Homenatge al president Companys

D’aquí a unes poques hores, farà setanta anys de l’assassinat del president Companys. Per recordar-ho, un fragment del llibre El president Companys, afusellat, de Josep Benet (Edicions 62)

El piquet que l’havia d’executar estava integrat per soldats d’infanteria. El manava un tinent provisional que havia estat elegit per torn rigorós. Era molt jove. Se’l veia emocionat, com n’estaven també molts dels presents. L’oficial s’acostà al president Companys per tal d’embenar-li els ulls i posar-lo d’esquena al piquet d’execució. Ell, però, amb un gest sobri i sense pronunciar ni un sol mot, refusà el drap i es mantingué de cara, mirant sense titubejar el piquet. En la tènue llum d’aquella matinada, destacaven les seves sabatilles de roba blanca i el mocadoret blanc que duia, com sempre, a la butxaca superior de l’americana. En el moment en què els soldats anaven a disparar, cridà amb fermesa i clarament: ‘Per Catalunya!’.

Aquestes foren les seves darreres paraules.

Caigué malferit, malgrat que els soldats havien disparat des d’una distància d’uns sis metres. L’oficial que manava el piquet se li acostà per donar-li el tret de gràcia. Emocionat, desconcertat, li tremolava el pols. Va haver de repetir els trets per acabar l’execució. Després, s’ajupí per comprovar la mort i, en fer-ho, recollí discretament el mocadoret blanc que Companys duia a la butxaqueta de l’americana. Era xop de sang. Va guardar-lo. El seu gest, però, fou vist pel capità de la guàrdia civil, Gonzalo Fernández Valdés, l’agent dels serveis militars d’informació, present a l’execució, el qual va denunciar l’oficial. Aquest fou obligat a tornar aquell petit mocador, que quedà en poder dels serveis d’informació militar de la 2a Bis. Posteriorment, fou sotmès a un tribunal d’honor i expulsat de l’exèrcit. (...)

Eren les 6:30 del matí, aproximadament. Tenia 58 anys.

La seva execució corresponia a la número 2.761 de les fetes oficialment a Catalunya pel règim franquista des que havia estat ocupada la ciutat de Barcelona, el 26 de gener de 1939. (...)

Dos empleats dels serveis funeraris municipals de Casa Caritat de Barcelona es feren càrrec del cadàver. Col·locat en una civera de les que s’utilitzaven a la infermeria del castell i cobert amb una manta vermella, el traslladaren al furgó que esperava davant la porta d’entrada a la fortalesa. Al peu d’aquest furgó fou col·locat en el modestíssim taüt, dit de beneficència, que, per ordre de les autoritats militars, havien facilitat els esmentats serveis funeraris, com es feia en el cas de tots els executats per motius polítics.

(...)

Tancat i clavetejat el fèretre, el furgó militar el traslladà al Cementiri Nou. Aparcà davant les oficines administratives del cementiri. A l’entorn d’aquestes i pel camí que, des del castell, hi porta, s’havia establert una forta vigilància militar i policíaca. A les nou, mentre encara s’estaven fent els tràmits per enterrar Companys a la fossa comuna anomenada ‘La Pedrera’, arribà Ramona, amb el seu cunyat Ramon Puig, en un cotxe llogat. Les altres germanes, Neus i Maria de l’Alba, no havien tingut prou coratge per acompanyar-los.

La seva arribada provocà sorpresa i desconcert entre els militars i les persones presents. Ella, amb decisió, interrompé els tràmits que s’estaven fent per enterrar el seu germà a la fossa comuna i exigí se li donés sepultura –va dir– dignament.

(...) Després de l’execució, un tinent que servia a la bateria d’artilleria de costa, de guarnició, a la muntanya de Montjuïc, es va adreçar als soldats catalans que hi feien el servei militar i, brutalment, els digué: ‘Catalanes, hemos fusilado a vuestro presidente’.

Tenia raó.



Sobre Josep Carner-Ribalta (Balaguer, 1898 – Simi Valley, Califòrnia, 1988)

Com ja m’imaginava, he passat una bona i magnífica tarda/vespre/nit amb George Carner, fill de Josep Carner-Ribalta. M’agrada com parla del seu pare, un home que els va explicar la seva vida política, els seus càrrecs a la Generalitat i la seva passió pel cinema sempre al voltant d’una taula, com traient ferro a les coses. D’una manera ben natural, els narrava com havia acompanyat a Francesc Macià en el seu viatge a Moscou (1925), com havia participat en la preparació dels fets de Prats de Molló (1926) i com havia organitzat, a Cuba, l’Assemblea del Separatisme Català (1928), on es promulgà la famosa Constitució de l’Havana. M’aturo a pensar només en tot això i m’adono que no tenia ni trenta anys!

Com més burxo en aquesta època més m’adono que la gent que estirava els fils del país era gent més que destacada, però a la vegada és gent que desconeixem totalment.

El 1931 torna dels Estats Units per muntar un ‘Hollywood a Catalunya’. Fou secretari de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, organitzant el Comitè de Cinema. També fou comissari d’Espectacles i responsable de Cinematografia, i el 1934 escriu Com es fa un film, llibre plenament vigent i que encara recomanen els professors que es dediquen a la matèria. També m’explica que al Festival de Cinema de Sitges, de 1985, van projectar una pel·lícula on sortia el seu pare explicant la presentació d’una obra seva, Utopia, als estudiants de teatre de MOORPARK College (Simi Valley), i que aleshores diferents mitjans radiofònics i de premsa escrita li van fer entrevistes. Caldrà buscar-les.

Jo arribo a George Carner, però, per una visita que va fer al Parlament de Catalunya. Ell s’assabenta pel llibre Memòries. De Balaguer a Nova York passant per Moscou i Prats de Molló –que ja havien estat editades el 1972 per Edicions Catalanes de París, i que ara reedita Viena Edicions–, que el seu pare havia estat cap de Premsa del Parlament català i volia saber si la institució en tenia constància.

Carner-Ribalta diu en el seu llibre: ‘La constatació d’aquest estat de coses m’omplí d’alarma i vaig tornar a tenir la impressió que calia, ara com mai, tornar a posar en peu el catalanisme. A la reiterada demanda principalment del meu germanívol amic Ventura Gassol, vaig decidir d’acceptar càrrecs, no pas polítics, però sí de funcionari. Això era cap a finals del 1932. Amb la pròxima inauguració del Parlament català, vaig ésser nomenat cap de Premsa del nostre flamant cos legislatiu. Va resultar un càrrec més aviat honorífic amb un mínim de treball, reduït pràcticament gairebé només a distribuir comunicats de premsa als periodistes els dies de sessió, però fou un primer pas de retorn al catalanisme actiu, cosa que ja havia tornat definitivament a fer-se necessària’.

En George em regala el llibre reeditat del seu pare i veig que la faixa promocional diu: 'L'única solució de Catalunya és la seva independència nacional'. S'ha presentat a Balaguer i al Museu de l'Exili, a la Jonquera, però la presentació a Barcelona encara està pendent.

‘No sé si un país que castiga els segons pot arribar a ser primer’, escriu Francesc Canosa a l’article ‘L’home que ho va veure tot’, publicat a El País, i penso que té moltíssima raó. Perquè els fills d’aquests homes exiliats també han estat castigats i encara ara cerquen per omplir les llacunes pendents.

Gràcies per tot, George, i una abraçada!

Homenatge a Josep Fornas, home valent i arriscat (Vilassar de Mar, 19 de setembre de 2010)

Diumenge a la tarda, a la sala d’actes de la Biblioteca Ernest Lluch, de Vilassar de Mar, sonava de fons la veu de María Creuza, fluixeta, mentre la gent anava entrant per acompanyar a Josep Fornas al seu homenatge. Impulsat per la secció local d’ERC de Vilassar de Mar, però també amb el suport de l’Ajuntament i de la Fundació Josep Irla.

La gent va esbossar un lleuger somriure en sentir les primeres paraules de Damià del Clot, regidor d’ERC. Josep Fornas, pocs mesos enrere, es palplantà al davant d’un cartell de Fontserè, exposat al Parlament de Catalunya, i digué: ‘Veig la política malament, i ha arribat l’hora de tornar a entrar en política”. A punt de fer 86 anys, Josep Fornas manté intacte els seus ideals, la seva manera de veure i d’entendre el país, i sobretot –deixeu-m’ho dir- la seva valentia.

Que Joaquim Ferrer, alcalde de Vilassar, de CiU, digués el que va dir, l’honora. ‘En Josep s’ho mereix, i el poble de Vilassar de Mar el distingeix amb el pin de regidor’. Devia ser dels pocs que va preferir unir esforços, sabent reconèixer quan cal distingir algú que s’ho mereix, malgrat no ser de la mateixa corda.

Albert Manent, amic íntim de Josep Fornas, va fer algunes pinzellades de la seva vida. De com en Josep comprava els llibres prohibits pel franquisme: ‘A la llibreria Torrades, de Barcelona, els comprava a sacs’, i després els guardava en una casa que tenien a Gallifa.  De l’entesa absoluta que tenia amb el president Tarradellas, de com havia quedat embadalit d’aquell gat vell. Trucades diàries a Saint-Martin-le-Beau, sempre amb pseudònims. De la intel·ligència precisa i crítica de la Clara Prat, l’esposa d’en Josep, recolzant-lo en tot. Dels 250 títols que va publicar l’Editorial Pòrtic, on en Josep es va fer més savi que ric, fent aleshores ja el que ara anomenem ‘memòria històrica’. 

Però la intervenció més emotiva, més personal i més íntima va ser la de la Lluïsa Fornas, una de les seves filles. ‘Vam aprendre a estimar el nostre país amb la política. Vam créixer amb un sentiment profund de risc i de perill’. Quin privilegi que passin per casa mossèn Josep Dalmau, Jordi Solé Tura,  Aurora Bertrana, Mercè Rodoreda, el pare Marc Taixonera, Manuel de Pedrolo, i un llarg etcètera.

La Lluïsa explica que el 1973, després d’un desamor adolescent, el seu pare l’envià a Saint-Martin-le-Beau. Després d’una breu pausa, mira fixament el seu pare i diu: ‘Mai a la vida t’agrairé prou que m’hi haguessis enviat. I et vaig entendre a tu.’

Josep Fornas anava i venia de Saint-Martin-le-Beau acompanyant gent que volia veure el president Tarradellas o portant documents. I diu la Lluïsa: ‘Com més compromesos eren els documents que hi portava, més fills carregava al cotxe’.

De Joan Puigcercós, president d’ERC, en destaco la frase: ‘Sense l’esforç que Fornas fa d’aquest redescobriment de la memòria històrica, avui seríem menys nació.’

I els deu minuts de Josep Fornas es converteixen en mitja hora, però quina mitja hora més agradable!  Ens parla de Ferran Canyameres, a qui visitava cada dimecres després de sopar, i amb qui va conèixer moltíssima gent, i de qui va aprendre molt. Amb la murrieria que el caracteritza ens diu: ‘He sigut un polític una mica atípic’, i té raó.

I escoltant el Pacte dels Champs-Elysées, la coneixença amb el president Tarradellas, la seva dèria de la recuperació i del retorn de les institucions, de com va acompanyar el president Pujol a visitar el president Tarradellas, se’ns fa l’hora d’acabar l’acte.

I Josep Fornas –recordant les paraules amb què ha iniciat l’acte Damià del Clot– conclou: ‘Si torno a la política, serà per anar a la independència.’
Gràcies, Josep!

Algunes fotografies de l'acte:

Josep Fornas i Heribert Barrera

Albert Manent

D'esquerra a dreta: Joan Puigcercós, Josep Fornas, Clara Prat, Joaquim Ferrer, Heribert Barrera i Josep Vall

Lluïsa Fornas, filla de Josep Fornas

Joan Puigcercós, president d'ERC

Josep Fornas

Josep Fornas i mossèn Dalmau

Quan parlar d'independència no era tan fàcil...

Les poques notícies que llegeixo aquest estiu em fan adonar que estem en època preelectoral: d’una banda, crítica barroera i fàcil; de l’altra, tothom vol justificar que és la millor opció, el primer de la fila i el més maco.

I ara, quan el més senzill és fer aquesta crítica fàcil, quan surten opcions polítiques de sota les pedres com si res, quan és molt fàcil posar-se a la boca la paraula ‘independència’, quan començo a llegir que Carod-Rovira no participarà de la campanya electoral d’ERC..., m’atreveixo a fer quatre ratlles trencant una llança per l’actual vicepresident del Govern. Qui més qui menys, tothom s’atreveix a criticar-lo, prenent-li les anècdotes fàcils, però com que sóc del parer que la seva feina no és només la que ha fet estant al tripartit –hi ha un munt d’articles seus a la premsa que en poden donar fe–, a contracorrent de tot i de tothom, s’equivoquen aquells que volen prescindir dels seus consells i de les seves reflexions.

Des del referèndum d’Arenys de Munt, tothom s’apunta a parlar d’independència, tothom és més independentista que el del costat, però dels polítics que ara en parlen només Carod-Rovira era a la taula presidencial de l’homenatge que es va fer a Fèlix Cucurull, el 10 de setembre de 1995, com a cloenda de les Jornades Independentistes que es van celebrar al Casal de la Joventut Seràfica.

L’Associació Roca i Farreras, presidida per Fèlix Cucurull –una associació d’estudi, debat i difusió de l’esquerra independentista–, organitzà un cicle de Debats Independentistes, en el qual Carod-Rovira ja hi participa l’any 1991. Ell és també un dels participants de les conferències i taules rodones que l’Associació organitza a l’Ateneu Barcelonès l’octubre de 1991 sobre Josep-Narcís Roca i Farreras.

Carod-Rovira intervé en la presentació, el 10 de febrer del 2000, a l’Ateneu Barcelonès, del llibre Josep Narcís Roca i Ferreras, l’origen del nacionalisme d’esquerres, assaig basat en l’obra de recopilació duta a terme per Fèlix Cucurull al llarg de més de 20 anys, i Carod-Rovira.

L’Ajuntament d’Arenys de Mar i la Biblioteca Pere Fita, l’any 2006 organitzà l’exposició i un cicle de conferencies sota el títol «Fèlix Cucurull, 10 anys en el record 1919-1996”. Qui en féu la cloenda va ser Josep-Lluís Carod-Rovira, que en aquells moments digué: “la lluita de Fèlix Cucurull per investigar i divulgar el fet nacional català està de plena actualitat en un moment en què Catalunya està pendent encara de l’aprovació d’un nou Estatut, en aquests moments amb la retallada del Tribunal Constitucional espanyol que es considera un fet més que previsible”.

I quan a un polític li dius que ha mort, a Mèxic, el fill de l’autor de Historias de un cero a la izquierda, de Josep M. Francès, exiliat polític, i sap de què parles, vol dir alguna cosa.

Nosaltres baixarem del passeig de Gràcia

Avui és moment de recordar el Nosaltres baixarem de les muntanyes, de Jordi Bilbeny. Canvieu 'de les muntanyes' per 'del passeig de Gràcia', i ja està tot dit.

(Vindrà abril però arribarà el dia

que nosaltres baixarem de les muntanyes.

M. Joan Arinyó)

Nosatres baixarem de les muntanyes
amb teies a les mans i una veu clara
i un càntic de dolçaines i d’espases.
I a cada pas que dem, una falguera
coronarà de verd la caminada.

Nosaltres baixarem de les muntanyes
amb ulls adelerats i amb les genives
enceses de desig i d’argelaga.
I cridarem tothom perquè enarbori
banderes i estendards i pedregades.

Nosaltres baixarem de les muntanyes
i al fons de cada crit hi haurà granada
la llengua i la saviesa dels besavis.
Retornarem la porta a cada casa,
l’eixida i el jardí i també el coratge.

Nosaltres baixarem de les muntanyes
per dir qui ens pren el nom i la paraula,
qui ens escarcella el gest a mans besades.
Qui ens assassina el goig amb mossegades
i qui ens aixafa el rostre a cops d’Espanya.

Nosaltres baixarem de les muntanyes
com l’aigua que davalla les cascades
amb remoreig de corns i enuig de gralles.
Durem la llum dels cims, dels almogàvers,
la llum de les magnòlies i dels àlbers.

Nosaltres baixarem de les muntanyes
amb salabror a la pell i marinada
al cor i al sexe i a les espatlles.
I no ens aturarem ni en la ceguesa,
ni en el turment, ni en la desesperança.

Nosaltres baixarem de les muntanyes
aquest abril, aquest setembre. Ara.
I a cada noia hi neixerà una pàtria
i un tros d’independència agosarada.
Nosaltres baixarem de les muntanyes.

Jordi Bilbeny

El debat polític sobre el referèndum

La fotografia és de Joan Móra Bosch

La seu d’Òmnium Mataró va acollir ahir el debat polític –amb alguns representants polítics, perquè d’altres van declinar la invitació– del referèndum sobre la independència plantejat per Plataforma Mataró Decideix, que tindrà lloc el proper 20 de juny. En primer lloc, dir que si s’hagués fet a can Palauet, que era com estava previst, més de la meitat dels assistents haurien hagut d’estar drets! A la sala d’Òmnium hi cap força més gent i, així hi tot, hi havia gent dreta i gent a la porta d’accés.

El periodista Manel Cuyàs va moderar el debat, essent contundent amb el temps i insistint en el tema si les preguntes o les intervencions, tant de públic com dels polítics es torçaven de l’objectiu proposat. M’agradarà sentir-lo avui com a tertulià, perquè segur que serà el primer que se saltarà les indicacions del moderador..., perquè sovint ho fa, però és que ell és així. Amè i bon comunicador, va saber posar al debat el punt de sal que convenia.

