Ahir vaig assistir a la presentació del llibre Crònica de la Guerra Civil a Catalunya (vol. I), al Palau de la Generalitat, atès que la Montserrat Catalán, directora de l’Arxiu Montserrat Tarradellas, ens havia fet arribar la invitació.
Permeteu-me que prengui un fragment de la ressenya que en fa la web Arc de Berà per dir-vos què hi trobarem: “El text principal és la Crònica diària de la Generalitat de Catalunya, document institucional de primer ordre que narra els esdeveniments transcorreguts del juliol del 1936 al febrer del 1938, i que complementarem, en un segon volum, i definitiu, amb tres escrits personals de Josep Tarradellas i un índex alfabètic de noms. Enriqueixen la lectura del llibre més de seixanta fotografies, moltes també inèdites”.
Així doncs, que la presentació del llibre es fes al mateix Palau on la crònica havia estat redactada, era d’un simbolisme que feia posar la pell de gallina.
Mentre la gent arribava, es saludava i prenia lloc per seure –corries el risc, de no fer-ho, d’haver de restar dret durant tota la presentació, perquè es va omplir de seguida–, vaig sentir com la Montserrat Catalán comentava que hi havia hagut un parell de paraules que els havia costat molt d’interpretar, i que al final havien vist que el mot era “ensopir”, i si hi va caure era perquè es veu que la paraula “ensopir” el president Tarradellas la deia molt sovint.
A la taula presidencial hi havia l’editor del llibre, en Ton Barnils, fill del ja desaparegut Ramon Barnils; el comissari del patronat de l’Arxiu Montserrat Tarradellas senyor Josep M. Bricall, i que fou conseller de Governació en el govern del president Tarradellas; el senyor Jordi Martí, delegat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona; el senyor Jordi Labòria, diputat de Cooperació de la Diputació de Barcelona, i el vicepresident del Govern, el senyor Josep-Lluís Carod-Rovira.
El parlament que va fer l’editor em va corprendre. Estic avesada a assistir a actes institucionals i, per regla general, el protocol fa que el clima sigui correcte, però fred. En Ton –permeteu-me que el tutegi, perquè crec que som de la mateixa generació– va fer un bon discurs i va saber arribar molt bé a la gent. Ens explicà, d’una manera ben detallada, que el fet que en Ramon Barnils, el seu pare, hagués fet donació de tot el seu fons al Monestir de Poblet li ha permès conèixer a la Montserrat Catalán. Que en conèixer de l’existència d’aquesta crònica diària del Govern de la Generalitat durant la guerra civil, i amb una editorial de només tres anys, va decidir llançar-se a l’aventura.
Pulcre de paraules, emocionat i content, va destacar l’acte de valentia que per a ell significava que el Govern de la Generalitat, fins i tot estant en guerra, decidís narrar tot el que feia i el que passava. Però també va sincerar-se dient que el que sobretot el va motivar a tirar-ho endavant va ser donar la veu als absents: al president Tarradellas, al president Companys, als refugiats, als morts, als bombardejos... I tal com ell va explicar al principi, quan va dir que si ho feia també era perquè el seu pare, si fos viu, se sentís orgullós del seu fill, si una cosa ens va quedar clara és que sí, que se n’hi hagués sentit.
Jo no havia sentit a explicar mai res d’aquesta crònica diària i qualsevol cosa que expliqués em sembla interessant. Que es va salvar perquè el pare del president Tarradellas, desobeint les ordres del seu fill, va enterrar-los en uns dipòsits a Saint Martin le Beau. Que el dietari el va impulsar el president Tarradellas, que hi va donar suport el president Companys, però que qui l’escrivia eren funcionaris de la Generalitat. Que es creu que a l’inici eren tres els funcionaris que ho feien, però que després sembla que l’autoria de la major part del text seria del senyor Joaquim Vilà i Bisa, cap de premsa de la Generalitat de Catalunya.
El senyor Bricall, coherent amb la seva manera d’exposar les coses, va ser precís, concís i va dir que no podia afegir res més després de les paraules d’en Ton Barnils, tot i que potser ell creia més interessants que la mateixa crònica els tres textos del president Tarradellas que sortirien en un segon volum.
