig conèixer l’arxiver Josep M. Pons i Guri, advocat, historiador i arxiver d’Arenys de Mar, altrament conegut com l’avi Pons, un dels altres mites d’Arenys. Amb en Pere i la Imma vaig endinsar en el món de la música tradicional catalana. En aquell temps, ells havien recuperat un sac de gemecs antic de la Masia de Can Monfulleda de Sant Pere de Riu (Pineda de Mar) i ja tenien un munt d’articles sobre el sac de gemecs, el carnestoltes arenyencs i d’altres articles vinculats amb la música tradicional o el folklore. Cap als anys 80, vaig encarregar a Pau Orriols un flabiol de boix, que guardo com un petit tresor. Amb ell havia acompanyat la Cobla de Tres Quartans –en la qual crec recordar que també hi participava en Rafael Codina, de Mataró–, i també el grup d’animació Pot de gresca, amb en Jordi i la Noemí Bibolas, en Joan i la Marta Torrens, en Vicenç Martí i la Montserrat Rebollo.
L’any 1985, durant el carnestoltes, va tenir lloc primer Ball de cançons. Sortíem a cantar antigues cançons recuperades, tot passejant pels carrerons d’Arenys i convidant a la gent a sumar-se a la gresca . N'érem una bona colla!
I dels sopar a la fresca del carrer de sant Ramon, a finals d’estiu, recordo els versos recitats per en Joan Pera. Els que queien cada any eren: ‘No hi havia a València dos amants com nosaltres...’ i ‘En un castel·lo perduto / entre boscos e jardinos / tre gattis de pelo fino / fachian mau, mau, marramiau!!. Si anava a aquest sopar era per en Jordi Bilbeny, ara conegut pels seus recents llibres Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya o Brevíssima relació de la destrucció de la Història: La falsificació de la descoberta catalana d'Amèrica. A mi m’agrada recordar, però, els seus inicis, amb Paraules de Iho –el qual vaig ajudar a publicar–, Safreig de menta o amb Tal·là-Tal·lera, aquest darrer il·lustrat per en Martí Doy. I de com em va fer conèixer en Celdoni Fonoll o descobrir les cançons d’en Toni Morlà, d'en Josep Tero i de tantes i tantes coses...
Encara ara, si no sóc fora, pujo a veure la Dansa d’Arenys, per Sant Roc. M’agrada sentir l’olor d’alfàbrega i colònia de les almorratxes, mentre els macips –i ara també les macipes– criden: ‘Sant Roc! Sant Roc!’ Hi ha tants amics balladors!
Així doncs, Joan, et recomano que et deixis enamorar per Arenys, perquè això d’Arenys va de debò. Tingues per segur que hi ha una manera de viure el món diferent. L’Arenys que a mi em va enamorar era el de la sabateria de can Majó a la plaça de l’església; el del restaurant ca la Montserrat, dalt de tot de la Riera, petit i delicat, però molt exquisit, i també el de la Reixa; el dels concerts d’en Pep Mayolas, cantant les cançons dels Beatles, amb l’Assum Balliu fent els cors, quan no treballava la ceràmica; dels concerts de l'Eulàlia Salbanyà, amb la Blanca Soler al piano; de les penjades de naps la nit de Reis, que em venien a penjar fins i tot a la façana de casa, a Mataró, davant la sorpresa de tota la gent que l’endemà al matí hi passava per davant; el de la gent que s’arremangava les mànigues i arranjava la casa de Can Roig del Castell, seguint les directrius d’en Manel Pasqual, perquè la mainada i el jovent pogués pujar-hi de colònies. Les nits de cap d’any que hi havíem passat!
I l’Arenys dels vaixells de fusta construïts per en Jaume Bibolas... Però això, senyors meus, ja són figues d’un altre paner...


Ball de cançons, Carnestoltes'85.
S'hi veu l'Espriu, en Xavi Abad, l'Oriol Ferran  i en Pep Quintana


El director del taller de l'Europa Cantat'09 (any 1985)

Pastorets dels Seràfics

Pot de gresca, tocant per les Santes a Mataró (any 1984)

Els membres del grup Pot de Gresca (any 1984)

dilluns, 6 de desembre del 2010

Em reclame València, gràcies a Joan Fuster...

