dimarts, 18 d’agost del 2009

Per a en Joan Chanzà

Just abans-d'ahir pensava que no hi havia hagut cap mala notícia enguany i avui rebo la trucada maleïda d'aquest estiu.
Darrerament, estem de pega, nois...

La mort t’ha fet escac i mat sense retop.
I de retop a mi, des del fons del mirall
que se m’encara, clos: no hi val amagatall.
Em sé arrapats al coll els tentacles del pop.
Sento l’udol del ca i el plany del llop.
El galop desbocat de l’hora i el cavall
del record que ens calciga, ja ni cassigall
del que fórem, i el glaç que ens colga cóp a cóp.
No sé sortir d’aquest carrer tallat
a sang pel mur on les ombres m’endolen
i on estrafaig només ganyotes de penjat.
I on et veig, cec als dies que s’escolen
sense donar-nos treva, en el tauler marcat
de la Mort, que ens ha fet escac i mat.

Maria Mercè Marçal

diumenge, 16 d’agost del 2009

Montserrat


Ahir, dia de la Mare de Déu d’Agost, vam pujar a Montserrat. Un senzill SMS a un bon amic va ser suficient per dir que pujàvem i que necessitàvem parlar.
Puc entendre aquella gent que diu que quan no veu el mar fa un temps necessita imperiosament veure’l, tocar-lo, sentir-lo. A mi em passa amb Montserrat, amb TOT Montserrat, però. Necessito veure les corbes de la muntanya, els espadats. Sentir l’olor del mató i del formatge de les pageses, i menjar la típica coca de Montserrat. Caminar, caminar i caminar sense rumb, notant com m’impregna el cor una pau indescriptible. Necessito trucar el timbre de la porteria, demanar pel monjo amic i tenir-lo al costat, escoltant-me, escoltant-nos. Senzillament, Montserrat és casa meva, sí senyors. Poca gent m’ha ajudat tant anímicament, emocionalment, a mi i als meus.
Ens coneixem els secrets més secrets, els uns dels altres, i s’estableix complicitat i amistat alhora, però amistat de la vertadera. Quan et sents vulnerable, creus que defalleixes i que no pots ajudar a qui ho necessita, quan saps que ens moments difícils, tips de trucar a moltes portes, pots fer un SMS ben dirigit demanant ajuda i t’esperen –tot i ser un dia específic per a ells, dia de la Mare de Déu d’Agost–, sents un escalf indescriptible. Res no canvia, és cert, però són moments necessaris.
He vist destapat ja el nou orgue de Montserrat, immens, impressionant, sense els tubs, que s'inaugurarà l'abril del 2010, perquè no hi ha temps material de fer-ho aquest hivern, que és quan estava previst. La mare va tenir la idea de col·laborar en la construcció de l'orgue, cosa que voldrà dir que el nom dels seus néts estaran en un dels tubs del nou orgue. M'agrada.
Anem a Vespres, i avui hi ha ple de gent. El timbre de veu del monjo que entona el Pare nostre m'emociona. A la sortida, m'aturo, escolto i penso que la premsa té raó, perquè està ple de francesos.
Carregats de piles, abracem aquells que estimem i ens estimen, i baixem a la terra baixa, allà on tothom s’abraona, crida i es fa la traveta.

Gràcies per posar a la pràctica aquest: “Truqueu i se us obrirà”. Això sí que són fets, i no paraules.

dissabte, 8 d’agost del 2009

Antoni Subirachs i Poch (Arenys de Munt, 1910 - BCN, 1990)

La imatge, aquarel·la de l'escultura El desconsol, de Josep Llimona, l'he pres d'aquest blog.

Aquestes dies de vacances conviden i em permeten fer coses que la resta de l’any no puc fer. Així, si durant els darrers mesos he intentat contactar amb familiars de funcionaris del Parlament del 1932 al 1939, i en alguns casos, m’hi he pogut posar en contacte gràcies als telèfons, correus electrònics i mòbils, ara tinc temps suficient per anar-los a veure i intentar parlar del seu fill, el seu germà o l’oncle.
Abans-d’ahir vaig visitar, a Arenys de Mar, les germanes de l’Antoni Subirachs i Poch, mecanògraf del Parlament des del juny del 1933 fins al novembre del 1936, que és quan el reclamen al Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya. Viuen allà mateix on vivia l’Antoni quan va presentar-se a les oposicions al Parlament, al carrer de la Torre, número 14. La Maria Àngels té 94 anys, la Trinidad en té 90 i la Margarida, un encant de senyora, en té 86.
Com que ja ens hem trucat unes quantes vegades, els dic que tenia molta ganes de conèixer-les, i elles em reben amb una forta abraçada dient: “Avui coneixerem la famosa Neus...” Em poso vermella.
Per telèfon m’explicaren que quan l’Antoni, després del decret d’Amnistia de Franco, va anar a arreglar els papers de la jubilació, mai va poder demostrar que havia estat al Parlament de mecanògraf i que, per tant, només va cobrar com a auxiliar de la Generalitat. La Margarida, que és la que parla més, recorda a la perfecció noms i dates i se la veu més espavilada, amb un cabell ros-blanc que la fa molt vulnerable, em va dir que sempre van creure que els papers havien desaparegut, que devien ser aquells mal anomenats papers de Salamanca.
Ara, que recuperem part d’aquesta història, i després de demanar permís a la institució, els porto una còpia de la carta que el seu germà va fer quan es va presentar a les oposicions.
Avui, mentre les observava, asseguts tots al voltant de la taula del seu pati, amb l’ombra de l’arbre llimoner al fons, les veia contentes. M’expliquen que això que aquests dies els he anat explicant de l’Antonio –com l’anomenen elles– les ha fet revifar, i a mi se’m fa un nus a la gola. Penso que això no té preu.
Com que m’agrada que les meves filles coneguin la història, la història que jo crec que s’ha de conèixer, la V. ens ha acompanyat a mi i a n’en Jaume. Mentre ella obre el portàtil, jo intento explicar-los una mica que és el que estem fent, que és intentar reconstruir la plantilla de treballadors d’aleshores. Jo els pregunto coses i en Jaume anota tot el que pot. Ja ho veieu, això és treballar en equip!
La Margarida em parla d’en Vicenç Munné, molt amic del seu germà, però els dic que aquest no era del Parlament, sinó que era el director del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Diu que li sembla recordar que després de la guerra, en Vicenç Munné va entrar a treballar a l’Ajuntament d’Arenys de Mar, gràcies al seu pare –el pare d’elles i de l’Antoni-, que era secretari de l’Ajuntament d’Arenys de Mar.
Quan li parlo d’altres mecanògrafs, recorda que en Francesc Benedito estava a El Noticiero. Bona cosa, una dada que no teníem! Diu que l’Antoni agafava el tren el dilluns al matí i no tornava a Arenys de Mar fins el cap de setmana. Entre setmana, i mentre va treballar al Parlament, vivia a casa d’uns oncles de Barcelona.
Els pregunto si el seu germà va haver d’exiliar-se i em diuen que va passar la frontera, va anar a un camp de concentració –a la Margarida li sembla que és el de Saint Cyprien-, però que gràcies a la dona del també funcionari Dalmau Costa, l’actriu Emma Alonso, va poder-ne sortir.
M’expliquen que en Dalmau Costa i la seva esposa els havien visitat diverses vegades a casa seva, després de la guerra, perquè havia quedat una bona amistat.
Després de la guerra, l’Antoni va treballar a l’Ajuntament d’Arenys de Munt, i després ja es va establir a Barcelona.
Quan els pregunto si recorden alguna cosa del Parlament, si parlava de res, em diuen que no acostumava a explicar gaires coses, però que si alguna cosa els repetia sovint era com l’havia impressionat la gran rebuda que el poble havia fet al president Companys després de les eleccions del febrer de 1936. Diu que això ho repetia sovint
La Margarida m’havia parlat d’un quadre d’en Barrera on hi sortia el seu germà, juntament, juntament amb el bibliòfil Arnau i en Ferran de Pol, tres joves intel·lectuals d’Arenys que organitzaven tertúlies literàries. Que era un dibuix bellíssim, però que no sabien on havia anat a parar. Gràcies a aquesta meravella que és el Google, li dic que jo ja he localitzat el quadre, i se’ls torna a il·luminar la cara.
Ara només em queda poder anar a fer una fotografia al dibuix esplèndid d’en Barrera, un escultor i dibuixant d’Arenys de Mar, que en Pep Quintana té penjat al menjador de casa seva. En ell es mostra la reunió d'intel·lectuals (Ferran de Pol, Francesc Arnau, dibuixant i blibliòfil, Subirachs...) i en Pep diu en el seu blog: “Crec, i ho dic sincerament, que és un dels millors Barreres que es poden admirar.” Hauré d’esperar encara fins al 16 d’agost, però. I em comprometo a fer-los arribar una còpia del quadre.
Quedem que després de l’estiu ens retrobarem a Barcelona, al seu pis proper a la plaça Urquinaona, on em faran a mans alguna fotografia de l’Antoni Subirachs de l’època.
Ja és fosc i ens allunyem del carrer de la Torre, número 14.

No em pregunteu perquè, però vaig sortir-ne feliç d’aquella casa.

dilluns, 3 d’agost del 2009

Adéu, Germi


Aquesta tarda hem anat a dir el darrer adéu a n’en Germinal Belis i Peiró (1932-2009), nebot de la Guillermina i nét de Joan Peiró. Ja feia dies que lluitava entre acabar de fer el pas o no i, ves per on, finalment ha decidir fer unes vacances eternes.
En Germi –com gairebé l’anomenava tothom– era discret, tranquil, sempre a un segon terme, fidel als seus ideals i coherent, sobretot coherent. Home de poques paraules, però contundents.
La cerimònia ha començat amb el Va pensiero, de l’òpera Nabucco, de Giuseppe Verdi, i sentir el fragment “Oh, mia patria si bella e perduta / Oh, remembranza si cara e fatal!” em posa la pell de gallina. Em fa pensar en l’exili que va haver de patir i com segurament devia pensar que potser havia perdut la seva pàtria, Catalunya.
No fa tant que ens trobàvem, si fa no fa els mateixos, per dir adéu a un company d’en Germi, en Rossend. És una generació que es va acabant, aquesta del Forn del Vidre, la que va viure els seus inicis, l’angoixa de la guerra, la postguerra i –ai, las!- la que ha assistit també al seu declivi imparable.
En el llibre Memòria de Joan Peiró i Belis, retrats d’un sindicalista, ministre de la Segona República, de Pere Gabriel, Josep Puig i Pla i Maria Salicrú-Maltas, llegeixo: “El nét Germinal Belis, al seu torn, entrà al Forn del Vidre d’aprenent el 1946 als catorze anys, i s’hi jubilà. Fou meritori al despatx, adjunt a gerència i administrador general.”
Em lliguen moltes coses amb la família Peiró, totes molt personals. El meu avi, Jaume Bartrolí Leal, va ser escollit secretari de la primera Junta de Govern l’any 1934, any en què es dóna compliment a les aspiracions dels socis cooperadors constituint-se la cooperativa amb tots els requisits legals i oficials, i anomenant-se Cristalleries de Mataró, Cooperativa Obrera amb Responsabilitat Limitada (Fundació Ros Serra).
Veure a la néta del senyor Ros i Serra, que va ser el qui va posar el capital per tirar endavant aquesta aventura, a mi m'impressiona. D’aquí a uns anys no sé si hi haurà gaire gent que relacioni coses com aquesta.
Em vénen records intermitents a la memòria, com quan en Josep –en Pepitu- i l’Olga arribaven a principis d’estiu de París i venien a casa a saludar el meu avi. Quan en Germi, un diumenge qualsevol, al quiosc de la plaça Santa Anna, a punt de comprar el diari, em va dir que al meu avi se’l coneixia amb el sobrenom de pa tou, cosa que jo desconeixia.
La Guillermina, dona d’un coratge autèntic, no ha pogut més en veure la projecció de fotografies familiars i de les excursions que feia en Germi amb la colla de la UEC, amb el Que tinguem sort, d’en Lluís Llach, de fons. S’hi sentia molt i molt lligada, molt propera. On quedaran ara les vostres tertúlies de diumenge? En Germi sempre l'havia acompanyat a tot arreu en un munt d’actes, en presentacions de llibres i xerrades. El darrer, a Argentona, en la presentació del llibre Joan Peiró, afusellat, de Josep Benet.
Ens ha pres la mà ben fort, només entrar, i ha arrencat a plorar. “La Nuri és fora”, m’ha dit. I jo li he dit que ella ha fet tot el que ha pogut per estar amb ell tot aquest temps i que no passa res. La meva mare, que estava al meu costat, també ha arrencat a plorar. Se l’estima a la Guillermina, ho sé, i veure la mare plorar sempre em descol·loca, perquè sé com ajudar les meves filles, però amb ella no sé com fer-ho.
Són esbossos trencats els que rodolen per terra. Són uns sentiments de pertinença que no sé si ara també es donen. Són unes grans persones aquestes, de veritat, de pedra picada.
La vall del riu vermell ha clos la vetllada, mentre nosaltres rellegíem els versos d’en Josep Punsola del recordatori.

PD: Envio un petó ben fort, en direcció a Londres, a la Nuri, en Jordi, l’Anna i en Marc.


Si voleu saber-ne més, cliqueu damunt d'aquest enllaç. Podeu veure'l com a testimoni per a la comissió de memòria històrica de la gent gran del consell municipal de la gent gran de l’Ajuntament de Mataró.