divendres, 12 de febrer de 2016

Fotos que et retornen a la infantesa

Avui he estat mirant fotografies d'un dels primers àlbums de fotos que corren per casa i els ulls s'han aturat en aquesta fotografia, la d'un dia a la platja, de menuda, on surto acompanyada per la tieta Cristina -la madame Ballesteros- i el meu pare. La fotografia és en blanc i negre, però em retornen perfectament els color vermell de la galleda i el del vestit de bany de la meva tia.
He recordat que fa anys vaig escriure'n una cosa i avui ho vull compartir.



Madame Ballesteros arribava sempre amb els coets de sant Joan i se n'anava amb el sol suau de setembre. Quan ens ho confirmava, corríem a dir-ho als seus amics de joventut, que per aquelles dates ja ens començaven a preguntar: «I què, quin dia arriba la Cristina?»
La Cristina Bartrolí era la germana del meu avi matern i havia marxat a França durant la guerra civil, sense estalviar-se, però, la dura experiència dels camps de concentració. Vídua de feia temps, retornava cada estiu a la que havia estat la casa dels seus pares. Venia a prendre le soleil, que deia ella, i també els banys de mar, indispensables per ajudar-la a suportar la grisor i la fredor de Tours, on hi passava la resta de l'any.
El viatge el feia en tren, però arribava en taxi a casa. Potser era l'únic taxi que jo veia aturar-se davant la porta durant tot l'any. S’acomiadava del taxista en francès i fins que no trepitjava el portal no començava a parlar en català. I quina xerrameca, quan s'hi posava! I que coqueta que era madame Ballesteros!
El seu primer regal va ser una nina de palla, petita, delicada, com aquestes que després he retrobat a la Provença, i un banderí per penjar-lo a la paret de l'habitació. Amb el temps, n'he fet una bona col·lecció, i n’hi ha tants com anys va venir-nos a veure.
La tieta Cristina era l'anunci del bon temps i de les menges noves. De les cançons en francès i de les creps de xocolata. Dels collarets llargs i els vestits extremats, que els de casa es miraven amb sorna, però que a mi em semblaven dignes d'una artista de París. Dels vestits de bany amb faldilletes, molt acolorits. Dels francs amb què ens obsequiava d'amagat. Dels divendres de perruqueria, amb l'olor de laca encastada al nas.
A les nits, però, jo sempre l'espiava. Em fascinava la cotilla que portava al voltant de la cintura, amb aquells cordills que sempre acabaven per embolicar-se. Tenia una cura extrema a l'hora de despullar-se, de plegar-se la roba i d'untar-se amb tot tipus de cremes. A les cames, oli d'ametlles; a la cara, crema de la casa Rôc, comprada sempre a la farmàcia del carrer principal. No sé perquè, però per anar a dormir es vestia amb una túnica que em recordava la de Demi Roussos.  

Però això no li ho vaig confessar fins que ja vaig ser gran i vam poder riure una bona estona plegades. 

dilluns, 9 de març de 2015

'Per sobre de tot, sóc cantant' #20anysOvidi


La xarxa té aquestes coses, que quan la gent et veu interessada en un tema sempre hi ha algú altre a l’altra banda que et dóna una nova pista per estirar.

Josep M. Torrent va fer-me saber que quan estava a la revista El Maresme havia anat a entrevistar Ovidi Montllor, a la casa que tenia a Canet de Mar. Immediatament, vaig intentar buscar l’entrevista a la xarxa, però res. ARCA ofereix desenes de revistes digitalitzades, però són antigues, la revista Repòrter –relat periodístic de l’Alt Maresme entre el juny de 1992 i l’agost de 2001– també la trobem digitalitzat, però no hi ha manera que El Maresme o MataróEscrit les hi puguem trobar. Algú hauria de pensar-hi i posar-hi remei.

He anat fins a Canet. M'emocionà trobar-la.

Desconeixia la faceta de l’Ovidi a Canet, però llegint L’Ovidi, de Núria Cadenas –proposta de @llegimipiulem– n’he après algunes coses més: «Ara l'Ovidi se sentia serè i proper a la desitjada estabilitat. El somni s'havia d'acabar completant amb el seu trosset de paradís, Can Manau, la casa que van comprar, a Canet. Vora el mar, amb una mica d'hortet, amb una petita fusteria, i un galliner. El refugi de l'Ovidi, on podia sorprendre's de sentir-se ple per tenir els fills al voltant, el lloc que el convidava a la passejada sense pressa, trepitjant sorra a mitja tarda'. Com diu la Núria: ‘Podríem dir que el seu Reus-París-Londres va ser Alcoi-Barcelona-Canet’.


