divendres, 26 de juny del 2009

Dret de sobirania

No calen més paraules...

“Més crec que nosaltres tenim una sobirania, que des del moment que se’ns ha deixat constituir un Parlament, i que a aquest Parlament se li ha confiat la darrera paraula per damunt de la qual no pot parlar ningú, en certs punts de legislació i en certs punts d’execució de les lleis, això és una sobirania. Perquè si sobirania vol dir alguna cosa en el món, és el dret de parlar el darrer, de parlar per damunt de tots. Si nosaltres podem parlar per damunt de tots en aquelles coses que ens han estat respectades, nosaltres tenim un dret de sobirania, i està bé que nosaltres a aquest dret li posem una definició teòrica, i que sobre d’aquest dret aixequem una bandera. (...)
De manera que pot ésser que no tingui una eficiència immediata tota aquesta part de declaracions que hi poden haver en el nostre Estatut, però quan són una definició, un intent, quan vénen a representar la voluntat, quan vénen a declarar un sentiment i a afirmar una bandera, per damunt de les nostres propagandes i de les nostres actuacions, això té un sentit pregon de realitat, i aquest sentit pregon s’haurà de traduir un dia i altre dia en l’obra de la nostra actuació en el Parlament i fora del Parlament.

Dijous, 2 de març de 1933
El conseller de Justícia i Dret,
Pere Coromines i Montanya”
S'hi voleu veure el vídeo que n'ha fet Vilaweb de la manifestació de dissabte 27 de març

divendres, 19 de juny del 2009

De quan vaig servir a les ordres directes del President Macià, pel coronel Enric. P Farràs (Quaderns de l’exili, any II, núm. 6, abril 1944)


Quan remenant llibres trobo perletes d’aquest tipus, m’agrada compartir-les:

“Un cert partit polític –no recordo ara amb motiu de què– va organitzar un míting en una barriada extrema de Barcelona, en un cinema d’ínfima categoria. Pot deduir-se que en aquells moments les relacions del partit esmentat amb un cert altre partit no devien ésser massa cordials, tota vegada que els grups d’acció d’aquest partit impediren, amb violència, la celebració de l’acte. Els organitzadors van haver de claudicar, fent constar, però, que el míting es celebraria i que hi portarien el president.
De tot això me’n vaig assabentar un mes després, en ésser cridat al despatx d’un conseller on hi havia diverses personalitats. Em van dir que aquella nit celebrarien l’acte que un partit rival havia frustrat, i que m’ho advertien perquè el president també hi aniria. (...)
Vaig sortir d’aquell despatx amb l’estat d’ànim que hom pot imaginar, i vaig anar de dret a la residència presidencial. Macià em va rebre amb aquell “Hola, xiquet” afectuós de sempre. En preguntar-li si aquella nit pensava assistir al míting projectat, em contestà afirmativament: “No vull que ningú pugui pensar que he tingut por”, va acabar per dir. (...) Em vaig atrevir a contestar-li amb certa energia: “Del valor personal de Francesc Macià no en dubta ningú, perquè prou proves n’heu donat; però no sou únicament Francesc Macià; sou el President de Catalunya”. Aquestes frases, acompanyades potser d’altres de més dures, el van fer dubtar uns moments, però va acabar dient que de totes maneres aniria a l’acte i que sortiria de la residència a les nou del vespre. Després d’acomiadar-me’n vaig passar al Palau de la Generalitat per tal d’ordenar al cotxe presidencial que se n’anés al garatge i que si algú demanava el seu servei abans de les nou contestés que li calia reparar un desperfecte del motor.
A les nou en punt en un taxi vaig anar a recollir el President, el qual va comprendre de seguida el per què del canvi de vehicle, però no hi va fer al·lusió. Jo ja havia indicat al conductor, home de tota la meva confiança, l’itinerari a seguir.
Vam arribar al cinema sense novetat. Qui sap què hauria esdevingut si haguéssim anat en el cotxe oficial i pel trajecte normal, perquè a posteriori em vaig assabentar que en distintes cantonades hi havia grups portadors de pistolers i amb la consigna de fer foc.
L’entrada al local fou apocalíptica: crits, xiulets, amenaces. La tribuna trontollava com si anés a enfonsar-se. El President em va dir a cau d’orella: “Saps, xiquet, que tenies raó quan em deies que no havíem de vindre?” Li vaig dir seriosament que ja era massa tard i que no hi havia més remei que ballar, ja que érem al ball.
(...) Dins del dolor que em produí la mort del President, durant el trajecte que va recórrer el seguici fúnebre vaig sentir una íntima satisfacció de veure tants de generals, caps i oficials, tributant honors de capità general amb comandament en plaça, els màxims honors dins de la milícia, a les despulles d’un Comandant d’enginyers que en vida es va veure oblidat a demanar la seva separació de l’exèrcit, perquè el seu honor militar i la seva dignitat de ciutadà li van fer exterioritzar la seva disconformitat amb la militarada realitzada pels caps i oficials de la guarnició de Barcelona en assaltar i trossejar la redacció i la impremta Cu-Cut.Quan repasso, en els racons de la meva memòria, la sèrie turbulent d’episodis que m’ha tocat de viure, la quantitat de personatges polítics que he hagut de conèixer, el veig a ell, el President, tan alt, tan per damunt de tot i de tots!"

