dissabte, 11 de desembre de 2010

Apunt de rèplica a ‘Connexió arenyenca’

Llegeixo via Twitter l’apunt que en Joan Salicrú penja al seu bloc ‘Coses meves’, titulat ‘Connexió arenyenca’, on hi explica breument els darrers contactes i relacions amb gent d’Arenys . En llegir l’inici del seu darrer paràgraf: ‘Algun dia ens havíem de conèixer, Arenys’, m’afegeixo a contestar-li el Twitter: ‘Val més tard que mai, Joan, perquè jo sense Arenys seria una altra persona.’ Després d’aquests comentaris creuats, un dia ens trobem passejant tots dos per la Riera i em suggereix que faci un apunt de rèplica a les seves ratlles. Aquí va, doncs.
Fa anys que m’estimo Arenys de Mar, i dic ‘m’estimo’ perquè si digués ‘conec’ no seria prou exacte. A l’edifici del Xifré vaig cursar-hi el COU, a la branca de ciències. I per què? Doncs, perquè en aquells dies jo tenia al cap que volia fer la carrera d’exactes –valga’m Déu, penso ara!– i en Joan Radó, professor de matemàtiques, hi havia anat a parar. A Arenys, però, no només hi vaig estudiar, sinó que vaig fer-hi molts amics i m’hi vaig implicar culturalment.
Amb la coral Etzutzac, dirigida per l’Eulàlia Salbanyà, vaig aprendre i cantar moltíssimes cançons que m’han acompanyat sempre. Vaig viatjar amb la coral a Estrasburg, per l’Europa Cantat 9, el juliol de 1985, i encara ara prenc les partitures del Singet dem Hernn ein Neues Lied, de Johann Sebastian Bach, el motet a doble cor que vam interpretar sota la batuta de Erwin List, i canto tot escoltant el disc de vinil. Si no fos per la cançó que cantàvem a la coral, segurament la meva filla gran no es diria com es diu: ‘Oh, Magalí, ma ben amada! Guaiti ton cap al finestró!’ Un altre moment especial viscut amb la coral va ser el funeral de Salvador Espriu, però això ja ho he explicat en un altre apunt.
Als Seràfics no només hi cantàvem, sinó que també portàvem un grup de nois al CESF (Centre Excursionista Sant Francesc) –emblemàtica la sortida de la baixada del riu Vero, a la Sierra de Guara!– i hi fèiem teatre. Vaig participar en l'obra Cervells en la fosca, de Juli Manuel Pou i Vilabella, amb la música de Sacco e Vanzetti de fons, que fins i tot vam portar de bolos a Santa Coloma de Farners. En la meva segona etapa de Pastorets –perquè la primera havia estat a Mataró, a la Sala Cabanyes, essent adolescent–, la Mercè Pons, ara actriu professional, feia d’àngel i baixava penjada d’una corda per anunciar la bona nova. I del Grup Artístic Carles Xena vaig empassar-me obres i més obres, en un teatre acollidor, amb molt bon ambient i participant-hi quan m’hi convidaven.
Recordo la posada en escena de l’obra In paradisum, de Jordi Pons-Ribot, que posteriorment es va poder veure al teatre Casal Aliança, de Mataró, en la qual s’escenificava que el poble d’Arenys s’inundava i que l’aigua arribava fins dalt del campanar de l’església de Santa Maria d’Arenys de Mar. Vés per on, les campanes ja m’acompanyaven... Per cert, què se n’ha fet d’en Joan de les ametlles?
En Joan diu en el seu apunt que ha conegut un mite, en Pep Quintana! Uf, què puc dir jo d’en Pep que no se sàpiga ja? En Joan l’anomena ‘gastrònom i viatger’, però és que en Pep és moltes més coses. Tastaolletes i coneixedor d’Espriu, també va conduir el primer bibliobús de la democràcia, tal com recull el llibre Tres-cents setanta-dos quilòmetres culturals, la Pobla de Segur: Història i cultura del Pallars, 1985. Però si alguna cosa ens hauria d’explicar són els dies que va passar amb el president Josep Tarradellas, un cop retornat de Sant Martin-le-Beau, perquè en va ser el seu xofer. Com dius tu, Joan, en Pep és una persona autènticament sorprenent.
De la mà d’en Pere Ibern  i la Imma Caballé, vaig conèixer l’arxiver Josep M. Pons i Guri, advocat, historiador i arxiver d’Arenys de Mar, altrament conegut com l’avi Pons, un dels altres mites d’Arenys. Amb en Pere i la Imma vaig endinsar en el món de la música tradicional catalana. En aquell temps, ells havien recuperat un sac de gemecs antic de la Masia de Can Monfulleda de Sant Pere de Riu (Pineda de Mar) i ja tenien un munt d’articles sobre el sac de gemecs, el carnestoltes arenyencs i d’altres articles vinculats amb la música tradicional o el folklore. Cap als anys 80, vaig encarregar a Pau Orriols un flabiol de boix, que guardo com un petit tresor. Amb ell havia acompanyat la Cobla de Tres Quartans –en la qual crec recordar que també hi participava en Rafael Codina, de Mataró–, i també el grup d’animació Pot de gresca, amb en Jordi i la Noemí Bibolas, en Joan i la Marta Torrens, en Vicenç Martí i la Montserrat Rebollo.
L’any 1985, durant el carnestoltes, va tenir lloc primer Ball de cançons. Sortíem a cantar antigues cançons recuperades, tot passejant pels carrerons d’Arenys i convidant a la gent a sumar-se a la gresca . N'érem una bona colla!
I dels sopar a la fresca del carrer de sant Ramon, a finals d’estiu, recordo els versos recitats per en Joan Pera. Els que queien cada any eren: ‘No hi havia a València dos amants com nosaltres...’ i ‘En un castel·lo perduto / entre boscos e jardinos / tre gattis de pelo fino / fachian mau, mau, marramiau!!. Si anava a aquest sopar era per en Jordi Bilbeny, ara conegut pels seus recents llibres Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya o Brevíssima relació de la destrucció de la Història: La falsificació de la descoberta catalana d'Amèrica. A mi m’agrada recordar, però, els seus inicis, amb Paraules de Iho –el qual vaig ajudar a publicar–, Safreig de menta o amb Tal·là-Tal·lera, aquest darrer il·lustrat per en Martí Doy. I de com em va fer conèixer en Celdoni Fonoll o descobrir les cançons d’en Toni Morlà, d'en Josep Tero i de tantes i tantes coses...
Encara ara, si no sóc fora, pujo a veure la Dansa d’Arenys, per Sant Roc. M’agrada sentir l’olor d’alfàbrega i colònia de les almorratxes, mentre els macips –i ara també les macipes– criden: ‘Sant Roc! Sant Roc!’ Hi ha tants amics balladors!
Així doncs, Joan, et recomano que et deixis enamorar per Arenys, perquè això d’Arenys va de debò. Tingues per segur que hi ha una manera de viure el món diferent. L’Arenys que a mi em va enamorar era el de la sabateria de can Majó a la plaça de l’església; el del restaurant ca la Montserrat, dalt de tot de la Riera, petit i delicat, però molt exquisit, i també el de la Reixa; el dels concerts d’en Pep Mayolas, cantant les cançons dels Beatles, amb l’Assum Balliu fent els cors, quan no treballava la ceràmica; dels concerts de l'Eulàlia Salbanyà, amb la Blanca Soler al piano; de les penjades de naps la nit de Reis, que em venien a penjar fins i tot a la façana de casa, a Mataró, davant la sorpresa de tota la gent que l’endemà al matí hi passava per davant; el de la gent que s’arremangava les mànigues i arranjava la casa de Can Roig del Castell, seguint les directrius d’en Manel Pasqual, perquè la mainada i el jovent pogués pujar-hi de colònies. Les nits de cap d’any que hi havíem passat!
I l’Arenys dels vaixells de fusta construïts per en Jaume Bibolas... Però això, senyors meus, ja són figues d’un altre paner...


Ball de cançons, Carnestoltes'85.
S'hi veu l'Espriu, en Xavi Abad, l'Oriol Ferran  i en Pep Quintana


El director del taller de l'Europa Cantat'09 (any 1985)

Pastorets dels Seràfics

Pot de gresca, tocant per les Santes a Mataró (any 1984)

Els membres del grup Pot de Gresca (any 1984)

1 comentari:

Anònim ha dit...

Uffff!!!!! quina clatellada de "pas dels anys". I quina memòria d'actes, llocs i coses...

Eps la noia que dius del 'Pot de gresca' és la Montse (ara Rat) Rebollo, no surt a la cercavila però sí que surt a la foto final. Vicenç Martí, impressionant!

I que dir de la foto del Ball de cançons, sort que ho has dit, però m'he reconegut amb la capa ja havia fet servir a les Saturnals de l'Institut. I en Xavi Abad darrera. No sabia que havies fet el COU al Xifré (això dona molts punts d'ATV)

I tots amb una carona de nens... és que érem molt nens!


Felicitats per l'apunt!

Ara surto cap a la Placeta, i me la miraré amb els "ulls" d'aquells anys. (i ja et responc el tema del 'Llegim...' i del bloc a arenyautes)

Oriol