dijous, 31 de març del 2011

A propòsit del Forn del Vidre de Mataró

Ara fa mes d’un any, Miguel Garau i Rolandi, doctorand en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, em va escriure: ‘Ha estat una gran sort i un gran plaer trobar el seu bloc per internet’.

Garau, qui publicarà properament l’obra Joan Peiró i Belis, dins la col·lecció ‘Cooperativistes catalans’, de l’editorial Cossetània, m’agraïa els apunts sobre ‘Cooperativa del Forn del Vidre de Mataró (juny, 2008), ‘Dos llibres de Joan Peiró i Belis’ (abril, 2009), ‘In memorian Rossend Dalmau i Graupera (abril, 2009), ‘Adéu, Germi’ (agost 2009).

Em demanava parlar del tema, tot prenent un cafè. Ja havia passat temps, des del 2007, any en què va fer la seva tesina L’obra cultural i pedagògica de la cooperativa Cristalleries de Mataró. 1920-36, i això li permetria conèixer la percepció sobre la cooperativa dels familiars dels cooperadors. El vaig posar en contacte amb la meva mare, filla de Jaume Bartrolí i néta d’Enric Bartrolí Nogués, i ella amb altres descendents de cooperadors.

Parlar del Forn del Vidre –perdoneu, però no m'agrada dir-ne Cristalleries de Mataró– és parlar de Joan Peiró, però Garau aposta per obrir el tema, expandir-lo, i parlar del món cooperativista, dels treballadors, dels seus familiars, de l’esperit cooperativista i sobretot del treball cultural de la cooperativa.

Enric Bartrolí i Nogués, el meu besavi, va ser director de fabricació del Forn del Vidre, abans que Joan Peiró, i aquest el va substituir en el càrrec en caure molt malalt Enric Bartrolí, a les darreries de la dècada dels anys vint. No va ser fins el 1933 que Joan Peiró va ser designat oficialment director de fabricació, en la mort d’Enric Bartrolí.

Més d’un cop he pensat que l’època del Forn del Vidre és, segur, una època que he idealitzat. Potser hi ha contribuït la passió amb què me n’ha parlat la mare, els petjapapers de vidre de damunt de l'estudi i els peixos de colors que sempre he vist a les lleixes de casa.

Foto del bloc de


Però quan arriba un historiador i et confirma que va ser la cooperativa de vidre més forta que va existir a Catalunya als anys trenta i una de les primeres de tot l’Estat espanyol, em reafirmo en el que sempre he pensat: Mataró no ha estat només la ciutat de la indústria tèxtil, i potser ja seria hora que ho assumíssim tots plegats.

L’any 2009, Cristalleries de Mataró donà el seu fons documental de l’empresa a l’Ajuntament de Mataró, cedint-lo gratuïtament per a facilitar-ne la conservació i posar-los a disposició dels estudiosos (això és el que diu la notícia d’El Punt, setembre’09), i l’ajuntament es comprometé a ordenar i classificar tot el llegat.

Em pregunto si als estudiants de la ciutat, més enllà de la història de Catalunya, la història d’Espanya, la història d’Europa i la història mundial, se’ls explica què va significar la cooperativa del Forn del Vidre per a la ciutat, per la indústria, per la política i pel cooperativisme.

De moment, podrem començar per visitar la col·lecció de la donació del Forn del Vidre que s’exposarà en la nova sala d’exposicions del Museu de Mataró, des del 28 d’abril fins al setembre. Però caldria fer un pas més, perquè els fills i néts d’aquells que la van fundar i van treballar-hi tenen es troben ara prop de la setantena.

L’any 2007, Capgròs va produir el documental Teixint la ciutat, un film que mostrava la història del gènere de punt a Mataró. Jo, davant l’èxit dels productes que darrerament ha fet XarxaClack (Clack Produccions), correria a demanar a Joan Salicrú i Eloi Aymerich que si posin, que no esperin gaire més, no sigui que fem tard a l’hora de recollir testimonis orals.

Per a més informació, us deixo l’article que Miguel Garau va fer a la revista d’història cultural Cercles, núm. 13.

diumenge, 20 de març del 2011

Josep Goday i Casals, arquitecte mataroní

La presentació del llibre Josep Goday i Casals, arquitectura escolar a Barcelona de la Mancomunitat a la República, editat per l’Ajuntament de Barcelona l’any 2008, es va fer a la sala d'actes del Col·legi d'Aparelledors, i va anar a càrrec de tres exposicions molt ben fetes. Josep Prats, representant de l'Associació dels Antics Alumnes, va dir que van començar a descobrir  Goday amb motiu del 150 de l'escola, celebrat el 2006, i que esperen que l'acte serveixi per donar-lo a conèixer.