diumenge, 14 de juny del 2009

La Maternitat d'Elna

(a l'espera de la fotografia d'avui, annexo una de les fotografies de la trobada d'Elnes al parc de la Ciutadella, que es va fer el 8 de juny de 2008, extreta del blog de l'Assumpta Montellà)

El 14 de juny del 2008, vaig visitar per primera vegada la Maternitat d’Elna, amb l’Assumpta Montellà. Feia un dia esplèndid, com avui, i en vaig fer un apunt perquè vaig dir-me que faria tot el possible per intentar explicar i fer conèixer aquesta història.
Avui, just un any després, hi ha la trobada d’Elnes a Elna, tal com recull l'Assumpta en el seu blog .
En la darrera edició de La Maternitat d’Elna, amb imatges, l’Assumpta escriu:

“Vaig estar a punt de passar pàgina abruptament en el tema de la Maternitat d’Elna. No fer més xerrades, no atendre més trucades ni contestar més cartes. Em feia patir massa. Però aleshores va arribar-me un petit regal. Una felicitació de Nadal amb una fotografia d’una nena menuda, petita, que es deia Elna. Els seus pares em deien que havien decidit posar-li aquest nom després d’escoltar-me en una conferència, perquè li volien explicar a la seva filla, quan fos gran, que el seu nom era sinònim de generositat i de solidaritat.
Després vaig saber que hi havia més de quaranta petites Elnes pel mateix motiu. En vaig parlar amb l’Elisabeth i ella va confessar-me que aquest fenomen era el que més il·lusió li feia de tota la moguda mediàtica que s’havia fet de la seva història a casa nostra. El seu comentari era breu però carregat de simbolisme. Va dir-me: ...el fet que després de setanta anys hi hagi nenes que portin el nom d’Elna, vol dir que els nens continuen sent el motor d’aquesta història, i això és bo perquè ells són el “vostre” futur.
Des d’aleshores he continuat explicant la història de la Maternitat d’Elna, allà on m’han volgut escoltar. He conegut un munt de petites Elnes, els seus pares, germans, avis..., tots sumant per una societat més solidària, com l’illa de pau que va crear fa setanta anys l’Elisabeth Eidenbenz a Elna, enmig d’un món d’entreguerres.”

Estic contenta, perquè allò que em vaig proposar ara fa un any ho he fet en la mesura de les meves possibilitats. He recomanar el llibre, l’obra de teatre que se n’ha fet, he explicat la història i recomanat la visita a Elna.
I saber que avui hi ha alguns diputats i diputades del Parlament de Catalunya que acompanyen aquestes petites Elnes, m’agrada. Ells també han de conèixer aquestes realitats més emotives, de sentiments a flor de pell.

Una nit amb nota


Va ser un concert diferent, el que vam fer ahir a la plaça de la Muralla, l’espai que es troba entre les modernors de l’edifici de l’Actua, la cooperativa d’Abacus i Robafaves, i la història d’anys i anys que ens recorda la part antiga de la muralla de Mataró.
La Coral La Nota, que ja ha fet deu anys, va convidar altres corals a participar en un concert commemoratiu, i la veritat és que ens ho vam passar d’allò més bé, tot i la solejada que vam haver d’aguantar a la tarda, mentre fèiem les proves de so per a poder enregistrar el concert en directe, gràcies a la gent de la Casa de la Música.
Ahir es feien un munt de coses a la ciutat, perquè a més del Dia de les Seleccions Catalanes –amb esports, correfoc i espectacles arreu– hi havia festa al carrer de Bonaire, activitats a les escoles, concerts, una altra representació de l’obra Annie, a la Sala Cabañes. Però a les nou del vespre, la plaça era plena i l’organització s’havia quedat curta amb les cadires per al públic. Dalt la muralla, una filera de gent treia els caps seguint el concert.
Com va dir la Gemma Sancho, la directora de la coral amfitriona, cada coral va oferir tres peces del seu repertori habitual, regalant al públic un repertori ben ampli de cançons. La part final del concert van ser quatre cançons interpretades conjuntament pels cantaires de les quatre corals. Molt encertada la informació que la veu en off anava oferint sobre cada coral, mentre una sortia i l’altra se situava a l’escenari.
Així, les diferents propostes van ser: per Primavera per la Pau, vam interpretar Jxulieto, una cançó en occità; el Cor Madrigalista va proposar Lloraré, una cançó harmonitzada per Carlos Guastavino; Gospel Sons ens va ensenyar a cantar Soon and very soon, i la Coral La Nota va proposar-nos interpretar Junts, de Carly Simon.
No trec mèrit a cap dels directors, però deixeu-me destacar –per la seva joventut i empenta– la força amb què la directora de Gospel Sons, la Georgina Blanch, marca el ritme, les pauses, la força i els silencis. Capaç de fer vibrar a la persona més apàtica, va fer participar el públic, el va fer aixecar de les cadires, i d’una manera admirable va crear la complicitat necessària per poder fer que petits i grans cantessin les respostes de Soon and very soon.
Esperant amb ganes el CD, demanant que iniciatives com aquestes es repeteixin, i suggerint que se’n tregui el màxim profit de la plaça de la Muralla, perquè penso que és un escenari natural al qual es podria treure molt de suc. La prova és que gent que sortia o entrava al pàrquing, es quedava a sentir el concert.

dimarts, 9 de juny del 2009

Vegi l’embosta de mestai* perlera (fragment II, Memòries d'un zero a l'esquerra)




Aprofitant que ara ja han sortit els estudiants que s’examinaven de llengua catalana a la selectivitat del 2009, un altre fragment de Memòries d’un zero a l’esquerra, de Josep M. Francès

“Una vegada hi va haver a Barcelona una escampada de cartells en els quals hi sortien versos signats per l’excels Agulló, Pol, matemàtic electoral. El primer vers, Vegi l’embosta de mestai perlera, deixava perplexes els vianants, que es preguntaven: en quin idioma està escrit això? Quan seguien llegint, s’adonaven que els hendecasíl·labs restants eren normals i que es tractava d’una exhortació en català perquè la gent cooperés en determinada obra benèfica.
Entre els escriptors catalans predomina el criteri de buscar per a cada frase les paraules més enrevessades i si un text resulta incomprensible, molt millor, doncs és senyal evident que es troba per damunt de la multitud. De passada, una successió de paraules i frases d’orfebreria, estalvia el treball de fer que les novel·les o els contes tinguin contingut. Ja han passat els temps en què Caterina Albert (Víctor Català), Narcís Oller, Alfons Maseres, Prudenci Bertrana, i d’altres, intentaven omplir els seus originals d’acció i emoció. L’any 1929 ja no s’estilen aquestes coses. Les normes ortogràfiques, de l’Institut i del diccionari del mestre Fabra, on si es busca bé es troben termes desconeguts, permeten elaborar un estil ampli i aliè, com el món de Ciro Alegría."


*Mestall: mescla de blat i sègol o ordi

Més memòries


Un altre llibre a la cua. Més llibres, més memòria històrica i més de tot.

Memòries d'un zero a l'esquerra, de Josep M. Francès (fragment traduït, I)


Darrerament –i per raons diverses–, he llegit aquest llibre de Josep M. Francès, editat a Mèxic, l’ant 1962, per l’Editorial Olimpo, i amb pròleg d’Antoni Rovira i Virgili.
Voldria oferir-ne alguns fragments traduïts –acceptant les meves limitacions–, que retraten aquella època de la Barcelona i la Catalunya de principis de segle XX, els temps previs a la guerra civil, la guerra civil i l’exili a Mèxic.
Autor de diverses novel·les –i crec que desconegut per bona part dels catalans–, és també autor de la lletra de la sardana El saltiró de la cardina.


