divendres, 15 de juny de 2018

Ja fa un mes dels 7 mesos


M’hauria agradat poder dir unes paraules en la concentració del passat 23 de març, aquell fatídic 23 de març, quan a mig matí vam saber que la Marta Rovira havia marxat a l’exili, a Suïssa, i quan a la tarda ens va colpir saber que la consellera Bassa, els consellers Romeva, Rull i Turull, i la presidenta Forcadell reingressaven a la presó. Vaig fer el trajecte de tornada a casa amb un plor profund que no gosava sortir, que m’impedia dir res, però amb una necessitat imperiosa d’escriure com em sentia i com m’afectava, a més de ciutadana, com a servidora pública.
Fent cas a Raül Romeva, que ens diu una vegada i una altra: «No ens ploreu, reivindiqueu-nos!», vaig escriure aquestes ratlles que vaig poder llegir, com vaig poder, a Vilafranca del Penedès el passat dia 13 d’abril, dins la Nit de la República, en què es premiava Els Músics per la Llibertat que cada nit interpreten El Cant dels ocells per exigir la #LlibertatPresosPolítics i el retorn dels exiliats. I avui que Òmnium i l’Assemblea convoquen a les places de tot el país per denunciar els set mesos d’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, el repetiré un xic adaptat, perquè no sé dir-ho d’una altra manera.
No estic avesada a fer discursos, sinó –tot al contrari– a escoltar els que els diputats i diputades fan al Parlament i, per tant, prego que em disculpeu si m’entrebanco.



«A títol personal sento la necessitat de dir-vos uns mots, i ho faig com a servidora pública que sóc, perquè la casa del poble no és la mateixa d’un temps ençà.
»Si alguna cosa no consta en tot aquest inventari de danys de l’article 155 és el trasbals emocional que des del 20 de setembre vivim i que no sabem o no podem gestionar, perquè després d’un embat ens en ve un altre, sense deixar temps per a refer-nos. I tot això que ens passa tan íntimament és perquè més enllà de polítics són persones que van saber donar a la legislatura passada un toc d’humanitat increïble.
Jo, com tants dels que som aquí, el primer que faig al matí és pensar en ells, en tots els que teniu al cap i al cor mentre us poseu el llaç groc o mentre toqueu El cant dels ocells cada nit, tant en els presos com en els exiliats. I sabeu per què?
Perquè trobo a faltar en Carles Puigdemont, que abans que president és l’amic, el diputat amb qui vaig anar a dinar ja l’any 2009, a partir de la coincidència del nom de la nostra filla gran, començant així una forta i sòlida amistat.
Perquè no em puc treure del cap que el dia que l’Oriol Junqueras havia de presentar la Llei dels pressupostos, la llei més important del país, va venir al Parlament acompanyat amb els seus dos fills, en Lluc i la Joana. Un autèntic paràs! Les seves intervencions, sempre sense papers, són unes autèntiques master class d’història.
I perquè trobo a faltar moltíssim trobar-me la Marta Rovira pels passadissos, veure-la a l’hemicicle amb el seu polze enlaire indicant les votacions o escoltar la seva determinació en els discursos. Si va ser dur saber-la fora el passat 23 de març, us puc assegurar que el ple de l’endemà encara va ser molt pitjor.
I perquè trobo a faltar la rialla sempre ampla i lluminosa d’en Josep Rull, que no la va perdre ni el dia que el vam anar a trobar un cop ja havia sortit de la presó i li vam preguntar que com estava.
I perquè m’estremeixo pensant en l’abraçada forta i emocionada que ens vam fer amb el conseller Lluís Puig el 27 d’octubre, al peu de l’escala d’honor, sense saber aleshores que dos dies després ell ja seria a Brussel·les.
I perquè si algun dia la política va ser igual a dignitat va ser gràcies al conseller Romeva. L’emoció dels familiars que van viure al Parlament l’aprovació de la Llei que declara nuls els judicis franquistes és indescriptible.
I perquè és totalment injust que en Carles Mundó, un home discret, bo i silent, que va deixar empremta en tot el seu departament, després de tancar la presó Model de Barcelona hagués de passar 33 nits a la presó d’Estremera. Esperpèntic!
I perquè la Dolors Bassa, abans de retornar aquest darrer cop a la presó, em va dir que era dur viure sabent que el pitjor encara havia d’arribar, i perquè en Jordi Turull, després de sortir-ne –i abans de tornar-hi a entrar– ens deia que seguíssim fent coses, perquè això els donava coratge als que encara hi eren. Ai las! Pocs dies després hi tornà.
I perquè penses que injust que és que l’Anna Gabriel, en Toni Comín, la Meritxell Serret i la Clara Ponsatí passin pel que estan passant en ple segle XXI, o que la Meritxell Borràs s’hagi casat perquè si torna a entrar a la presó –que pot passar– pugui tenir un vis a vis amb el seu home.
I perquè si algú va fer que se’ns mirés internacionalment com un autèntic Estat en la gestió d’un atac terrorista aquest va ser en Quim Forn, però també el major Trapero, ara injustament apartat de les seves funcions.
I dels dos Jordis ja no em surt dir res, perquè encara ara em costa de creure que això sigui real i que no ho estiguem somniant. Tots els qui vam ser en un moment o altre davant de la conselleria d’Economia aquell 20 de setembre sabem la veritable realitat del que va passar. Sou dignitat. I si alguna cosa hem après al llarg d’aquests set mesos és que teniu unes famílies extraordinàries i valentes.
I perquè trobo a faltar la Carme, la presidenta Forcadell, la vostra presidenta, la meva presidenta, aquesta dona diminuta i fràgil d’aspecte, però forta i valenta, que va trencar tòpics, que es va fer propera i estimada, i que se sabia el nom de cada un dels treballadors de la institució que dirigia i al lloc on treballàvem. A la carta que m’ha escrit des de la presó d’Alcalá Meco diu: «Porto 40 dies a la presó i sembla que porti 40 setmanes!».
I aquests són els dolents, diuen...
Per tant, seguirem sortint cada dia, cada vegada que faci falta, perquè això vol dir que som solidaris, constants, perseverants, persistents, que no defallim i que defensem el que creiem, pensant que allò que aportem, per petit que sigui, pot tenir o té incidència directa amb l’entorn més immediat. I perquè fer-ho en uns temps com els que darrerament vivim vol dir exposar-se molt, massa.
«Com més oprimits ens volen, més lliures ens sentim», diu Jordi Cuixart.
«Potser tenen raó aquells que opinen que l'única esperança de solució ens arribarà de la justícia europea», escrivia Jordi Sànchez fa un parell de dies. Avui n’hem tingut una prova: la decisió de la fiscalia belga rebutjant l'extradició de Comín, Serret i Puig.
I arribarà un dia que explicarem que tot això, aquesta mena de dol col·lectiu que tots estem passant,  només ho hem pogut resistir gràcies a les abraçades, les empaties, la resiliència col·lectiva i la música, que tant ens acompanya.»
Seguim escrivint els presos i exiliats, no deixem de fer-ho. Tots ens diu que les nostres cartes els ajuden a no sentir tant l’aïllament, però és que les seves ens transmeten coratge i una enorme fermesa.
Són temps difícils, però ens en sortirem.

dijous, 10 de maig de 2018

Margarida Xirgu i «La reina jove», d’Àngel Guimerà


«Margarida Xirgu, ara al Principal, ha fet plorar d’emoció a la meva estimada i a la seva mare amb Joventut de Príncep, deliciosa comèdia alemanya de caire sentimental.
(...)



»I va venir el millor. Àngel Guimerà, el dissabte de Glòria, ens va sorprendre al Principal amb La reina jove, obra que no podia arribar en millor moment per excitar el nostre republicanisme. Vet aquí la sorpresa de què hem parlat abans d’hora. Als vint anys i en ple fervor revolucionari, ens vam exaltar fora mida amb els amors romàntics de Margarida Xirgu –de nou en aquell teatre– i Alexandre Nolla, reina i republicà respectivament en el repartiment. Però el que va encendre el nostre entusiasme va ser l’adhesió del primer ministre liberal (Enric Giménez) que va fer al final del tercer acte al Comitè revolucionari, amb uns tocs de corneta entre bastidors. No exagero gens si dic que en abaixar-se el teló, Juvencio, Collantes, jo mateix i encara el prudent Luján hauríem anat a batre’ns amb qui fos en defensa de la República. El quart acte, menys vigorós, va servir perquè en sortir a la Rambla no féssim cap disbarat. Cinquanta anys després, l’obra que tinc molt present se m’apareix com un símptoma de decadència en el geni de l’autor de Mar i Cel.
»Amb motiu de l’estrena de La Reina Jove va circulà una xafarderia divertida. La mateixa nit, l’afamat barreter Brics, íntim d’Àngel Guimerà, que s’havia casat al matí, va acudí al teatre i va dir al gloriós dramaturg:
 Ja ho veu vostè. M’he casat avui i, no obstant això, aquí em té.
– Li ho agraeixo molt– va dir amb sorna el gloriós ancià–. Lamento no poder correspondre la seva assistència a la meva estrena, assistint també al seu.
(Memorias de un cero a la izquierda, de Josep M. Francès, pàgs. 244 i 269)

dilluns, 16 d’abril de 2018

Discurs d'agraïment al X Premi Armendares (Vilafranca del Penedès, 13 d'abril de 2018)


Divendres, dins la Nit de la República, a Vilafranca del Penedès, es va fer lliurament del X Premi Armendares.
Com que va ser una nit especial, i molt màgica, comparteixo el text que vaig llegir. 



«Benvolguts,
en nom dels familiars de Salvador Armendares, sempre és un plaer estar entre vosaltres la Nit de la República i, per poc que puguem, intentem no faltar-hi.
Un agraïment primer a tots els membres del Jurat, per haver premiat els Músics per la Llibertat Alt Penedès, que cada dia interpreten, a 2/4 de 10 del vespre, El Cant dels ocells per exigir la #LlibertatPresosPolítics i el retorn dels exiliats –i que crec que, malauradament, hauran d’interpretar encara força temps–, aquesta peça que Pau Casals va internacionalitzar tan bé, coneguda arreu, i que ara és una cosa més que afegim a la llista entre la relació de Pau Casals i Armendares.
L’any 1934, sota l’alcaldia de Fèlix Balaguer –a qui l’any passat vau retre homenatge–, i essent Armendares tinent alcalde de Vilafranca, i amb la presència de l’aleshores president de la Generalitat Lluís Companys, es posà el nom de ‘Pau Casals’ al carrer de Sant Bernat. I ara que tant parlem de candidats a la Presidència de la Generalitat, Salvador Armendares també fou un dels que signà, el juliol de 1954, el telegrama que els diputats residents a Mèxic enviaren al mestre Pau Casals, demanant-li que acceptés la presidència de la Generalitat, proposta que ell va rebutjar.
L’altra cosa que tenen en comú és l’exili, per seguir treballant i defensant els seus ideals. Dels 83 diputats que tenia el Parlament del 32 al 39, corprèn saber que 59 –escolteu-ho béؘ–, 59 diputats van haver d'exiliar-se. Salvador Armendares escollí la ciutat de Mèxic, mentre que Pau Casals escollí Prada de Conflent, ciutat que acollí l’esdeveniment musical més rellevant de la postguerra des del 1950. «Si Casals no pot sortir de Prada, hi anirem nosaltres». Us sona, oi?






I podríem acabar aquí l’agraïment, però a títol personal sento la necessitat de fer-vos a vosaltres, als premiats, un segon agraïment, i aquest el faig com a servidora pública del Parlament de Catalunya que sóc, perquè la casa del poble no és la mateixa d’un temps ençà.
Si alguna cosa no consta en tot aquest inventari de danys de l’article 155 és el trasbals emocional que des del 20 de setembre vivim i que no sabem o no podem gestionar, perquè després d’un embat ens en ve un altre, sense deixar temps per a refer-nos. I tot això que ens passa tan íntimament és perquè més enllà de polítics són persones que van saber donar a la legislatura passada un toc d’humanitat increïble.
Jo, com tants dels que som aquí, el primer que faig al matí és pensar en ells, en tots els que teniu al cap i al cor mentre toqueu El cant dels ocells cada nit, tant en els presos com en els exiliats. I sabeu per què?
Perquè trobo a faltar en Carles Puigdemont, que abans que president, era el diputat amb qui vam anar a dinar un dia del 2009, a partir de la coincidència del nom de la nostra filla gran, començant així a teixir una bona amistat.
Perquè no em puc treure del cap que el dia que l’Oriol Junqueras havia de presentar la llei més important del país, la dels pressupostos, va venir al Parlament acompanyat amb els seus dos fills, en Lluc i la Joana. Un autèntic paràs!
I perquè trobo a faltar moltíssim trobar-me la Marta Rovira pels passadissos, el seu polze enlaire indicant les votacions i la seva determinació en els discursos. Si va ser dur saber-la fora el passat 23 de març, el ple de l’endemà encara va ser molt pitjor –i això ho poden corroborar tant la Jenn com la Rut.
I perquè trobo a faltar la rialla sempre ampla i lluminosa d’en Josep Rull.
I perquè m’estremeixo pensant en l’abraçada forta i emocionada que ens vam fer amb el conseller Puig el 27 d’octubre, sense saber aleshores que dos dies després ell ja seria a Brussel·les.
I perquè si algun dia la política va ser igual a dignitat va ser gràcies al conseller Romeva. L’emoció dels familiars que van viure al Parlament l’aprovació de la Llei que declara nuls els judicis franquistes és indescriptible.
I perquè és totalment injust que en Carles Mundó, un home discret, bo i silent, que va deixar empremta en tot el seu departament, després de tancar la presó Model de Barcelona hagués de passar 33 nits a la presó d’Estremera. Esperpèntic!
I perquè la Dolors Bassa, abans de retornar aquest darrer cop a la presó, em va dir que era dur viure sabent que el pitjor encara havia d’arribar, i perquè en Jordi Turull, després de sortir-ne –i abans de tornar-hi a entrar– ens deia que seguíssim fent coses, perquè això els donava coratge als que encara hi eren. Ai las! Pocs dies després ell hi tornava.
I penses que injust que és que l’Anna Gabriel, en Toni Comín, la Meritxell Serret i la Clara Ponsatí passin pel que estan passant en ple segle XXI, o que la Meritxell Borràs s’hagi casat perquè si torna a entrar a la presó pugui tenir un vis a vis amb el seu home.
I perquè si algú va fer que se’ns mirés com un estat en la gestió d’un atac terrorista aquest va ser en Quim Forn.
I dels dos Jordis ja no us puc dir res, perquè encara ara em costa de creure que això sigui real i que no ho estiguem somniant. I us ho dic avui, que el fill d’en Cuixart fa un anyet.
I perquè trobo a faltar la Carme, la presidenta Forcadell, la vostra presidenta, la meva presidenta, aquesta dona diminuta i fràgil d’aspecte, però forta i valenta, que va trencar tòpics, que es va fer propera i estimada, i que se sabia el nom de cada un dels treballadors de la institució que dirigia i al lloc on treballàvem. A la carta que aquesta setmana m’ha escrit des de la presó d’Alcalá Meco em diu: «Com m’agrada que parlis de la passada legislatura com la legislatura de la humanitat!».
I aquests –diuen– que són dolents...  

Per tant, us agraeixo infinitament Músics per la Llibertat Alt Penedès que sortiu cada dia, perquè això vol dir que sou solidaris, constants,  perseverants, persistents, que no defalliu i que defenseu el que creieu, pensant que allò que aporteu, per petit que sigui, pot tenir o té incidència directa amb l’entorn més immediat. I perquè fer-ho en uns temps com els que darrerament vivim vol dir exposar-se molt, massa.
Però seguiu fent-ho, si us plau! Seguim fent-ho i donem el millor de nosaltres mateixos.
Per tot això, i tantes altres coses –que cantava en Llach–, gràcies per posar música a aquesta mena de dol col·lectiu que tots estem passant, perquè la necessitem per seguir tirant endavant.
Són temps difícils, però ens en sortirem.
Moltes, moltíssimes gràcies!»

divendres, 12 de febrer de 2016

Fotos que et retornen a la infantesa

Avui he estat mirant fotografies d'un dels primers àlbums de fotos que corren per casa i els ulls s'han aturat en aquesta fotografia, la d'un dia a la platja, de menuda, on surto acompanyada per la tieta Cristina -la madame Ballesteros- i el meu pare. La fotografia és en blanc i negre, però em retornen perfectament els color vermell de la galleda i el del vestit de bany de la meva tia.
He recordat que fa anys vaig escriure'n una cosa i avui ho vull compartir.