Els intervinents: Joan Mora Bosch, per CiU; Sergi Morales, per ICV; Francesc Teixidó, per ERC, i Xavier Safont-Tria, per la CUP. Incomprensible que tant el PSC com el PP, representats a l’Ajuntament de Mataró, declinessin l’oferiment. No s’entén, perquè un debat justament és això, una contraposició d’idees, un plantejar quina és la teva percepció i la teva postura.

Tot i els diferents matisos de les quatre intervencions, el més remarcable és que ahir es va parlar amb absoluta naturalitat de coses que fa deu anys no ens hauríem imaginat: suport a les consultes, no fa por parlar d’independència, la gent ha passat la mà per la cara als polítics, de l’Adéu, Espanya! –que ahir es va tornar a emetre–, dels independents convençuts i dels pragmàtics, un poble ocupat, ara ja no hi ha marxa enrere, estatuts, Europa, Arenys de Munt, premsa internacional, aeroport del Prat, concert econòmic, del Tribunal Constitucional.

També es va parlar de la ILP que ahir va aprovar el Parlament de Catalunya i van sortir preguntes sobre què volia dir això, quin seria el procés, cosa que Manel Cuyàs va aclarir llegint la nota de premsa que feia pocs minuts ell s’havia imprès.

Amb tot, ahir es va veure que la gent en vol més, que calen més debats sense tema en concret, perquè ahir sortien moltes preguntes als representants polítics que no anaven en la direcció del tema proposat. Això, que a la xarxa ja es dóna, poder parlar, preguntar o interpel·lar un polític –política 2.0–, potser ens hauríem de plantejar poder-ho fer més sovint a les sales de reunions. La gent necessita explicacions, oportunitats de debatre.

La intervenció final de Safont-Tria, la més ben trobada: ells tenen la clau i el duro, i el que cal és que nosaltres tinguem la clau, i també el duro.

Valors i política, una aliança possible?

Els actes i conferències que organitza la revista Valors acostumen a ser interessants, i habitualment tenen un lloc destacat dins de la meva agenda. Els tres convidats a la taula rodona “Valors i política, una aliança possible?”–Antoni Gutiérrez Rubí, Francesc-Marc Àlvaro i el president Benach– van exposar ahir els seus punts de vista a la Sala d’Actes de la Caixa Laietana, i no van decebre’m.

Veure entre els assistents regidors de tot l’espectre polític de l’Ajuntament de Mataró, va sorprendre’m gratament, i això és una cosa a la qual la ciutadania en general no hi estem acostumats –massa vegades els polítics acostumen a anar només als actes dels seus polítics–, però que quan passa el públic s’hi fixa i és el primer que comenta en veu baixa.

Que en un acte sobre política i valors es parli de Foix, de Václav Havel, de Maquiavel, de Joan Rigol, de Macià, d’Obama, de crisi de valors, d’esperança i desafecció –ai, no!, que és desconfiança–, de justícia, de llibertat, igualtat i fraternitat, crea atenció i interès.

Si Antoni Gutiérrez va acabar la seva intervenció dient que volia exposar les cinc coses que el fan ser optimista i pensar que la resposta a la pregunta plantejada és que sí, que valors i política poden anar junts, Francesc-Marc Àlvaro va començar dient: “Jo no sóc polític, però sóc un malalt de la política”, i només amb això va aconseguir la complicitat de la sala. Ell no creu que la política sigui necessària, sinó imprescindible, perquè sense ella el que hi ha és guerra, dictadura i opressió. “Els atributs del polític no són els de l’artista, encara que n’hi ha passen pel trapezi”, etziba sense particularitzar en el tema, però qui més qui menys pensa en algú concret. I té raó quan diu que la política són combinacions complexes i diabòliques, però també la té quan diu que política és decidir, és transformar la realitat, de la mateixa manera que ho és la no-acció. Les regles de la política són pròpies de la política, i aquestes no són ni les de l’ètica ni les de la moral.

Entre el públic hi havia twitaires, blogaires i facebokaires, però ahir no es va parlar de política 2.0. “Avui parlaré com un filòsof”, va començar dient el president Benach. I va seguir amb els valors de la reflexió, el debat i el pensament crític. Crisi econòmica, crisi mediambiental, crisi alimentària, crisi de valors ètics i morals. Afirma que el país pateix una crisi política greu, que també pateix la ciutadania, però que en poc temps passaran coses: canviarà el mapa de partits i els partits també canviaran, perquè si no ho fan no quedarà ningú.

Benach està convençut –i no es cansa de repetir-ho– que el que cal canviar és la relació entre polítics i ciutadans, entre ciutadans i polítics, però això no serà fàcil. Malament rai quan només són uns pocs els que creuen en aquesta comunicació bidireccional. Farà falta que molts s’apuntin a aquesta idea i que se la creguin, perquè això passi.

Cal tornar a tenir confiança en els polítics, per descomptat, però no només això: cal que cadascú de nosaltres tornem a tenir confiança en el gènere humà. Quan no recelem del qui tenim al davant, pensant que si fa això és per aconseguir allò altre, començarem a anar bé.

El polític que es mostri persona humana, amb les seves virtuts i els seus defectes, ho tindrà més fàcil per retornar a la ciutadania aquesta confiança. Tenim necessitat de dirigents coherents, responsables i eficients, però també demanem proximitat.

Benach es va mostrar emocionat, en alguns moments enfadat, amb una gesticulació que ajuda a l’entesa del seu discurs, que mira els ulls de la gent que l’escolta, i això el fa proper. Lluny queda aquell primer discurs que va fer en prendre possessió del càrrec, l’any 2003, en el qual ja parlava de valors, de cohesió social, de pau, de drets i de deures, de participació ciutadana i de modernitat, però on es mostrava més distant, més tímid i no tan abrandat. Ell també ha canviat.

Conferència: “Destrucció, espoli i salvaguarda del patrimoni durant la Guerra Civil”

Aquesta tarda, a Ca l’Arenas (Mataró), l’Assumpta Montellà ha fet la conferència aquesta conferència, basant-se en el seu llibre El setè camió, la qual completava l’exposició que podem contemplar allà mateix sobre “Art i guerra”.

La xerrada, com sempre, ha estat molt amena, didàctica i planera. Té una manera d’explicar-se molt particular, l’Assumpta, amb uns canvis de to que fan que qui l’escolta estigui pendent de la següent frase.

Què ens ha explicat? Doncs, que la gent de la Vajol, un poble sencer que vivia de la mina de talc, aliens al destí del que feia voltar el món, un dia van rebre una visita que els va canviar la vida: Juan Negrín els va anar a visitar i els va dir que els confiscava la mina i tots el que hi havia al seu voltant, també els boscos. Van quedar sense feina, perquè no podien treballar ni el talc ni el suro.

Que a partir d’aquell dia, per uns camins on no hi passava ningú fins aleshores, van començar a veure com arribaven i marxaven camions i camions, amb ple de treballadors construint un edifici força singular. Com que els homes que hi treballaven van començar a arribar-se al poble, un dia van explicar que aquell edifici que construïen estava situat justs al damunt de la mina de talc, i que hi feien també una cambra cuirassada enorme.

Que allí hi va anar a petar bona part del tresor de la República, com també hi va anar a parar bona part de la pinacoteca del Museu del Prado, que va quedar repartit entre el castell de Sant Ferran, de Figueres; el Castell de Peralada i la mateixa mina de la Vajol.

El 5 de febrer de 1939, Negrín va manar sortissin set camions carregats d’or, que havien de passar entremig de la gent, de les corrues de gent que començaven a fer la retirada. Era molt difícil, perquè no podien deixar pujar a ningú als camions. Tots ho van aconseguir, tots menys un: el setè no va arribar a la frontera, va girar i va tornar a la Vajol.

Després d’intentar-ho un dia i un altre, i tornar-ho a provar el 8 de febrer, resulta que els bombardeigs d’aquells dies van esventrar el pont d’Agullana, que era el pont per on havia de passar per anar a la frontera. Que qui portava el camió va demanar catorze mules, les va carregar d’or i van començar a travessar la muntanya, però no en va arribar cap.

Diu que la gent de la Vajol li van explicar que quan això es va acabar i van anar a la mina, només van trobar-hi saques buides del Banc d’Espanya. Que la mina de talc va seguir funcionant fins als anys 90, que és quan es va tancar.

Després de visitar la néta de Negrín, a París, on hi ha el seu arxiu personal –potser que també el demanéssim aquest, no-, aquesta li va explicar algunes coses del seu avi, sempre amb més bons ulls que no pas els nostres. Negrín va morir sol, a París, el 12 de novembre de 1956. Com que va demanar que no se sabés fins quinze dies després d’haver mort, al funeral només hi van anar quatre persones, i dues eren els seus néts.

El millor de tot, el comentari que li va fer un pagès a l’Assumpta quan ella va preguntar-li pel setè camió: “Miri, senyora, aquest camió és l’únic que no s’ha perdut pel camí”.