“Una altra llibreria va atraure la meva atenció, a principis de 1901. Era la que portava el rètol de L’AVENÇ, a la ronda Universitat, al costat del ferrocarril del carrer Balmes. Era un quarter general dels intel·lectuals catalanistes i allí va néixer una memorable revista, Joventut, en la qual col·laboraven tots aquells que aspiraven al renaixement de Catalunya. Aquells senyors, si no manejaven armes, brandaven plomes i tenien molt a veure amb els Jocs Florals, dels quals ja en parlarem en un altre moment. Gairebé tots pertanyien a la classe mitjana, ja que el proletariat no estimava els catalanistes per considerar-los burgesos i explotadors. Amb tot, es va difondre en aquells temps un full en català, La tramuntana, de tendències francament anarquistes, on van aparèixer signatures de catalans connotats. Cal esmentar un fenomen curiós, que quan tenia deu anys em va cridar l’atenció, però amb el temps no he pogut sinó que registrar. El poble català, marcadament individualista, és anarquista sense saber-ho; des del fill de manobre al senyor que viu de renda, des del sagristà de monges al carreter de la Riba, tots, qui més qui menys, són partidaris de fer “el que els dóna la gana”. Això els torna insubmisos i propensos a la indisciplina. Amb el temps, veurem com i per què l’anarquisme va calar en les masses obreres, després d’haver-se sumat eventualment, a la demagògia lerrouxista, anticlerical i incendiària.
D’una manera insensible, em vaig familiaritzar amb els nous corrents artístics. Vaig assistí, sense adonar-me, a l’eclosió del modernisme, amb les seves figures estilitzades i l’aparició als carrers de Barcelona dels primers poetes uniformats amb pipes, cabelleres i barrets descomunals. A Els Quatre Gats, Pere Romeu feia una revolució a la seva manera mitjançant un teatre de titelles i Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner i Gaudí, preparaven la seva, de caràcter arquitectònic, imitada després amb poca fortuna, per Falqués, enamorat de la pedra. Àngel Guimerà, a qui vam restituir aquí l’accent amputat per les meves ties, essent oriünd de Canàries es revelava catalanista intransigent i home d’esquerres sense ser conscient que n’era. El doctor Robert, cap màxim del regionalisme de combat, va néixer a Tampico, al golf de Mèxic, però aquesta circumstància no va impedir que es prengués a pit el que després s’ha anomenat fet diferencial. Va tenir aferrissades lluites parlamentàries a Madrid i com a metge elaborà una teoria per la qual el crani dels catalans diferia del dels espanyols i justificava la seva tendència a afirmar una personalitat autònoma. Això li va valdre l’excomunió de tots els peninsulars.
Sento a parlar d’Adrià Gual, escriptor i poeta, creador del Teatre Íntim. Lloable intent d’obrir les portes de l’escena regional, excessivament ruralitzada, als vents d’Europa. Apareixien crítics com Raimon Casellas, novel·listes com Narcís Oller i Víctor Català (Caterina Albert). Santiago Rusiñol, pintor, novel·lista i dramaturg, va tenir la virtut de promoure una situació delicada, amb l’estrena del drama l’Heroi, que venia ser una aguda diatriba contra el militarisme derrotat en les colònies.”