Aquest dissabte, el Diari Ara va dedicar un especial Ovidi Montllor, d’aquells que cal guardar, però l’article de l’Albert Om ‘La veu aspra’ vaig trobar que reflectia la realitat en què es va trobar tant l’Ovidi com la gent que vam viure a finals del franquisme. Que aquell: «M’agradaria dir que vaig créixer amb les teves cançons...», que escrivia l’Albert, puguin dir-ho les noves generacions. La Discogràfica Picap ens ho ha posat fàcil.

Em sumo, doncs, a aquests petits homenatges a Ovidi, intentant apropar-me a la seva persona, als seus poemes i a les seves cançons. I ho faig recuperant íntegrament aquesta entrevista que Josep M. Torrent va fer a Ovidi Montllor, a Canet, el gener de 1981, i publicada a la revista El Maresme, núm. 152. Ara ja la podeu/podem compartir.


L'ENTREVISTA: 'Per sobre de tot sóc cantant'

Ovidi Montllor neix a Alcoi (Alacant) un 4 de febrer del 1942. Assisteix a l’escola fins als onze anys, i quan tenia onze anys i mig es posa a treballar. Fa la mili a Palma de Mallorca i al seu retorn a Alcoi es troba que el poble està ensorrat enmig d’una forta crisi tèxtil i lògicament no troba feina.

«Arribo a Barcelona un dia a les nou del matí amb el tren de València i afortunadament a les onze i mitja del mateix matí estava muntant el menjador de l’Hotel Ritz com a cambrer. Per a mi Barcelona ho ha estat tot. Totes les coses més importants de la meva vida han estat donades per Barcelona, tret de l’hora de néixer i de la no renúncia al meu poble, que és Alcoi, ni a la gent del meu poble.”

- Què comporta per tu la teva arribada a Barcelona?

Doncs, comporta una sèrie de coses. Primer de tot, trobar treball i treball ràpid. Després complir una de les meves aspiracions, que era fer teatre i així m’enrotllo amb ‘La Pipironda’, un grup de teatre independent on tothom treballa, però amb la sort que en ell convergeixen gent com Guinovart, el pintor; Candel, escriptor; Àngel Carmona, escriptor i director de teatre; Jordi Bayona, cineasta; Jordi Teixidor, actor i director de teatre, tota la família Luchetti, l’Antoni, l’Alfred, tots actors; les seves companyes, la Isabel Martínez, una gran actriu; Víctor Mora, creador de còmics –El capitán Trueno-... i em trobo amb un tinglado de gent de teatre que no solament em donen l’oportunitat de fer-ne, sinó que comencen a obrir-me els ulls a la cultura, que no tenia, dissortadament, idea de res. A partir d’aquí es comença a obrir en mi tota la sensibilitat vers la cultura: pintura, literatura, cinema, teatre, poesia...”

L’Ovidi, malgrat viure en una ciutat totalment desconeguda per ell, no es troba mai sol, ja que agafa una gran amistat amb la família Luchetti, amb qui conviu com si es trobés realment a casa seva. L’afecció al teatre li arriba molt endins i mercès a l’ajut d’Alfred Luchetti entra a grups independents com GTI, Club 49 i TEC.

“Jo no sóc mandra i m’agafo les coses seriosament. M’ho vaig agafar tant seriosament que, després de les meves nou hores de treball en diferents feines, assajava alhora amb cinc grups de teatre. Això va ésser una cosa molt bèstia. Quasi no menjava ni dormia i a conseqüència d’això vaig agafar una anèmia. Després vaig considerar més la cosa i ho feia amb dos o tres grups com a màxim...

- Però de què et ve aquesta afecció al teatre. Per què?

«La meva mare diu que jo de petit he tingut totes les malalties que un nen pot tenir. Llavors, jo em passava tots els hiverns tancat a casa. Allà hi havia un mirall gran i aquest era el meu joc preferit i feia teatre. Em disfressava amb les robes dels pares o dels avis i representava obres. Tenia set anys.»

Ja a Barcelona el seu bagatge ha estat i és molt ampli i el nombre de peces interpretades per Ovidi es converteix en una llarga llista amb noms com Ronda de mort a Sinera, Els baixos fons, Les noces de Fígaro, de Beaumarchais; El retaule del flautista... també forma part del Grup de Teatre Adrià Gual i col·labora amb Núria Espert en el muntatge Amics i coneguts.

Però Ovidi Montllor es fa popular amb la cançó. Amb un estil molt propi i de característiques molt acusades. Des del començament pren una postura de compromís cívic. Es dóna a conèixer l’any 1968 en ésser guanyador del II Festival de la Cançó Universitària.

