El 14 d'abril de 1931, segons Josep M. Francès

M’he permès fer una breu traducció d'un fragment de Memorias de un cero a la izquierda, de Josep M. Francès, una joia de llibre.

“El dimarts 14 d’abril va matinar serè, tranquil. Ningú sospitava el que passaria. Molt d’hora vaig arribar a la meva feina matinera. (...)

Fins al migdia va regnar la tranquil·litat a la gran ciutat. La fàbrica va funcionar sense cap novetat. Com que es trobava lluny del centre, trigaven a arribar les impressions. A la una tocada, vaig dirigir-me a peu, com tenia costum, cap a casa. Abstret en els meus pensaments, no em vaig adonar que la gent estava agitada, es formaven grupets a les portes de les botigues i no es veia cap guàrdia ni per casualitat. Gairebé a dos quarts de tres, arribava a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Diagonal, i no em va quedar més remei que sortir de la meva abstracció. Un grup de gent força nombrós avançava per la calçada victorejant a la República, dirigint-se a una cantonada on, per fi, apareixia un fort piquet de guàrdies de seguretat. La topada entre ambdós nuclis era inevitable. Però, amb sorpresa, vaig veure que els de la Mort no es bellugaven i els del grup passaven davant d’ells sense dir-los res. Somniava? (...)

Una hora i mitja abans, Lluís Companys, capitanejant un grup reduït d’entusiastes, havia entrat a l’Ajuntament, destituït l’alcalde –per cert, un perfecte cavaller– Martínez Domingo, procedint a proclamar la República, emparat en la voluntat del poble.

Vam pensar què s’havia de fer. (...)

Tota la ciutat semblava haver-se buidat a la plaça que des d’aleshores es va dir de la República.

Una psicosis de bogeria semblava que dominava la multitud. Tots els tramvies van ser assaltats i obligats a circular portant homes i nois al sostre, en els estreps i a les plataformes. Tota classe de vehicles es van unir molt aviat a l’heteròclita desfilada. Per tot arreu apareixien ensenyes republicanes, desplaçades lentament per les catalanes. (...) No vam intentar arribar a la plaça de Sant Jaume, perquè una densa muralla de gent obstruïa les vies d’accés. Tornarem a Gràcia. (...)

Van arribant notícies per diferents costats. El grup que va seguir a Companys eren Amadeu Aragay, Ricard Opisso, Batista Nicolini, el federal Antonio Ortega i alguns més. Lluís Companys va pujar al despatx de l’alcaldia i va convidar al cavallerós alcalde a sortir. Aragay va prendre la vara de comandament que es trobava damunt la taula i va dir:

– Pren-lo, Lluís; és teu.

El funcionari va fer una resistència formulària i deixà la cadira. Una mica més tard, va tenir lloc una escena similar en el palau del davant. Macià va haver d’agafar suaument pel braç a l’honorable Maluquer i Viladot, amic seu, per ocupar el seu lloc. No va oposar resistència. Un ancià desplaçà a l’altre.

Immediatament, pels volts de les dues de la tarda, Macià va proclamar des del balcó la REPÚBLICA CATALANA. Es va imprimir molt de pressa el ban corresponent i es va posar a les cantonades. Aguadé, possiblement per una maniobra del grup, va prendre l’alcaldia, conquerida per Companys posant en perill la seva vida. La gestió d’Aguadé com a alcalde va ser nefasta per tots els ciutadans, començant pel mateix Aguadé... (...)

Fins aquí, un comprimit del que va passar el 14 d’abril; una descripció minuciosa ompliria moltes pàgines.”

