dilluns, 24 de maig del 2010

Primavera per la Pau canta a Badalona


 La Coral Primavera per la Pau (www.primaveraperlapau.org) cantarà el proper divendres 4 de juny, a les 19:30, al Col·legi Santíssima Trinitat, al carrer Santiago, 49-57, a Badalona.
Quatre ratlles per qui no ens conegui. Primavera per la Pau va néixer l’any 1983 per commemorar l’assassinat del president Allende i per denunciar l’opressió i la violència del règim de Pinochet. I ho va fer amb la Cantata popular de Santa Maria de Iquique, un cant per denunciar la violència contra els treballadors, de Luis Advis. I ara ja fa vint-i-set anys que cantem!
Posem la música al servei de la justícia i la llibertat, i així promoure i divulgar la cultura de la pau per mitjà del llenguatge universal de la música, i cantem en català, en castellà, en euskera, en occità, en francès, en anglès, en el que convingui. Quan ens agrada una cançó i s’adhiu a allò que volem fer, la incorporem al repertori.
Algú va dir un cop: “Quan hi ha un concert de Primavera per la Pau no s’ha de saber només quin dia i en quin lloc ho fa, sinó quina és la causa”.
Alguns exemples: hem cantat per Nicaragua, amb la Misa Campesina, de Carlos Mejía Godoy; en el primer homenatge multitudinari dedicat a Miquel Martí i Pol, l’any 1988;  l’any 1992 estrenem la Cantata de la Terra Sense Mal, amb lletra de Pere Casaldàliga; contra la guerra dels Balcans, l’any 1993; participem en els actes de Mataró per Bòsnia, i també en l’homenatge a la líder guatemalteca Rigoberta Menchú, que es fa a l’església de Santa Maria del Mar, de Barcelona; el febrer de 2003, ho fem a la plaça Catalunya, en la manifestació del “No a la guerra”; l’abril del 2006, el president Benach ens confia el concert de l’acte de lliurament de la Medalla d’Honor del Parlament a Adolfo Pérez Esquivel; ... I no parem.
Si us atrau la idea de venir-nos a escoltar, sapigueu que el proper divendres, 4 de juny, el nostre repertori serà el següent: Siyahamba (tradicional zulú); Quan en el món és negra nit (tradicional anglesa); Vaixell de Grècia (Ll. Llach); Llàgrimes al cel (Eric Clapton); Al banderer de la pau (dedicada a Xirinachs); de la Misa Campesina, Canto de entrada, Miskito i Gloria; Pare (Joan M. Serrat); Ragupati (popular indú); Ahir (Raimon); Valshina (Buarque i Vinicius de Moraes); Por qué cantamos, de M. Benedetti; Mons Apart (B. Springsteen), Escolta-ho en el vent (B. Dylan) i Cançó sense nom (Ll. Llach).
I tot això ho farem sota la direcció de Xavier Rodona i acompanyats dels músics Eloi Martí, al piano; Pepe Camacho, a la guitarra; Anna Salicrú, a les flautes de bec; Antònia Escalas, al violí; Camilo Zorrilla, a la bateria i percussions; i Rut Costa, a la flauta travessera.
Us hi esperem!

dilluns, 17 de maig del 2010

Els Fets del Palau de la Música, 50 anys!