“A la cançó, igual que al cinema, hi entro perquè una sèrie de gent s’empeny que hi entri. Jo vaig començar a cantar amb una guitarra vella que vaig comprar i la volia per omplir les estones mortes. Per aquell temps a la Cova del Drac de Barcelona feien moltes actuacions de cançó amb gent com Guillem d’Efak, la Guillermina Motta... Jo hi anava amb un paper preparat per anotar on posaven els dits a la guitarra, m’ho apuntava i quan arribava a casa assajava. Les lletres no eren problema, ja que les cançons no pensava presentar-les en públic. D’aquesta afició a la cançó n’estaven assabentats la gent del teatre amb qui de vegades els presentava les meves cançons. Mentre estàvem assajant amb el GTI Les noces de Fígaro, al CIF, en una de les sales s’estava celebrant el II Festival de la Cançó Universitària i al jurat hi havia Joan de Sagarra, que en veure’m em va venir a fer el comentari del que l’havia semblat una estrena que vàrem fer al Romea i del qual ell n’havia fet una crítica pel Correo Catalán... Amb aquestes l’Alfred Luchetti va aprofitar per dir-li que jo cantava i així em van obligar a entrar a l’escenari a cantar. Obligar tal com sona. Vaig agafar una guitarra i mira, vaig guanyar el Festival.”

EL ‘CLAN SINATRA’

A partir d’aquest moment Ovidi s’adona de la importància que social i políticament tenia la cançó i el que és més, les seves possibilitats de comunicació i d’expressió. Una de les primeres persones que l’animen i l’encoratgen a seguir és Guillem d’Efak, amb qui fa cantades en conjunt. És a partir de tots aquests esdeveniments que l’Ovidi es comença a prendre d’una forma seriosa la cançó. No tarda gaire temps que Quico Pi de la Serra li ofereix la possibilitat de fer recitals amb ell, a l’igual que després ho faria Raimon.

“La Montserrat Roig em va presentar a la gent del Grup de Folk, concretament a Batiste i em diuen que difícilment puc entrar a cantar amb ells. Que he de madurar moltíssim. Em donen un dia la possibilitat de cantar en un Festival de Folk que se celebra al Parc de la Ciutadella, canto un parell de cançons i me n’adono que el meu estil no quadra en absolut fins del món que ells intuïen i que era el món de la gresca i la xerinola, davant el meu estil crític.”

En aquells temps, però, Ovidi acompanyava molt a Quico i Raimon i formaven pràcticament un trio que se’ls va posar el nom de ‘Clan Sinatra’.

“Amb Quico i Raimon fem el primer Palau, quan jo no portava encara ni un any cantant. I tot això comporta on he arribat.

- Creus que has tingut influències musicals de Quico i Raimon?

«Oi tant!... I tant que n’he tingut, d’ells i d’altres cantants, com la Maria del Mar, Llach..., i n’he tingut perquè per mi ells eren uns mestres i encara ho són. Suposo però que també n’hauran tingut de meves.»

Foto d'Enric Quintana
- Com està actualment l’Ovidi dins la cançó?

«Jo no sóc ningú per jutjar-me. Ara bé, estic igual que sempre, gravant discos, fent actuacions...»

- ...però sembla que no fas tants recitals com abans...

«Efectivament, avui en dia ningú no en fa tants com abans. La cançó té una baixada, hi ha crisi. Suposo que se superarà. I ho dic de veritat, ja que considero que els cantants que canten en català, traient-me a mi, considero que són uns cantants extraordinaris, que les cançons que fan tenen cara i ulls, cosa molt difícil de trobar, i que tenen una categoria demostrada i que són cantants a nivell universal.»

- Per què creus que alguna gent diu que Ovidi no canta, interpreta?

«Això és una cosa bastant difícil. Mira, en aquest punyetero país hi ha molt pocs crítics que siguin objectius. Aleshores, a la gent també li és difícil digerir diverses coses a la vegada. Aquí tenim uns quants pintors de categoria universal i ens sembla que són massa, tenim músics i també ens ho sembla... Jo vaig començar cantant i tot anava bé, la gent deia que cantava i interpretava. Començo a cantar un tipus de cançó satírica, després canvio i canto coses no satíriques, això ja és un sotrac, perquè a l’Ovidi el volien encaixonar, com una fitxa: ‘Ovidi Montllor, cantant satíricón y cáustico’. Si surts del caixó i comences a recitar poesia, actuar, fer teatre, resulta que no pot ser. Si a sobre proves de fer cinema i les coses surten bé, com va ser el cas de Furtivos, llavors ja diuen que fas massa coses, que això no pot ser i et col·loquen l’etiqueta: ‘Ovidi Montllor no és cantant, és actor’. Aquest és el cervell tant petit que tenim en aquest punyetero país.»
Foto d'Enric Quintana

- Quina creus que ha estat la teva evolució musical des de La fera ferotge fins ara?

«L’evolució musical i sobretot l’evolució a nivell literari queda reflectida principalment en tot el meu treball. Estic molt més madur, perquè ha estat un treball que me l’he pres molt seriosament, que l’he treballada amb coratge i que m’he preocupat de polir-la.»

