M’havia proposat escriure un post de denúncia dels 80 graons que cal pujar i baixar a l’estació d’Arc de Triomf de Barcelona, però ho faré més endavant perquè penso que és millor explicar què em va passar ahir.
Vaig tenir la possibilitat de poder saludar el senyor Jaime Serra Puche, nét de Serra i Húnter, que fou vicepresident del Parlament de Catalunya l’any 1933. Acompanyat de la seva esposa i els seus tres fills, i essent a Barcelona de vacances, va apropar-se al Parlament per poder fer una visita.
Qui l’acompanyava va fer-me cridar. Sabia de la meva minsa relació amb Mèxic –fa dos anys vam ser a l’Orfeó Català de Mèxic per a presentar el llibre Salvador Armendares i Torrent, metge i polític (Malgrat de Mar, 1893 – Mèxic, 1964)– i va pensar que em faria gràcia poder-los saludar.
Va ser emotiu, un moment emotiu i màgic, perquè no es tracta només de la salutació del nét de Serra i Húnter, així, sense més ni més. La calidesa amb què parlava als seus fills explicant-los què significava aquell palau, explicant-los que des d’aquell hemicicle el seu besavi havia defensat el que ell creia per Catalunya, i que per aquests mateixos motius va haver d’exiliar-se, era massa per un matí on t’ho t’esperes res d’això.
Vaig parlar-li del perquè del llibre, de què va significar per nosaltres anar a Mèxic, conèixer tota la família que hi teníem i, vés per on, eren íntims amb tots ells! Llavors, ja va ser imparable, no vaig poder contenir-me, i em vaig emocionar com una bleda.
Ens vam fer algunes fotografies a la magnífica escala d’honor del Parlament –així ho va voler en Serra Puche, perquè en tenia una del seu avi just en el mateix lloc–, vam intercanviar correus electrònics i li vam oferir, entre d’altres coses, un exemplar del llibre de Salvador Armendares. Veure’l fullejar el llibre i reconèixer en les fotografies les persones que ell s'estima de Mèxic, era impagable.
Però si una cosa em va cridar l’atenció és que ell, discret i senzill, sempre va dir que era el nét de...
Només al vespre, un cop a casa, vaig saber que havia compartit una estona del meu matí amb un exministre del govern mexicà. I això ja diu molt d'una persona.
I a les vuit, trobada amb Assumpta Montellà. Fem un cafè.
Després de posar-nos al dia sobre les seves últimes entrevistes i visites a l'Elisabeth, parlem de possibles projectes. M'engresca. Diu que m'ajudarà, perquè ho troba interessant.
Res, que ara ja no tinc excusa per posar-m'hi.
Vaig tenir la possibilitat de poder saludar el senyor Jaime Serra Puche, nét de Serra i Húnter, que fou vicepresident del Parlament de Catalunya l’any 1933. Acompanyat de la seva esposa i els seus tres fills, i essent a Barcelona de vacances, va apropar-se al Parlament per poder fer una visita.
Qui l’acompanyava va fer-me cridar. Sabia de la meva minsa relació amb Mèxic –fa dos anys vam ser a l’Orfeó Català de Mèxic per a presentar el llibre Salvador Armendares i Torrent, metge i polític (Malgrat de Mar, 1893 – Mèxic, 1964)– i va pensar que em faria gràcia poder-los saludar.
Va ser emotiu, un moment emotiu i màgic, perquè no es tracta només de la salutació del nét de Serra i Húnter, així, sense més ni més. La calidesa amb què parlava als seus fills explicant-los què significava aquell palau, explicant-los que des d’aquell hemicicle el seu besavi havia defensat el que ell creia per Catalunya, i que per aquests mateixos motius va haver d’exiliar-se, era massa per un matí on t’ho t’esperes res d’això.
Vaig parlar-li del perquè del llibre, de què va significar per nosaltres anar a Mèxic, conèixer tota la família que hi teníem i, vés per on, eren íntims amb tots ells! Llavors, ja va ser imparable, no vaig poder contenir-me, i em vaig emocionar com una bleda.
Ens vam fer algunes fotografies a la magnífica escala d’honor del Parlament –així ho va voler en Serra Puche, perquè en tenia una del seu avi just en el mateix lloc–, vam intercanviar correus electrònics i li vam oferir, entre d’altres coses, un exemplar del llibre de Salvador Armendares. Veure’l fullejar el llibre i reconèixer en les fotografies les persones que ell s'estima de Mèxic, era impagable.
Però si una cosa em va cridar l’atenció és que ell, discret i senzill, sempre va dir que era el nét de...
Només al vespre, un cop a casa, vaig saber que havia compartit una estona del meu matí amb un exministre del govern mexicà. I això ja diu molt d'una persona.
I a les vuit, trobada amb Assumpta Montellà. Fem un cafè.
Després de posar-nos al dia sobre les seves últimes entrevistes i visites a l'Elisabeth, parlem de possibles projectes. M'engresca. Diu que m'ajudarà, perquè ho troba interessant.
Res, que ara ja no tinc excusa per posar-m'hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada