L’historiador Josep Benet i Morell, que va morir el 24 de març passat, va deixar acabada la biografia de Joan Peiró i Belis, i segurament –si tot va com ha d’anar– la podrem trobar a les llibreries a partir de la propera tardor.
Amb tot, i per un seguit de circumstàncies –atès que el meu avi i el meu besavi també foren treballadors i directors del Forn del Vidre–, aquest cap de setmana he començat, no sé si amb gaire bon final, una recerca de fotografies de l’època on hi puguem trobar en Peiró, per a poder ajudar a la il·lustració de l’esmentada biografia.
Això m’ha portat a parlar amb el senyor F., que m’ha explicat que quan es va produir el canvi de local de la cooperativa, ara ja fa uns anys, va veure com es llençaves dues caixes plenes de fotografies. No sé pas quina cara li devia fer jo, però mentre ho escoltava sé que el cap m’anava a cent per hora, perquè suposo que en aquestes dues caixes també devia haver-hi part de la història dels meus familiars. M’ha suggerit que parli amb l’actual gerent de la cooperativa, ara Cristalleries de Mataró, un tal Jordi Riera, cosa que penso fer dilluns mateix.
És complicat, suposo, perquè a principis del segle passat no es feien tantes fotografies com ara, i perquè la situació era força més complicada, compromesa i perillosa.
En R. Salicrú m’ha suggerit que em posi en contacte amb en Francesc Rogés, perquè es veu que havia format part de la comissió de cultura dels cooperadors. També ho faré dilluns.
Avui ja fa tres dies que vaig fer un correu electrònic a Cristalleries de Mataró, però com que encara no m’han respost he anat a veure la seva pàgina web. Planxada, m’he quedat planxada! D’entrada és Cristalerías de Mataró! Només tens dues opcions: espanyol o anglès. A més, en tres línies –tristes tres línies– passa de l’any 1920 al 1955, sense donar cap més tipus d’informació històrica.
Senyors –i ara ja no em dirigeixo només als de l’empresa actual, sinó també als dirigents polítics de la ciutat–, aprofitant que sembla que la cooperativa vol fer donació del seu fons, potser seria oportú demanar-los, a canvi, que tinguin alguna cosa més que sentit comercial i que, per tant, informin del paper real que va jugar el Forn del Vidre a principis de segle. Qualsevol els podria fer un web un xic més complerta.
Amb la cessió del fons que proposen, es preservarien els elements que s’hi feien –peixos de vidre, bombetes, petjapapers de colors– i potser alguna documentació, que no ho sé. Però si alguna cosa cal que preservem, sobretot, és la informació de primera mà. Cal que siguem conscients que aquells qui van viure la història d’aquella època en primera persona ja no hi són, però tenim encara alguns fills. La Guillermina Peiró n’és un exemple, i com ella la meva mare i molts d'altres.
No podem deixar passar massa temps més.
Amb tot, i per un seguit de circumstàncies –atès que el meu avi i el meu besavi també foren treballadors i directors del Forn del Vidre–, aquest cap de setmana he començat, no sé si amb gaire bon final, una recerca de fotografies de l’època on hi puguem trobar en Peiró, per a poder ajudar a la il·lustració de l’esmentada biografia.
Això m’ha portat a parlar amb el senyor F., que m’ha explicat que quan es va produir el canvi de local de la cooperativa, ara ja fa uns anys, va veure com es llençaves dues caixes plenes de fotografies. No sé pas quina cara li devia fer jo, però mentre ho escoltava sé que el cap m’anava a cent per hora, perquè suposo que en aquestes dues caixes també devia haver-hi part de la història dels meus familiars. M’ha suggerit que parli amb l’actual gerent de la cooperativa, ara Cristalleries de Mataró, un tal Jordi Riera, cosa que penso fer dilluns mateix.
És complicat, suposo, perquè a principis del segle passat no es feien tantes fotografies com ara, i perquè la situació era força més complicada, compromesa i perillosa.
En R. Salicrú m’ha suggerit que em posi en contacte amb en Francesc Rogés, perquè es veu que havia format part de la comissió de cultura dels cooperadors. També ho faré dilluns.
Avui ja fa tres dies que vaig fer un correu electrònic a Cristalleries de Mataró, però com que encara no m’han respost he anat a veure la seva pàgina web. Planxada, m’he quedat planxada! D’entrada és Cristalerías de Mataró! Només tens dues opcions: espanyol o anglès. A més, en tres línies –tristes tres línies– passa de l’any 1920 al 1955, sense donar cap més tipus d’informació històrica.
Senyors –i ara ja no em dirigeixo només als de l’empresa actual, sinó també als dirigents polítics de la ciutat–, aprofitant que sembla que la cooperativa vol fer donació del seu fons, potser seria oportú demanar-los, a canvi, que tinguin alguna cosa més que sentit comercial i que, per tant, informin del paper real que va jugar el Forn del Vidre a principis de segle. Qualsevol els podria fer un web un xic més complerta.
Amb la cessió del fons que proposen, es preservarien els elements que s’hi feien –peixos de vidre, bombetes, petjapapers de colors– i potser alguna documentació, que no ho sé. Però si alguna cosa cal que preservem, sobretot, és la informació de primera mà. Cal que siguem conscients que aquells qui van viure la història d’aquella època en primera persona ja no hi són, però tenim encara alguns fills. La Guillermina Peiró n’és un exemple, i com ella la meva mare i molts d'altres.
No podem deixar passar massa temps més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada