divendres, 12 de febrer del 2016

Fotos que et retornen a la infantesa

Avui he estat mirant fotografies d'un dels primers àlbums de fotos que corren per casa i els ulls s'han aturat en aquesta fotografia, la d'un dia a la platja, de menuda, on surto acompanyada per la tieta Cristina -la madame Ballesteros- i el meu pare. La fotografia és en blanc i negre, però em retornen perfectament els color vermell de la galleda i el del vestit de bany de la meva tia.
He recordat que fa anys vaig escriure'n una cosa i avui ho vull compartir.



Madame Ballesteros arribava sempre amb els coets de sant Joan i se n'anava amb el sol suau de setembre. Quan ens ho confirmava, corríem a dir-ho als seus amics de joventut, que per aquelles dates ja ens començaven a preguntar: «I què, quin dia arriba la Cristina?»
La Cristina Bartrolí era la germana del meu avi matern i havia marxat a França durant la guerra civil, sense estalviar-se, però, la dura experiència dels camps de concentració. Vídua de feia temps, retornava cada estiu a la que havia estat la casa dels seus pares. Venia a prendre le soleil, que deia ella, i també els banys de mar, indispensables per ajudar-la a suportar la grisor i la fredor de Tours, on hi passava la resta de l'any.
El viatge el feia en tren, però arribava en taxi a casa. Potser era l'únic taxi que jo veia aturar-se davant la porta durant tot l'any. S’acomiadava del taxista en francès i fins que no trepitjava el portal no començava a parlar en català. I quina xerrameca, quan s'hi posava! I que coqueta que era madame Ballesteros!
El seu primer regal va ser una nina de palla, petita, delicada, com aquestes que després he retrobat a la Provença, i un banderí per penjar-lo a la paret de l'habitació. Amb el temps, n'he fet una bona col·lecció, i n’hi ha tants com anys va venir-nos a veure.
La tieta Cristina era l'anunci del bon temps i de les menges noves. De les cançons en francès i de les creps de xocolata. Dels collarets llargs i els vestits extremats, que els de casa es miraven amb sorna, però que a mi em semblaven dignes d'una artista de París. Dels vestits de bany amb faldilletes, molt acolorits. Dels francs amb què ens obsequiava d'amagat. Dels divendres de perruqueria, amb l'olor de laca encastada al nas.
A les nits, però, jo sempre l'espiava. Em fascinava la cotilla que portava al voltant de la cintura, amb aquells cordills que sempre acabaven per embolicar-se. Tenia una cura extrema a l'hora de despullar-se, de plegar-se la roba i d'untar-se amb tot tipus de cremes. A les cames, oli d'ametlles; a la cara, crema de la casa Rôc, comprada sempre a la farmàcia del carrer principal. No sé perquè, però per anar a dormir es vestia amb una túnica que em recordava la de Demi Roussos.  

Però això no li ho vaig confessar fins que ja vaig ser gran i vam poder riure una bona estona plegades.