dissabte, 30 d’agost de 2008

Viatge al Marroc (III)



De camí cap a les dunes de Merzouga, vam passat per paisatges on les pedres eren tan i tan blaves perquè estaven oxidades. El guia ens va ensenyar tota una filera de quilòmetres i quilòmetres de pous d'aigua ben secs. Fa uns cinc anys que l'aigua escasseja força en aquella zona.
Sobta força veure tanta i tanta aridesa i, de cop i volta, un terreny ben verd i conreat. Sembla impossible que això no es pugui homogeneïtzar una mica. En Mohamed diu que no tothom es pot pagar l'electricitat i que és per això que no tothom pot accedir a tenir un pou. I el govern no fa res.
A les meves filles els costa d'entendre que en Mohamed no estigui casat, perquè és un home guapot. Després de la seva explicació, encara els costa més d'entendre-ho. Té 36 anys i és el fill gran d'una casa on també hi ha quatre filles, dues de casades i dues de solteres. La seva mare és gran i la seva àvia ara té 110 anys. Ell ha de treballar per mantenir tota la seva família i, per tant, no es pot permetre casar-se. Que lluny que es troba això de nosaltres!
Arribats a l'hotel Kanz Erremal –per cert, propietat d'una senyora de Vilafranca del Penedès–, que és des d'on partim per a fer el camí cap al mig de les dunes de Merzouga, comencem la travessa de dues hores i mitja en dromedaris –tota una experiència–, juntament amb una família de Granollers, una de Sant Andreu i una de Vic. Setze catalans, junts, enmig de les dunes!
No tinc paraules per explicar què vam sentir tots plegats. Enmig del silenci, els dromedaris seguien les petjades del berber que ens guiava, a pas lent, gaudint dels canvis de color de la sorra que la posta de sol ens anava proporcionant. Carai, com va dir algú, semblava que ens trobéssim dins del fons d'escriptori del Windows!
Vam dormir sota la llum de les estrelles, amb una lluna preciosa que ens acompanyava i setze dromedaris que guardaven el nostre son, a uns divuit quilòmetres d'Argèlia.
L'endemà, més o menys cap a quarts de set del matí, vam enfilar la tornada, amb uns altres colors al paisatge, amb cara d'haver dormit poc, però enduent-nos a l'equipatge una de les millors coses d'aquest viatge.