Hi ha dies que fa bé pujar a Montserrat a Vespres. I això és el que vaig fer ahir a la tarda, just a la vigília de la benedicció, per part del papa Benet XVI, de la Sagrada Família de Barcelona. En moments de desconcert, de destemplança, de confusió, d’inquietud de no saber ben bé perquè, escoltar els cants dels monjos a Vespres reconforta. I la vida és plena de contrastos, evidentment, fins i tot dins l’església, sobretot dins l’església.
En la pregària de Vespres, just abans d’escoltar el magnífic cant del Salve Regina, el monjo indicava que es pregava pel papa Benet XVI, pel seu pas pel cap i casal de Catalunya; perquè l’església catalana acompleixi la seva missió, i perquè l’església de Catalunya sàpiga...La paraula justa en el moment just.
Per la basílica de Montserrat i els seus edificis annexos m’hi sento com a casa. Podria dir que tinc amics que són monjos de Montserrat, però dir això podria deixar entreveure que alguns amics meus han fet la carrera eclesiàstica, i no és això. El que tinc són monjos amics, monjos de Montserrat amb qui confio; amb qui m’esplaio; amb qui trobem sempre un moment per trobar-nos, i per retrobar-nos; amb qui m’assereno.
A vegades, quan puges, no comptes trobar-los –no has avisat a temps, saps que passen una temporada fora–, però sense saber perquè te’ls trobes a la porteria. I no cal una xerrada de gaire estona: un saber ràpid des del darrer cop que t’has vist, una abraçada que dóna escalf, aquella veu ben timbrada i profunda que amb quatre mots et ressitua... Tothom és reunit ja per Vespres, però nosaltres som tres que ens desplacem per passadissos desconeguts, descobrint noves escales. No sé què ho fa, però sempre surt un racó nou, una nova porta, una nova sortida. Metafòricament, com a la vida de cada dia, tot i que voltes es fa difícil de trobar-la.
L’església és mig plena, però encara no havia sentit en viu el nou orgue ni havia vist la nova il·luminació de la basílica. Fora la plaça, silenci. Si hi ha algun lloc on trobo la pau és aquí.
Sortint de Vespres, en J. m’explica la seva història. Ell és un d’aquells nens sahrauís que ve a l’estiu a Catalunya. El primer cop que va venir tenia 6 anys, després va repetir, però amb 9 ja es va quedar. Ara en fa deu que viu aquí i visita la seva família, al Sàhara occidental, a l’estiu. Hem diu que el futur que allà podia esperar era ser militar i cobrar 10 euros al mes, o bé ser mestre i cobrar-ne 5. Amb el que guanya aquí no només ajuda als seus pares, sinó que pot ajudar a moltíssima més gent. Se sent afortunat, diu que té quatre pares, tres germanes al Sàhara i dues aquí. La seva dicció, en català, és molt clara. Té la cara fosca i un somriure que li va d’orella a orella. Està content i m’encomana l’alegria.
Surto, me’n torno a casa, i penso que el món no és tan dolent com sembla.
1 comentari:
totalmnt d´acord.Jo,cada any al mesde novembre hi vaig uns dies a meditar a una deles comfortables cel.les,previa reserva telefónica.Des que m´ho vaig proposar ja fa onze anys.M´hi retrobo i carrego les meves bateries espirituals per l,any següent,fent abans un inventari del anyanterior tot per eswcrit.Tamb,e he fet amics monjos,i em torno renovat.La sensació de PAU durant i després de Vespres,es indescriptible.Tant de bo tothom pogués fer com jo,per preguntarse-hi,i respondresw amb honestetat el que som ilel que volem ser en el futur amb la ajuda de Deu com cadasqú el senti. Adeu siau!
Publica un comentari a l'entrada