Un poeta que ha marcat i que és present en l’obra de l’Ovidi és, sens dubte, Joan Salvat-Papasseit. No en va es va editar tot un disc de llarga durada amb poemes seus i durant una temporada va presentar al Teatre Romea, de Barcelona, un muntatge sobre textos i poemes de Joan Salvat, amb un èxit desorbitant.

- Què significa per tu l’obra de Salvat-Papasseit?

«L’obra  de Joan Salvat-Papasseit és grandiosa i molt important dintre de la poesia catalana. Per molts ha estat molt contradictòria. N’hi ha que diuen que no era poeta, d’altres que sí... uns que no arribava massa, d’altres que emprava mots estranys perquè no era una persona culta... La pràctica és que et poses a recitar Salvat-Papasseit i la gent plora, la gent s’emociona... Un gran poeta.»

Recitant Salvat-Papasseit o cantant les seves pròpies cançons, Ovidi Montllor se’ns presenta a les vuit edicions del Canet Cançó. I com a nota anecdòtica i important professionalment és que és l’únic cantant que intervé en totes les edicions.

«Això va ésser fruit de l’atzar. No hi havia cap concomitància ni amb els organitzadors ni amb ningú. Era una cosa, com t’he dit, de l’atzar. Al final ja em deien ‘l’avi’.

Els meus projectes dins la cançó són els de seguir treballant i plasmant el que jo penso a les cançons.»


L’AVENTURA I LA POESIA

Recordem que el darrer disc editat per Ovidi, 4-2-42, és el començament, per dir-ne d’alguna manera, d’una nova etapa. Hi trobem un nou concepte, tant de la vida com de la política, amb elements molt nous com el mar, la presència i la influència del Mediterrani. En definitiva, un disc que per Ovidi marca una fita important.


- Fer poesia o dir poesia?

«Jo faig poesia, però tinc molta vergonya d’ensenyar-la. De moment, prefereixo tenir-la en un calaixet.»

- Com va néixer en tu aquesta vocació cap a la poesia?

«Això és una cosa molt llunyana. Recordo que als vint i vint-i-un anys comprava llibres de poesia perquè allò era cultura. Però jo llegia llibres i més llibres i no me n’assabentava, em costava molt. Amb tot això recordo que va venir a Barcelona un poeta rus a fer un recital privat de poesia a les Caputxines de Sarrià. En aquells temps Josep M. Carandell i jo érem molt amics i ens vèiem sovint i em va engrescar a anar-hi. Quan jo vaig escoltar de la manera que recitava aquelles poesies se’m va obrir el món. Vaig entendre com s’havia de llegir poesia. Penso que si la poesia té pocs seguidors és perquè els antics rapsodes es limitaven a fer cantarelles no donant vivència al poema. L’any 1968 començo a treballar amb la poesia i fins al 1975 no m’atreveixo a fer-ho públic amb el muntatge de Salvat-Papasseit. Amb aquests recitals vaig iniciar la meva aventura amb la poesia, malgrat sabia perfectament que el públic era molt limitat.»

- Quins són els teus poetes preferits?

«És una llarga llista... però preferentment els que ara recito: Joan Salvat-Papasseit, Estellés, Blai Bonet, Xavier Bru de Sala, poeta jove que m’interessa moltíssim -el seu llibre Fràgil és un gran llibre de poesia; l’Espriu, Brossa, Pere Quart, Ausiàs March...»

- En canvi hi ha un poeta que darrerament és molt llegit i tu en els teus recitals no en parles, Miquel Martí i Pol.

«Martí i Pol, per descomptat, m’agrada. Mira, jo recitar com a actor ho puc fer, ara i aquí, amb qualsevol llibre que em portis. Ara bé, jo per recitar un poeta necessito un parell d’anys d’estudi. De cada poesia faig una fitxa en què apunto tots els sentiments, girs... que fa el poema. Per això jo no puc agafar poetes ràpidament i llegir-los. Necessito molt de temps per pair-los.

Però les seves activitats professionals no s’acaben aquí. Ens sorprengué a tots fa uns quants anys quan es presentà en una pel·lícula que a efectes de crítica especialitzada fou un rotund èxit, Furtivos, de José Luís Borau, i més tard amb Fúria espanyola, de Paco Betriu. Des d’aquestes fins a la darrera, que actualment s’està passant als cinemes, Amb el cul enlaire hi ha un bagatge amplíssim de noms i títols.»

Ovidi Montllor, un noi que va venir d’Alcoi en plena crisi amb moltes ganes de treballar, a qui se li va obrir davant els seus ulls un món totalment desconegut a nivell cultural, ha aconseguit en tots i cadascun de les seves vessants uns merescuts èxits. I és que el més important de tot no és la quantitat, sinó la qualitat. I Ovidi, a part de quantitat, té una reconegudíssima qualitat. Sempre ha estudiat tot el que ha fet i fins que no ha tingut la certesa de la seva qualitat, no ho presenta al públic.