Agàpit Borràs, arquitecte, va ser l’encarregat de donar unes breus pinzellades cronològiques, històriques i artístiques que ajudaven els assistents a l’acte a prendre consciència de la grandesa i la importància d’aquest arquitecte mataroní, massa vegades ignorat i situat a l’ombra de Puig i Cadafalch. Renaixença, l’Eixample de Barcelona de 1859, l’inici del Modernisme, l’Exposició Universal, Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, Guastavino, Gaudí, Noucentisme, Cèsar Martinell, Jujol, Sert...

No sé si hi ha gaire gent que sàpiga qui va ser Josep Goday i Casals (Mataró, 1882 – Barcelona, 1936). Sembla que va néixer al carrer d’en Molas, de Mataró, i va ser alumne de l’escola de Valldemia. Serà l’encarregat de fer una de les reformes arquitectòniques de l’escola, treball que li servirà per després repetir-les arreu de les diferents escoles. Diu Borràs: ‘En el fons, Goday era una manierista’. Goday va crear monuments escolars, palaus, apartant-se dels processos finals del Modernisme. Però qui hi havia al darrera de la magnificència de l’obra pública? Doncs, Prat de la Riba.

Em va agradar l’explicació que va fer de l’eix Rogent-Gaudí (la presó, a la part alta de la Riera – la cooperativa Obrera Mataronense, ara Nau Gaudí, a la part baixa de la ciutat), ben dibuixat al centre de la ciutat de Mataró, eix que també abraça Josep Goday (escola Valldemia) i Puig i Cadafalch (mercat de la plaça Gran i la Casa Coll i Regàs). Un eix que, evidentment, cal potenciar i divulgar.


Després d’aquesta introducció, el colofó el vam tenir amb els dos autors del llibre: Marc Cuixart i Goday, nét de l’arquitecte, i Albert Cubeles i Bonet, historiador. Ens expliquen que l’Ajuntament de Barcelona els van encarregar el llibre, pel 75è aniversari de les escoles públiques, i que van quedar parats en descobrir que l’obra era més monumental del que havien pensat.



L’Albert Cubeles declara sense embuts que som deutors del projecte noucentista i que l’hem de tenir de referent. El mètode que utilitzaven era el treball en equip. Goday treballava amb Ainaud i Martorell, i ells tenien al darrera pedagogs, pediatres i metges. L’equip no es pot entendre sense aquesta gent al darrere. L’estat del benestar va començar aquí. Prat de la Riba diu: ‘No ens en sortirem si no eduquem a la gent’ i Goday entén la idea i construeix palaus per als nens i nenes. L’arquitectura senzilla, amb estocats i esgrafiats a la façana, li permetia fer-ho amb baix pressupost. Escoles austeres, però que no transmetien pobresa. Magnífic lema el d'una manifestació que va organitzar Ainaud: 'NENS, volem aconseguir que's construeixi una escola que sigui un palau per a vosaltres'.

Goday és fill del Maresme per tots costats: el seu pare, fill de Canet de Mar, i la mare, filla d’Allela i mestra de professió. La mare de Goday va intentar que estudiés amb Puig i Cadafalch. En les estones lliures que tenien, Goday i Puig i Cadafalch jugaven a posar-se problemes de matemàtiques.

A Josep Goday el visualitzem a les escoles públiques, però el seu projecte va molt més enllà de les escoles. Quan mirem el valor estratègic del que li donen com a arquitecte de la Comissió de Cultura durant la República, t’adones que el seu paper és molt important.

Posa una escola on actualment hi ha el Museu Picasso: per preservar el patrimoni, que queia a trossos, i per educar els nens d’aquell barri. També fa les primeres reformes de la Casa l’Ardiaca.

L’Albert Cubeles també ens explica que el seu avi (Bonet i Garí, argentoní), tot i ser un gaudinà convençut, va fer la seva pròpia arquitectura. L’esport predilecte de Bonet i Garí era passejar-se per les masies del Maresme, tal com podem veure en el seu llibre Les masies del Maresme (1983).


La veu segura i contundent de Santi Estrany clou un acte que ha estat intel·lectualment ric, de descoberta per a alguns i d’agraïment per als altres. Quan Estrany pren la paraula és per mostrar el seu immens agraïment per parlar del Noucentisme a Catalunya, una de les èpoques més esplendoroses del segle XX, on també es va revitalitzar la llengua.

Amb Josep Goday hi ha una implicació familiar i personal, i és que ell va fer la casa de Salvador Armendares i Torrent, a Malgrat de Mar, l’any 1926. La relació els va venir perquè Salvador Armendares estudià medicina amb Salvador Goday, germà de Josep.