Madame Ballesteros arribava sempre amb els coets de sant Joan i se n'anava amb el sol suau de setembre. Quan ens ho confirmava, corríem a dir-ho als seus amics de joventut, que per aquelles dates ja ens començaven a preguntar: «I què, quin dia arriba la Cristina?»
La Cristina Bartrolí era la germana del meu avi matern i havia marxat a França durant la guerra civil, sense estalviar-se, però, la dura experiència dels camps de concentració. Vídua de feia temps, retornava cada estiu a la que havia estat la casa dels seus pares. Venia a prendre le soleil, que deia ella, i també els banys de mar, indispensables per ajudar-la a suportar la grisor i la fredor de Tours, on hi passava la resta de l'any.
El viatge el feia en tren, però arribava en taxi a casa. Potser era l'únic taxi que jo veia aturar-se davant la porta durant tot l'any. S’acomiadava del taxista en francès i fins que no trepitjava el portal no començava a parlar en català. I quina xerrameca, quan s'hi posava! I que coqueta que era madame Ballesteros!
El seu primer regal va ser una nina de palla, petita, delicada, com aquestes que després he retrobat a la Provença, i un banderí per penjar-lo a la paret de l'habitació. Amb el temps, n'he fet una bona col·lecció, i n’hi ha tants com anys va venir-nos a veure.
La tieta Cristina era l'anunci del bon temps i de les menges noves. De les cançons en francès i de les creps de xocolata. Dels collarets llargs i els vestits extremats, que els de casa es miraven amb sorna, però que a mi em semblaven dignes d'una artista de París. Dels vestits de bany amb faldilletes, molt acolorits. Dels francs amb què ens obsequiava d'amagat. Dels divendres de perruqueria, amb l'olor de laca encastada al nas.
A les nits, però, jo sempre l'espiava. Em fascinava la cotilla que portava al voltant de la cintura, amb aquells cordills que sempre acabaven per embolicar-se. Tenia una cura extrema a l'hora de despullar-se, de plegar-se la roba i d'untar-se amb tot tipus de cremes. A les cames, oli d'ametlles; a la cara, crema de la casa Rôc, comprada sempre a la farmàcia del carrer principal. No sé perquè, però per anar a dormir es vestia amb una túnica que em recordava la de Demi Roussos.  

Però això no li ho vaig confessar fins que ja vaig ser gran i vam poder riure una bona estona plegades. 

dilluns, 9 de març de 2015

'Per sobre de tot, sóc cantant' #20anysOvidi


La xarxa té aquestes coses, que quan la gent et veu interessada en un tema sempre hi ha algú altre a l’altra banda que et dóna una nova pista per estirar.

Josep M. Torrent va fer-me saber que quan estava a la revista El Maresme havia anat a entrevistar Ovidi Montllor, a la casa que tenia a Canet de Mar. Immediatament, vaig intentar buscar l’entrevista a la xarxa, però res. ARCA ofereix desenes de revistes digitalitzades, però són antigues, la revista Repòrter –relat periodístic de l’Alt Maresme entre el juny de 1992 i l’agost de 2001– també la trobem digitalitzat, però no hi ha manera que El Maresme o MataróEscrit les hi puguem trobar. Algú hauria de pensar-hi i posar-hi remei.

He anat fins a Canet. M'emocionà trobar-la.

Desconeixia la faceta de l’Ovidi a Canet, però llegint L’Ovidi, de Núria Cadenas –proposta de @llegimipiulem– n’he après algunes coses més: «Ara l'Ovidi se sentia serè i proper a la desitjada estabilitat. El somni s'havia d'acabar completant amb el seu trosset de paradís, Can Manau, la casa que van comprar, a Canet. Vora el mar, amb una mica d'hortet, amb una petita fusteria, i un galliner. El refugi de l'Ovidi, on podia sorprendre's de sentir-se ple per tenir els fills al voltant, el lloc que el convidava a la passejada sense pressa, trepitjant sorra a mitja tarda'. Com diu la Núria: ‘Podríem dir que el seu Reus-París-Londres va ser Alcoi-Barcelona-Canet’.


Aquest dissabte, el Diari Ara va dedicar un especial Ovidi Montllor, d’aquells que cal guardar, però l’article de l’Albert Om ‘La veu aspra’ vaig trobar que reflectia la realitat en què es va trobar tant l’Ovidi com la gent que vam viure a finals del franquisme. Que aquell: «M’agradaria dir que vaig créixer amb les teves cançons...», que escrivia l’Albert, puguin dir-ho les noves generacions. La Discogràfica Picap ens ho ha posat fàcil.

Em sumo, doncs, a aquests petits homenatges a Ovidi, intentant apropar-me a la seva persona, als seus poemes i a les seves cançons. I ho faig recuperant íntegrament aquesta entrevista que Josep M. Torrent va fer a Ovidi Montllor, a Canet, el gener de 1981, i publicada a la revista El Maresme, núm. 152. Ara ja la podeu/podem compartir.


L'ENTREVISTA: 'Per sobre de tot sóc cantant'

Ovidi Montllor neix a Alcoi (Alacant) un 4 de febrer del 1942. Assisteix a l’escola fins als onze anys, i quan tenia onze anys i mig es posa a treballar. Fa la mili a Palma de Mallorca i al seu retorn a Alcoi es troba que el poble està ensorrat enmig d’una forta crisi tèxtil i lògicament no troba feina.