diumenge, 7 de juny del 2009

Now!, The Pepper Pots



Dissabte a les 9, al carrer Nou de la Rambla, hi havia una bona cua esperant que les taquilles de la Sala Apolo obrissin per veure la presentació del seu nou disc Now!. L’accent gironí guanyava al barceloní.
Desconeixia aquesta banda, però el concert va valer la pena. Bon soul, bones vibracions, bona posada en escena i connexió amb el públic que va anar creixent a mida que el concert avançava. Un bon exemple de les coses que es fan aquí i que triomfen en els millors festivals de música d’Europa. No m’estranyaria que l’aval de tenir de productor el novaiorquès Binky Griptite els faci fer el salt, ràpidament, més enllà d’Europa.
El vestuari de les tres cantants de The Pepper Pots, de la dissenyadora gironina Carme Puigdevall i Plantés, no era l’únic vestuari propi dels anys 60. Bona part de la gent que els seguia –i gent jove- vestien camises entallades amb corbates estretes, ells, i les noies vestits o faldilles amb estampats de l'època. Tot un corrent, doncs, que fa més versemblant l’hora i mitja de concert. Era la contra moda, com si diguéssim, tot i que per si sols ja en creaven una.
Vaig anar bellugant-me per la sala, volia fer alguna que altra fotografia, i vaig adonar-me que traient el color de les fotos semblava talment que hagués tornat enrere amb la màquina del temps.
Molt destacable la composició de tota la banda, gent força jove, amb empenta. Els tres violins i el violoncel, s’ho passaven tan o més bé que el saxo i les trompetes.
Si fa un temps parlava dels bons aires de música que oferien els Manel, penso que The Pepper Pots omplen també un espai necessari. Now! cal portar-los a tot arreu.
Una reflexió. La Sala Apolo tenia la mida justa, semblant al Casal del carrer Nou, de Mataró, només que aquest espai no té els quatre llocs per seure. El concerts i els espais de música a la meva ciutat s’han traslladat a les afores i ara ens trobem que els adolescents, quan comencen les seves aventures musicals nocturnes, necessiten d’un suport logístic de pares que vagin fent torns. No podríem aprofitar espais com el Casal per fer un concert així, tipus The Pepper Pots? Un bon grup d’aquí també per a gaudir-lo aquí.

Us he regalat la seva pàgina. Entreu-hi Now!, després o sempre.

dijous, 4 de juny del 2009

Francesc Giol i Suari, exemple de memòria històrica


Ahir vaig passar una bona tarda. Vaig anar a trobar en Francesc Giol i Suari, un argentoní de vuitanta-nou anys, que l’any 1938 va anar al front i encara no tenia els divuit anys. Un dels de la lleva del biberó.
Amb una memòria exemplar, em va parlar de l’any 31 a Argentona, quan la República; dels dies al front, de quan van passar pel Coll d’Ares i per Prats de Molló, el mes de febrer del 39, i dels dies passats als camps d’Adge i Argelés.
Recorda tots els noms i cognoms dels seus companys d’aquell curt, intens i monstruós viatge, així com d’on eren: un de Valls, un de Serinyà...
Sort que feia anar molt les mans, perquè de tant en tant jo notava que desviava la vista per mirar-les. Tot i que ell parlava amb serenor –vist ara tot amb certa distància– a mi em costava seguir-lo. Costa escoltar sense emocionar-te, sense poder abraçar-lo i dir-li: “Gràcies a gent com vosaltres, som aquí”.
Jo el vaig anar a trobar per altres temes, però sempre que fas una pregunta sobre aquella època, sobre el front i les seves vivències, tot queda aparcat, a un segon terme. Les ganes que tenen els qui hi han estat de parlar-ne és vital per ells. Cal recordar, cal no oblidar, i aquesta gent ja gran poques oportunitats tenen per esplaiar-se a gust, sense presses, deixant-los fer, escoltant-los, donant-los l’oportunitat de buidar altre cop el pap per buidar-se ells mateixos.
I a mi no em va saber pas greu que en Pere campaner, les campanes d’Argentona i en Xinitu fossin “aparcats” momentàniament, donant pas a la seva història, una crua història, una història real, que encara ara posa els pèls de punta.
L’abril de 1938, encara amb disset anys, va entrar en combat. El van fer anar d’Argentona a Canet de Mar, i d’aquí directament a Cubells, la Sentiu, participant a l’ofensiva de Balaguer. M’explicava que ell, que era de la 60 Divisió 95 Brigada Base 8 CC18, netejava fusells txecs i alemanys. A Tarragona havia participat en un concurs de fer nius de metralladores i el seu grup havia guanyat, a la Fatarella els van fer construir un refugi, cosa que els va permetre menjar una miqueta millor.
Em va parlar de la sortida de Prats de Molló fins a Argelés, amb camions, i que allò era horrible. Del fred que va passar, de la neu..., de la gana d’aquells dies. Que van sentir que a Agde, al Rosselló, hi havia un camp de catalans i hi van voler anar. Amb capacitat per a 24.000 persones i conegut com “el camp dels catalans”, perquè en un dels sectors s’hi propicià la concentració de membres d’Esquerra Republicana de Catalunya, d’Estat Català i també els antics efectius dels Mossos d’Esquadra i de la Guàrdia d’Assalt de la Generalitat, allò va ser tota una altra cosa.
Hi havia tres camps (el número 3 era tot de catalans, i ell s’estava al número 2, on també hi havia el secretari general de Proveïments de Catalunya, un tal Jofre). Als barracons del camp d’Adge hi dormien dues-centes persones. Intentava passar del camp 2 al 3, perquè hi havia argentonins, com els de cal Rei, pare i fill, i en Flaveric. Em deia que allà va estar més o menys tranquil, i que fins i tot a les tardes hi havia entreteniments com la boxa, els escacs i futbol, i que algunes nits hi havia funció de teatre.
El 10 de maig de 1939, Agustí Bartra, des del camp d’Adge, escriu al seu amic Carles Pi i Sunyer aquestes ratlles:
“Vaig arribar a aquest camp abans d’ahir amb la primera expedició. Continuo amb en Pere Puig fent la «campanya » de camps de concentració. Aquest camp d’Agde és ben diferent del d’Argelers. Allí sorra i sempre sorra -terra sense camins i sense llavors-, aglomeració caòtica de barraques i homes, el vent i la pluja batent-nos sempre. Jo hi vivia -diguem-ne viure- amb tres companys en una barraca que ens havíem improvisat amb les nostres mantes i fustes. Darrerament ja érem cinc: ens feia companyia Boira, un gos d’atura, lleig, de pèl gris i arrissat, […] El pobre animal ens ha seguit fins aquí. Es troba trist i desplaçat. No s’acostuma a viure en un immens pavelló d’una cabuda de 240 homes i es passa el dia ajagut al meu costat. Només s’anima un xic quan me l’emporto a passejar pel camp. […]
El poble d’Agde -que conec només per haver-lo travessat en columna de refugiat- em plagué molt. És un Vic petit, clar i rient, travessat per un riu bastant cabalós.
[…]
Adreça:camp nº 3 (catalans)
Pavillon T 1
Agde (Hérault)”
(reproduït a La cultura catalana en el primer exili (1939-1940). Cartes d’escriptors, intel·lectuals i científics, p. 76)."

