diumenge, 29 de juny del 2008

Dia de la Música



Sort que he deixat passar gairebé una setmana d'ençà que a Mataró es va celebrar el Dia de la Música, perquè si no n'hauria dit de molt grosses.

Va estar bé que es recordessin de les escoles de música de Mataró també per a participar-hi, però o bé s'ho plantegen d'una altra manera l'any vinent –posant una cinquantena de cadires perquè la gent pugui quedar-se a escoltar– o potser es trobaran que l'any vinent seran les escoles de música que els diran: «Apa, siau!»

I després d'això, què voleu que us digui? Doncs, que des de les quatre de la tarda fins a gairebé dos quarts de tres de la matinada –que ja és dir– vam tenir grups per donar i per vendre!

I nosaltres, que vivim a tocar del centre, vam decidir marxar cap a Vilassar de Mar, on celebraven els primers dies de festa major, i on vam poder escoltar música de debò: Amanida Folk, molt recomanable.

I, és clar, al responsable de Cultura li recomanaria que l'any vinent, quan es torni a celebrar el Dia de la Música, no marxi cap a Cretéil i que, al peu del canó, analitzi si el que programen en dies com aquests és música de debò.

dilluns, 16 de juny del 2008

Congrés

Aquest matí, tan bon punt m'he llevat, he tingut un ensurt immens: a casa no hi havia corrent.
D'entrada he pensat que en Puigcercós tenia molt més poder del que jo em pensava, perquè no només havia curtcircuitat la Marina, sinó que ens podia fer saltar els ploms...

Feliu Ventura ja ho deia a Que no s'apague la llum: «El que ens queda per fer / ho hem de fer entre els dos / amb la unitat de paraules i acords», i això ara queda molt lluny.

"La llibertat viu lluny d'aquí, i això és l'exili", frase d'El rei Lear, de W. Shakespeare, la podríem aplicar al congrés que aquest cap de setmana ha tingut lloc prop del mar. Una pena.

diumenge, 15 de juny del 2008

La Maternitat d'Elna



Ahir vaig tenir el privilegi de poder visitar la Maternitat d'Elna, juntament amb una seixantena de persones més, amb l'Assumpta Montellà, autora del llibre La Maternitat d'Elna. I dic "privilegi" perquè, a més de les explicacions que ens feia, l'Assumpta traspua emoció. Què no pot fer una persona quan el seu blog es diu "sentimentsaflordepell "!
Sabia de la història, del seu blog, n'havia vist l'exposició i un petit reportatge, però ser allà, començar a veure la cúpula de vidre de la Maternitat, travessar la porta i poder trepitjar aquell terra, moure'm per cada habitació, mirant algunes de les fotografies que l'Elisabeth Eidenbenz va fer d'aquells temps i que et trobes a les parets..., va ser molt fort.
L'Assumpta deixa molt clar ja d'entrada que no es va a visitar només una casa, sinó a sentir, a entendre què hi va passar allà dins; a conèixer qui era l'Elisabeth, a recuperar part de la memòria que ens pertoca a tots.
I quan comença a parlar, l'Assumpta ja no para, i respon cada una de les preguntes o reflexions que li fas. I provoca un no sé què que fa que, de mica en mica, tots ens anem emocionant; i ara comença una, després una altra, i tu proves d'aguantar-te, intentant fotografiar el moment precís, però acabes també plorant.
Hauria de fer un post molt llarg, massa llarg, per explicar tota la vivència d'ahir, cada anècdota, explicació, però com que ni així ni hauria prou, i tampoc ho sabria explicar, només deixaré escrita la frase que en Manuel Huerga, qui serà el director de la pel·lícula, va dir-li diumenge passat mentre enregistrava personalment, càmera a l'espatlla, cada una de les petites Elnes que s'ajuntaven al parc de la Ciutadella: "La història de la Maternitat d'Elna no és la història d'una derrota, sinó la història d'una victòria". Us recomano el petit documental que en va fer i que podeu trobar al blog de l'Assumpta.
A l'hora del cafè, al restaurant d'Elna La Campange, l'Assumpta ens va explicar com va conèixer a l'Elisabeth, i això sí que em va impactar. Havia de ser un moment molt màgic, molt especial.
Avui, a primera hora de la tarda, he mirat el reportatge que abans-d'ahir va emetre el Canal 33, El llegat de la Maternitat d'Elna, i no ho pogut evitar...
La pel·lícula es començarà a gravar aquesta propera tardor i no la podrem veure en cartellera fins a la tardor del 2009.
Quanta raó té l'Elisabeth Eidenbenz quan diu que mai n'aprenem prou, que sempre caiem en els mateixos errors. I quin exemple de dona, forta, valenta, per tirar endavant tota aquesta història amb tan sols vint-i-quatre anys!
I ara, amb noranta-cinc acabats de fer, segueix la lluita, col·laborant amb els camps de refugiats del Pakistan.
Quina lliçó! I nosaltres, barallant-nos per foteses...

