Avui és un d’aquells dies en què em costa explicar la barreja de sentiments que sento.
Tot i que ahir vaig posar-me tard al llit –hi va haver assaig general dels Capgrossos de Mataró per a preparar la Diada castellera de diumenge–, avui he sortit del llit quinze minuts abans del que ho faig. Per què? Em direu que és una tonteria, però volia sentir el darrer “Bon dia, són les set”, de l’Antoni Bassas, per sentir-m’hi més a prop.
Durant aquests catorze anys, gairebé sempre l’he escoltat de quarts de vuit a nou, i força sovint li he fet algun correu per encoratjar-lo, sobretot quan va fer aquell magnífic programa des de Moçambic, les vegades que m’ho passava teta amb en Foix, en Sanuy i en Portabella, o per parlar de la nostra amiga Lloll.
Però és que no només m’ha acompanyat a mi. Quan l’Antoni va començar el programa, la meva filla gran tenia només un any i la petita encara no havia nascut. Elles han crescut amb ell, jo em creia que sentint-lo potser de fons o sense gairebé escoltar-lo.
Però també els ha sobtat la seva marxa, no l’entenen, i si alguna cosa ha quedat clara és que sí que l’escoltaven, perquè en funció del que sentien sabien si anaven tard o no, i reconeixien cada col·laborador en funció del dia.
Avui he decidit baixar a Barcelona en cotxe; la feina em permetia fer-ho en tren, però he volgut estar sola jo i la ràdio.
M’ha agradat escoltar les paraules del Ràdioblog, els agraïments de la Núria Coll i d’en Víctor, l’enigmàrius dedicat d’en Màrius Serra, i també la cançó Bon dia, dels Pets, i tot i que ara ja no podré seguir escoltant el programa d’avui, suposo que al llarg de tot el dia això serà un degoteig d’agraïments.
Però, ai las!, si vosaltres estàveu despertant un país cada dia –tal com li has recordat avui mateix a l’Albert Puig–, no m’agradaria pensar que els de dalt el que vulguin sigui un país adormit.
Estàs desbordat pels sentiments i et sents molt estimat. Quina cosa més meravellosa, no?
Una abraçada, Antoni, i, si et plau, si et proposen alguna cosa així com presentar La nit al dia, accepta-ho, d’acord? Fes-ho per nosaltres...
Tot i que ahir vaig posar-me tard al llit –hi va haver assaig general dels Capgrossos de Mataró per a preparar la Diada castellera de diumenge–, avui he sortit del llit quinze minuts abans del que ho faig. Per què? Em direu que és una tonteria, però volia sentir el darrer “Bon dia, són les set”, de l’Antoni Bassas, per sentir-m’hi més a prop.
Durant aquests catorze anys, gairebé sempre l’he escoltat de quarts de vuit a nou, i força sovint li he fet algun correu per encoratjar-lo, sobretot quan va fer aquell magnífic programa des de Moçambic, les vegades que m’ho passava teta amb en Foix, en Sanuy i en Portabella, o per parlar de la nostra amiga Lloll.
Però és que no només m’ha acompanyat a mi. Quan l’Antoni va començar el programa, la meva filla gran tenia només un any i la petita encara no havia nascut. Elles han crescut amb ell, jo em creia que sentint-lo potser de fons o sense gairebé escoltar-lo.
Però també els ha sobtat la seva marxa, no l’entenen, i si alguna cosa ha quedat clara és que sí que l’escoltaven, perquè en funció del que sentien sabien si anaven tard o no, i reconeixien cada col·laborador en funció del dia.
Avui he decidit baixar a Barcelona en cotxe; la feina em permetia fer-ho en tren, però he volgut estar sola jo i la ràdio.
M’ha agradat escoltar les paraules del Ràdioblog, els agraïments de la Núria Coll i d’en Víctor, l’enigmàrius dedicat d’en Màrius Serra, i també la cançó Bon dia, dels Pets, i tot i que ara ja no podré seguir escoltant el programa d’avui, suposo que al llarg de tot el dia això serà un degoteig d’agraïments.
Però, ai las!, si vosaltres estàveu despertant un país cada dia –tal com li has recordat avui mateix a l’Albert Puig–, no m’agradaria pensar que els de dalt el que vulguin sigui un país adormit.
Estàs desbordat pels sentiments i et sents molt estimat. Quina cosa més meravellosa, no?
Una abraçada, Antoni, i, si et plau, si et proposen alguna cosa així com presentar La nit al dia, accepta-ho, d’acord? Fes-ho per nosaltres...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada