dissabte, 9 de juny del 2012

Pere Calders: ‘Sabia que amb la literatura no em guanyaria la vida’



En motiu dels #100SCT, repico un fragment de l'entrevista, signada per S.C.P, publicada a la revista El Maresme, núm. 190, nov. 1981), atès que els exemplars no els podem trobar en format digital.


Pere Calders, escriptor i dibuixant català, des de molt jovenet es plantejà la seva passió per la literatura. Però, sabia que no s’hi guanyaria la vida. Decidí, doncs, escollir l’ofici de dibuixant, que li permetia menjar calent. Ha passat per la guerra, l’exili, i el retorn. De nou a Catalunya, no ha deixat d’escriure, malgrat que algunes crítiques l’han culpat d’inhibir-se de la realitat social i política. El seu nom ha tornat, fa poc, a la palestra amb la posta en escena de l’espectacle musical Antaviana, pel grup Dagoll-dagom, basat en els seus contes.

- Pere Calders va néixer a Barcelona el dia de Sant Miquel de l’any 1912. El seu pare era viatjant. De petit va viure en una masia del Vallès, prop de Polinyà. Aviat, però, en Pere va ser traslladat a Barcelona, on va entrar a l’escola.
“Vaig tenir la sort de poder anar a l’escola de Mossèn Cinto, que es va fundar amb un patronat de pares i d’educadors. Un grup d’aquests educadors va viatjar a Suïssa i a Itàlia per veure els sistemes d’ensenyament més moderns d’aquella època. Van adquirir un solar i van construir un edifici pensat expressament per a l’escola. El record que en tinc és d’una educació en plena llibertat. Com a detall, diré que la religió era una assignatura, no pas una imposició. Es començaven cada dia les classes resant el parenostre, però l’assistència a aquest acte era absolutament voluntària. Els alumnes que no volien assistir-hi, aquells a qui els seus pares els havien dit que no hi assistissin, sortien a jugar al pati. Jo era dels qui es quedaven a resar el parenostre. La religió, en mi, sempre ha estat un sentiment molt viu ja de molt petit, i ara encara em dura. Jo diria que sóc un cristià sense una església determinada. Crec en Déu,  tinc un sentiment religiós molt profund, però no sóc catòlic.”
- A l’escola, Pere Calders trobà un ambient de llibertat i més coses.
“El director d’aquesta escola, el senyor Josep Peronella, tenia un preocupació per les lletres. Va seleccionar un grup molt reduït d’alumnes i els donava classes de redacció. Per tant, des de molt jove em vaig plantejar la meva vocació, aquesta passió per la literatura. Però sabia que no m’hi guanyaria la vida. Aleshores, vaig triar un ofici –així, amb aquesta deliberació–, l’ofici de dibuixant.  Una de les grans passions del senyor Peronella era en Ruyra –com a llibre de lectura teníem Pinya de rosa. M’agradava molt aleshores i segueix agradant-me molt ara. L’he anat rellegint al llarg de la meva vida. Si cal citar antecedents on agafar-me, que m’hagin encomanat el gust per les coses determinades, que hagint tingut influència en la meva obra, jo sempre citaria Ruyra. Els clàssics anteriors a en Ruyra, encara ara els he de llegir en pla d’estudi, de coneixement. En canvi, en Ruyra el llegeixo sempre com un lector, amb un gust extraordinari.”
- Els anys vint, com a dibuixant-il·lustrador, Pere Calders començà a col·laborar a algunes revistes, i publica el seu primer conte.