Vegi l’embosta de mestai* perlera (fragment II, Memòries d'un zero a l'esquerra)

Aprofitant que ara ja han sortit els estudiants que s’examinaven de llengua catalana a la selectivitat del 2009, un altre fragment de Memòries d’un zero a l’esquerra, de Josep M. Francès

“Una vegada hi va haver a Barcelona una escampada de cartells en els quals hi sortien versos signats per l’excels Agulló, Pol, matemàtic electoral. El primer vers, Vegi l’embosta de mestai perlera, deixava perplexes els vianants, que es preguntaven: en quin idioma està escrit això? Quan seguien llegint, s’adonaven que els hendecasíl·labs restants eren normals i que es tractava d’una exhortació en català perquè la gent cooperés en determinada obra benèfica.
Entre els escriptors catalans predomina el criteri de buscar per a cada frase les paraules més enrevessades i si un text resulta incomprensible, molt millor, doncs és senyal evident que es troba per damunt de la multitud. De passada, una successió de paraules i frases d’orfebreria, estalvia el treball de fer que les novel·les o els contes tinguin contingut. Ja han passat els temps en què Caterina Albert (Víctor Català), Narcís Oller, Alfons Maseres, Prudenci Bertrana, i d’altres, intentaven omplir els seus originals d’acció i emoció. L’any 1929 ja no s’estilen aquestes coses. Les normes ortogràfiques, de l’Institut i del diccionari del mestre Fabra, on si es busca bé es troben termes desconeguts, permeten elaborar un estil ampli i aliè, com el món de Ciro Alegría."

*Mestall: mescla de blat i sègol o ordi

Memòries d'un zero a l'esquerra, de Josep M. Francès (fragment traduït, I)

Darrerament –i per raons diverses–, he llegit aquest llibre de Josep M. Francès, editat a Mèxic, l’ant 1962, per l’Editorial Olimpo, i amb pròleg d’Antoni Rovira i Virgili.
Voldria oferir-ne alguns fragments traduïts –acceptant les meves limitacions–, que retraten aquella època de la Barcelona i la Catalunya de principis de segle XX, els temps previs a la guerra civil, la guerra civil i l’exili a Mèxic.
Autor de diverses novel·les –i crec que desconegut per bona part dels catalans–, és també autor de la lletra de la sardana El saltiró de la cardina.


“Una altra llibreria va atraure la meva atenció, a principis de 1901. Era la que portava el rètol de L’AVENÇ, a la ronda Universitat, al costat del ferrocarril del carrer Balmes. Era un quarter general dels intel·lectuals catalanistes i allí va néixer una memorable revista, Joventut, en la qual col·laboraven tots aquells que aspiraven al renaixement de Catalunya. Aquells senyors, si no manejaven armes, brandaven plomes i tenien molt a veure amb els Jocs Florals, dels quals ja en parlarem en un altre moment. Gairebé tots pertanyien a la classe mitjana, ja que el proletariat no estimava els catalanistes per considerar-los burgesos i explotadors. Amb tot, es va difondre en aquells temps un full en català, La tramuntana, de tendències francament anarquistes, on van aparèixer signatures de catalans connotats. Cal esmentar un fenomen curiós, que quan tenia deu anys em va cridar l’atenció, però amb el temps no he pogut sinó que registrar. El poble català, marcadament individualista, és anarquista sense saber-ho; des del fill de manobre al senyor que viu de renda, des del sagristà de monges al carreter de la Riba, tots, qui més qui menys, són partidaris de fer “el que els dóna la gana”. Això els torna insubmisos i propensos a la indisciplina. Amb el temps, veurem com i per què l’anarquisme va calar en les masses obreres, després d’haver-se sumat eventualment, a la demagògia lerrouxista, anticlerical i incendiària.
D’una manera insensible, em vaig familiaritzar amb els nous corrents artístics. Vaig assistí, sense adonar-me, a l’eclosió del modernisme, amb les seves figures estilitzades i l’aparició als carrers de Barcelona dels primers poetes uniformats amb pipes, cabelleres i barrets descomunals. A Els Quatre Gats, Pere Romeu feia una revolució a la seva manera mitjançant un teatre de titelles i Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner i Gaudí, preparaven la seva, de caràcter arquitectònic, imitada després amb poca fortuna, per Falqués, enamorat de la pedra. Àngel Guimerà, a qui vam restituir aquí l’accent amputat per les meves ties, essent oriünd de Canàries es revelava catalanista intransigent i home d’esquerres sense ser conscient que n’era. El doctor Robert, cap màxim del regionalisme de combat, va néixer a Tampico, al golf de Mèxic, però aquesta circumstància no va impedir que es prengués a pit el que després s’ha anomenat fet diferencial. Va tenir aferrissades lluites parlamentàries a Madrid i com a metge elaborà una teoria per la qual el crani dels catalans diferia del dels espanyols i justificava la seva tendència a afirmar una personalitat autònoma. Això li va valdre l’excomunió de tots els peninsulars.
Sento a parlar d’Adrià Gual, escriptor i poeta, creador del Teatre Íntim. Lloable intent d’obrir les portes de l’escena regional, excessivament ruralitzada, als vents d’Europa. Apareixien crítics com Raimon Casellas, novel·listes com Narcís Oller i Víctor Català (Caterina Albert). Santiago Rusiñol, pintor, novel·lista i dramaturg, va tenir la virtut de promoure una situació delicada, amb l’estrena del drama l’Heroi, que venia ser una aguda diatriba contra el militarisme derrotat en les colònies.”