Ja s’entén, no?

Els Tres Mosqueters d'Arenys de Munt

Doncs, què voleu que us digui? Aquests dies que tothom es posa a la boca el nom d’Arenys de Munt, sigui per una cosa o per una altra, a mi em fa més il·lusió que es parli d’en Jordi Bilbeny, d’en Carles Móra i d’en Joan Rabasseda, tots tres ara a Arenys de Munt. Són tres bons amics meus, coneguts en èpoques diferents i amb els quals m’uneixen coses també diferents, i que ara, ves per on, van tots a l'una.
Que avui es parli d’Arenys de Munt potser no té més transcendència, perquè demà es parlarà d’Argentona, demà passat de Seròs i l’altre..., de Calders. I potser la setmana vinent de molts més.

Jordi Bilbeny (Arenys de Mar, 1961)
Ara hi ha qui coneix en Jordi per ser l’autor de la Brevíssima relació de la destrucció de la història o del Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya, però jo el conec de fa molts anys, de quan volia editar i li costava fer-ho. Vaig ajudar-lo a poder fer realitat l’edició d’un dels seus primers llibres: Paraules de Iho. Crec que ja havia escrit Safreig de menta (i sí, és “safreig”, no “safareig”, perquè en Jordi és revolucionari fins i tot en la llengua) i el Llibre de Tal·là-Tal·lera, amb dibuixos d’en Doy, un llibre amb uns poemes que sempre m’agrada rellegir i mirar.
El vaig acompanyar en un dels seus viatges més personals, a Elna, i vaig intentar estar al seu costat quan va tornar de fer les Amèriques, on va poder copsar la realitat de la destrucció de la història, després plasmada en llibre. Hem passat junts moments bellíssims, però també moments durs.
Amant de la música, em va fer conèixer noms com Toni Morlà i Josep Tero, un dels cantautors que li ha posat música als seus versos, o la Marina Rossell o en Celdoni Fonoll. Ara, lletrista del grup Relk, ha fet la lletra de l’himne oficial del referèndum d'Arenys de Munt, Campanes de llibertat.

Carles Móra (Arenys de Mar, 1955)
Tot i que és un setciències, aquests dies a Mataró, mentre passeges Riera amunt/Riera Avall, sents que en un moment o altre algú parla d’en Carles Móra. Professor de llengua i literatura catalanes durant molts anys a Mataró, a l’Escola Pia Santa Anna, ha acompanyat força gent en els seus quefers estudiantils. La videoteques que havia anat creant per tal que els seus alumnes aprenguessin història, cultura i literatura catalana és força famosa.
Apassionat quan parla, de veu greu, puc dir que va lliurar-me dos premis que em va fer moltíssima il·lusió: un de poesia i un de narrativa. Li agrairé sempre els seus comentaris.

Joan Rabasseda (Santa Coloma de Farners, 1961)
Quan penso en ell em vénen al cap hores de teatre –tot i que em sembla que ell no trepitjava pas l’escenari–, una gira a Santa Coloma de Farners amb la colla de la gent dels Seràfics, però també assajos i concerts de la coral Etzuczac, que dirigia l’Eulàlia Salbanyà, ara a Pont d'Inca (Mallorca). La cançó “Magalí” ens va captivar tant a tots dos que cadascú en té una a casa.
Una gran rialla sempre el caracteritza i, si té bones taules, pot arribar lluny.

Bona sort!

El Castell de Montjuïc

Llegeixo Crònica de la Guerra Civil a Catalunya. Govern de la Generalitat. Josep Tarradellas (vol. I), de l’editorial Dau i m’aturo al dietari del dia 23 d’agost de 1936, quan s’explica que el Comitè de Milícies Antifeixistes pren possessió del Castell de Montjuïc.
Trio un petit fragment per afegir-lo al blog, perquè en uns moments com els d’aquest cap de setmana, ple d’anades amunt i avall, de reunions i desreunions, de mitges conferències, de massa desinformació a la xarxa que a vegades potser l’únic que pot fer és torpedinar la cuina de la política, de trobades sense sopars, de caps de setmana moguts... En un cap de setmana on encara s’han de parlar massa coses, em crida l’atenció una frase contundent com la que reprodueixo, i més d’un tema el qual encara crec que no tenim ben resolt.

“A les quatre en punt arribà dalt de Montjuïc l’automòbil que conduïa el cap del Govern de Catalunya, senyor Joan Casanovas, acompanyat pel cap de Cerimonial del Parlament català, senyor Dalmau Costa. El senyor Casanovas fou saludat pel poble amb una ovació (...)
A dos quarts de cinc arribà a les portes del Castell de Montjuïc l’automòbil que conduïa el President de la Generalitat, senyor Lluís Companys, i el conseller de Cultura, senyor Ventura Gassol (...) La gentada, en veure el cotxe del President, el va ovacionar durant llarga estona (...)
A continuació el cap del Govern, senyor Casanovas, va pronunciar unes breus paraules sobre la significació de l’acte i la seva transcendència històrica. Digué que el Castell de Montjuïc ja era propietat de Catalunya. Afegí que aquest sinistre edifici no projectarà mai més la seva ombra tràgica damunt la ciutat. Féu remarcar que la bandera immortal de Catalunya onejaria des d’ara sobre aquest Castell, el qual ja mai més seria un presidi d’esclavitud i de mort.”

Els papers del Mas Perxés

Fa dies que, quan la feina laboral m’ho permet, remeno, llegeixo i analitzo els papers de Mas Perxés, d’Agullana. Per qui no sàpiga de què parlo, els papers del Mas Perxés són alguns dels documents de la cambra parlamentària de l’època republicana que es van trobar a la capella del casal i que l’Arxiu Nacional de Catalunya els han classificat i restaurat.
D’entrada, m’interessa treballar els expedients del personal del Parlament republicà, alguns dels quals, després, van ser personalitats destacades en la seva vessant professional –Alcoverro, Dalmau Costa, Roure-Torent, Sempronio, Xuriguera...-o bé eren familiars directes d’homes destacats en el món polític –Bru, Dencàs, Francès, Patxot Irla...

Aquests dies estic llegint L’exili manllevat, de Núria Pi-Sunyer, i m’ha agradat trobar-hi una carta del seu pare, en Carles Pi-Sunyer, escrita justament els dies que s’estaven a Mas Perxés, just abans de marxar a l’exili.
Permeteu-me que la reprodueixi, perquè llegir-la m’emociona. En ella podeu veure-hi reflectida la seva preocupació per ajudar als treballadors que estaven a la seva conselleria, implicats com estaven –suposo– políticament també.

Diu així:
“Agullana, 30 de gener de 1939. La meva molt estimada Carmen: t’escric en un moment, avui que puc enviar-te aquesta carta, perquè sàpigues de mi i vegis lletra meva. En Panxo (Francesc Pi-Sunyer) ja t’escriurà des d’Illa donant-te més detalls de la nostra estada aquí. Te suposo a tu i a les noies patint molt; no estigueu, però, massa inquietes perquè em sembla que personalment tot s’arranjarà bé. El dolorós és aquest gran sofriment d’una multitud que pateix, i aquesta enorme amargura i tristesa de tantes coses que s’enfonsen. Què hi farem! Cal esperar que encara puguin quedar-nos hores de pau en família. Que així sigui, no patiu!
Som al Mas Perxés d’Agullana, per tant com pot constar-te no gaire lluny de la frontera. En Pep està amb mi, com també en Joan (Casanovas) i en Cèsar (Pi-Sunyer). En Panxo hi ha estat, però marxa demà amb el grup dels intel·lectuals. La teva mare i els de la Jonquera van marxar fa tres dies; suposo que ja deuen haver-te escrit. Tot això és un gran drama, però em fa l’efecte que podrà sortir força gent. No cal dir aquests dies com penso amb vosaltres. He fet un gran esforç per a treure tota la gent afecta a la Conselleria de Barcelona i portar-los a França. Em sembla haver fet una bona obra; però estic cansat, amb una fadiga infinita. Que en caldrà, de repòs! (...)
Fins aviat. Amb tot el meu enyor i el meu amor, una forta abraçada a tots. Carles”

Dret de sobirania

No calen més paraules...

“Més crec que nosaltres tenim una sobirania, que des del moment que se’ns ha deixat constituir un Parlament, i que a aquest Parlament se li ha confiat la darrera paraula per damunt de la qual no pot parlar ningú, en certs punts de legislació i en certs punts d’execució de les lleis, això és una sobirania. Perquè si sobirania vol dir alguna cosa en el món, és el dret de parlar el darrer, de parlar per damunt de tots. Si nosaltres podem parlar per damunt de tots en aquelles coses que ens han estat respectades, nosaltres tenim un dret de sobirania, i està bé que nosaltres a aquest dret li posem una definició teòrica, i que sobre d’aquest dret aixequem una bandera. (...)
De manera que pot ésser que no tingui una eficiència immediata tota aquesta part de declaracions que hi poden haver en el nostre Estatut, però quan són una definició, un intent, quan vénen a representar la voluntat, quan vénen a declarar un sentiment i a afirmar una bandera, per damunt de les nostres propagandes i de les nostres actuacions, això té un sentit pregon de realitat, i aquest sentit pregon s’haurà de traduir un dia i altre dia en l’obra de la nostra actuació en el Parlament i fora del Parlament.