“La meva primera col·laboració en una publicació va ser al Diari Mercantil, una publicació una mica especial del senyor Xavier Tusell. Era un diari –com el seu nom indica– que es dedicava a les cotitzacions de borsa, a l’entrada i sortida de vaixells i a com anava el problema del cotó. En un moment donat el senyor Tusell va decidir fer el Diario Mercantil en català. Va ser durant aquesta etapa catalana, quan n’era director Josep Janés i Olivé, quan hi vaig entrar jo com a redactor i com a dibuixant. Janés i Olivé va fer una cosa molt especial. Aquell era el diari d’un senyor industrial milionari amb propòstics purament especulatius i ell va crear una redacció de xicots joves, els quals van modificar totalment la publicació: hi havia una pàgina diària d’arts, lletres i música. I es va anar trobant que tot allò que ell havia muntat se li escapava dels dits. El primer conte meu va sortir publicat al Diari Mercantil, es deia Història fantasma del capil·lar Estrella”.
- Ja a la dècada dels anys trenta, durant la guerra civil, Calders es fa l’ammor de l’Esquella de la Torratxa, juntament amb Tísner.
“Això de l’Esquella de la Torratxa va ser una mena d’aventura de guerra. En aquella època en què hi havia incautacions de premsa, amb l’Avel·lí Artís-Gener –condeixeble meu perquè havíem anat junts a l’escola Mossèn Cinto, amic de la família perquè els nostres pares ja eren amics, i ara parents, perquè la meva dona és germana seva–, ell i jo ens vam incautar de l’Esquella de la Torratxa. Vam posar un rètol del Sindicat de dibuixants professionals de la UGT i vam fer nostra l’Esquella. Dins del sindicat vam trobar un clima molt favorable perquè apleguéssim dibuixants i els mitjans necessaris per fer-ho. Vam tenir, doncs, les coses de cara. De fet, l’Esquella de la guerra, la vam dirigir pràcticament en Tísner i jo.”
- Les aventures van acompanyar-lo sempre. Després de la guerra van continuar, però, a l’exili.
“Jo era sergent de l’Estat Major de la 40 divisió. Vaig sortir amb la meva unitat a peu, passant el coll d’Ares, que estava tot nevat, i  vaig anar a parar al camp de concentració de Prats de Molló. En ple hivern, vam passar tres dies dormint damunt la neu, sense menjar. El tercer dia, van entrar uns camions dels francesos i ens van tirar pa. Ho recordo com una de les coses més depriments de la meva vida: tots els homes agafant aquells trossos de pa i menjant gairebé com gossos. El camp estava guardat per soldats senegalesos. Aleshores ens vam reunir un grup de dibuixants –que érem cartògrafs de diverses unitats–, vam veure que allí ho passaríem malament, i vam acordar que ens n’havíem d’escapar. I ens vam escapar.
En Clusellas, un dibuixant que col·laborava a l’Esquella, amb un pseudònim de Nyerra –un molt bon dibuixant, potser un dels millors de l’Esquella– era un xicot molt espavilat, d’aquests que no s’estan mai quiets. I va començar a fer-se amic d’un oficial francès que menava els senegalesos. Un dia li va dir que necessitava anar al poble perquè volia comprar una aspirina. No sé com el va convèncer, però l’altre li vadir que sí. Així que va arribar a Prats de Molló, en Clusellas va anar a veure l’alcalde, un pagès català-francès i li va dir: ‘Escolteu, som un grup de vuit escriptors, intel·lectuals i dibuixants al camp, i ens hi morirem. Les condicions són dures i no sobreviurem.’ I l’alcalde l iva contestar: ‘Jo, d’això dels intel·lectuals no en sé res; d’això se n’ocupa el senyor Guiu, que rea el cap de la Creu Roja del departament dels Pirineus orientals, a més de notari del poble. I el senyor Guiu li va dir: ‘Jo no us puc treure del camp, però si us escapeu us acolliré a casa meva’. Era una casa molt gran, amb una mena de corral i un graner. Davant d’aquesta perspectiva, vam organitzar la fugida. Vam sortir de nit, per sota les filferrades, i vam traspassar un riu gelat que separava el camp del poble. Realment, el senyor Guiu va fer una cosa admirable; anàvem plens de sarna, de polls, érem una colla, estàvem molt atrotinats, i ens va acollir a casa seva fins que vam poder organitzar el contacte amb un comitè universari a Tolosa, que es va fer càrrec de nosaltres.
No sé de ningú de nosaltres que visqués de la literatura a Amèrica. Ningú dels qui van ser companys meus a Mèxic. I, pel que sé, tampoc ningú del grup que va anar a parar a Santiago de Xile. A Mèxic, jo era dibuixant especialitzat en il·lustracions d’obres tècniques, diccionaris, enciclopèdies. Vaig viure durant vint-i-tres anys com a dibuixant d’una gran editorial hispano-mexicana que es diu UTEHA.
Durant molts anys em llevava a dos quarts de cinc –dic aquesta hora perquè era la que posava el despertador–: i, des d’un quart de sis a dos quarts de vuit, escrivia. A les vuit entrava a l’editorial. Aquesta jornada de treball va ser la meva manera de viure durant aquest svint-i-tres anys.”
- A Mèxic va aferrar-se desesperadament a Catalunya, tant que no creu que aquest país americà l’influís gaire.
“Jo més aviat me’n defensava de sentir-me estranger i influït per un altre país. Tot aquest temps va ser una mena d’aferrament a no deixar Catalunya i a portar-la dins, com deia en Carner. En Carner, que era diplomàtic i havia estat molts anys fora de Catalunya deia: ‘Jo no m’he enyorat mai perquè sempre he portat Catalunya a dins’. Això va ser molt viu en el cas de molts catalans de Mèxic. Portàvem Catalunya a dins. Ara bé, Mèxic és un país interessantíssim des d’un punt de vista cultural. És un poble dividit; és una cultura destruïda per una altra cultura, una cultura que no es resigna a morir, que encara és viva. A Mèxic, aquest xoc entre cultures és vivíssim. Jo no m’hi vaig incorporar, en aquest problema seu. Mèxic em va interessar molt, però vaig viure-hi com una mena d’espectador, sempre convençut que aquell no era el país en el qual m’havia de quedar. Val la pena puntualitzar que jo tinc escrits i publicats uns cent-cinquanta contes, però, de temes mexicans, només n’hi ha cinc. Després d’haver estat vint-i-tres anys a Mèxic, em sembla que és una part molt petita de la meva producció. Influït, no ho sé; impressionat, sí. Per tot aquest fatalisme de l’indi mexicà, el concepte de la vida, de la mort.”
- La precarietat de la situació de l’exiliat, i especialment de l’escriptor, va fer néixer nombroses eines de comunicació, sobretot publicacions periòdiques.
“Van sortir una colla de publicacions, i a Mèxic, un país on no hi havia ni linotipistes ni impremtes que tinguessin personal per poder imprimir en català. A vegades era l’esforç d’una persona; a vegades, d’un petit grup. Van sortir-ne una colla: Pont Blau, Lletres, La revista dels catalans d’Amèrica, La nostra revista, Quaderns de l’exili, Full català, i d’altres que potser ara oblido. Em demanaven contes, i jo els feia.
- A vegades, però no tot era per encàrrec. El setembre de 1958 van començar a sortir fascicles literaris escrits i editats per en Calders.
“Editats, escrits, publicats i repartits per mi tot sol. Una mena d’aventura de joventut que ara no sé si em fa una mica de vergonya. Però ho vaig fer. Jo comprava uns paquets de paper d’aquesta mida holandesa llarga. Vaig entrar en contacte amb una impremta i jo m’estava al costat del linotipista, que no sabia res de català. Feia articles, comentaris crítics i un conte a cada un d’aquells fascicles. Després els plegava, els engrapava i els anava a repartir a mà o els enviava per correu. Tot això d’una manera absolutament gratuïta, en una època en la qual jo no em guanyava pas massa bé la vida. Això era una mena d’herència infantil: a l’escola Mossèn Cinto els alumnes fèiem una publicació mig ciclostilada i mig manuscrita i ens la repartíem entre nosaltres.”

Us recomano el web http://www.salescalderstisner.cat