Concurs de Castells (Tarragona, 2008)

Avui és l'endemà, i amb una tassa que encara fumeja em disposo a escriure una estoneta, aprofitant que fan Ventdelplà i tinc tothom davant del televisor.
Vam baixar a Tarragona dissabte, un dia abans del concurs. Tenim la sort de tenir-hi bons amics, i com que volíem aprofitar per veure l'exposició Miró-Royo, la Farinera de Tarragona - El teler del món, al Museu d'Art Modern de Tarragona, vam decidir fer-ho així. Això sí, només entrar vam preguntar si hi podríem veure alguna fotografia del tapís que hi havia a les Torres Bessones de Nova York i que, evidentment, es va perdre, i el curiós del cas és que qui ens va atendre a l'entrada no en tenia ni idea. Res, sense més comentari.
Tarragona és una ciutat que desconeixia fins fa uns tres o quatre anys. Ara ja hi hem estat unes quantes vegades, hi hem passat les festes de Santa Tecla i hem aprofitat per fer-hi parada en altres ocasions. Ens agrada baixar a Tarragona, potser perquè ara ja ens hi belluguem amb certa facilitat.

Diumenge vam sortir de Vistabella –on viuen els nostres amics– a un quart de nou, i la fresca es deixava notar. No podíem fer tard, perquè a les nou havíem quedat tots nosaltres amb les colles respectives: nosaltres, els Capgrossos de Mataró; ells, la Colla Joves Xiquets de Valls.
No havia estat mai a la plaça pel concurs de castells i nois, això és com cantar les Santes de Mataró: cal fer-ho un cop a la vida. Impressionant!
Les divuit colles que participen a la plaça construeixen un teixit de colors molt bonic de veure, i les rondes conjuntes que es fan et permeten veure castells que creixen com bolets, un aquí, un allà, mira aquell de la dreta, ai aquest que cau... Si una diada castellera, on normalment participen tres colles, se't fa lenta, calmada, on els petits se't dispersen i els grans desisteixen de quedar-se fins al final, en una ronda conjunta no tens temps de veure-ho tot amb precisió, perquè si et fixes amb un que puja l'altre ja baixa, i aquells de més enllà són prudents i decideixen no arriscar.

Em va impressionar la quantitat de gent que portaven els de Vilafranca del Penedès. Vaig pensar que el proper any els Capgrossos de Mataró l'hem de fer més sonada, i involucrar-hi tota la comarca. O no representen també el Maresme? Si enguany hi han baixat vuit autobusos, hem d'aconseguir baixar-ne el doble, sí senyor!

El concurs de fa dos anys va ser dur per la colla, va ser dur per la ciutat i, naturalment, va ser dur per la família de la Mariona. I aquest any nosaltres hi hem volgut baixar, ens hem volgut apropar una mica més a la colla, als assaigs. De mica en mica, la Magalí ha tornat a veure castells, i li ha estat un esforç de veritat.
Saludar la Quima i en Mario allà, a Tarragona, a punt d'entrar a plaça, fer-nos dues besades sense dir-nos gaires coses més, va ser molt especial. Tots sabíem que ens dèiem moltes coses.

I els Capgrossos, genials! És cert que van deixar passar una ronda, és cert que van fer un intent de 4 de 9 amb folre, però no va caure cap dels seus castells i van obsequiar tota la plaça amb un 3 de 9 amb folre, un 5 de 8 i un 2 de 8 amb folre. Impressiona veure tanta rivalitat a la plaça. Quan Vilafranca descarregava, i descarregava bé, l'altra meitat de la plaça no aplaudia, i al revés. Podia veure colles que no s'ajudaven entre elles a l'hora de fer pinya, però els Capgrossos sempre tenien gent de totes bandes, i això és admirable.

I si essent prudents van aconseguir pujar un lloc respecte l'any anterior –aquest any quarts!– que es preparin les colles guanyadores. A poc a poc i bona lletra!
Enhorabona, Capgrossos!