Vegi l’embosta de mestai* perlera (fragment II, Memòries d'un zero a l'esquerra)

Aprofitant que ara ja han sortit els estudiants que s’examinaven de llengua catalana a la selectivitat del 2009, un altre fragment de Memòries d’un zero a l’esquerra, de Josep M. Francès

“Una vegada hi va haver a Barcelona una escampada de cartells en els quals hi sortien versos signats per l’excels Agulló, Pol, matemàtic electoral. El primer vers, Vegi l’embosta de mestai perlera, deixava perplexes els vianants, que es preguntaven: en quin idioma està escrit això? Quan seguien llegint, s’adonaven que els hendecasíl·labs restants eren normals i que es tractava d’una exhortació en català perquè la gent cooperés en determinada obra benèfica.
Entre els escriptors catalans predomina el criteri de buscar per a cada frase les paraules més enrevessades i si un text resulta incomprensible, molt millor, doncs és senyal evident que es troba per damunt de la multitud. De passada, una successió de paraules i frases d’orfebreria, estalvia el treball de fer que les novel·les o els contes tinguin contingut. Ja han passat els temps en què Caterina Albert (Víctor Català), Narcís Oller, Alfons Maseres, Prudenci Bertrana, i d’altres, intentaven omplir els seus originals d’acció i emoció. L’any 1929 ja no s’estilen aquestes coses. Les normes ortogràfiques, de l’Institut i del diccionari del mestre Fabra, on si es busca bé es troben termes desconeguts, permeten elaborar un estil ampli i aliè, com el món de Ciro Alegría."

*Mestall: mescla de blat i sègol o ordi

In memoriam Josep M. Francès

Ahir va morir un català a l'exili, en Josep M. Francès, en Xitu –fill del periodista Josep M. Francès, que va escriure, entre d'altres, Memorias de un cero a la izquierda (Mèxic, 1962), on reflecteix el clima literari i polític de Catalunya d'abans de la Guerra, amb pròleg d'Antoni Rovira i Virgili.
El vaig conèixer el novembre del 2006, ara fa just dos anys, quan vam anar a Mèxic a fer la presentació del llibre Salvador Armendares i Torrent (Malgrat de Mar, 1893 – Mèxic DF, 1964), metge i polític a l'Orfeó Català de Mèxic. En Josep M. Francès estava casat amb una de les fills de Salvador Armendares, la Mercè, ara també molt delicada de salut.
Dels tres fills del polític, en Josep M. i la Mercè són els únics que no han tingut fills, i potser per això s'han dedicat tant l'un a l'altre. Quina enveja més sana veure la dolçor entre ells, junts sempre i a tot hora, com s'aïllaven del món –de fet, en Josep M. ja feia temps que ho estava per culpa de l'Alzheimer–, i com la Mercè es desvivia per fer-li la vida més agradable.
Sincerament, a mi el que primer em va sobtar, potser perquè m'era més conegut, va ser saber que el fill gran d'en Salvador Armendares estava casat amb la Montserrat Carrasco i Granados, néta del compositor Enric Granados, però quan em van parlar d'en Josep Maria Francès no en sabia gran cosa.

Ara en sé alguna cosa més d'en Josep M. Francès pare, exiliat el 1939, com tants d'altres. Ell i la seva família van agafar un autobús que els va portar al mas Perxés, a mig camí de l'exili, juntament amb Xavier Benguerel, Pau Vila, Domènec Guansé, els Murià, Sebastià Gasch, Alfons Maseras, i la família de Pompeu Fabra...
Les vivències d'aquesta sortida de Barcelona les podem llegir ara en el llibre El bibliobús de la llibertat, dietari de Miquel Joseph, que fou l'encarregat d'organitzar i assegurar la sortida.
Membre d'Esquerra Republicana de Catalunya, col·laborador del diari republicà La Humanitat, i autor de la lletra de la sardana El saltiró de la cardina.
Tot i que Montserrat Corretger en el llibre Alfons Maseras: intel·lectual d'acció i literat diu que l'explicació que fa Josep M. Francès en Memorias de un cero a la izquierda es poc fiable perquè difereix de les narracions que en fan Anna Murià i Xavier Benguerel, potser estaria bé que algun dia les poguéssim llegir en català.

En Xitu, doncs, era hereu d'aquesta nostra història i d'aquest gran grup de fills d'exiliats que, a poc a poc, ens van deixant.
Amb la tranquil·litat que dóna, però, saber que tota la família Armendares a Mèxic fa una gran pinya, us enviem una forta abraçada a tots des de Catalunya, i en especial per a tu, Mercè