divendres, 13 de juny del 2008

Ramon Tremosa i Ainaud de Lasarte

Avui ens hem hagut de dividir, perquè hi havia dos actes als quals ens interessava anar. Jo he anat a la presentació del llibre Catalunya, un país emergent, de Ramon Tremosa, a l'Òmnium Cultural de Mataró, i en Jaume ha anat a la presentació del llibre La vaga d'usuaris de tramvies de Barcelona de 1957, de Maria Coll i Josep Puig i Pla, a l'Ajuntament de Barcelona, i després s'ha arribat a l'acte d'homenatge d'en Josep Maria Ainaud de Lasarte, al Museu d'Història de Catalunya.

D'en Ramon Tremosa només puc dir que l'escolto embadalida. Quina mà de paraules, de noms propis, de números, de dates, d'exemples... Em fa pensar amb les intervencions d'en Sanuy, però de diferent manera. Bombai. Holanda. Zoom mundial. Papa Borja. Finlàndia. Irlanda. Eslovàquia. Estònia. Polònia. Àsia. Lliure comerç. Xarxes globals. Energia eòlica. La mediterrània. Segle XXI. Wolkswagen. Ikea. Valls. Martorell. Megaregions. Richard Florida. Megaciutats. Nueno. IESE. Ports de València i Barcelona. Marsella i Gènova. Eliseu Climent. Trànsit de contenidors i creuers. Competitivitat. Logística.
I per acabar, una frase: "Mentre la Catalunya política l'anem fent com podem, hem d'apostar fort per la Catalunya econòmica".

I l'acte d'en Josep Maria Ainaud de Lasarte ha sigut un reconeixement molt emotiu. Diu en J. que l'auditori del Museu i el vestíbul eren plens a vessar, amb personalitats de diferents àmbits: des d'en Francesc Casares, Ramon Folch i Camarasa, Jordi Pujol, Josep Espar-Ticó, Ramon Camp, Vinyet Pañella, Albert Manent, Concepció Sugranyes, el periodista Manuel Cuyàs, i molts d'altres.
També hi ha volgut ser la Florència Ventura, i es feia estrany veure-la sense el seu estimat Josep Benet. Tenint com tenia la companyia d'en J., que l'acompanyaria després fins a casa, ha tingut ganes de no marxar de seguit i s'ha vist prou valenta per saludar a la gent.
Res, que la vida continua.

dissabte, 7 de juny del 2008

Lliçó democràtica

Ha estat un dia llarg, intens, ple d'incògnites.
Avui, més que mai, llegeixo els primers titulars dels diaris electrònics com una enganyifa.
M'ho sembla a mi o no s'addiuen al que realment ha passat? Hi ha més d'un guanyador, no ho veuen?
El ferrer de tall que s'havia instal·lat a can ERC durant tota la campanya, cal que se'n vagi de vacances, que ningú esmoli ni ganivets ni dagues. Cal fer pinya, com als castells, però no mirar enlaire. Si qui ha guanyat una mica més que els altres no mira al seu voltant, no farà res de bo.