Dijous, 2 de març de 1933
El conseller de Justícia i Dret,

Pere Coromines i Montanya”

S'hi voleu veure el vídeo que n'ha fet Vilaweb de la manifestació de dissabte 27 de març

http://www.vilaweb.tv/?video=5713

Memòries d'un zero a l'esquerra, de Josep M. Francès (fragment traduït, I)

Darrerament –i per raons diverses–, he llegit aquest llibre de Josep M. Francès, editat a Mèxic, l’ant 1962, per l’Editorial Olimpo, i amb pròleg d’Antoni Rovira i Virgili.
Voldria oferir-ne alguns fragments traduïts –acceptant les meves limitacions–, que retraten aquella època de la Barcelona i la Catalunya de principis de segle XX, els temps previs a la guerra civil, la guerra civil i l’exili a Mèxic.
Autor de diverses novel·les –i crec que desconegut per bona part dels catalans–, és també autor de la lletra de la sardana El saltiró de la cardina.


“Una altra llibreria va atraure la meva atenció, a principis de 1901. Era la que portava el rètol de L’AVENÇ, a la ronda Universitat, al costat del ferrocarril del carrer Balmes. Era un quarter general dels intel·lectuals catalanistes i allí va néixer una memorable revista, Joventut, en la qual col·laboraven tots aquells que aspiraven al renaixement de Catalunya. Aquells senyors, si no manejaven armes, brandaven plomes i tenien molt a veure amb els Jocs Florals, dels quals ja en parlarem en un altre moment. Gairebé tots pertanyien a la classe mitjana, ja que el proletariat no estimava els catalanistes per considerar-los burgesos i explotadors. Amb tot, es va difondre en aquells temps un full en català, La tramuntana, de tendències francament anarquistes, on van aparèixer signatures de catalans connotats. Cal esmentar un fenomen curiós, que quan tenia deu anys em va cridar l’atenció, però amb el temps no he pogut sinó que registrar. El poble català, marcadament individualista, és anarquista sense saber-ho; des del fill de manobre al senyor que viu de renda, des del sagristà de monges al carreter de la Riba, tots, qui més qui menys, són partidaris de fer “el que els dóna la gana”. Això els torna insubmisos i propensos a la indisciplina. Amb el temps, veurem com i per què l’anarquisme va calar en les masses obreres, després d’haver-se sumat eventualment, a la demagògia lerrouxista, anticlerical i incendiària.
D’una manera insensible, em vaig familiaritzar amb els nous corrents artístics. Vaig assistí, sense adonar-me, a l’eclosió del modernisme, amb les seves figures estilitzades i l’aparició als carrers de Barcelona dels primers poetes uniformats amb pipes, cabelleres i barrets descomunals. A Els Quatre Gats, Pere Romeu feia una revolució a la seva manera mitjançant un teatre de titelles i Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner i Gaudí, preparaven la seva, de caràcter arquitectònic, imitada després amb poca fortuna, per Falqués, enamorat de la pedra. Àngel Guimerà, a qui vam restituir aquí l’accent amputat per les meves ties, essent oriünd de Canàries es revelava catalanista intransigent i home d’esquerres sense ser conscient que n’era. El doctor Robert, cap màxim del regionalisme de combat, va néixer a Tampico, al golf de Mèxic, però aquesta circumstància no va impedir que es prengués a pit el que després s’ha anomenat fet diferencial. Va tenir aferrissades lluites parlamentàries a Madrid i com a metge elaborà una teoria per la qual el crani dels catalans diferia del dels espanyols i justificava la seva tendència a afirmar una personalitat autònoma. Això li va valdre l’excomunió de tots els peninsulars.
Sento a parlar d’Adrià Gual, escriptor i poeta, creador del Teatre Íntim. Lloable intent d’obrir les portes de l’escena regional, excessivament ruralitzada, als vents d’Europa. Apareixien crítics com Raimon Casellas, novel·listes com Narcís Oller i Víctor Català (Caterina Albert). Santiago Rusiñol, pintor, novel·lista i dramaturg, va tenir la virtut de promoure una situació delicada, amb l’estrena del drama l’Heroi, que venia ser una aguda diatriba contra el militarisme derrotat en les colònies.”

Francesc Giol i Suari, exemple de memòria històrica

Ahir vaig passar una bona tarda. Vaig anar a trobar en Francesc Giol i Suari, un argentoní de vuitanta-nou anys, que l’any 1938 va anar al front i encara no tenia els divuit anys. Un dels de la lleva del biberó.
Amb una memòria exemplar, em va parlar de l’any 31 a Argentona, quan la República; dels dies al front, de quan van passar pel Coll d’Ares i per Prats de Molló, el mes de febrer del 39, i dels dies passats als camps d’Adge i Argelés.
Recorda tots els noms i cognoms dels seus companys d’aquell curt, intens i monstruós viatge, així com d’on eren: un de Valls, un de Serinyà...
Sort que feia anar molt les mans, perquè de tant en tant jo notava que desviava la vista per mirar-les. Tot i que ell parlava amb serenor –vist ara tot amb certa distància– a mi em costava seguir-lo. Costa escoltar sense emocionar-te, sense poder abraçar-lo i dir-li: “Gràcies a gent com vosaltres, som aquí”.
Jo el vaig anar a trobar per altres temes, però sempre que fas una pregunta sobre aquella època, sobre el front i les seves vivències, tot queda aparcat, a un segon terme. Les ganes que tenen els qui hi han estat de parlar-ne és vital per ells. Cal recordar, cal no oblidar, i aquesta gent ja gran poques oportunitats tenen per esplaiar-se a gust, sense presses, deixant-los fer, escoltant-los, donant-los l’oportunitat de buidar altre cop el pap per buidar-se ells mateixos.
I a mi no em va saber pas greu que en Pere campaner, les campanes d’Argentona i en Xinitu fossin “aparcats” momentàniament, donant pas a la seva història, una crua història, una història real, que encara ara posa els pèls de punta.
L’abril de 1938, encara amb disset anys, va entrar en combat. El van fer anar d’Argentona a Canet de Mar, i d’aquí directament a Cubells, la Sentiu, participant a l’ofensiva de Balaguer. M’explicava que ell, que era de la 60 Divisió 95 Brigada Base 8 CC18, netejava fusells txecs i alemanys. A Tarragona havia participat en un concurs de fer nius de metralladores i el seu grup havia guanyat, a la Fatarella els van fer construir un refugi, cosa que els va permetre menjar una miqueta millor.
Em va parlar de la sortida de Prats de Molló fins a Argelés, amb camions, i que allò era horrible. Del fred que va passar, de la neu..., de la gana d’aquells dies. Que van sentir que a Agde, al Rosselló, hi havia un camp de catalans i hi van voler anar. Amb capacitat per a 24.000 persones i conegut com “el camp dels catalans”, perquè en un dels sectors s’hi propicià la concentració de membres d’Esquerra Republicana de Catalunya, d’Estat Català i també els antics efectius dels Mossos d’Esquadra i de la Guàrdia d’Assalt de la Generalitat, allò va ser tota una altra cosa.
Hi havia tres camps (el número 3 era tot de catalans, i ell s’estava al número 2, on també hi havia el secretari general de Proveïments de Catalunya, un tal Jofre). Als barracons del camp d’Adge hi dormien dues-centes persones. Intentava passar del camp 2 al 3, perquè hi havia argentonins, com els de cal Rei, pare i fill, i en Flaveric. Em deia que allà va estar més o menys tranquil, i que fins i tot a les tardes hi havia entreteniments com la boxa, els escacs i futbol, i que algunes nits hi havia funció de teatre.
El 10 de maig de 1939, Agustí Bartra, des del camp d’Adge, escriu al seu amic Carles Pi i Sunyer aquestes ratlles:
“Vaig arribar a aquest camp abans d’ahir amb la primera expedició. Continuo amb en Pere Puig fent la «campanya » de camps de concentració. Aquest camp d’Agde és ben diferent del d’Argelers. Allí sorra i sempre sorra -terra sense camins i sense llavors-, aglomeració caòtica de barraques i homes, el vent i la pluja batent-nos sempre. Jo hi vivia -diguem-ne viure- amb tres companys en una barraca que ens havíem improvisat amb les nostres mantes i fustes. Darrerament ja érem cinc: ens feia companyia Boira, un gos d’atura, lleig, de pèl gris i arrissat, […] El pobre animal ens ha seguit fins aquí. Es troba trist i desplaçat. No s’acostuma a viure en un immens pavelló d’una cabuda de 240 homes i es passa el dia ajagut al meu costat. Només s’anima un xic quan me l’emporto a passejar pel camp. […]

El poble d’Agde -que conec només per haver-lo travessat en columna de refugiat- em plagué molt. És un Vic petit, clar i rient, travessat per un riu bastant cabalós.