«Arribo a Barcelona un dia a les nou del matí amb el tren de València i afortunadament a les onze i mitja del mateix matí estava muntant el menjador de l’Hotel Ritz com a cambrer. Per a mi Barcelona ho ha estat tot. Totes les coses més importants de la meva vida han estat donades per Barcelona, tret de l’hora de néixer i de la no renúncia al meu poble, que és Alcoi, ni a la gent del meu poble.”

- Què comporta per tu la teva arribada a Barcelona?

Doncs, comporta una sèrie de coses. Primer de tot, trobar treball i treball ràpid. Després complir una de les meves aspiracions, que era fer teatre i així m’enrotllo amb ‘La Pipironda’, un grup de teatre independent on tothom treballa, però amb la sort que en ell convergeixen gent com Guinovart, el pintor; Candel, escriptor; Àngel Carmona, escriptor i director de teatre; Jordi Bayona, cineasta; Jordi Teixidor, actor i director de teatre, tota la família Luchetti, l’Antoni, l’Alfred, tots actors; les seves companyes, la Isabel Martínez, una gran actriu; Víctor Mora, creador de còmics –El capitán Trueno-... i em trobo amb un tinglado de gent de teatre que no solament em donen l’oportunitat de fer-ne, sinó que comencen a obrir-me els ulls a la cultura, que no tenia, dissortadament, idea de res. A partir d’aquí es comença a obrir en mi tota la sensibilitat vers la cultura: pintura, literatura, cinema, teatre, poesia...”

L’Ovidi, malgrat viure en una ciutat totalment desconeguda per ell, no es troba mai sol, ja que agafa una gran amistat amb la família Luchetti, amb qui conviu com si es trobés realment a casa seva. L’afecció al teatre li arriba molt endins i mercès a l’ajut d’Alfred Luchetti entra a grups independents com GTI, Club 49 i TEC.

“Jo no sóc mandra i m’agafo les coses seriosament. M’ho vaig agafar tant seriosament que, després de les meves nou hores de treball en diferents feines, assajava alhora amb cinc grups de teatre. Això va ésser una cosa molt bèstia. Quasi no menjava ni dormia i a conseqüència d’això vaig agafar una anèmia. Després vaig considerar més la cosa i ho feia amb dos o tres grups com a màxim...

- Però de què et ve aquesta afecció al teatre. Per què?

«La meva mare diu que jo de petit he tingut totes les malalties que un nen pot tenir. Llavors, jo em passava tots els hiverns tancat a casa. Allà hi havia un mirall gran i aquest era el meu joc preferit i feia teatre. Em disfressava amb les robes dels pares o dels avis i representava obres. Tenia set anys.»

Ja a Barcelona el seu bagatge ha estat i és molt ampli i el nombre de peces interpretades per Ovidi es converteix en una llarga llista amb noms com Ronda de mort a Sinera, Els baixos fons, Les noces de Fígaro, de Beaumarchais; El retaule del flautista... també forma part del Grup de Teatre Adrià Gual i col·labora amb Núria Espert en el muntatge Amics i coneguts.

Però Ovidi Montllor es fa popular amb la cançó. Amb un estil molt propi i de característiques molt acusades. Des del començament pren una postura de compromís cívic. Es dóna a conèixer l’any 1968 en ésser guanyador del II Festival de la Cançó Universitària.

“A la cançó, igual que al cinema, hi entro perquè una sèrie de gent s’empeny que hi entri. Jo vaig començar a cantar amb una guitarra vella que vaig comprar i la volia per omplir les estones mortes. Per aquell temps a la Cova del Drac de Barcelona feien moltes actuacions de cançó amb gent com Guillem d’Efak, la Guillermina Motta... Jo hi anava amb un paper preparat per anotar on posaven els dits a la guitarra, m’ho apuntava i quan arribava a casa assajava. Les lletres no eren problema, ja que les cançons no pensava presentar-les en públic. D’aquesta afició a la cançó n’estaven assabentats la gent del teatre amb qui de vegades els presentava les meves cançons. Mentre estàvem assajant amb el GTI Les noces de Fígaro, al CIF, en una de les sales s’estava celebrant el II Festival de la Cançó Universitària i al jurat hi havia Joan de Sagarra, que en veure’m em va venir a fer el comentari del que l’havia semblat una estrena que vàrem fer al Romea i del qual ell n’havia fet una crítica pel Correo Catalán... Amb aquestes l’Alfred Luchetti va aprofitar per dir-li que jo cantava i així em van obligar a entrar a l’escenari a cantar. Obligar tal com sona. Vaig agafar una guitarra i mira, vaig guanyar el Festival.”

EL ‘CLAN SINATRA’

A partir d’aquest moment Ovidi s’adona de la importància que social i políticament tenia la cançó i el que és més, les seves possibilitats de comunicació i d’expressió. Una de les primeres persones que l’animen i l’encoratgen a seguir és Guillem d’Efak, amb qui fa cantades en conjunt. És a partir de tots aquests esdeveniments que l’Ovidi es comença a prendre d’una forma seriosa la cançó. No tarda gaire temps que Quico Pi de la Serra li ofereix la possibilitat de fer recitals amb ell, a l’igual que després ho faria Raimon.

“La Montserrat Roig em va presentar a la gent del Grup de Folk, concretament a Batiste i em diuen que difícilment puc entrar a cantar amb ells. Que he de madurar moltíssim. Em donen un dia la possibilitat de cantar en un Festival de Folk que se celebra al Parc de la Ciutadella, canto un parell de cançons i me n’adono que el meu estil no quadra en absolut fins del món que ells intuïen i que era el món de la gresca i la xerinola, davant el meu estil crític.”