In memoriam Josep M. Francès

Ahir va morir un català a l'exili, en Josep M. Francès, en Xitu –fill del periodista Josep M. Francès, que va escriure, entre d'altres, Memorias de un cero a la izquierda (Mèxic, 1962), on reflecteix el clima literari i polític de Catalunya d'abans de la Guerra, amb pròleg d'Antoni Rovira i Virgili.
El vaig conèixer el novembre del 2006, ara fa just dos anys, quan vam anar a Mèxic a fer la presentació del llibre Salvador Armendares i Torrent (Malgrat de Mar, 1893 – Mèxic DF, 1964), metge i polític a l'Orfeó Català de Mèxic. En Josep M. Francès estava casat amb una de les fills de Salvador Armendares, la Mercè, ara també molt delicada de salut.
Dels tres fills del polític, en Josep M. i la Mercè són els únics que no han tingut fills, i potser per això s'han dedicat tant l'un a l'altre. Quina enveja més sana veure la dolçor entre ells, junts sempre i a tot hora, com s'aïllaven del món –de fet, en Josep M. ja feia temps que ho estava per culpa de l'Alzheimer–, i com la Mercè es desvivia per fer-li la vida més agradable.
Sincerament, a mi el que primer em va sobtar, potser perquè m'era més conegut, va ser saber que el fill gran d'en Salvador Armendares estava casat amb la Montserrat Carrasco i Granados, néta del compositor Enric Granados, però quan em van parlar d'en Josep Maria Francès no en sabia gran cosa.

Ara en sé alguna cosa més d'en Josep M. Francès pare, exiliat el 1939, com tants d'altres. Ell i la seva família van agafar un autobús que els va portar al mas Perxés, a mig camí de l'exili, juntament amb Xavier Benguerel, Pau Vila, Domènec Guansé, els Murià, Sebastià Gasch, Alfons Maseras, i la família de Pompeu Fabra...
Les vivències d'aquesta sortida de Barcelona les podem llegir ara en el llibre El bibliobús de la llibertat, dietari de Miquel Joseph, que fou l'encarregat d'organitzar i assegurar la sortida.
Membre d'Esquerra Republicana de Catalunya, col·laborador del diari republicà La Humanitat, i autor de la lletra de la sardana El saltiró de la cardina.
Tot i que Montserrat Corretger en el llibre Alfons Maseras: intel·lectual d'acció i literat diu que l'explicació que fa Josep M. Francès en Memorias de un cero a la izquierda es poc fiable perquè difereix de les narracions que en fan Anna Murià i Xavier Benguerel, potser estaria bé que algun dia les poguéssim llegir en català.

En Xitu, doncs, era hereu d'aquesta nostra història i d'aquest gran grup de fills d'exiliats que, a poc a poc, ens van deixant.
Amb la tranquil·litat que dóna, però, saber que tota la família Armendares a Mèxic fa una gran pinya, us enviem una forta abraçada a tots des de Catalunya, i en especial per a tu, Mercè