[…]

Adreça:camp nº 3 (catalans)

Pavillon T 1

Agde (Hérault)”

(reproduït a La cultura catalana en el primer exili (1939-1940). Cartes d’escriptors, intel·lectuals i científics, p. 76)."

Espero tornar-te a veure, Francesc.

L'Oriol Junqueras, a Canet de Mar

Aquest vespre he anat a sentir l’Oriol Junqueras. Com que a l’altre nou candidat d’aquestes eleccions –en Ramon Tremosa– ja l’havia anat seguint, sia presentació de llibres o tertúlies radiofòniques, avui he anat a escoltar l’Oriol. No és que em vingués de nou, perquè havia tingut la possibilitat de sentir-li alguna que altra conferència al saló de l’Ajuntament de la meva ciutat, però volia veure com es desenvolupava en un escenari electoral.
La carpa que hi havia instal·lada a Vil·la Flora, a Canet de Mar –i que ens recordava la forma d’un hivernacle del Maresme–, ha deixat clar que hi ha llavor nova, saba nova, aire nou. I, francament, això és realment necessari en un món on, quan un polític comença un discurs ja sabem què, com i quan ho dirà.
L’han precedit en Jordi Solé Ferrando, actual alcalde de Caldes de Montbui –i exassessor parlamentari a Brussel·les, durant l’època d’en Bernat Joan–, i el secretari general d’ERC, els discursos parlamentaris del qual sempre són agradables de seguir, sentir i transcriure. Se’l troba a faltar al Parlament català.
Entre discurs i discurs, passen un DVD sobre el candidat, en el qual hi surt l’Iñaki Irazabalbeitia (Aralar) parlant en català i la candidata del BNG parlant en castellà, tot i que ho fa quan es refereix al respecte que té Europa a les llengües dels pobles petits.
Un breu glossari del que s’ha parlat: finançament, espoli fiscal, estat arcaic, redireccionar la brúixola, construcció nacional, adhesions, immigració, paciència, perseverança, rigor, independència...
“Europa, com a la taula d’en Bernat, qui no és estat no hi és comptat”.
En un altre DVD parlaven de l’Oriol Junqueras la Isabel Clara-Simó, l’Enric Calpena, en Josep Huguet, en Mathew Tree, en Vicent Sanchís, la Maria Mercè Roca, en Gerard Coca, l’Enric Pujol, l’Alfred Bosch, en Joan Manuel Tresserras, en Gerard Sesé, en Joan Reig, la Mònica Sabata, i en Joan Puigcercós, entre d’altres.
Insisteixo en el fet que això dels discursos cal canviar-los, estructurar-los d’una altra manera. Va tenir més ganxo la xerrada-conferència que va fer en Tresserras a Mataró que no el que han dit en Jordi Solé i en Joan Ridao, perquè és cert que la gent n’està cansada (fins i tot alguns dels que tenia asseguts al meu davant, de la JERC, feien broma contínuament, perquè el discurs no els engrescava).
Però en arribar el moment de l’Oriol, ha canviat el ritme –fins i tot s’ha trencat una pota d’una cadira i un home ha anat per terra– i l’ha gent ha quedat enganxada. Amb un discurs de professor universitari, amb veu clara i un to potent, ha demanat parlar clar i català de la memòria històrica. A la batalla de l’Ebre, 70.000 joves catalans que van ser baixa, i 300.000 persones que van haver de marxar a l’exili. Ha parlat de les bombes que van posar a casa d’en Joan Fuster, l’any 1981, i a l’estadi del Llevant, l’any 1976. Que no és just que l’estat espanyol incompleixi el que seria delicte en altre estats europeus.
La memòria és una peça clau per a la identitat, i sense memòria la perdem. Ha preguntat a la concurrència si sabíem per què l’exèrcit d’ocupació de Catalunya –curiosament, sembla que el mateix exèrcit es va canviar el nom, que a tot arreu s’havia dit “exèrcit nacional”, just posar el peu a Catalunya– va entrar a Barcelona el 26 de gener, i no ho va fer el 25 o el 27. Doncs, perquè l’exèrcit espanyol tenia memòria i ho va fer el 26 de gener perquè un 26 de gener de 1641 l’exèrcit de la monarquia hispànica havia estat derrotat just a la falda de Montjuïc. Revenja, doncs.

Ha recordat que justament a Canet de Mar, un 16 d’abril de 1933, es va donar el vot a les dones, i amb la frase d’una dona, la Maria Mercè Marçal, ha acabat l’acte: “A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el tèrb atzur de ser tres cops rebel.”

Diumenge veurem què passa, doncs.

Crònica de la Guerra Civil a Catalunya. Edicions Dau, octubre 2008

Ahir vaig assistir a la presentació del llibre Crònica de la Guerra Civil a Catalunya (vol. I), al Palau de la Generalitat, atès que la Montserrat Catalán, directora de l’Arxiu Montserrat Tarradellas, ens havia fet arribar la invitació.
Permeteu-me que prengui un fragment de la ressenya que en fa la web Arc de Berà per dir-vos què hi trobarem: “El text principal és la Crònica diària de la Generalitat de Catalunya, document institucional de primer ordre que narra els esdeveniments transcorreguts del juliol del 1936 al febrer del 1938, i que complementarem, en un segon volum, i definitiu, amb tres escrits personals de Josep Tarradellas i un índex alfabètic de noms. Enriqueixen la lectura del llibre més de seixanta fotografies, moltes també inèdites”.
Així doncs, que la presentació del llibre es fes al mateix Palau on la crònica havia estat redactada, era d’un simbolisme que feia posar la pell de gallina.
Mentre la gent arribava, es saludava i prenia lloc per seure –corries el risc, de no fer-ho, d’haver de restar dret durant tota la presentació, perquè es va omplir de seguida–, vaig sentir com la Montserrat Catalán comentava que hi havia hagut un parell de paraules que els havia costat molt d’interpretar, i que al final havien vist que el mot era “ensopir”, i si hi va caure era perquè es veu que la paraula “ensopir” el president Tarradellas la deia molt sovint.
A la taula presidencial hi havia l’editor del llibre, en Ton Barnils, fill del ja desaparegut Ramon Barnils; el comissari del patronat de l’Arxiu Montserrat Tarradellas senyor Josep M. Bricall, i que fou conseller de Governació en el govern del president Tarradellas; el senyor Jordi Martí, delegat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona; el senyor Jordi Labòria, diputat de Cooperació de la Diputació de Barcelona, i el vicepresident del Govern, el senyor Josep-Lluís Carod-Rovira.
El parlament que va fer l’editor em va corprendre. Estic avesada a assistir a actes institucionals i, per regla general, el protocol fa que el clima sigui correcte, però fred. En Ton –permeteu-me que el tutegi, perquè crec que som de la mateixa generació– va fer un bon discurs i va saber arribar molt bé a la gent. Ens explicà, d’una manera ben detallada, que el fet que en Ramon Barnils, el seu pare, hagués fet donació de tot el seu fons al Monestir de Poblet li ha permès conèixer a la Montserrat Catalán. Que en conèixer de l’existència d’aquesta crònica diària del Govern de la Generalitat durant la guerra civil, i amb una editorial de només tres anys, va decidir llançar-se a l’aventura.
Pulcre de paraules, emocionat i content, va destacar l’acte de valentia que per a ell significava que el Govern de la Generalitat, fins i tot estant en guerra, decidís narrar tot el que feia i el que passava. Però també va sincerar-se dient que el que sobretot el va motivar a tirar-ho endavant va ser donar la veu als absents: al president Tarradellas, al president Companys, als refugiats, als morts, als bombardejos... I tal com ell va explicar al principi, quan va dir que si ho feia també era perquè el seu pare, si fos viu, se sentís orgullós del seu fill, si una cosa ens va quedar clara és que sí, que se n’hi hagués sentit.
Jo no havia sentit a explicar mai res d’aquesta crònica diària i qualsevol cosa que expliqués em sembla interessant. Que es va salvar perquè el pare del president Tarradellas, desobeint les ordres del seu fill, va enterrar-los en uns dipòsits a Saint Martin le Beau. Que el dietari el va impulsar el president Tarradellas, que hi va donar suport el president Companys, però que qui l’escrivia eren funcionaris de la Generalitat. Que es creu que a l’inici eren tres els funcionaris que ho feien, però que després sembla que l’autoria de la major part del text seria del senyor Joaquim Vilà i Bisa, cap de premsa de la Generalitat de Catalunya.
El senyor Bricall, coherent amb la seva manera d’exposar les coses, va ser precís, concís i va dir que no podia afegir res més després de les paraules d’en Ton Barnils, tot i que potser ell creia més interessants que la mateixa crònica els tres textos del president Tarradellas que sortirien en un segon volum.
La resta d’intervencions, potser més protocol·làries, atès que ho feien els representants de les institucions que havien ajudat en l’edició del llibre –Ajuntament de Barcelona, Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya–, van arrodonir aquesta presentació, agraint que després de gairebé setanta anys es pugui saber, d’una vegada per totes, amb més precisió, què és el que van viure i patir la gent d’aquella època.
Un cop acabat l’acte, vam proposar al senyor Josep Fornas acompanyar-lo fins a Vilassar de Mar, on viu. Llàstima de no portar una gravadora, perquè el trajecte també va ser molt interessant. Té la seva memòria i la del país al cap.
Ens explica que com que no se saben gaires coses del senyor Joaquim Vilà –sí del seu germà Antoni, que el substituí en el càrrec de cap de Premsa de la Generalitat quan el van assassinar–, n’ha començat una recerca. Ja ha trobat fotografies del senyor Joaquim Vilà en la col·lecció de fotografies de l’Agustí Centelles. Diu que també era de Vilassar.
També ens va parlar dels seus inicis en el món editorial, de la creació de l’editorial Pòrtic, de com volia recuperar la memòria històrica, ja fa anys, i va començar per publicar les memòria d’en Claudi Ametlla i de l’Aurora Bertrana.
Un home de vuitanta-quatre anys, amb un cap claríssim, presumit i ben vestit, em va regalar una de les millors hores del dia. La seva primera trobava amb el president Tarradellas, el novembre de 1962, a l’Hotel Estocolm de París, que el va conèixer gràcies a l’Andreu Abelló. De com li havia demanat que volia ser diputat al Parlament de Catalunya, si tot el que estaven intentant acabava bé; de tot el que havien compartit plegats, fins i tot l’experiència de tenir una filla amb síndrome de Down –la primera, el president Tarradellas, i la cinquena, el senyor Fornas–, i també de la frase que li havia dit el president Tarradellas el dia de la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya. Diu que estaven tots els diputats al Saló dels Passos Perduts, fent rotllana –no sé si hi heu estat mai, però és un saló que imposa– i que tothom va veure com el president Tarradellas se li apropava per dir-li alguna cosa, i que a cau d’orella, tot abraçant-lo, li va dir: “Tu ja ets diputat al Parlament i jo ja no sóc president de la Generalitat”. Sublim.

Antoni Dot i Arxer (1908 - 1972)

Aquesta nit m’he posat molt tard al llit, vora quarts de tres de la matinada. Arribava de la presentació de la biografia del que fou el diputat benjamí del Parlament republicà, el senyor Antoni Dot i Arxer (1908 – 1972), que es va fer a la casa de cultura Can Trinxeria, d’Olot, d’on ell n’era fill.
Va ser una presentació especial. Hi havia molts motius per ser-ho –Olot va decidir celebrar el centenari del naixement de l’Antoni Dot i així recuperar la seva figura, la joventut de l’autor del llibre, l’Albert Planas i Serra, fer l’acte a la mateixa ciutat del biografiat–, però, sobretot, havia de ser especial a la força, perquè els seus dos fills, en Jordi i la Montse, van viatjar des de Mèxic per poder-hi ser presents.
La presentació va anar a càrrec, entre d’altres, d’en Josep Vall, de la Fundació Josep Irla; de Jesús M. Gutiérrez, del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca (PEHOC), de l’Albert Planas i Serra, l’autor, i d’en Jordi Dot i Masdemont, fill de l’Antoni Dot. En un darrer terme, va intervenir també el diputat Pere Bosch Cuenca, d'Esquerra Republicana de Catalunya, i exalcalde de Banyoles, excusant l’absència del president del partit, en Joan Puigcercós, que per motius personals no havia pogut acudir a la cita.
A pocs minuts de començar l’acte, ja ens vam adonar que la sala quedaria petita. Impressionant, 156 persones omplien les dues sales de Can Trinxeria, i més de la meitat van haver de restar dretes durant tot l’acte. La sorpresa dels fills de l’Antoni Dot, i també del seu nét, tots ells vinguts des de l’altra banda de l’Atlàntic, quedava palesa en el seu rostre. Es preguntaven, una i altra vegada, com és que hi havia tanta gent i, sobretot, com és que hi havia tanta gent jove.
Estic acostumada a assistir a actes d’aquest tipus, històrics i polítics, on és veritat que la majoria de vegades la mitjana d’edat és força elevada. Quin goig ahir veure gairebé una trentena de joves, entre vint i vint-i-cinc anys, assistint a la conferència d’un company seu! Quin gran encert que va tenir la Fundació Josep Irla d’encarregar la biografia de l’Antoni Dot a un jove llicenciat en història, fill de Santa Pau, perquè justament això fa que la preocupació per a la recuperació de la memòria històrica no quedi en mans només d’aquells que ja saben, qui més qui menys, el que es va coure en les èpoques que tots coneixem, sinó que passi el relleu a aquells historiadors que pugen.
L’Albert Planas va exposar el seu mètode de treball, va fer pinzellades de traç gruixut –perquè no es va estalviar res– sobre la vida política de l’Antoni Dot, i ho va fer encomanant-nos la seva vitalitat, la seva energia, la seva espontaneïtat, fent una presentació amena i, com deia ell, ben propera a la gent. No volia explicar una missa en llatí, sinó una exposició didàctica i educativa. I us prometo que ho va aconseguir.
En Josep Vall, de la Fundació Irla, va fer una bona introducció. Va explicar que just feia dos anys la Fundació havia participat en la publicació del llibre Salvador Armendares i Torrent, metge i polític (Malgrat de Mar, 1893 – Mèxic DF, 1964), de Jaume Torrent, que era la biografia d'un altre diputat del Parlament de 1932, l’autor del qual es trobava a la sala, i que en veure l'estructura del llibre van pensar que havien de fer alguna cosa per recuperar part d’aquella història, d’aquella gent, atès que fins aleshores només es disposava de biografies dels personatges més destacats –Companys, Irla, Macià...–, però que encara quedava molt feina per fer.
Així, al desembre del 2006, van marxar cap a Mèxic i van anar contactant, amb l’ajuda de l’Orfeó Català de Mèxic, amb descendents d’aquells que es van veure obligats a exiliar-se. Va ser aleshores que van contactar amb en Jordi Dot i Masdemont, fill de l’Antoni Dot i Arxer, que els va facilitar tota mena de documentació i fotografies, cosa que els va permetre posar fil a l’agulla per ara poder tenir la biografia que ahir es presentava.
Jo vaig conèixer en Jordi Dot just fa dos anys, a Mèxic, i la presentació de la biografia del seu pare a Catalunya ha permès que ens tornéssim a veure. Permeteu-me que expliqui un detall molt personal.
Quan l’Antoni Dot va haver de marxar de Catalunya el seu fill, en Jordi, només tenia set anys. Sempre havia vist per casa fotografies de l’hemicicle del Parlament de Catalunya, però no ha estat fins aquest dimarts passat que ha pogut trepitjar el saló de sessions. Quan vam saber que s’estarien a Barcelona i que fins el dia 11 no s’instal·larien a Olot, vaig pensar que podia convidar-los a venir al Parlament i que poguessin veure, in situ, on havia treballat el seu pare.
Veure com els ulls d’en Jordi i la Montse s’humitejaven just en el moment d’entrar al saló de sessions, és una cosa que no té preu. Caminaven just pels mateixos racons on havia treballat el seu pare, identificaren de seguida on s’asseia el secretari primer del Parlament del 1932 –que era el seu pare– i marxar cap a Mèxic havent pogut parlar amb el president Ernest Benach, que els dedicà uns minuts, és una cosa que agrairan sempre. I poder saludar, a Olot, a qui també ocupà un càrrec com el seu pare, el senyor Marçal Casanovas, que fou secretari quart del Parlament de Catalunya del 1988 al 1992, també els va emocionar.
Que tard que fem a vegades les coses! No serem a temps de fer-ho amb tots, evidentment, però fer que, amb setanta-set anys, un exiliat pugui passar unes hores al Parlament de Catalunya, tal i com fa poc va fer també el senyor Serra Puche, fill del diputat Serra Húnter, a mi em reconforta l’ànima.
Després de la presentació del llibre, vam anar plegats a sopar a La perla d’Olot.
Tot i el fred, intens, va ser una nit magnífica!

Setmana complicada: tristor i satisfacció

El pas del temps té aquestes coses, que comences una setmana i mai saps què passarà. Aquesta que estem a punt d'acabar –tot i que encara falta l'activitat de les castanyes i els panellets, a casa ho fem demà– m'ha proporcionat dos estats d'ànim ben diferenciats: tristor i satisfacció. Anem a pams.

Tristor, perquè un bon amic ha sofert un linxament mediàtic descomunal, desproporcionat, mal intencionat, i penso que preparat amb totes les de la llei, tot i que també crec que no tota la gent ha sabut interpretar-ho de la mateixa manera. Més d'un cop caiem de quatre potes a la més mínima, i no n'aprenem. Estava d'acord amb les afirmacions d'un amic meu quan em deia que calia haver estat més ràpid a respondre, i també ho estava quan em deia que no ens havíem d'haver retractar pas. Jo també penso que calia contundència, però el tempo no el marquem només nosaltres i molt sovint hi ha coses que estan fora del nostre abast, i això fa que, a voltes, un cafè programat es perllongui setmanes i setmanes. Ens sabem a prop i això ja ens val.

Satisfacció, perquè he après a fer una feina que no havia fet fins ara, tot i que l'havia ensumat de ben a prop. Aquesta setmana, i només per a unes hores a la nit, he estat tramoia de la Sala Cabañes. Van demanar-nos col·laboració per al muntatge previ als Pastorets, i ja ens tens allà, de dos quarts de nou a dos quarts de dotze de la nit.
M'han ensenyat a baixar decorats, de roba i de paper; a penjar-los a les fustes; m'han deixat pujar on hi ha "les sabates", que és on hi ha les cordes ben col·locades per a baixar i pujar cada decorat, en un pis les parells i en un segon pis les senars. I això que per a fer Els Pastorets n'hi ha quaranta-vuit!
M'ha agradat aprendre un vocabulari que desconeixia, i també m'ha agradat veure que la gent, després d'una jornada de treball, treu forces d'allà on sigui per a una causa comuna que, la majoria de vegades, ni es reconeix, ni s'agraeix, ni s'aplaudeix –ja sabem que els aplaudiments són per als artistes.
He recordat temps de joventut, de quan trepitjava el mateix escenari per acompanyar el pare, el dimoni gros.
I veure com és la meva filla gran la que s'hi implica, que no té mai un no, que pregunta perquè es fa això i perquè es fa així o aixà, també et demostra que tot i que el tempo no el marquem nosaltres, hi ha alguna cosa d'aquest tempo, d'aquesta nostra manera de fer, que penetra en la gent més propera.

Al president Companys

Fa dies que no escric al bloc, però com que vaig dir que intentaria fer un post sobre l’acte de desgreuge al president Companys que va tenir lloc, al Palau de la Generalitat, el passat dia 29 de setembre, penso que avui és un dia més que adequat per posar-m’hi, ja que avui en fa 68 del seu afusellament.
Vaig dirigir-me cap a la plaça de Sant Jaume amb força temps d’antelació. Vaig asseure’m al Bocatta, on una colla de manifestants estaven davant de l’Ajuntament de Barcelona. Crec que eren de Comissions Obreres. Tot i que no eren gaires, feien força soroll, i els mossos d’esquadra, de tant en tant, els deixaven anar un “petardo” per espantar-los. Cridaven: “A por ellos, oeee...”, però no sé pas a qui es referien. Tot i que potser feia estona que hi eren, en arribar jo a la plaça començaven a dissoldre’s.
Tenia una gran finestra al davant, cosa que em permetia una visió privilegiada de tota la plaça. Vaig veure l’Antoni Vives, president actual de la Fundació Trias Fargas, que la travessava.
Just en el moment en què estaven més alterats els manifestants i que arribaven reforços dels mossos d’esquadra –una mica granadets, la veritat–, va aparcar davant de la finestra una furgoneta de BCNeta, impedint-me veure si la cosa s’esverava més del compte.
Asseguda com estava, veient les coses des de la barrera, vaig pensar que m’hagués agradat ser com en Pascal, el dels diaris d'en Pascal. M’agrada escriure i, no sé ben bé perquè, també m’agrada la política. Déu ser, potser, perquè sempre m’han agradat les coses col·lectives, que es fan amb l’ajuda de tots.
Em dol veure una plaça buida, em dol veure com els actes que valen realment la pena la gran societat, la gran massa les ignora, mentre que tots es mobilitzen per foteses, com anar a veure l’estrena de Vicky, Cristina, Barcelona, de l’Allen, una autèntica cagaradeta, pel meu gust.
No sé pas què passava aquell dia a l’Ajuntament de Barcelona, però no paraven d’arribar cotxes amb militars, i no militars rasos, sinó militars amb galons, i cotxes amb guardaespatlles. I vés, a l’altra banda de la plaça, a punt de començar l’acte de desgreuge al president Companys!
Em va agradar veure entrar la mòbil de Catalunya Ràdio i un cotxe de TV3, perquè almenys els “nostres” es comportaven amb l’acte.
En Sobrequés es dirigia al carrer del Bisbe, i l’acompanyava la Núria Feliu.


Bé, però anem per explicar l’acte en qüestió, no?, que això és el que interessa.
A la taula presidencial hi havia el vicepresident Carod, acompanyat dels cònsols de França i Alemanya a Barcelona, Pascal Brice i Christine Gläser, en Pep Cruanyes i una de les últimes fotografies del president Companys.
En Pep Cruanyes començà l’acte protagonitzant una divertida anècdota. Es dirigí a n’en Carod com a “honorable president”, fet que va fer que aquest somrigués.
Em sobtà veure tots els diputats i diputades actuals ben asseguts a primera fila, mentre el senyor Fornas, exdiputat també d’ERC, va aguantar dret tota l’estona que va durar l’acte.
En Pep Cruanyes va tenir un record per en Josep Benet, sense esmentar, però, que hi havia present la Florència Ventura, la seva vídua. També es va recordar de la família Peiró, dient que també volien fer-li un homenatge, i especificant que hi havia en Germinal Belis representant a la família. El públic de la sala va arrencar un aplaudiment que em va emocionar.
I a acabar les seves paraules dient una frase de Helmut Khol: “Un poble que no coneix la seva història, no pot comprendre el present ni construir el seu futur”. Magnífic!

El discurs del cònsol de França, què voleu que us digui? Només va dir que era aquí per motius personals, que va estudiar a la ciutat on el president Companys va ser detingut i que la seva àvia va ser una exiliada. I va voler deixar ben clar que ell no era aquí per assumir responsabilitats de la República francesa.
En canvi, la cònsol d’Alemanya va ser tota una altra cosa. Va explicar que era cònsol a Barcelona des del juny i va reconèixer que no coneixia en Companys. Que es va documentar i que va descobrir el terrible paper que va jugar el govern alemany en la detenció del president.
Ella, a diferència del cònsol de França, va dir que calia acceptar la seva culpa (la d’Alemanya) i que s’havien d’assumir responsabilitats.
I va ser aleshores que va irrompre en Jordi Dauder a l’escenari –gran persona, gran actor– on va recitar l’Oda al president Companys, escrita per Joan Brossa el 1976.
I el discurs d’en Carod va ser contundent. Va recordar que el franquisme va fer víctimes individuals i víctimes col·lectives, i que calia recordar-ho. Que a diferència d’altres règims europeus, el franquisme no ha estat titllat com a delicte. Que l’afusellament del president Companys va ser una manera simbòlica de matar també la nació. Que si estàvem al Palau era perquè creia que era el millor lloc per fer l’acte de desgreuge, atès que era va ser allà on Companys va viure tants moments de dolor i d’esperança. I va destacar que companys va ser un home valent, coratjós i que rebutjà el camí d’Amèrica, preferint ser a prop del seu país i de la seva gent.
També va fer una petita confessió: el 15 d’octubre de 1973 va escriure el text d’una octaveta per primera vegada i justament ho va fer per recordar l’afusellament de Companys.
I va acabar les seves paraules dient que faltava la veu definitiva, oficial i concloent de l’Espanya democràtica, i que, ras i curt, el que cal és l’anul·lació del procés que el va portar fins a la mort.

No digueu que ell és mort –no mor l’alosa,
Ni el gra de blat ni el roserer florit–,
Digueu només que el president reposa
Entre els braços materns, amorosit.
Fragment de Joan Brossa

Us sona d'alguna cosa?

Reprodueixo un fragment del llibre Historia de España, de Marqués de Lozoya. Diu així:

El Presidente de la Generalitat Lluís Companys, hizo que el Parlament catalán votase la ley de Contractes de Conreu, que entregaba a los rabassaires o aparceros de las tierras la propiedad de las mismas, en condiciones que sus legítimos propietarios consideraron inaceptables, ley para la cual el Parlament carecía de facultad. El Gobierno Samper recurre ante el Tribunal de Garantías Constitucionales, y éste decreta que la ley de Contractes es anticonstitucional y por tanto nula.
Lluís Companys reacciona en un acto de los rabassaires celebrado el 11 de junio en la capital del Baix Penedès –el Vendrell– calificando la sentencia del Alto Tribunal como “una agresión contra Cataluña, que obliga a todos a agruparse en torno a nuestro Parlament y a defenderlo con sangre de nuestras venas. Tal vez os diga: ¡Hermanos, seguidme! Y toda Cataluña se levantará”. Y el día siguiente el Parlament decreta que la Ley de Contratos se debe aplicar, tal como la decretó dicho Parlament.