Jo vaig cantar al funeral de Salvador Espriu

Altra gent més preparada que jo podrà parlar de l’obra literària de l’Espriu, dels 50 anys de la publicació de Pell de brau, de l’Espriu poeta o de l’Espriu home de teatre. Jo, afegint-me a la iniciativa que ha endegat la Roser Caño (des del seu blog Antaviana), escric algunes ratlles personals sobre Salvador Espriu.

 

Recordo molt bé el dia del funeral de Salvador Espriu, el 23 de febrer de 1985, per diversos motius. En primer lloc, perquè jo acabava de fer vint-i-un anys i estudiava a l’Institut Xifré d’Arenys de Mar, la seva mítica Sinera; en segon lloc, perquè el professor Ricard Salvat ens havia transmès la devoció que hi tenia en les seves classes universitàries; en tercer lloc, perquè en aquell temps jo cantava amb el Cor Etzutzac (sota la direcció d’Eulàlia Salbanyà) i vam participar en la cerimònia del funeral, dalt del presbiteri, donant-nos una perspectiva impressionant –i privilegiada– de com se celebrava l’acte; i en quart lloc, perquè m’adonava que aquell era un moment únic, irrepetible i important, però sobretot molt sentit. Recordat en perspectiva, tot adquireix encara més grandesa.

Els rials i la riera d’Arenys estaven plens a vessar, a l’igual que l’església. Va impactar-me ja aleshores la quantitat de polítics, d’aquí i d’allà, que s’afanyaven per ser a primera fila. Potser va ser la primera vegada que vaig veure que en actes d’aquests tipus la família passa a segon terme, i no em va agradar gens.

Com que en tinc fotografies i guardo la premsa d’aquells dies, rellegeixo els noms dels qui van presidir l’acte i se’m confirma tant la importància de Salvador Espriu com el pas del temps: el president de la Generalitat, Jordi Pujol; el president del Parlament, Miquel Coll i Alentorn, el delegat del Govern, Francesc Martí Jusmet, i tres ministres, entre ells el de Sanitat, Ernest Lluch. Van oficiar la cerimònia l’aleshores abat de Montserrat, Cassià M. Just, i mossèn Martí Amagat.

Les fotografies són de Foto Bertran, d'Arenys de Mar

El taüt va entrar a l’església a pes de braços per joves d’Arenys, companys i amics meus, cobert només amb una senyera, perquè no calia res més. Ploraven.

A la carpeta de la coral Etzutzac, trobo una de les peces que vam cantar, Ach, wie fluchtig... (Ai, com boira...), de J. S. Bach. Anotat en llapis diu: “Enterrament Salvador Espriu, 23/02/85”. Diu així:

Ai!, com boira, ai!, molt fràgil, és la nostra vida.

El començ és fantasia; el seu curs, tot un misteri;

Finalment, el sol la crema.

Ai!, com l’aigua!, ai, ben àgil, és la nostra vida.

El començ és embranzida; el seu curs, la meravella;

Finalment, al mar s’endinsa.

Recordo que només sortir el taüt de l’església tothom va arrencar a aplaudir: reconeixement, agraïment, emoció, senzillesa. Tothom els va anar al darrera, en silenci, pas a pas, pujant cap al cementiri de Sinera. A l’esquerra, el blau del mar i la renglera dels xiprers del camí del cementiri ens endolcien la caminada. J. V. Foix, Raimon i Josep Benet ja l’enyoraven.

En Raimon, que tantes vegades havia i ha seguit cantant Espriu

Quina petita pàtria

encercla el cementiri!

Aquesta mar, Sinera,

turons de pins i vinya,

pols de rials. No estimo

res més, excepte l'ombra

viatgera d'un núvol.

El lent record dels dies

que són passats per sempre.

Ara fa uns anys, la Montserrat Caba, directora del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu, va proposar-me fer algunes de les transcripcions del I Simposi Internacional Salvador Espriu, que va tenir lloc l’octubre de l’any 2003, i que han estat recollides i publicades en el llibre Si de nou voleu passar. I Simposi Internacional Salvador Espriu, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Us recomano les dues conferències inaugurals d’aquest primer simposi: “Salvador Espriu i la Universitat de Barcelona”, d’Antoni M. Badia i Margarit, i “D’un llibre de Salms perdut”, de Sebastià Bonet, així com totes les taules rodones que es van fer.

Cal recordar, conèixer i reconèixer l’obra de Salvador Espriu, un dels grans de la nostra literatura, que –tot i que voldria equivocar-me– crec que passa massa de puntetes per les nostres escoles i instituts.

I una manera de fer-ho és arribar-se a la mítica Sinera els dos propers diumenges, 28 de febrer i 7 de març. Des de les 10:00 hores, i sortint del Calisay, es podrà fer l’itinerari pels indrets del poble que van inspirar el poeta, gràcies a l’organització del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu.


Avui, 25 de febrer de 2013, afegeixo el vídeo de l'enterrament de Salvador Espriu, gràcies a Pere Canals i Vilaweb, que n'ha fet difusió.