25è aniversari de la mort de J. V. Foix

J. V. Foix, a Port de la Selva

“15 de juny de 1970

Al migdia ha vingut a casa J. V. Foix, a portar-me –feia dies que m’ho havia anunciat– el darrer llibre: Allò que no diu ‘La Vanguardia’. Llarga conversa. Em diu que, si publico altres llibres de la mena de De mitja vida ençà, en vendré tants com voldré. Cordial, afectuós, content; la vella –i tant vella!– amistat es manté intacta. Em llegeix, del llibre, una narració del vell mariner Luard, del Port de la Selva –el de la ‘Balada’ d’en Sagarra–, que és una meravella de text, i també de transcripció immediata del parlar popular. Parlem del periodisme actual, de la confusió que es crea –tants d’escriptors que escriuen a diversos diaris, barrejats–, i critica el to d’escepticisme i suficiència d’en Fuster; respecte, en canvi, en Castellet i en Joan de Sagarra. (Per cert que en Tísner em deia, el dissabte, que fa pocs dies en Joan li havia parlat molt bé de mi, i amb molt d’afecte).

Joan Ponç i J.V. Foix (1970)

7  de desembre de 1970

Ahir al vespre vam sopar, amb la dona, a can Josep V. Foix. Ens ho havia dit més d’una vegada, perquè feia anys que no hi havíem anat, i ara ho ha motivat en el desig d’ensenyar-nos l’edició de bibliòfil dels aiguaforts d’en Joan Ponç –sarrianenc–, amb un pròleg d’ell; un llibre que fa més de mig metre en quadre, meravellosament editat i amb uns aiguaforts on el virtuosisme –admirable– supera l’expressió. (...)

Bon sopar, senzill i ben fet, amb un pastís refinadíssim i una bona ampolla de Chateauneuf du Pape. El pis és petit i ple de llibres i de quadres; tots els “avançats” de la seva generació: Miró, Gausachs, Sunyer, Obiols, Grau Sala, un dibuix acolorit de García Lorca, etc. Temps enrere va deixar els Miró –quatre o cinc– per a una exposició al Col·legi d’Arquitectes i li van fer una assegurança per dos milions vuit-centes mil pessetes; el conjunt de la col·lecció –cal afegir-hi els que té al Port de la Selva– deu valer el doble, diu ell. Cal dir que, a setanta-set anys que deu tenir, parla d’empostissar tot el pis amb fusta –només ho té fet a la seva cambra– i de fer llibreries, perquè els llibres no li caben en les que té: sis o set mil, diu.”

Fragments del dietari de Maurici Serrahima Del passat quan era present, V (1969-1971). Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

PD: Per a més informació, Fundació J. V. Foix

Josep Fadó, Il nostre Trovatore (Església de Sant Josep, 3 de desembre, Mataró)

Fins fa pocs dies, ens crèiem que només Ramon Gener, el presentador del programa ‘Òpera en texans’, del Canal 33, era capaç de barrejar talent, música clàssica, proximitat i pedagogia amb les eines de la xarxa, Twitter i Facebook), però Josep Fadó, el tenor de Mataró, ens va demostrar que no, que ell també n’era un mestre.

Tres hores abans de la Gala lírica pro-Càritas, Josep Fadó penjava al Twitter i al Facebook 

 

I, efectivament, en entrar et lliuraven aquest programa de mà i un bolígraf. Estratègia, desconcert, joc, amb l'excusa que acabava d'arribar del Den Jyske Opera, Dinamarca, on ha estat fent Il Trovatore.

Es respira un ambient especial, perquè tothom se’l sent seu en Josep Fadó. Trepitja els escenaris dels millors teatres d’òpera mundials, però sempre hi ha qui recorda que un dels primers escenaris que va trepitjar era el de la Sala Cabanyes, de Benjamí a Manrico, i ens omple d’orgull. I això es copsa fàcilment: Pep Plaza, a la primera fila; Antoni Blanch, president del Centre Catòlic, que l’ajuda en tota la posada en escena de l’esdeveniment; la Núria Fàbregas, l’àngel Sant Miquel durant anys, també el segueix des de les primeres files, i tanta i tanta gent.