Després d’assaborir un bocí de turró ‘Sirvent’, de la ciutat d’Alacant –gràcies, Laura, per aquest present, i pel Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés, especialment dedicat–, remiro algunes de les fotografies fetes aquests dos dies passats entre Sueca i València.
‘Llegim i Piulem’, la tertúlia literària 2.0 que amb la Judith Vives i la Laura Santacruz portem a Twitter, s’ha presentat aquest cap de setmana a Sueca, i ho hem fet justament a la biblioteca suecana, just al costat de la Casa Museu Joan Fuster.
Sagitari, de Joan Fuster, va ser el tercer llibre que vam proposar en la nostra tertúlia, i ara mateix no puc més que agrair haver-ne fet la tria. M’ha permès desvirtualitzar un munt de gent i, d’altra banda, conèixer-ne de nova; visitar el que havia estat la casa de Joan Fuster, i escoltar les magnífiques i especialitzades paraules d’Isidre Crespo i de Toni Carrasquer; arribar-nos fins a la Muntanyeta dels Sants, just quan la posta de sol pinta els arrossars amb els colors de la tarda..., i també anunciar el llibre de la propera tertúlia 2.0: Conta’m la veritat sobre l’amor, de Santiago Forné.
I a la ciutat de València, trepitjar-hi els carrers, la seu de l’Acció Cultural del País Valencià, l’Editorial 3i4, la Llotja, el Palau del Marquès de Dos Aigües; les menges dels restaurant La francesa del Carme i La Salvaora, tots dos molt recomanables; els frescos del Patriarca i el sant sopar de Ribalta, la Catedral de València, i un passeig nocturn per la Ciutat de les Arts...
Escoltar els versos ‘Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March. D’ací el tragueren, mort, amb els peus per davant, envers la catedral. Carrer de Cabillers, la Plaça de l’Almoina...’, per boca de la Laura, em posaren la pell de gallina, i m’agradà moltíssim veure la casa on visqué Raimon a València.
Però tot i l’entusiasme d’aquests dos dies, entre l’arròs i els tarongers, m’aclapara veure la lluita que exerceixen per aconseguir viure de manera normal. Això és resistència pura i dura! ‘Internet m’ha normalitzat la vida’, brolla del fons de l’ànima. ‘Em permet seguir la premsa en català, TV3, Catalunya Ràdio...’ M’entristeix sentir: ‘Estic orfe de representants polítics’, amb contundència, anhelant-ho profundament.
I em parlen dels Manel, d’El Petit de Ca l’Eril, dels Amics de les Arts, però també d’Obrint Pas, de Miquel Gil i d'en Pep Gimeno –el Botifarra–… I de les dificultats que tenen per exercir en la seva llengua com a professors, de com l’administració els dóna l’esquena, i de com se’ls impedeix veure cap canal de la Televisió de Catalunya.
El llibre d’Estellés, damunt la tauleta de nit, em farà reviure aquests dos dies. Els mots de la dedicatòria: ‘Que aquesta ciutat t’acompanye i et reclame’, han calat, Laura.
Rellegeixo Josep Pla, quan diu: ‘És un home alt, flac, una mica desairós, miop, amb uns vidres gruixuts, d’una sociabilitat no gaire corrent, més aviat complicada. De vegades d’una gran expressivitat, de vegades molt callat i discret. Sempre extremament cordial i d’una discreció instintiva. Se li fa difícil de posar-se en contra del que ell no comparteix; però, quan se sent saturat, o se’n va o inicia una envestida terrible, d’excel·lent dialèctica i molt fonamentada, terrible, és quan es veuen els fons de les coses i hom sap el terreny que trepitja. La seva ironia no el porta mai a les posicions estrabul·lades; més aviat al pacte, a la comprensió i a l’acord. (...) El curiós és que és un home intel·ligent –cosa molt rara en aquesta professió. És ponderat, tracta de veure-hi clar, de comprendre el fabulós i complicadíssim entrellat de la vida, estableix perfectament la diferència existent entre la teoria i la pràctica, cosa que és molt difícil de trobar en la gent del país.”
Algunes fotografies:

Ceràmica de la granja la Catalina

D'esquerra a dreta: Judith Vives, Neus Pinart i Laura Santacruz,
presentant la tertúlia del 'Llegim i Piulem'
a la Casa Museu Joan Fuster, a Sueca