La sinceritat de les seves paraules i la seva amabilitat denoten el seu grau d’humanitat.

PD: Moltes gràcies, Josep M. Torrent, per facilitar-me l'entrevista. Ara que corri!


divendres, 26 de setembre de 2014

Una tarda amb el corrector de Josep Pla o Ventura Ametller (II)


Segueixo estirant el fil de Ventura Ametller (Bonaventura Clavaguera), tot agraint a Núvol que es fes ressò del primer apunt, cosa que ha permès que es comencin a bellugar –i embastar– coses en relació amb la seva obra inèdita.
Hi ha fets que passen perquè han de passar, sense buscar-ho. Amb l’Adrià Pujol vam començar a parlar de Ventura Ametller –oh, sorpresa!– per Twitter, fins que a LaCalders, on ell i l’Enric Vila comentaven l’entrevista que, l’any 1976, Joaquín Soler Serrano va fer a Josep Pla, vaig saber que feia anys que el seu pare li havia aconsellat la lectura de Summa Kaòtica i Resta Kaòtica d’en Ventura. Me’n va parlar entusiasmat. Allí vaig saber que el seu pare Jordi Pujol era el corrector de Josep Pla.
Com que Ventura Ametller i Josep Pla eren amics, lliguem una trobada amb Jordi Pujol a Pals durant l’estiu. El resultat? Una tarda convertida en conversa tranquil·la, sense presses, sota un porxo, escoltant bocabadats. Un privilegi.


Pujol ens parla de l’època que va conèixer Ametller, quan treballaven plegats a la Revista de Palafrugell. Comptaren amb ell perquè Pla els va dir que a Pals hi havia un home que escrivia francament bé. A la Revista de Palafrugell, Ametller hi escrivia sobre temes culturals o científics. Pujol ens diu que la prosa d’Ametller era una prosa concisa, que mai no necessitava correccions.
Fa com cosa escoltar de boca del corrector de Josep Pla paraules sobre Ventura Ametller davant la seva vídua, filles, gendre i nétes, perquè és com un moment íntim, màgic: “Ametller era un home gens vanitós, més aviat callat, i sempre bon escoltador.”

Alguns fragments del llibre Per acabar. Notes per a un diari, 1965, de Josep Pla, per fer-nos una idea de la relació entre Clavaguera (Ventura Ametller) i Pla.

8 de gener
Dia magnífic. Temperatura a l’alça, carés del sud. Sol esplèndid. Volia quedar-me al llit, pel dolor del lumbago, però Clavaguera me n’ha vingut a treure. Llarga conversa sota la xemeneia. Faig l’article sobre la hidrografia de la platja de Pals. Vaig a Palafrugell a peu. Penso que trobo Clavaguera cada dia més intel·ligent.

16 de gener
Em llevo a quarts de 10. Casa del Llibre. Palau i Vernis. Compro uns llibres. Després vaig al Banc de Bilbao. Ortínez. Li pago 20. Llarga conversa. Em fa acompanyar per un cotxe del banc a casa la Maria. La 1. Parlo amb Rosa. La mamà. Millora aparent, em sembla, però resistència prodigiosa. A les 2 Clavaguera. Dinem: choucroute, molt bona, però no tant com l’altra vegada. Frank em porta a recollir els llibres i a l’estació de França. Amb el tren a Mataró. Després Clavaguera em porta a casa.

25 de gener
Dia prodigiosament bo. Ja fa uns dies que els ametllers són florits. Carta d’A. Res. Carta de Casamor, que em diu que vindrà la setmana entrant. Apareix Quintà, que ve de París: hi està un moment, perquè marxo a Barcelona amb Clavaguera. Amb el seu cotxe fins a Mataró. Després amb el tren fins a Barcelona. Un taxi. A can Frank.

6 de novembre
Treballo en Cartes de més lluny. Ve Xavier, el meu cosí. Allò del Ter està fatal. A Palafrugell a peu. La carretera, molt molla. Al restaurant Reig. Trobo Benet Jubert: llarga conversa. Ve Clavaguera i anem a sopar a casa seva a Pals. La Sra. Clavaguera, que s’ha tornat molt guapa. Molt bon sopar. Cap de moltó –mai menjat. Clavaguera em deixa a casa. Al llit a les dues. Llegeixo. No faig res. Sartre.

27 de desembre
Molt bon dia. Vent de garbí. Al mas cullen olives. A l’hora de dinar apareix Clavaguera, que em diu que ha començat un llibre sobre el mas. A mitja tarda arriba el Sr. Alsius, amb el projecte i una carta de Serrahima, sobre el patronat de la Biblioteca.   