Seure darrera l’altar fa que no vegi la cara dels qui parlen i dels qui canten, però em permet copsar moments màgics, únics. Quan Pep Andreu parla dels inicis d’en Fadó i el fill d’en Pep mira com interrogant el seu avi, volent dir: ‘És cert que vau anar a can Mensa a llogar un piano pel pare?’, i l’avi fa que sí al nét, desdibuixant un somriure de satisfacció. I l’altre? Veure el fill d’en Fadó, a primera fila, com canta les primeres napolitanes en veu baixa, resseguint son pare amb la mirada, talment com si fos el seu apuntador particular. Cara d’admiració.

En Josep Fadó va establir un divertimento amb el públic, fent veure que anava sortint gent espontània, quan en realitat eren bons cantants i amics seus. Així, poder gaudir de les veus d’Anna Puche (soprano); d’Albert Casals i David Alegret (tenors), i de Simón Orfila (baix), els quals van interpretar peces sols o acompanyant en Fadó, va ser un autèntic privilegi. No és gens equivocat el tweet que deia ‘Possiblement, la millor gala lírica de l’any’. Tots de la mateixa generació, gens de segona, amb Orfila actuant a l’Scala de Milà i l’Anna Puche fent Le Grand Macabre, al Gran Teatre del Liceu.

Hi havia bona sintonia, entre ells i entre ells i el públic, i això va fer enriquir la gala. Ens ho vam passar bé, perquè es feia evident que ells –els cantants– gaudien d’allò que feien, i aquesta és la millor manera de fer arribar les coses. La mateixa posada en escena en un altre context (Foment o Teatre Monumental) penso que no hagués donat el mateix resultat, perquè l’espai se’ns hagués presentat més seriós, més distant, massa clàssic.

Tot va ser estudiat, al més mínim detall, i el resultat va ser un èxit, i ho demostren els 4.000 euros que es van recollir.

Poder escoltar, bellament cantades, aquestes cançons i àrees, per cantants que exceleixen en aquests moments, no té preu.

Core 'ngrato, de S. Cardillo; Tiene razón amigo (La chulapona); El barberillo de Lavapiés (Asenjo Barbieri); Mi barca (La Galeota, de S. Codina); No puede ser (La tabernera del puerto, Pablo Sorozábal); Per tu, Francina meva (duet de Cançó d’amor i de guerra, de R. Martínez Valls); L’emigrant (d’Amadeu Vives); Pirineus (Cançó d’amor i de guerra); Una furtiva lacrima (Elisire d’Amore, Donizetti); Oh mio babbino caro (Gianni Schicchi, de Puccini); Ah, mes amis (La fille du régiment, Donizetti); La calunnia (Il barbieri di Siviglia, Rossini); Ah, si ben mio (Il Trovatore, Verdi); Funiculí, funiculà (napolitana, de Luigi Denza); Nessun dorma (Turandot, de Puccini); O, sole mio (napolitana d’Eduardo di Capua) i Brindis (La Traviata, Verdi).

I el millor de tot és que hi havia gent que tant els hem vist escoltar els quatre nois del grup Manel, com els quatre dels Amics de les Arts, que escoltaven els quatre (tres tenors i un baix), o els cinc (amb la soprano) cantants de música clàssica.  

Que què tenim? Doncs, a Mataró tenim un tenor que es va fer gran, que va creixent i que triomfa allà on va.

Grazie mille, Pep, i que per molts anys!

Les fotos que acompanyen aquest apunt són gentilesa de Lluís Rugama (fotògraf) i d'en Josep Fadó, que me les ha facilitat.

Josep Fadó (tenor) i Anna Crexells (pianista)

David Alegret (tenor)

Anna Puche (soprano)

Simón Orfila (baix)

Albert Casals (tenor)