En aquells temps, però, Ovidi acompanyava molt a Quico i Raimon i formaven pràcticament un trio que se’ls va posar el nom de ‘Clan Sinatra’.

“Amb Quico i Raimon fem el primer Palau, quan jo no portava encara ni un any cantant. I tot això comporta on he arribat.

- Creus que has tingut influències musicals de Quico i Raimon?

«Oi tant!... I tant que n’he tingut, d’ells i d’altres cantants, com la Maria del Mar, Llach..., i n’he tingut perquè per mi ells eren uns mestres i encara ho són. Suposo però que també n’hauran tingut de meves.»

Foto d'Enric Quintana
- Com està actualment l’Ovidi dins la cançó?

«Jo no sóc ningú per jutjar-me. Ara bé, estic igual que sempre, gravant discos, fent actuacions...»

- ...però sembla que no fas tants recitals com abans...

«Efectivament, avui en dia ningú no en fa tants com abans. La cançó té una baixada, hi ha crisi. Suposo que se superarà. I ho dic de veritat, ja que considero que els cantants que canten en català, traient-me a mi, considero que són uns cantants extraordinaris, que les cançons que fan tenen cara i ulls, cosa molt difícil de trobar, i que tenen una categoria demostrada i que són cantants a nivell universal.»

- Per què creus que alguna gent diu que Ovidi no canta, interpreta?

«Això és una cosa bastant difícil. Mira, en aquest punyetero país hi ha molt pocs crítics que siguin objectius. Aleshores, a la gent també li és difícil digerir diverses coses a la vegada. Aquí tenim uns quants pintors de categoria universal i ens sembla que són massa, tenim músics i també ens ho sembla... Jo vaig començar cantant i tot anava bé, la gent deia que cantava i interpretava. Començo a cantar un tipus de cançó satírica, després canvio i canto coses no satíriques, això ja és un sotrac, perquè a l’Ovidi el volien encaixonar, com una fitxa: ‘Ovidi Montllor, cantant satíricón y cáustico’. Si surts del caixó i comences a recitar poesia, actuar, fer teatre, resulta que no pot ser. Si a sobre proves de fer cinema i les coses surten bé, com va ser el cas de Furtivos, llavors ja diuen que fas massa coses, que això no pot ser i et col·loquen l’etiqueta: ‘Ovidi Montllor no és cantant, és actor’. Aquest és el cervell tant petit que tenim en aquest punyetero país.»
Foto d'Enric Quintana

- Quina creus que ha estat la teva evolució musical des de La fera ferotge fins ara?

«L’evolució musical i sobretot l’evolució a nivell literari queda reflectida principalment en tot el meu treball. Estic molt més madur, perquè ha estat un treball que me l’he pres molt seriosament, que l’he treballada amb coratge i que m’he preocupat de polir-la.»

Un poeta que ha marcat i que és present en l’obra de l’Ovidi és, sens dubte, Joan Salvat-Papasseit. No en va es va editar tot un disc de llarga durada amb poemes seus i durant una temporada va presentar al Teatre Romea, de Barcelona, un muntatge sobre textos i poemes de Joan Salvat, amb un èxit desorbitant.

- Què significa per tu l’obra de Salvat-Papasseit?

«L’obra  de Joan Salvat-Papasseit és grandiosa i molt important dintre de la poesia catalana. Per molts ha estat molt contradictòria. N’hi ha que diuen que no era poeta, d’altres que sí... uns que no arribava massa, d’altres que emprava mots estranys perquè no era una persona culta... La pràctica és que et poses a recitar Salvat-Papasseit i la gent plora, la gent s’emociona... Un gran poeta.»

Recitant Salvat-Papasseit o cantant les seves pròpies cançons, Ovidi Montllor se’ns presenta a les vuit edicions del Canet Cançó. I com a nota anecdòtica i important professionalment és que és l’únic cantant que intervé en totes les edicions.

«Això va ésser fruit de l’atzar. No hi havia cap concomitància ni amb els organitzadors ni amb ningú. Era una cosa, com t’he dit, de l’atzar. Al final ja em deien ‘l’avi’.

Els meus projectes dins la cançó són els de seguir treballant i plasmant el que jo penso a les cançons.»


L’AVENTURA I LA POESIA

Recordem que el darrer disc editat per Ovidi, 4-2-42, és el començament, per dir-ne d’alguna manera, d’una nova etapa. Hi trobem un nou concepte, tant de la vida com de la política, amb elements molt nous com el mar, la presència i la influència del Mediterrani. En definitiva, un disc que per Ovidi marca una fita important.


- Fer poesia o dir poesia?

«Jo faig poesia, però tinc molta vergonya d’ensenyar-la. De moment, prefereixo tenir-la en un calaixet.»

- Com va néixer en tu aquesta vocació cap a la poesia?

«Això és una cosa molt llunyana. Recordo que als vint i vint-i-un anys comprava llibres de poesia perquè allò era cultura. Però jo llegia llibres i més llibres i no me n’assabentava, em costava molt. Amb tot això recordo que va venir a Barcelona un poeta rus a fer un recital privat de poesia a les Caputxines de Sarrià. En aquells temps Josep M. Carandell i jo érem molt amics i ens vèiem sovint i em va engrescar a anar-hi. Quan jo vaig escoltar de la manera que recitava aquelles poesies se’m va obrir el món. Vaig entendre com s’havia de llegir poesia. Penso que si la poesia té pocs seguidors és perquè els antics rapsodes es limitaven a fer cantarelles no donant vivència al poema. L’any 1968 començo a treballar amb la poesia i fins al 1975 no m’atreveixo a fer-ho públic amb el muntatge de Salvat-Papasseit. Amb aquests recitals vaig iniciar la meva aventura amb la poesia, malgrat sabia perfectament que el públic era molt limitat.»

- Quins són els teus poetes preferits?

«És una llarga llista... però preferentment els que ara recito: Joan Salvat-Papasseit, Estellés, Blai Bonet, Xavier Bru de Sala, poeta jove que m’interessa moltíssim -el seu llibre Fràgil és un gran llibre de poesia; l’Espriu, Brossa, Pere Quart, Ausiàs March...»

- En canvi hi ha un poeta que darrerament és molt llegit i tu en els teus recitals no en parles, Miquel Martí i Pol.

«Martí i Pol, per descomptat, m’agrada. Mira, jo recitar com a actor ho puc fer, ara i aquí, amb qualsevol llibre que em portis. Ara bé, jo per recitar un poeta necessito un parell d’anys d’estudi. De cada poesia faig una fitxa en què apunto tots els sentiments, girs... que fa el poema. Per això jo no puc agafar poetes ràpidament i llegir-los. Necessito molt de temps per pair-los.

Però les seves activitats professionals no s’acaben aquí. Ens sorprengué a tots fa uns quants anys quan es presentà en una pel·lícula que a efectes de crítica especialitzada fou un rotund èxit, Furtivos, de José Luís Borau, i més tard amb Fúria espanyola, de Paco Betriu. Des d’aquestes fins a la darrera, que actualment s’està passant als cinemes, Amb el cul enlaire hi ha un bagatge amplíssim de noms i títols.»

Ovidi Montllor, un noi que va venir d’Alcoi en plena crisi amb moltes ganes de treballar, a qui se li va obrir davant els seus ulls un món totalment desconegut a nivell cultural, ha aconseguit en tots i cadascun de les seves vessants uns merescuts èxits. I és que el més important de tot no és la quantitat, sinó la qualitat. I Ovidi, a part de quantitat, té una reconegudíssima qualitat. Sempre ha estudiat tot el que ha fet i fins que no ha tingut la certesa de la seva qualitat, no ho presenta al públic.

La sinceritat de les seves paraules i la seva amabilitat denoten el seu grau d’humanitat.

PD: Moltes gràcies, Josep M. Torrent, per facilitar-me l'entrevista. Ara que corri!


divendres, 26 de setembre de 2014

Una tarda amb el corrector de Josep Pla o Ventura Ametller (II)


Segueixo estirant el fil de Ventura Ametller (Bonaventura Clavaguera), tot agraint a Núvol que es fes ressò del primer apunt, cosa que ha permès que es comencin a bellugar –i embastar– coses en relació amb la seva obra inèdita.
Hi ha fets que passen perquè han de passar, sense buscar-ho. Amb l’Adrià Pujol vam començar a parlar de Ventura Ametller –oh, sorpresa!– per Twitter, fins que a LaCalders, on ell i l’Enric Vila comentaven l’entrevista que, l’any 1976, Joaquín Soler Serrano va fer a Josep Pla, vaig saber que feia anys que el seu pare li havia aconsellat la lectura de Summa Kaòtica i Resta Kaòtica d’en Ventura. Me’n va parlar entusiasmat. Allí vaig saber que el seu pare Jordi Pujol era el corrector de Josep Pla.
Com que Ventura Ametller i Josep Pla eren amics, lliguem una trobada amb Jordi Pujol a Pals durant l’estiu. El resultat? Una tarda convertida en conversa tranquil·la, sense presses, sota un porxo, escoltant bocabadats. Un privilegi.


Pujol ens parla de l’època que va conèixer Ametller, quan treballaven plegats a la Revista de Palafrugell. Comptaren amb ell perquè Pla els va dir que a Pals hi havia un home que escrivia francament bé. A la Revista de Palafrugell, Ametller hi escrivia sobre temes culturals o científics. Pujol ens diu que la prosa d’Ametller era una prosa concisa, que mai no necessitava correccions.
Fa com cosa escoltar de boca del corrector de Josep Pla paraules sobre Ventura Ametller davant la seva vídua, filles, gendre i nétes, perquè és com un moment íntim, màgic: “Ametller era un home gens vanitós, més aviat callat, i sempre bon escoltador.”

Alguns fragments del llibre Per acabar. Notes per a un diari, 1965, de Josep Pla, per fer-nos una idea de la relació entre Clavaguera (Ventura Ametller) i Pla.

8 de gener
Dia magnífic. Temperatura a l’alça, carés del sud. Sol esplèndid. Volia quedar-me al llit, pel dolor del lumbago, però Clavaguera me n’ha vingut a treure. Llarga conversa sota la xemeneia. Faig l’article sobre la hidrografia de la platja de Pals. Vaig a Palafrugell a peu. Penso que trobo Clavaguera cada dia més intel·ligent.

16 de gener
Em llevo a quarts de 10. Casa del Llibre. Palau i Vernis. Compro uns llibres. Després vaig al Banc de Bilbao. Ortínez. Li pago 20. Llarga conversa. Em fa acompanyar per un cotxe del banc a casa la Maria. La 1. Parlo amb Rosa. La mamà. Millora aparent, em sembla, però resistència prodigiosa. A les 2 Clavaguera. Dinem: choucroute, molt bona, però no tant com l’altra vegada. Frank em porta a recollir els llibres i a l’estació de França. Amb el tren a Mataró. Després Clavaguera em porta a casa.

25 de gener
Dia prodigiosament bo. Ja fa uns dies que els ametllers són florits. Carta d’A. Res. Carta de Casamor, que em diu que vindrà la setmana entrant. Apareix Quintà, que ve de París: hi està un moment, perquè marxo a Barcelona amb Clavaguera. Amb el seu cotxe fins a Mataró. Després amb el tren fins a Barcelona. Un taxi. A can Frank.

6 de novembre
Treballo en Cartes de més lluny. Ve Xavier, el meu cosí. Allò del Ter està fatal. A Palafrugell a peu. La carretera, molt molla. Al restaurant Reig. Trobo Benet Jubert: llarga conversa. Ve Clavaguera i anem a sopar a casa seva a Pals. La Sra. Clavaguera, que s’ha tornat molt guapa. Molt bon sopar. Cap de moltó –mai menjat. Clavaguera em deixa a casa. Al llit a les dues. Llegeixo. No faig res. Sartre.

27 de desembre
Molt bon dia. Vent de garbí. Al mas cullen olives. A l’hora de dinar apareix Clavaguera, que em diu que ha començat un llibre sobre el mas. A mitja tarda arriba el Sr. Alsius, amb el projecte i una carta de Serrahima, sobre el patronat de la Biblioteca.   


Llegint aquests fragments entenc millor el que va dir-nos Pujol: “Pla deia que les converses amb Ventura Ametller eren una delícia, perquè no tenia deliris de grandesa, no bevia massa, i no tenia, sobretot, la necessitat grotesca de fer-se el milhomes.” S’entreveu una bona amistat. Sembla que Pla havia mirat de temptejar-lo políticament, però Ametller sempre havia desestimat elegantment els convits a posicionar-se. Ametller parlava del país, de la seva gent, però no pas des d'un punt de vista polític. Es referia al país des d'un punt de vista del que se l'estima. Comentaven, molt de passada, l'estat de la llengua, temes de pagesia i el paisatge, però no parlaven mai de política.

Sapigueu que Ametller va tenir temps per escriure i va escriure molt, però la gent ho desconeix. Encara se l’ha de descobrir, se l'ha de recuperar, a ell i a la seva extensa obra que resta inèdita. Toca fer-ho. I hi ha qui ja hi treballa, oi? 
Aquella tarda, en arribar a Pals, vam aturar-nos a fer un cafè a l’Antic Casino de Pals, perquè l’edifici ens va agradar. La meva sorpresa va ser saber que allí va ser on va néixer Ventura Ametller. Si mai Pals, Palafrugell i Mataró unissin forces per crear una guia sobre Ventura Ametller, hauria de començar allí, a l’Antic Casino.





dimecres, 16 de juliol de 2014

Associació Litterae, una nova associació cultural olotina


Hi ha coses que es fan ben fetes d’entrada, fins i tot quan la primera convocatòria és una prova pilot entre pocs, uns quants escollits. Estic parlant de ‘Vetlla, tastets de cultura’, la trobada literària i artística que té lloc en els paratges que volten la Canova, una casa de colònies situada entre Olot i Santa Pau.

El setembre del 2012, Meius Ferrés, Àngela Grau i Rosamaria Guitart confiaven a Jordi Llavina l’estrena d’aquestes trobades, amb el seu llibre Vetlla. Ara, només fa uns dies que sé de la creació de l’associació cultural olotina Litterae, associació que pretén promoure la literatura i el diàleg de les arts a Olot. De fet, va ser en la Vetlla de l’any passat, la del 2013, dedicada a Salvador Espriu –amb en Jordi Llavina, l’Agustí Pons i la Montserrat Carulla–, quan es va veure les ganes de consolidar aquests tastets.

Me n’adono que entre tants actes de l’Any Espriu i la no-cobertura a la Canova, vam fer entre tots quatre piulades amb #vetllaEspriu, i que les notes que vaig prendre van quedar guardades a l’agenda, de paper –sí, jo encara en faig servir–, de l’any passat. Les rellegeixo i en recupero quatre ratlles, abans no arribi la Vetlla d’enguany.









«Creieu-me si us dic que aquestes tres dones saben muntar un acte precís, dolç i molt cuidat. Un privilegi escoltar poesia una tarda de setembre, acompanyada per les peces de música interpretades per Xavier Batlle, Xavier Pallàs i Laia Canal mentre camines damunt l’herba, encara verda, tot gaudint de l’obra gràfica d’Ignasi Esteve, d’un blau de mar.

No sé què em costa més, si descriure què vaig sentir quan la Montserrat Carulla recitava ‘He mirat aquesta terra’ o ‘Cançó del pas de la tarda’ o la conversa que vam poder mantenir al final, tot prenent una mica de coca i una copa de xampany. Té més de vuitanta anys, però és una dona ferma, vital, esperançada amb el país i compromesa amb la cultura.

Tres espais diferents per anar parlant d’Espriu, de la seva obra i de la biografia del poeta feta per Agustí Pons. Però també parlem de Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat, Raimon i, evidentment, el seu bon amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Canviem d’espai: ‘El meu poble i jo’, ‘La Trinquis’, ‘Inici del càntic en el temple’ i comencen a sortir els xals per resguardar-nos de la humitat de la tarda a Olot. I Agustí Pons ens parla d’una òpera de Verdi: “La primera història d’Esther és l’escena següent de Nabucco.”


I ara, via Twitter, Litterae ens avisa amb temps: cal reservar el 20 de setembre, perquè la propera Vetlla anirà dedicada a Joan Vinyoli i hi participarà en Xavier Graset. Prenc un retolador vermell, marco l’agenda de paper –sí, jo en cara la faig servir–, i també ho marco al calendari de l’smartphone.