PD: Això sí, sant Pere deu ser militant d'ERC, perquè fins a quarts de nou no ha començat a ploure, almenys a la comarca.

Revista "Valors", enhorabona!

Fa cinc anys d'aquell inici, d'aquelles il·lusions, i us heu sabut mantenir, i això no és fàcil.
Enhorabona, doncs, a totes aquelles persones que han fet possible que la revista Valors arribi als 50 números.
Jo tambe he tingut la sort, al llarg d'aquests cinc anys, de posar-hi el meu petit granet de sorra, amb dues reflexions que us reprodueixo tot seguit: la primera, quan en Genis Mayola va presentar el seu disc Oratges, i la segona, quan Primavera per la Pau va participar en el lliurament dels II Premis ONGC 2007, a Solsona.
Doncs això, l'enhorabona!

Generositat social (a Genís M.)
Al llarg de la meva vida, he tingut la sort d'haver conegut força gent així, generosa socialment, és a dir gent despresa, gent a la qual després de la seva activitat professional i familiar –que no és poca– no li fa res dedicar hores i esforç, a vegades, a organitzar coses per als altres, perquè li compensa fer-ho. És veritat que si ho fan és perquè tenen la il·lusió de fer-ho, però bàsicament és perquè volen que la gent s'ho passi bé. La meva ciutat, Mataró, en té una bona mostra.
La generositat social no es fa un dia sí i un dia no. Requereix d'una constància i d'un treball que moltes vegades nosaltres, el col·lectiu, no som conscients que existeix, perquè el que a nosaltres se'ns presenta és el resultat final: una obra de teatre, un concert o una actuació castellera, entre d'altres.
Quan coneixes gent així, despresa i donada als altres, et qüestiones la teva manera de funcionar. I no entens com pot haver-hi gent tancada en ella mateixa, sense una mínima implicació, i llavors és quan et planteges que has d'estar a totes bandes, i això és el que intentes transmetre als teus fills.
Deixeu-me, però, que personalitzi una mica. Hi ha una persona generosa socialment que m'ha acompanyat sempre. Quan jo tenia dotze anys va ensenyar-me a cantar La cançó de les balances... Va ser el primer que em va ensenyar cançons de protesta, però també va ser el primer que em va parlar de Víctor Jara, de la llibertat i de les injustícies. També va ser dels primers de sentir les meves cançons –ai las!– i d'acompanyar-les amb música.
Quan algú és així li segueixes les passes inevitablement, perquè el trobes ara aquí, ara allà, col·laborant sempre, participant sempre, opinant sempre, amb la paraula justa, amb la crítica justa, amb el coratge just i amb una coherència impecable. I ara l'he retrobat.
Després d'anys d'implicació constant, ha necessitat una mica més de temps per a ell, per composar i realitzar un altre dels seus bells somnis, i ha rebut la torna a aquesta seva generositat. Nosaltres, el col·lectiu, l'ajudarem a tirar-lo endavant.
Aquest és el premi de tota generositat social. Que els Oratges t'acompanyin


Solsona, capital europea de la pau (Teatre Comarcal, 18 de gener de 2007)
La nit del 18 de gener va ser una d’aquelles nits en què, quan t’arrauleixes al llit i rebobines, et sents el cor; no sé si m’explico.
Vaig tenir la sort i el goig de poder participar en l’acte que es va fer de lliurament dels II Premis ONGC 2007, premis que organitza la revista de pensament polític, solidaritat i cooperació internacional ONGC, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Solsona, el Solsonès Obert al Món (SOM) i l’Agència Catalana de Cooperació.
Si l’any 2005 es premiaren tres dones –Danielle Miterrand, Simonetta Torreta i Simonetta Pari–, enguany els premiats van ser l’alcalde d’Srebrenica, Abdurahman Malkic, per la seva defensa dels drets humans i la seva determinació en el record i la memòria de les víctimes de la matança d’aquest enclavament musulmà de Bòsnia, i l’economista i activista Arcadi Oliveras, per la seva llarga trajectòria d’estudi i investigació de les causes que provoquen els desequilibris polítics, econòmics i socials d’arreu del món.
L’acte va estar regnat per una sensibilitat extrema, tant en la presentació que es va fer de totes i cadascuna de les persones i entitats que han fet possible la publicació d’aquesta revista durant set anys, com de la que es va fer de l’alcalde d’Srebrenica i de l’Arcadi Oliveras (per cert, aquesta darrera acompanyada amb la magnífica versió que Gerard Quintana fa de l’Al·leluia de Leonard Cohen).
Com que crec que als lectors de la revista Valors no els passa per alt la trajectòria de l’Arcadi Oliveras, voldria aprofitar aquestes ratlles per parlar de la impressió que em va fer Abdurahman Malkic.
Abdurahman Malkic, àlies Kiko, va néixer a Srebrenica l’any 1964, al poble de Poznanovici. Enginyer de camins de professió, fou membre del Parlament i actualment, des de fa tres mandats, és l’alcalde d’Srebrenica. Ferit dues vegades durant els conflictes bèl·lics de Bòsnia i Herzegovina. El juliol de 1995 fou detingut a Sèrbia, just després de l’ocupació i massacre de Srebrenica, i va estar cinc mesos tancat en un camp de concentració.
És a dir, Abdurahman Malkic té la meva edat, però jo no he hagut de patir res de tot això. Coincidim quan parlem de recuperar la memòria històrica, amb la diferència que jo parlo de recuperar una memòria de fa setanta anys, i ell de només fa dotze anys –és a dir, tants anys com té la meva filla Violeta.
Si una cosa té clara és que vol explicar a tothom que a Srebrenica, el juliol de 1995, hi va haver la pitjor matança després de la Segona Guerra Mundial. Es van assassinar més de 8.000 persones –molts d’ells infants–, i d’aquestes només 2.500 han estat enterrades en un cementiri comú. Les imatges que ens van ensenyar van fer vessar més d’una llàgrima, us ho asseguro.
«Cap intel·lectual d’aquí pot quedar indiferent davant la memòria dels fets d’Srebrenica», va dir Malkic. Potser per això vam cloure l’acte cantant Bertolt Brecht, Eric Clapton, Bob Dylan, Lluís Llach i Raimon. Aquest ha estat el granet de sorra de Primavera per la Pau. Enhorabona!