Espero tornar-te a veure, Francesc.

dimecres, 3 de juny del 2009

L'Oriol Junqueras, a Canet de Mar

Aquest vespre he anat a sentir l’Oriol Junqueras. Com que a l’altre nou candidat d’aquestes eleccions –en Ramon Tremosa– ja l’havia anat seguint, sia presentació de llibres o tertúlies radiofòniques, avui he anat a escoltar l’Oriol. No és que em vingués de nou, perquè havia tingut la possibilitat de sentir-li alguna que altra conferència al saló de l’Ajuntament de la meva ciutat, però volia veure com es desenvolupava en un escenari electoral.
La carpa que hi havia instal·lada a Vil·la Flora, a Canet de Mar –i que ens recordava la forma d’un hivernacle del Maresme–, ha deixat clar que hi ha llavor nova, saba nova, aire nou. I, francament, això és realment necessari en un món on, quan un polític comença un discurs ja sabem què, com i quan ho dirà.
L’han precedit en Jordi Solé Ferrando, actual alcalde de Caldes de Montbui –i exassessor parlamentari a Brussel·les, durant l’època d’en Bernat Joan–, i el secretari general d’ERC, els discursos parlamentaris del qual sempre són agradables de seguir, sentir i transcriure. Se’l troba a faltar al Parlament català.
Entre discurs i discurs, passen un DVD sobre el candidat, en el qual hi surt l’Iñaki Irazabalbeitia (Aralar) parlant en català i la candidata del BNG parlant en castellà, tot i que ho fa quan es refereix al respecte que té Europa a les llengües dels pobles petits.
Un breu glossari del que s’ha parlat: finançament, espoli fiscal, estat arcaic, redireccionar la brúixola, construcció nacional, adhesions, immigració, paciència, perseverança, rigor, independència...
“Europa, com a la taula d’en Bernat, qui no és estat no hi és comptat”.
En un altre DVD parlaven de l’Oriol Junqueras la Isabel Clara-Simó, l’Enric Calpena, en Josep Huguet, en Mathew Tree, en Vicent Sanchís, la Maria Mercè Roca, en Gerard Coca, l’Enric Pujol, l’Alfred Bosch, en Joan Manuel Tresserras, en Gerard Sesé, en Joan Reig, la Mònica Sabata, i en Joan Puigcercós, entre d’altres.
Insisteixo en el fet que això dels discursos cal canviar-los, estructurar-los d’una altra manera. Va tenir més ganxo la xerrada-conferència que va fer en Tresserras a Mataró que no el que han dit en Jordi Solé i en Joan Ridao, perquè és cert que la gent n’està cansada (fins i tot alguns dels que tenia asseguts al meu davant, de la JERC, feien broma contínuament, perquè el discurs no els engrescava).
Però en arribar el moment de l’Oriol, ha canviat el ritme –fins i tot s’ha trencat una pota d’una cadira i un home ha anat per terra– i l’ha gent ha quedat enganxada. Amb un discurs de professor universitari, amb veu clara i un to potent, ha demanat parlar clar i català de la memòria històrica. A la batalla de l’Ebre, 70.000 joves catalans que van ser baixa, i 300.000 persones que van haver de marxar a l’exili. Ha parlat de les bombes que van posar a casa d’en Joan Fuster, l’any 1981, i a l’estadi del Llevant, l’any 1976. Que no és just que l’estat espanyol incompleixi el que seria delicte en altre estats europeus.
La memòria és una peça clau per a la identitat, i sense memòria la perdem. Ha preguntat a la concurrència si sabíem per què l’exèrcit d’ocupació de Catalunya –curiosament, sembla que el mateix exèrcit es va canviar el nom, que a tot arreu s’havia dit “exèrcit nacional”, just posar el peu a Catalunya– va entrar a Barcelona el 26 de gener, i no ho va fer el 25 o el 27. Doncs, perquè l’exèrcit espanyol tenia memòria i ho va fer el 26 de gener perquè un 26 de gener de 1641 l’exèrcit de la monarquia hispànica havia estat derrotat just a la falda de Montjuïc. Revenja, doncs.
Ha recordat que justament a Canet de Mar, un 16 d’abril de 1933, es va donar el vot a les dones, i amb la frase d’una dona, la Maria Mercè Marçal, ha acabat l’acte: “A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el tèrb atzur de ser tres cops rebel.”
Diumenge veurem què passa, doncs.

dilluns, 1 de juny del 2009

Quim Torra


Després d'haver llegit a primera línia de mar, estirada a la sorra, sense gaire gent al voltant (es nota que no tothom té festa...), ofereixo un fragment del llibre que estic llegint en aquests moments, El nostre heroi, Josep Pla, d'Enric Vila.

17 de desembre
Trobada amb el Quim Torra. Té uns ulls petits que tot ho escruten enfonsats darrere d'unes pestanyes llargues, unes celles crispades i unes ulleres de muntura clàssica, lleugerament fumades, de miop inegral. Nas de jueu. Fa cara d'haver-se passast la vida fregant-se les mans i rient per sota el nas. Em tracta amb cortesia irònica, exagerament protocol.lària. Vesteix amb una correcció d'home que no ha trencat mai cap plat i recorda aquests majordoms més intel.ligents que els seus amos de la literatura anglesa. Pell blanquinosa, estovada pels fluorescents d'algun despatx. Sap moltes coses de la Catalunya d'entreguerres i no para de repetir que ens extingim. Ho diu amb una angoixa salpebrada d'humorisme. Procuro fer-li veure que s'equivoca, que feia segles que no teníem tants mitjans per sortir-nos-en. Em mira escèptic, donant a entendre que escolti les taules que tenim al voltant -estem en un bar:
"Sí: parlen castellà -li dic-, i què? Sense nosaltres ni Barcelona ni Catalunya no són res. Sense nosaltres no hi ha Gaudí, ni Dalí, ni Pla, ni Cambó, ni Pujol, ni Pau Casals, ni modernisme, ni descentralització, ni Barça, ni res del millor que ha donat el país."
(...)
Em mira amb compassió. Li recordo que és un alt executiu, amb tres fills, que s'ha deixat acomiadar per no haver d'anar a Madrid i que ara es dedica a investigar a les hemeroteques la història del país.
Quants d'aquests homes del bar ho farien? No són aquests gestos els que aguanten els països? A nosaltres ens mou un amor que ens trascendeix; tenim més força que no ens pensem. Posats a tenir raó li he citat una frase de Xammar: "Un home amb l'espinada dreta val per cent que es vinclen a la primera dificultat".

Us recomano el web de l'editorial A contravent, creada per en Quim.
Ens ofereix grans llibres!