La resta d’intervencions, potser més protocol·làries, atès que ho feien els representants de les institucions que havien ajudat en l’edició del llibre –Ajuntament de Barcelona, Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya–, van arrodonir aquesta presentació, agraint que després de gairebé setanta anys es pugui saber, d’una vegada per totes, amb més precisió, què és el que van viure i patir la gent d’aquella època.
Un cop acabat l’acte, vam proposar al senyor Josep Fornas acompanyar-lo fins a Vilassar de Mar, on viu. Llàstima de no portar una gravadora, perquè el trajecte també va ser molt interessant. Té la seva memòria i la del país al cap.
Ens explica que com que no se saben gaires coses del senyor Joaquim Vilà –sí del seu germà Antoni, que el substituí en el càrrec de cap de Premsa de la Generalitat quan el van assassinar–, n’ha començat una recerca. Ja ha trobat fotografies del senyor Joaquim Vilà en la col·lecció de fotografies de l’Agustí Centelles. Diu que també era de Vilassar.
També ens va parlar dels seus inicis en el món editorial, de la creació de l’editorial Pòrtic, de com volia recuperar la memòria històrica, ja fa anys, i va començar per publicar les memòria d’en Claudi Ametlla i de l’Aurora Bertrana.
Un home de vuitanta-quatre anys, amb un cap claríssim, presumit i ben vestit, em va regalar una de les millors hores del dia. La seva primera trobava amb el president Tarradellas, el novembre de 1962, a l’Hotel Estocolm de París, que el va conèixer gràcies a l’Andreu Abelló. De com li havia demanat que volia ser diputat al Parlament de Catalunya, si tot el que estaven intentant acabava bé; de tot el que havien compartit plegats, fins i tot l’experiència de tenir una filla amb síndrome de Down –la primera, el president Tarradellas, i la cinquena, el senyor Fornas–, i també de la frase que li havia dit el president Tarradellas el dia de la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya. Diu que estaven tots els diputats al Saló dels Passos Perduts, fent rotllana –no sé si hi heu estat mai, però és un saló que imposa– i que tothom va veure com el president Tarradellas se li apropava per dir-li alguna cosa, i que a cau d’orella, tot abraçant-lo, li va dir: “Tu ja ets diputat al Parlament i jo ja no sóc president de la Generalitat”. Sublim.
Permeteu-me que prengui un fragment de la ressenya que en fa la web Arc de Berà per dir-vos què hi trobarem: “El text principal és la Crònica diària de la Generalitat de Catalunya, document institucional de primer ordre que narra els esdeveniments transcorreguts del juliol del 1936 al febrer del 1938, i que complementarem, en un segon volum, i definitiu, amb tres escrits personals de Josep Tarradellas i un índex alfabètic de noms. Enriqueixen la lectura del llibre més de seixanta fotografies, moltes també inèdites”.
Així doncs, que la presentació del llibre es fes al mateix Palau on la crònica havia estat redactada, era d’un simbolisme que feia posar la pell de gallina.
Mentre la gent arribava, es saludava i prenia lloc per seure –corries el risc, de no fer-ho, d’haver de restar dret durant tota la presentació, perquè es va omplir de seguida–, vaig sentir com la Montserrat Catalán comentava que hi havia hagut un parell de paraules que els havia costat molt d’interpretar, i que al final havien vist que el mot era “ensopir”, i si hi va caure era perquè es veu que la paraula “ensopir” el president Tarradellas la deia molt sovint.
A la taula presidencial hi havia l’editor del llibre, en Ton Barnils, fill del ja desaparegut Ramon Barnils; el comissari del patronat de l’Arxiu Montserrat Tarradellas senyor Josep M. Bricall, i que fou conseller de Governació en el govern del president Tarradellas; el senyor Jordi Martí, delegat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona; el senyor Jordi Labòria, diputat de Cooperació de la Diputació de Barcelona, i el vicepresident del Govern, el senyor Josep-Lluís Carod-Rovira.
