dilluns, 31 d’octubre del 2011

El darrer assaig de l’Elèctrica Dharma i Twitter #forçadharma (Palau de la Música, 24 d’octubre de 2011)

Aquests dies ja s’ha escrit molt sobre el darrer concert que l’Elèctrica Dharma va oferir el passat 24 d’octubre, al Palau de la Música Catalana. Ple de gom a gom, els qui no hi eren podien seguir-lo via Twittter amb l’etiqueta #forçadharma.
Si molts podran dir allò tan típic de: ‘Jo vaig ser al darrer concert de l’Elèctrica Dharma’, jo  podré afegir-hi que també vaig poder ser al darrer assaig de l’Elèctrica Dharma just abans del concert –un privilegi–, i tot gràcies al concurs que, via Twitter, va engegar @palaumusicacat. Endevinar ‘El Petit de Cal Eril’, com la banda que el seu estil musical és barreja de cançó popular i folk-rock acústic amb tocs de psicodèlia, em va permetre viure uns moments irrepetibles. Intentaré reflectir-ho amb les quatre notes que vaig prendre.
A les set de la tarda, a Barcelona queia un xàfec considerable. Un cop a la recepció del Palau, la Laia em rep i em diu que alguns dels grups que acompanyaran l’Elèctrica Dharma en el concert homenatge a Esteve Fortuny ja han provat el so, però que la major part encara ho han de fer, com també la Dharma.
Sense gairebé adonar-me’n, em trobo al bell mig de la sala del Palau, on només hi ha tècnics de so i de llum, mànagers, fotògrafs, els de la productora que enregistraran el concert i treballadors del Palau. La Glòria, representant de la Dharma, ens diu que podem fer tantes fotografies com vulguem.
Miro a banda i banda, miro el sostre i de sobte m’entra una sensació estranya. Se’m fa evident el moment, l’instant precís, l’excepcionalitat de tot el que m’entrarà per les ninetes dels ulls fins que el concert comenci. Estic completament sola asseguda a la platea i penso que això és impressionant!
En una llotja de la banda esquerra, veig Joan Reig i Roger Mas Solé comentant la jugada. Començo a penjar els primers tweets. Sóc conscient que d’aquí a unes hores aquesta sala rebentarà, la rauxa es farà més que evident. Ens diuen que hi ha previst que duri entre 2:30 i 3:00 hores, perquè són vuit grups els que acompanyaran la Dharma en aquesta ‘Nit col·lectiva’.
Sento en Roger Mas Solé que diu: ‘Aquest assaig s’allarga’..., i és que ell encara no ha pujat a provar el que hi ha de cantar. Això serà potent!
En Jordi Roigé em parla dels seus projectes. Enregistraran aquest darrer concert de la Dharma i ara mateix està acabant de muntar una pel·lícula sobre la vida: ‘Amor colateral’.
La veu d’en Roger Mas Solé i el Palau buit. Sembla que em canti. Sentir-lo cantar ‘Les aventures del petit príncep’ em corprèn.
El Petit de Cal Eril, amb la guitarra a les mans, és assegut a la llotja del costat. Diu que la seva versió de ‘Vesti la giubba’ de Pagliacci, emesa ahir en el programa Òpera en texans (min. 21:40), és força anterior al programa –per cert, una delícia. Quan puja ell a l’escenari a provar el so, amb ‘El testament d’Amèlia’, demana un cop i un altre que li pugin el so de la guitarra.
Ara és el torn de Jordi Molina. El so de la seva tenora embolcalla el Palau, és espectacular! Quin so tan bell!
Fotògrafs i més fotògrafs copsen els instants de la Dharma a l’escenari, provant el so, amb l’instrument a les mans, fent conya, empassant-se els nervis. En Joan Fortuny està impressionant, com sempre! Comencen els nervis, perquè ja falta menys per a les nou del vespre i sembla que el so no està ben ajustat. Volen provar-ho des de baix, des de la platea, perquè volen provar el so a tot el llarg de la sala. Els veig passar com si d’una cercavila es tractés i aleshores penso que la Dharma ha fet una gran feina amb els instruments propis, els tradicionals.
Chapeau! El meu reconeixement. Un plaer.









Fins aquí el que va ser l’assaig, però algunes cròniques del concert les podreu trobar a:
I la gent va piular amb l'etiqueta #forçadharma, tant públic com alguns dels grups participants  d'aquella 'Nit col·lectiva' (la mateixa @ElectricaDharma, @rogermassole, @ro_dutrus, @francescribera), tot i que el Palau de la Música Catalana acostuma a fer-ho amb l'etiqueta #ElPalau. La revista Enderrock va piular tot el concert. El resultat, #forçadharma va ser TT al www.twitpuntcat

dissabte, 22 d’octubre del 2011

En record de M. Aurèlia Capmany



 ‘De mica en mica, van arribar els altres. La Maria Aurèlia Capmany, amb aquell aspecte mig solemne mig tronat, i els ulls prodigiosament grossos i expressius, se’m va adreçar tot seguit i em va dir que em volia donar una notícia: em dedica un llibre! Vull dir, amb una dedicatòria impresa! Té per títol Pedra de toc, i es refereix a qüestions literàries i estètiques lligades amb la seva vida d’escriptora. Diu que hi surto, al costat de l’Espriu: “Tu vas ésser el primer que es va interessar per mi!” És cert. Li responc: “Si no vaig errat, vaig ésser jo el qui et va enviar a veure l’Espriu!” Em diu que no volia que el llibre aparegués, dedicat a mi, sense que jo ho sabés abans; m’havia telefonat, sense sort. Li dono les gràcies, molt expressivament, i li dic que fora del llibre de versos d’en Lluís –dedicat “al meu pare”–, serà el primer llibre que algú em dedica, i que em sento molt emocionat. Una mica, és cert. És curiós, però sempre hi ha hagut, entre ella i jo, una mena d’entesa tàcita. En Lluís em diu, de vegades, que a ell li passa el mateix; troba, no sols que és intel·ligent –amb un cap molt treballat–, sinó també que “hi toca”; esbojarrada com és, no perd el bon sentit ni la visió dels homes. I em té, amb l’afecte amical, una confiança: no fa gaire, amb motiu d’haver de redactar jo l’article d’ella a l’Enciclopèdia, em va escriure una carta –sobre com pensa– personalíssima i meravellosa.” 

Del passat quan era present, V (1969-1971)
Maurici Serrahima
Publicacions de l'Abadia de Montserrat

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Quaderns de l’exili (1943-1947) i País Valencià


Avui, 9 d’octubre –com tantes vegades faig–, busco en una de les lleixes Quaderns de l’exili (Mèxic, 1943-1947) i hi cerco, entre les pàgines, referències al País Valencià. Petit homenatge.
En el número 1, de l’any 1 (setembre de 1943) hi trobem resumida els propòsits de la revista: “Catalunya, València i Balears són tres Països i una sola Nació. És missió de la nostra època realitzar la unitat nacional dels catalans, valencians i balears en un Estat en el qual siguin emparades les peculiaritats de cada un dels tres Països.
I un poema de Vicent W. Querol, escrit el 1868:
Jo, endormiscat a l’ombra, i embriac amb la flaire
que, tarongers i palmes vinclant, em porta l’aire,
oixc vostra veu, que em sembla ressò de l’aviar.
I em ve a l’esment la glòria dels jorns passats, i plore
quan en el carner cerque els morts per qui m’enyore,
l’host coratjosa i sàvia dels nostres segles d’or.

Vicenç Llorca, Ferran de Pol i Enric F. Gual parlen sovint sobre la unitat nacional o el renaixement i els països de llengua catalana, sempre referint-se al Principat, al País Valencià i Balears.
El novembre de 1943 se’ns anuncia que sortirà publicat per Ediciones Ajusco, de Mèxic, un llibre sobre l’escultor alacantí Francesc Albert, amb reproduccions fotogràfiques d’algunes de les seves obres.
També s’hi troba un fragment del pròleg del Llibret de Versos, València, 1885, de Llorente, sobre el valencià:
"Diuen els adversaris de la Renaixença que és treball perdut fer reviure una llengua morta. Llengua morta és la llatina, que no parla ningú... més, ¡llengua morta la valenciana! Ixcau al carrer, atengau als primers que passen, i sabreu si és llengua morta; aneu de poble en poble pel nostre regne de València i voreu que està tan viva com el paixerell més cantador. El que estava mig mort és son conreu literari, i això és el que renaix, el mateix ací que en Catalunya i Mallorca..."

El febrer de 1944, el Quaderns recull que l’escriptor valencià J. Amo, resident a Mèxic de fa molts anys, està recollint material per a la publicació d’una Enciclopèdia de la guerra i postguerra d’Espanya en deu grans volums, i que d’una manera objectiva hi ressaltarà l’enorme esforç realitzat pels catalans, valencians i balears en els camps de batalla. I també que la comunitat catalana de Mèxic preparava una vetllada de teatre català i valencià, on els organitzadors es proposaven representar obres d’Avel·lí Artís i de Felip Melià.
Pels Quaderns sabem que a Mèxic també es publicà València fallera, una revista de format semblant a Quaderns de l’exili, de 16 pàgines x 4 de cobertes.
En el primer número de la revista Mediterrani hi ha un article del poeta valencià Alcalà-Llorente, sobre les modernes tendències de la poesia valenciana, que és molt interessant.
Si de poesia es tracta, també hi podem trobar l’anàlisi del poema ‘Les coses que em plauen’, del poeta Pere March (València, 1338-1413):

Dona em plau ben arreada
I cavaller ben armat,
I donzella enfresada,
I servent arremangat,
I cavall amb gran illada,
Ardit i ben afrenat
I sofrint bé tranuitada.

El 24 de juliol de 1944, el comediògraf valencià Felip Melià va donar una conferència a la Casa Regional Valenciana, sobre el tema ‘La nostra parla’. Diu la nota: ‘Davant d’un auditori nombrós, va desplegar, en un agradós estil de conversa planera, el tema anunciat, amb un humorisme que va ser molt del gust de tots els oients. Amb fina ironia, es va referir a certs compatriotes que fingeixen haver oblidat la llengua materna, i va enaltir aquesta, recordant els seus timbres d’honor, que són tants.’ Davant l’èxit, després en preparà una de l’escriptor Alcalà Llorente, que versà sobre història i literatura del País Valencià.
El desembre de 1944 sembla un monogràfic: València la clara, la Dama d’Elx, Joanot Martorell, un article de Felip Melià titulat ‘País Valencià, país d’art’; Francesc Alcalà-Llorente escriu ‘Paisatge d’un primer dia a Mèxic’; un excel·lent article de Julià Amo, sobre la valenciania de Joan Lluís Vives, o l’article de Josep Serra Crespo ‘Record i lloança de Bernat i Baldoví’, on hi trobem unes ratlles sobre la fonètica suecana i sobre com era Sueca a meitats del segle XIX.
I tot això, és només un apunt del que he trobat en una quarta part del llibre.
Bona Diada i bona Mocadorà!