dimecres, 1 de desembre de 2010

A l'amic Ernest Benach


Ernest Benach i tres enxanetes al Palau de la Música

El que ha passat al meu TimeLine de Twitter –després que Ernest Benach pengés la seva piulada ‘La decisió més difícil’– m’ha recordar el dia que José A. Donaire va anunciar que deixava el seu escó al Parlament de Catalunya: retweets, missatges de suport i, sobretot, d’agraïment a la feina feta de gent ben diversa, de totes les edats i de diferents colors polítics.
Tard o d’hora havia de passar. Avui ‘el president 2.0’ ha posat punt i final al camí que va començar justament amb els mots: ‘fer política amb passió, amb convicció, amb la màxima dedicació i coherència, però reivindico també, i amb tota la convicció del món, la paraula i el diàleg com les principals eines de treball en la nostra relació política’.
Et dec aquest apunt que no sé si sabré fer, però en el qual intentaré parlar no pas del president 2.0, sinó de l’amic que un dia va arribar a ser president del Parlament.
Ara que això de la xarxa i del món 2.0 ja no fa tanta por i que, qui més qui menys, va fent-hi les seves col·laboracions, recordo que vuit anys enrere, en les negociacions del conveni del personal del Parlament, ja estaves pendent del mòbil. Aleshores no era un fet habitual i reconec que s’entenia com una falta d’atenció o de desconsideració. El que aleshores ens descol·locava ara és el comú. I estic parlant de fa vuit anys! Amb gairebé trenta anys a l’esquena d’experiència en l’administració parlamentària, puc dir que la política 2.0 m’ha permès contactar i establir lligams amb diputats i diputades, consellers i conselleres, com no havia passat abans. D’això te’n dono les gràcies.
Recordaré molts moments d’aquestes teves etapes. He escoltat i transcrit centenars de discursos i conferències fetes arreu, al país i a l’estranger, a l’estiu i a l’hivern, i pel teu timbre de veu a les orelles puc saber si eren en moments d’eufòria política o bé en moments d’angoixes de partit. En aquest temps, has assistit més d’un cop a la festa major de la meva ciutat, Mataró –les Santes–, i puc dir-te sense embuts que si no hagués viscut de prop tot això de la política 2.0, del Twitter, potser no hauria existit el Twitter de ‘Les Santes’.
Sempre dius que en els llibres que es facin a partir d'ara difícilment hi haurà peus de pàgina, referències epistolars, etcètera, perquè la gent ara es comunica via correu electrònic, SMS o amb Twitter, i que això és efímer. Ara mateix, però, repasso fulls i més fulls, perquè tu ja saps que m’agrada la història i he guardat aquesta missatgeria moderna.
Una amistat que va començar en la juguesca d’un cafè –te’n recordes?–, en complicitats, en minuts esgarrapats d’agendes atapeïdes, en el món casteller... Vas confiar en la coral on canto, Primavera per la Pau, perquè vinguéssim a cantar en l’acte de lliurament de la Medalla d’Honor a Adolfo Pérez Esquivel. Has fet entrar la rosa de Sant Jordi al Parlament, i també la música. El teu pròleg i la implicació en l’edició del llibre ‘Salvador Armendares i Torrent, metge i polític’, exdiputat del Parlament de 1932 d’ERC que s’exilià a Mèxic, és una cosa que t’agrairem sempre. I com que t’agradava el ‘Diré la pau’, un poema aleshores inèdit de Miquel Martí i Pol, que cantem a la Coral, vam fer els tràmits perquè la Montserrat Sans te’l deixés reproduir un any en una nadala.
Junts també hem passat moments molt durs. Vas fer costat als Capgrossos en moments difícils, quan la fatal caiguda del 2006, i mentre jo era a Menorca tu personalment vas fer-me saber la mort de la Mariona Galindo, amb qui tens una fotografia al Parlament quan va venir a visitar-lo amb l’escola. També vas agrair-me infinitament les paraules que vaig adreçar en un altre punt i final, el de l’Òscar: ‘En moments difícils, has sabut triar les paraules justes, i això és molt difícil, Neus.’
Reventós, Josep Benet i Florència Ventura, les visites a l’abadia de Montserrat, les recomanacions puntuals dels Manel i els Amics de les Arts, la visita a Elna... Hi ha tantes coses! Hi ha tanta gent!
I avui has fet un punt i a part. La política ja ho té això, té això i moltes altres coses.
Gràcies, Ernest, i ja saps on sóc. Deixem-ho en punts suspensius.