diumenge, 1 de juny del 2008

Cooperativa del Forn del Vidre de Mataró

L’historiador Josep Benet i Morell, que va morir el 24 de març passat, va deixar acabada la biografia de Joan Peiró i Belis, i segurament –si tot va com ha d’anar– la podrem trobar a les llibreries a partir de la propera tardor.
Amb tot, i per un seguit de circumstàncies –atès que el meu avi i el meu besavi també foren treballadors i directors del Forn del Vidre–, aquest cap de setmana he començat, no sé si amb gaire bon final, una recerca de fotografies de l’època on hi puguem trobar en Peiró, per a poder ajudar a la il·lustració de l’esmentada biografia.
Això m’ha portat a parlar amb el senyor F., que m’ha explicat que quan es va produir el canvi de local de la cooperativa, ara ja fa uns anys, va veure com es llençaves dues caixes plenes de fotografies. No sé pas quina cara li devia fer jo, però mentre ho escoltava sé que el cap m’anava a cent per hora, perquè suposo que en aquestes dues caixes també devia haver-hi part de la història dels meus familiars. M’ha suggerit que parli amb l’actual gerent de la cooperativa, ara Cristalleries de Mataró, un tal Jordi Riera, cosa que penso fer dilluns mateix.
És complicat, suposo, perquè a principis del segle passat no es feien tantes fotografies com ara, i perquè la situació era força més complicada, compromesa i perillosa.
En R. Salicrú m’ha suggerit que em posi en contacte amb en Francesc Rogés, perquè es veu que havia format part de la comissió de cultura dels cooperadors. També ho faré dilluns.
Avui ja fa tres dies que vaig fer un correu electrònic a Cristalleries de Mataró, però com que encara no m’han respost he anat a veure la seva pàgina web. Planxada, m’he quedat planxada! D’entrada és Cristalerías de Mataró! Només tens dues opcions: espanyol o anglès. A més, en tres línies –tristes tres línies– passa de l’any 1920 al 1955, sense donar cap més tipus d’informació històrica.
Senyors –i ara ja no em dirigeixo només als de l’empresa actual, sinó també als dirigents polítics de la ciutat–, aprofitant que sembla que la cooperativa vol fer donació del seu fons, potser seria oportú demanar-los, a canvi, que tinguin alguna cosa més que sentit comercial i que, per tant, informin del paper real que va jugar el Forn del Vidre a principis de segle. Qualsevol els podria fer un web un xic més complerta.
Amb la cessió del fons que proposen, es preservarien els elements que s’hi feien –peixos de vidre, bombetes, petjapapers de colors– i potser alguna documentació, que no ho sé. Però si alguna cosa cal que preservem, sobretot, és la informació de primera mà. Cal que siguem conscients que aquells qui van viure la història d’aquella època en primera persona ja no hi són, però tenim encara alguns fills. La Guillermina Peiró n’és un exemple, i com ella la meva mare i molts d'altres.
No podem deixar passar massa temps més.

Un dia rodó

Ahir va ser un dia rodó, ple de música. Al matí, presentació del CD i del cançoner que l’Agrupament Escolta Arrels, de Mataró, ha enregistrat per a celebrar el vint-i-cinquè aniversari de l’agrupament.
Rialles, plors, retrobaments i adéus... El d’en Josu va ser un moment molt emotiu, per què no dir-ho?, i se’l veia tocat quan deia que el cau és la veritable universitat de la vida.
Les fotografies de tot el procés –tria de les cançons per branques, assajos al local del cau, assajos a la Casa de la Música, enregistrament del CD a la Sala Cabañes– ens van ensenyar la gran feinada que fan tots els qui porten aquesta moguda, una feina desinteressada, compromesa i exemplificadora per als nostres fills i filles.

A la nit, concert d’en Josep Fadó, tenor mataroní, amb el títol Passió per la música, a l'església de Sant Josep, acompanyat del pianista Xavier Martín. Bellíssimes Damunt de tu només les flors, de F. Mompou; No puede ser, de P. Sorozabal, i Granada, d’Agustín Lara, com també ho va ser la interpretació de Love Story, només al piano.
I entre els bisos, l’Emigrant, com a colofó, amb una dicció claríssima i un silenci espaordidor, que va fer saltar més d’una llàgrima d’emoció.
Josep, vas gaudir d’una església ben plena. Vas cantar i vas fer ressonar la teva veu a Mataró, ciutat que estimes, i vas emportar-te els aplaudiments de tots els qui vam poder tenir el privilegi de sentir-te i tenir-te a prop.
Situada com estava darrera l’altar de l’església, jo sí vaig poder observar amb deteniment les expressions dels teus més propers, dels amics, dels coneguts i dels apassionats com tu per la música.
Estigues segur que els aplaudiments expressaven molt més que l’agraïment per la teva magnífica interpretació. La gent et sentia propera, t’havia vist créixer, et veia feliç, i tu els ho reconeixies cava vegada que saludaves a dreta, esquerra, davant i darrera.
Molts èxits, Pep, i que els èxits t’acompanyin.