El parlament que va fer l’editor em va corprendre. Estic avesada a assistir a actes institucionals i, per regla general, el protocol fa que el clima sigui correcte, però fred. En Ton –permeteu-me que el tutegi, perquè crec que som de la mateixa generació– va fer un bon discurs i va saber arribar molt bé a la gent. Ens explicà, d’una manera ben detallada, que el fet que en Ramon Barnils, el seu pare, hagués fet donació de tot el seu fons al Monestir de Poblet li ha permès conèixer a la Montserrat Catalán. Que en conèixer de l’existència d’aquesta crònica diària del Govern de la Generalitat durant la guerra civil, i amb una editorial de només tres anys, va decidir llançar-se a l’aventura.
Pulcre de paraules, emocionat i content, va destacar l’acte de valentia que per a ell significava que el Govern de la Generalitat, fins i tot estant en guerra, decidís narrar tot el que feia i el que passava. Però també va sincerar-se dient que el que sobretot el va motivar a tirar-ho endavant va ser donar la veu als absents: al president Tarradellas, al president Companys, als refugiats, als morts, als bombardejos... I tal com ell va explicar al principi, quan va dir que si ho feia també era perquè el seu pare, si fos viu, se sentís orgullós del seu fill, si una cosa ens va quedar clara és que sí, que se n’hi hagués sentit.
Jo no havia sentit a explicar mai res d’aquesta crònica diària i qualsevol cosa que expliqués em sembla interessant. Que es va salvar perquè el pare del president Tarradellas, desobeint les ordres del seu fill, va enterrar-los en uns dipòsits a Saint Martin le Beau. Que el dietari el va impulsar el president Tarradellas, que hi va donar suport el president Companys, però que qui l’escrivia eren funcionaris de la Generalitat. Que es creu que a l’inici eren tres els funcionaris que ho feien, però que després sembla que l’autoria de la major part del text seria del senyor Joaquim Vilà i Bisa, cap de premsa de la Generalitat de Catalunya.
El senyor Bricall, coherent amb la seva manera d’exposar les coses, va ser precís, concís i va dir que no podia afegir res més després de les paraules d’en Ton Barnils, tot i que potser ell creia més interessants que la mateixa crònica els tres textos del president Tarradellas que sortirien en un segon volum.
La resta d’intervencions, potser més protocol·làries, atès que ho feien els representants de les institucions que havien ajudat en l’edició del llibre –Ajuntament de Barcelona, Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya–, van arrodonir aquesta presentació, agraint que després de gairebé setanta anys es pugui saber, d’una vegada per totes, amb més precisió, què és el que van viure i patir la gent d’aquella època.
Un cop acabat l’acte, vam proposar al senyor Josep Fornas acompanyar-lo fins a Vilassar de Mar, on viu. Llàstima de no portar una gravadora, perquè el trajecte també va ser molt interessant. Té la seva memòria i la del país al cap.
Ens explica que com que no se saben gaires coses del senyor Joaquim Vilà –sí del seu germà Antoni, que el substituí en el càrrec de cap de Premsa de la Generalitat quan el van assassinar–, n’ha començat una recerca. Ja ha trobat fotografies del senyor Joaquim Vilà en la col·lecció de fotografies de l’Agustí Centelles. Diu que també era de Vilassar.
També ens va parlar dels seus inicis en el món editorial, de la creació de l’editorial Pòrtic, de com volia recuperar la memòria històrica, ja fa anys, i va començar per publicar les memòria d’en Claudi Ametlla i de l’Aurora Bertrana.
Un home de vuitanta-quatre anys, amb un cap claríssim, presumit i ben vestit, em va regalar una de les millors hores del dia. La seva primera trobava amb el president Tarradellas, el novembre de 1962, a l’Hotel Estocolm de París, que el va conèixer gràcies a l’Andreu Abelló. De com li havia demanat que volia ser diputat al Parlament de Catalunya, si tot el que estaven intentant acabava bé; de tot el que havien compartit plegats, fins i tot l’experiència de tenir una filla amb síndrome de Down –la primera, el president Tarradellas, i la cinquena, el senyor Fornas–, i també de la frase que li havia dit el president Tarradellas el dia de la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya. Diu que estaven tots els diputats al Saló dels Passos Perduts, fent rotllana –no sé si hi heu estat mai, però és un saló que imposa– i que tothom va veure com el president Tarradellas se li apropava per dir-li alguna cosa, i que a cau d’orella, tot abraçant-lo, li va dir: “Tu ja ets diputat al Parlament i jo ja no sóc president de la Generalitat”. Sublim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada