dimecres, 2 de juliol de 2008

Estic farta dels insults, i trista

Són gairebé les nou del vespre i fa unes nou hores que la cambra parlamentària ha començat un dels seus darrers plens abans de l’estiu.
Tot i el cansament, vull deixar constància, ara mateix, que acabo de sentir allò que mai m’hagués imaginat sentir des de la tribuna de la cambra parlamentària del meu país. I mireu que n’he sentit de paraules!
Només de pensar que algunes persones, per exemple, de l’Orfeó Català de Mèxic podien estar seguint –perquè sé qui ho fa– la sessió en aquell precís instant, m’ha entrat una esgarrifança. Perquè, senyor Robles, si són a Mèxic és perquè els seus pares van haver d’exiliar-se per culpa d’una Espanya que vostè coneix prou bé.
Però quin menyspreu, desconsideració i burla! Però quina barra!!! Com s'atreveix acabar la seva intervenció amb un Viva España?
És permet dir tot? Això no fereix la sensibilitat ni el decòrum de la cambra? Potser que no siguem tan mesells, no?
No es tracta pas de posar-se a la mateixa alçada, però sí de fer-nos respectar. I, sobretot, fer-ho per aquells que ja no hi són i que van patir les conseqüències de gent que pensava com el senyor Robles.
Res més. Estic massa trista.