Llegint aquests fragments entenc millor el que va dir-nos Pujol: “Pla deia que les converses amb Ventura Ametller eren una delícia, perquè no tenia deliris de grandesa, no bevia massa, i no tenia, sobretot, la necessitat grotesca de fer-se el milhomes.” S’entreveu una bona amistat. Sembla que Pla havia mirat de temptejar-lo políticament, però Ametller sempre havia desestimat elegantment els convits a posicionar-se. Ametller parlava del país, de la seva gent, però no pas des d'un punt de vista polític. Es referia al país des d'un punt de vista del que se l'estima. Comentaven, molt de passada, l'estat de la llengua, temes de pagesia i el paisatge, però no parlaven mai de política.

Sapigueu que Ametller va tenir temps per escriure i va escriure molt, però la gent ho desconeix. Encara se l’ha de descobrir, se l'ha de recuperar, a ell i a la seva extensa obra que resta inèdita. Toca fer-ho. I hi ha qui ja hi treballa, oi? 
Aquella tarda, en arribar a Pals, vam aturar-nos a fer un cafè a l’Antic Casino de Pals, perquè l’edifici ens va agradar. La meva sorpresa va ser saber que allí va ser on va néixer Ventura Ametller. Si mai Pals, Palafrugell i Mataró unissin forces per crear una guia sobre Ventura Ametller, hauria de començar allí, a l’Antic Casino.





dimecres, 16 de juliol de 2014

Associació Litterae, una nova associació cultural olotina


Hi ha coses que es fan ben fetes d’entrada, fins i tot quan la primera convocatòria és una prova pilot entre pocs, uns quants escollits. Estic parlant de ‘Vetlla, tastets de cultura’, la trobada literària i artística que té lloc en els paratges que volten la Canova, una casa de colònies situada entre Olot i Santa Pau.

El setembre del 2012, Meius Ferrés, Àngela Grau i Rosamaria Guitart confiaven a Jordi Llavina l’estrena d’aquestes trobades, amb el seu llibre Vetlla. Ara, només fa uns dies que sé de la creació de l’associació cultural olotina Litterae, associació que pretén promoure la literatura i el diàleg de les arts a Olot. De fet, va ser en la Vetlla de l’any passat, la del 2013, dedicada a Salvador Espriu –amb en Jordi Llavina, l’Agustí Pons i la Montserrat Carulla–, quan es va veure les ganes de consolidar aquests tastets.

Me n’adono que entre tants actes de l’Any Espriu i la no-cobertura a la Canova, vam fer entre tots quatre piulades amb #vetllaEspriu, i que les notes que vaig prendre van quedar guardades a l’agenda, de paper –sí, jo encara en faig servir–, de l’any passat. Les rellegeixo i en recupero quatre ratlles, abans no arribi la Vetlla d’enguany.









«Creieu-me si us dic que aquestes tres dones saben muntar un acte precís, dolç i molt cuidat. Un privilegi escoltar poesia una tarda de setembre, acompanyada per les peces de música interpretades per Xavier Batlle, Xavier Pallàs i Laia Canal mentre camines damunt l’herba, encara verda, tot gaudint de l’obra gràfica d’Ignasi Esteve, d’un blau de mar.

No sé què em costa més, si descriure què vaig sentir quan la Montserrat Carulla recitava ‘He mirat aquesta terra’ o ‘Cançó del pas de la tarda’ o la conversa que vam poder mantenir al final, tot prenent una mica de coca i una copa de xampany. Té més de vuitanta anys, però és una dona ferma, vital, esperançada amb el país i compromesa amb la cultura.

Tres espais diferents per anar parlant d’Espriu, de la seva obra i de la biografia del poeta feta per Agustí Pons. Però també parlem de Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat, Raimon i, evidentment, el seu bon amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Canviem d’espai: ‘El meu poble i jo’, ‘La Trinquis’, ‘Inici del càntic en el temple’ i comencen a sortir els xals per resguardar-nos de la humitat de la tarda a Olot. I Agustí Pons ens parla d’una òpera de Verdi: “La primera història d’Esther és l’escena següent de Nabucco.”


I ara, via Twitter, Litterae ens avisa amb temps: cal reservar el 20 de setembre, perquè la propera Vetlla anirà dedicada a Joan Vinyoli i hi participarà en Xavier Graset. Prenc un retolador vermell, marco l’agenda de paper –sí, jo en cara la faig servir–, i també ho marco al calendari de l’smartphone.

dilluns, 19 de maig de 2014

Ventura Ametller (Pals, 1933 - Mataró, 2008)



Fa uns dies que estic llegint Summa Kaòtica, de Ventura Ametller.
L'acabo de descobrir, el llibre, l'autor i el seu imaginari Poel.
A punt de redactar-ne un apunt, de moment deixo els enllaços que he anat trobant a la xarxa i que han ajudar a fer-me'n una idea.