Magnífica ponència d'Isidre Crespo

Retrat de Joan Fuster

Foto de família de tots els participants

la Ciutat de les Arts de València

Detall del sostre de la Llotja de València

dimecres, 1 de desembre del 2010

A l'amic Ernest Benach


Ernest Benach i tres enxanetes al Palau de la Música

El que ha passat al meu TimeLine de Twitter –després que Ernest Benach pengés la seva piulada ‘La decisió més difícil’– m’ha recordar el dia que José A. Donaire va anunciar que deixava el seu escó al Parlament de Catalunya: retweets, missatges de suport i, sobretot, d’agraïment a la feina feta de gent ben diversa, de totes les edats i de diferents colors polítics.
Tard o d’hora havia de passar. Avui ‘el president 2.0’ ha posat punt i final al camí que va començar justament amb els mots: ‘fer política amb passió, amb convicció, amb la màxima dedicació i coherència, però reivindico també, i amb tota la convicció del món, la paraula i el diàleg com les principals eines de treball en la nostra relació política’.
Et dec aquest apunt que no sé si sabré fer, però en el qual intentaré parlar no pas del president 2.0, sinó de l’amic que un dia va arribar a ser president del Parlament.
Ara que això de la xarxa i del món 2.0 ja no fa tanta por i que, qui més qui menys, va fent-hi les seves col·laboracions, recordo que vuit anys enrere, en les negociacions del conveni del personal del Parlament, ja estaves pendent del mòbil. Aleshores no era un fet habitual i reconec que s’entenia com una falta d’atenció o de desconsideració. El que aleshores ens descol·locava ara és el comú. I estic parlant de fa vuit anys! Amb gairebé trenta anys a l’esquena d’experiència en l’administració parlamentària, puc dir que la política 2.0 m’ha permès contactar i establir lligams amb diputats i diputades, consellers i conselleres, com no havia passat abans. D’això te’n dono les gràcies.
Recordaré molts moments d’aquestes teves etapes. He escoltat i transcrit centenars de discursos i conferències fetes arreu, al país i a l’estranger, a l’estiu i a l’hivern, i pel teu timbre de veu a les orelles puc saber si eren en moments d’eufòria política o bé en moments d’angoixes de partit. En aquest temps, has assistit més d’un cop a la festa major de la meva ciutat, Mataró –les Santes–, i puc dir-te sense embuts que si no hagués viscut de prop tot això de la política 2.0, del Twitter, potser no hauria existit el Twitter de ‘Les Santes’.
Sempre dius que en els llibres que es facin a partir d'ara difícilment hi haurà peus de pàgina, referències epistolars, etcètera, perquè la gent ara es comunica via correu electrònic, SMS o amb Twitter, i que això és efímer. Ara mateix, però, repasso fulls i més fulls, perquè tu ja saps que m’agrada la història i he guardat aquesta missatgeria moderna.
Una amistat que va començar en la juguesca d’un cafè –te’n recordes?–, en complicitats, en minuts esgarrapats d’agendes atapeïdes, en el món casteller... Vas confiar en la coral on canto, Primavera per la Pau, perquè vinguéssim a cantar en l’acte de lliurament de la Medalla d’Honor a Adolfo Pérez Esquivel. Has fet entrar la rosa de Sant Jordi al Parlament, i també la música. El teu pròleg i la implicació en l’edició del llibre ‘Salvador Armendares i Torrent, metge i polític’, exdiputat del Parlament de 1932 d’ERC que s’exilià a Mèxic, és una cosa que t’agrairem sempre. I com que t’agradava el ‘Diré la pau’, un poema aleshores inèdit de Miquel Martí i Pol, que cantem a la Coral, vam fer els tràmits perquè la Montserrat Sans te’l deixés reproduir un any en una nadala.
Junts també hem passat moments molt durs. Vas fer costat als Capgrossos en moments difícils, quan la fatal caiguda del 2006, i mentre jo era a Menorca tu personalment vas fer-me saber la mort de la Mariona Galindo, amb qui tens una fotografia al Parlament quan va venir a visitar-lo amb l’escola. També vas agrair-me infinitament les paraules que vaig adreçar en un altre punt i final, el de l’Òscar: ‘En moments difícils, has sabut triar les paraules justes, i això és molt difícil, Neus.’
Reventós, Josep Benet i Florència Ventura, les visites a l’abadia de Montserrat, les recomanacions puntuals dels Manel i els Amics de les Arts, la visita a Elna... Hi ha tantes coses! Hi ha tanta gent!
I avui has fet un punt i a part. La política ja ho té això, té això i moltes altres coses.
Gràcies, Ernest, i ja saps on sóc. Deixem-ho en punts suspensius.