El més curiós de tot, però, és assistir a la presentació d’un llibre que està exhaurit. Caldria tornar a reeditar-lo i, tractant-se d’un arquitecte mataroní a qui cal divulgar i conèixer, potser les institucions de Mataró s’hi haurien d’implicar d’alguna manera.

dimarts, 15 de març del 2011

Josep Abril i Argemí, l’alcalde de Mataró afusellat

Cada any, per aquestes dates, apareix a la plaça de Santa Anna de Mataró una pancarta d’ERC que recorda Josep Abril i Argemí, l’alcalde de Mataró que fou afusellat al Camp de la Bota el 16 de març de 1939.


Qui era Josep Abril? Reprodueixo la nota biogràfica dels Fulls/94 del Museu Arxiu de Santa Maria (abril, 2009):
‘Josep Abril i Argemí neix l’any 1869 a Santa Maria de Palautodera (Vallès Oriental), essent el cinquè fill del matrimoni format per Josep Abril i Maria Argemí, pares d’un total de deu fills. Treballa de sabater a Granollers i Mataró. Contrau matrimoni amb Josepa Catarineu i Tàpias, amb qui té tres fills. Després de la mort d’aquesta, el juny de 1910, es casa en segones núpcies amb Neus Sànchez i Rodríguez, amb qui tindrà dos fills més.
S’afilia al Partit Federalista Republicà de Pi i Margall. L’any 1893 és escollit president del Comité Republicano Democrático Federalista Radical de Mataró.
És regidor de l’Ajuntament de Mataró durant la restauració borbònica, en concret, els anys 1899, 1901-1902, 1904-1906, 1909-1911, 1913, 1920, 1922 i 1925.
És un dels fundadors d’ERC a la capital del Maresme. Avui, la seu d’ERC de Mataró porta el seu nom.
Escriu les monografies Colección de diálogos i La Revolución de Julio de 1909 en Mataró sobre la Setmana Tràgica. També participa en diversos periòdics mataronins, sobretot a El Nuevo Ideal.
Va ésser el primer alcalde de Mataró de la segona república (1931-1939). Ell mateix va ser qui la va proclamar a la capital del Maresme. El seu mandat va ésser molt inestable políticament. Conseller-regidor de l’Ajuntament de Mataró el 1934.
Empresonat pels Fets d’Octubre de 1934.
Com a conseller-regidor de l’Ajuntament de Mataró per ERC, a partir del 20 de juliol de 1936 fou membre del Comitè de Salut Pública o Comitè Local Antifeixista.
Va ésser alcalde accidental en algun moment de l’inici de la Guerra Civil, substituint Salvador Cruxent, que emmalaltia sovint.
Va exercir de comissari municipal de Dosrius fins als darrers mesos de l’any 1938.
Creient que no hi hauria cap represàlia, va decidir no exiliar-se, però el 2 de febrer de 1939 fou empresonat a Mataró i, poc més tard, el 27 de febrer, a la presó Model de Barcelona. Condemnat a mort en consell de guerra el 7 de març de 1939, fou afusellat al Camp de la Bota el 16 de març de 1939, a l’edat de 70 anys.”

Rafael Estrany explica en el seu dietari sobre la guerra civil va Mataró que Josep Abril va ser una de les persones, juntament amb els altres alcaldes Cruxent i Molist –i del Comitè revolucionari, en Peiró-, i també els tres consellers de cultura que hi hagueren durant aquell període (Albert Puig, Mora i Rabat), que van ajudar i van donar tota classe de facilitats i atencions per poder salvar, classificar i catalogar el patrimoni artístico-cultural i objectes de culte de la ciutat.
Josep Abril va ser víctima de la intolerància franquista després de la Guerra Civil, i junt amb Joan Peiró i Belis són les dues víctimes de més relleu i significació política i social a la ciutat de Mataró.
Enguany farà setanta-dos anys del seu afusellament i ERC-Mataró demana a l’alcalde de Mataró que s’iniciïn els procediments per incloure l’alcalde Abril a la galeria de mataronins il·lustres.

Alguns enllaços d’interès:

1. Josep Abril i Argemí, una aproximació al federalisme republicà.
2. 'Josep Abril i Argemí, primer alcalde republicà', article de Josep Xaubet, publicat a Independència, el butlletí d'ERCMataró (novembre de 1998) 
3. Article de Jordi Surinyach, a Vilaweb (2004)
4. La Comissió de Joan Peiró s'adhereix a l'acte d'homenatge a Josep Abril i Argemí (2002)
5. Joan Giménez reivindica Josep Abril com l'apaivagador de la Setmana Tràgica (2009)
6. ERC-Mataró demana que es procedeixi a incloure l'Alcalde Abril a la Galeria de Mataronins Il·lustres.