1. Entrades
- A l’Enciclopèdia
http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0457547.xml?s.rows=100&s.q=obra#.U3NxhdqM43E
- A la Viquipèdia
http://ca.wikipedia.org/wiki/Ventura_Ametller
- A Traces, base de dades de llengua i literatura catalanes
http://traces.uab.cat/search?p=Clavaguera%20i%20Clavaguera%2C%20Bonaventura&sc=1
- Al web de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC)
http://www.lletrescatalanes.cat/index-d-autors/item/ametller-ventura

2. Notícies
- L’Ajuntament de Mataró i Cossetània Edicions reediten l’obra de Ventura Ametller (08.01.2008)
http://www.mataro.cat/portal/contingut/noticia/2008/01/noticia8050.html
- ‘Pals dedica una plaça a Ventura Ametller (Capgròs, 07.11.2006)
http://www.capgros.com/noticies/detall.asp?id_noticia_portal=11432&sec=2
- Notícia al http://www.324.cat  sobre la recuperació de Summa Kaòtica i Resta Kaòtica (07.06.2008)
http://www.324.cat/noticia/285610/maresme/Lentorn-de-Ventura-Ametller-recuperen-Summa-kaotica-i-Resta-kaotica-les-seves-obres-mes-emblematiques
- ‘Dalí en paraules’, article de Rafel Vallbona (El Mundo, 6.06.2008)
http://casavbn.blogspot.com.es/2008/06/dal-en-paraules.html
- ‘Ventura Ametller’, al blog de Pere Pascual Pic (08.06.2008)
http://perepascualpic.blogspot.com.es/2008/06/actes-ventura-ametller-el-passat.html
- ‘El Kaos segons Ametller’, article de Miquel de Palol del diari Avui (24.06.2008)
http://proallibrespremia-ed.blogspot.com.es/2008/06/lescriptor-miquel-de-palol-parla-sobre.html
- ‘Veritats de mentida’, article de Xavier Cortadellas al blog d'Adrià Pujol
http://escafarlata.wordpress.com/2012/06/19/veritats-de-mentida/
 
3. Notícies de la mort de Ventura Ametller:
- Al 324 (18.07.2008):
http://www.324.cat/noticia/296331/maresme/Mor-als-75-anys-lescriptor-Ventura-Ametller
- Diari de Girona (18.07.2008)
http://www.diaridegirona.cat/cultura/2008/07/18/mor-als-75-anys-lescriptor-ventura-ametller/277414.html
- Al Regió 7 (18.07.2008)
http://www.regio7.cat/cultures/2008/07/18/mor-als-75-anys-lescriptor-ventura-ametller/15336.html
- A Vilaweb (18.07.2008)
http://www.vilaweb.cat/noticia/2937501/20080718/noticia.html
- Sala de premsa de Cossetània (18.07.2008)
http://premsacossetania.blogspot.com.es/2008/07/mor-lescriptor-i-poeta-ventura-ametller.html
- Al Nació Digital (18.07.2008)
http://www.naciodigital.cat/noticia/9555/mor/escriptor/empordanes/ventura/ametller/75/anys
- Al Directe (18.07.2008)
http://www.directe.cat/acn/18038/mor-als-75-anys-lescriptor-ventura-ametller
- Al Diari Maresme (19.07.2008)
http://diarimaresme.com/2008/mor-als-75-anys-ventura-ametller/
- A Tot Mataró (10.09.2008)
http://www.totmataro.cat/opinio/dissabte-escrit/item/13345-ventura-ametller
- A Tot Mataró (17.09.2008)
http://www.totmataro.cat/opinio/dissabte-escrit/item/13423-ventura-ametller
 
4. Reaccions a la mort de Ventura Ametller
- Al blog de Joan Antoni Baron, aleshores alcalde de Mataró (18.07.2008)
http://joanantonibaron.blogspot.com.es/2008/07/en-la-mort-de-ventura-ametller.html
- Al blog de l’Albert Calls (18.07.2008)
http://quaderndecalls.blogspot.com.es/2008/07/ventura-ametller-ha-mort.html
- ‘El país ha tractat injustament l’obra de Ventura Ametller (Capgròs, 18.07.2008)
http://www.capgros.com/noticies/detall.asp?id_noticia_portal=18525&sec=111
- 'En record de Ventura Ametller' (20.07.2008) (al blog de Jordi Ferré)
http://detardentard.blogspot.com.es/2008/07/en-record-de-ventura-ametller.html
- Al blog de Pere Pascual Pic (21.07.2008)
http://perepascualpic.blogspot.com.es/2008/07/amb-la-calor-i-flairejant-vacances-cada.html

5. Referències a l’obra i crítica a l’obra de Ventura Ametller
- Pròleg d’Albert Calls a la Resta Kaòtica
http://www.cossetania.com/tasts/restakaotica.pdf
- L’agulla en el fil: poesia catalana 1980-1986, de Josep Maria Sala Valldaura.
- Introducció a la fonologia, fonètica i ortografia del català, de Francesc Burguet i Ardiaca

 

 







dimarts, 4 de febrer de 2014

Centenari Esteve Albert i Corp (1914-2014)






Recull d'enllaços que ens poden apropar a la seva vida i obra


Vídeo de l'acte oficial sobre el centenari d'Esteve Albert a l'Ajuntament de Mataró (27.05.14)

Tertúlia (Jordi Maluquer, Jordi Pasques, Miquel Reniu i Roser Albert) sobre Esteve Albert (M1TV, 07.05.2014)
http://m1tv.xiptv.cat/pantalla-oberta/capitol/centenari-esteve-albert

Criteri propi, de Xavier Ferré (El Punt Avui, 14.03.2014)
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/723399-criteri-propi.html

Institut Esteve Albert, en el seu centenari (Agustí Barrera, 10.03.2014)
http://www.llibertat.cat/2014/03/institut-esteve-albert-en-el-seu-centenari-25330

Article de Miquel Reniu (Tornaveu, 27.2.2014)
http://www.tornaveu.cat/referent/2014-centenari-del-naixement-de-lesteve-albert

Esteve Albert parla de Punsola, de Josep Puig Pla (Capgròs, 14.02.2014)
http://www.capgros.com/opinio/detall.asp?id=4429&tipus=1

Web del Govern d'Andorra dedicada a l'any Esteve Albert
http://www.cultura.ad/any-esteve-albert

Inauguració del Centenari Esteve Albert i Corp (blog 'Maresme medieval', de Quim Graupera, 9.02.2014)
http://quimgraupera.blogspot.com.es/2014/02/sinauguren-els-actes-del-centenari-de.html?utm_source=feedburner&utm_medium=email&utm_campaign=Feed:+blogspot/FvONf+(Maresme+Medieval)

A l'Informatiu d'M1TV, a partir del min. 16'30 (30.01.14)
http://m1tv.xiptv.cat/24-hores-maresme/capitol/dijous-30-de-gener-de-2014

Voliana edicions (22.01.2014)
http://volianaedicions.blogspot.com/2014/01/camins-de-poesia-desteve-albert-i-corp.html

Entrevista a Josep Puig Pla (ElPuntAvui, 14.01.2014)
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/707350-lesteve-albert-representa-les-inquietuds-del-segle-xx.html

Cent anys d’Esteve Albert, per Xavier Garcia Pujades (El PuntAvui, 13.01.2014)
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/-/707626-cent-anys-desteve-albert.html

L’esperit d’Esteve Albert, per Jordi Pasques (Diari d’Andorra, 4.01.2014)
http://diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&view=item&id=30178

La memòria d’Esteve Albert, per Marcel Fité (04.01.2014)
http://www.llegeixbarcelona.net/archives/14256

Esteve Albert, un home polifacètic i oblidat, a Tornaveu (11.06.2013)
http://www.tornaveu.cat/edicio-81/shadit/9701/esteve-albert-un-home-polifacetic-oblidat

Esteve Albert, per Manuel Cuyàs (ElPuntAvui, 30.05.2013)
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/649515-esteve-albert.html

Esteve Albert i Corp, a la Wikipedia
http://ca.wikipedia.org/wiki/Esteve_Albert_i_Corp

Personal i intransferible: Esteve Albert i Corp (1992, TV3, per Josep M. Espinàs)
http://www.tv3.cat/videos/2994870/Esteve-Albert-i-Corp

Blog realitzat per alumnes de 3ESO de Sant Vicenç de Montalt
http://optativaestevealbertsantvi.blogspot.com.es/2013/10/vida-desteve-albert.html

diumenge, 12 de gener de 2014

El campanar, de Joan Vinyoli #anyVinyoli

El campanar

Sovint, sovint, com per la dreta escala
d'un campanar, fosca i en runes,
pujo cercant la inaccessible llum;
ple de fatiga dono voltes,
palpant els murs en la tenebra espessa,    
graó rere graó.
Però de temps en temps,
sento la veu de les campanes,
clara i alegre, ressonar,
tocant a festa allà en l'altura,
i veig per la finestra en el silenci
de l'alba els camps estesos, esperant.

Aurores de la infància, com us trobo
llavors, ah, com encara dintre meu,
una llavor de joia perdurable
pugna per fer-se planta exuberant!
Com crides, infantesa, en les profundes
capes del cor, com, de genolls, et trobo,
Déu meu, llavors, tornat pura lloança!