Per completar el desagreujament, el govern havia autoritzat un concert en homenatge a Joan Maragall al Palau de la Música, amb motiu del centenari del seu naixement. El repertori havia de ser interpretat per l’Orfeó Català però vam saber que El  cant de la senyera, autoritzat d’antuvi, corria el perill de ser suprimit. El governador civil era Acedo-Colunga.
En aquella sessió d’homenatge a Maragall, hi assistiren els ministres del govern, ja que coincidien amb l’estada de Franco a Barcelona. Sabíem que no tenien dret a prohibir El cant de la senyera i que, si el prohibien, calia cantar-lo. Això ho sabíem, era una presa de consciència; ara, una cosa és la consciència que ho has de fer i una altra cosa és poder-ho fer o veure-s’hi amb cor. (...) El cant de la senyera havia de cantar-se al començament de la tercera part del programa. Si l’Orfeó no el cantava, nosaltres havíem de cantar-lo al final del concert. Al galliner. Aquestes eren les consignes. (...)
El gran problema nostre era, com sempre, el temor de la policia. Jo aquell dia estava realment preocupat, havia seguit una mica de lluny tota la precipitada, per força, preparació d’aquest acte. Sabia la consigna i prou. Sabia que s’havien de produir unes desplegades de banderes, però ni com ni quan. Anàvem molt amb compte de preguntar i de voler saber coses que portessin cua i que comportessin massa gent implicada en l’afer. (...)
En una de les pauses del concert es va produir una mena d’incendi a l’escenari que de moment va semblar un curtcircuit. La fumera era densa. La tensió que hi havia en aquells moments al Palau de la Música no es pot explicar. A l’escenari havia de caure la bandera catalana, és a dir s’encenia una metxa que, en cremar-se, havia de deixar caure la bandera. El fet concret és que es va encendre alguna cosa, però la bandera no es va desplegar. (...)
“El cantarem”, havia sentenciat la Montserrat Martí. “Si no el deixen cantar a l’Orfeó, el cantarem nosaltres.” Li havia sortit de l’entranya més viva, del nacionalisme oprimit. Un poble vexat que es rebel·lava contra la ignomínia. (...) Catalunya cantarà! I la consigna saltava de boca en boca. I la consigna arribava a la policia. I la policia havia d’impedir-ho. I tant, si ho impediria! Amb en Franco a Barcelona, amb en Camilo al Palau, amb els ministres al Palau. La policia. Omnipotent i omnipresent. (...) La consigna ens tenallava. “Cantarem.” I nosaltres ficats dins la ratera. I a fora, els jeeps. (...)
Encara duraven els aplaudiments. Però com més duraven, més inquietants. El cap em bullia: és que no poden, no cantaran. Eren uns aplaudiments que amagaven coses. Amagaven la nostra vergonya col·lectiva. Són uns covards. No cantaran. Catalunya és un poble esquifit, miserable, cretí, mesell. Només saben aplaudir. Cada cop de palmell és una gorja que emmudeix. Ja n’hi ha prou, d’aplaudir. Han aplaudit, han aplaudit molt. Era ple de gom a gom, però no s’ha cantat.  Era ple de policia. Però no s’ha cantat. Aquest serà el balanç. Amb el cap cot. Amb el cor oprimit. Sense gosar mirar-nos els uns als altres. Si dèiem que estimàvem Catalunya no podíem fer-la quedar covardament.
Les mans ja no poden més. Els braços flaquegen. Algú gosa moure’s com si ja s’hagués acabat tot, com si ja se n’anessin. L’aplaudiment flaqueja, es debilita, s’extingeix. Silenci. Ja hi ha silenci. O ara o mai. O ara o tot perdut, o ara o res de res. Ningú no canta. Ara no és l’hora de cap silenci. Ara el silenci és indignitat. Foll de basarda i ebri. Marejat per una por irracional.
Però si tinc por és que vull cantar. Si no volgués ja no hi hauria qüestió. Vull. Tinc por perquè vull cantar. Com un llampec que em fa trontollar, l’ànima em rebenta. El pit agafa alenada. El meu crit ressona per tot el Palau. “Per damunt dels nostres cants.” L’entrada és secundada per un llarg centenar de veus disperses. A dalt, a baix, al costat. Totes al galliner. “Aixequem una senyera”.
Inútil continuar. Ja no he pogut acabar. Ja els tinc al damunt. M’han agafat. Un de cada braç. Em tenallen. Ens tenallen, a tots els que hem cantat. Els teníem al costat. Estàvem controlats.”


Amb C de Catalunya. Memòries 1936-1093, de J. Espar i Ticó

diumenge, 16 de maig del 2010

Nit dels Museus a Ca l’Arenas

Afegint-se al Dia Internacional dels Museus, Ca l’Arenas va fer ahir una celebració completa en la seva Nit dels Museus 2010.
En primer lloc, es va presentar el catàleg de l’exposició Destrucció, espoli i salvaguarda del patrimoni durant la Guerra Civil; l’exemple de Mataró, a càrrec d’Assumpta Montellà, comissària de la mostra, i dels descendents de Rafael Estrany i Marià Ribas. Vam seguir amb una visita guiada de l’exposició i vam cloure la Nit dels Museus amb un concert per la pau, a càrrec de la coral Primavera per la Pau.

Santi Estrany, seguint les explicacions d'A. Montellà

Un moment de la visita guiada

Coral Primavera per la Pau

El catàleg inclou dos regals a tenir en compte: el dietari La guerra civil a Mataró, de Rafael Estrany, i el dietari Història de Mataró, història d’un final tràgic, de Marià Ribas, els manuscrits dels quals es poden veure a l’exposició, dues edicions que segur que ens faran descobrir nous elements sobre què passava a la nostra ciutat en aquells anys tan difícils –i narrats en primera persona.
La resposta de la gent va ser magnífica, molts van seguir les explicacions i fins n’hi va haver que van dir que aportarien fotografies inèdites. Això és el que genera la participació.

diumenge, 2 de maig del 2010

Mataró, balla gitanes

L’última vegada que els encarregats del ball de gitanes van sortir de l’Aliança va ser l’any 1921. Avui, noranta anys després, han entrat a la plaça de Santa Anna, mentre el sol treia el nas discretament.
Ara Mataró balla gitanes. Colles d’arreu els han acompanyat: de Llinars, la Disfressada de Premià de Mar i els padrins, les gitanes de Sant Esteve de Palautordera.
La indumentària, dissenyada per Pau Fernàndez, porta els colors de la ciutat. Això sí, haurem d’esperar fins al proper Carnestoltes per tornar-los a veure.
Entrada a la plaça

A l'esquerra, gitanes de Mataró; al mig, gitanes de Sant Esteve
de Palautordera, i a la dreta, les de Llinars

Les gitanes de Llinars

Ball de les gitanes de Sant Esteve de Palautordera,
padrins de les de Mataró

Ball de gitanes i públic, amb el regidor de Cultura al mig

Detall dels picarols, amb els colors de Mataró