Toc de matraques a Santa Maria de Mataró (divendres sant, 2011

23 d'abril...

Gràcies a l'apunt 'Catalunya també existeix', del blog de Jaume Subirana 'Flux', topo amb aquesta imatge. Qui em conegui, sabrà perquè m'agrada.

L'autor és Antoni Saló i Marco (1885-1950), dibuixant i il·lustrador de llibres. Una campana al vol on apareix en relleu: 23 d'abril. Biblioteca de Catalunya.

Una família de toca-campanes...

A la Carme, la Josepa i en Josep, els fills del campaner Josep Pinart i Font -que encara ens acompanyen-, perquè sempre han considerat que no s'ha reconegut prou la feina que ell va fer

Ahir vaig anar a Mataró Ràdio a parlar de la relació dels Pinart i les campanes. El format era de tertúlia, però el que jo em creia que seria molta estona resulta que va ser poca. Un cop a casa, vaig veure que només havia pogut fer algunes pinzellades per sobre del que volia dir. Però això és el que té la ràdio, que no saps per on aniran les preguntes dels organitzadors del programa i, per tant, cal anar trobant la resposta adequada.

Com que pel que se'm va convidar era per parlar dels Pinart i la relació amb Santa Maria, no vaig poder llegir moltes coses que hagués volgut llegir per antena. Una d'elles, aquesta carta, on parla de la família Pinart d'Argentona, però sobretot d'en Pere campaner, germà d'en Josep Pinart. Ja ho veieu, tota una família de toca-campanes.

La reprodueixo perquè la trobo entrenyable.

“Una família de toca-campanes”, de Jaume Fontcuberta (article de la revista Crit, del 26 d’octubre de 1971)

"Encara que encapçalem aquestes ratlles amb unes paraules molt vulgars, no vol pas això indicar que siguin despectives ni de menyspreu per la família de la qual avui ens volem ocupar des d’aquest lloc. Es tracta, precisament, de persones netament argentonines i respectables per tots conceptes, que porten el cognom de Pinart.

Durant més d’un segle els de can Pinart han sigut els campaners del poble. Aquesta tradició va començar-la l’avi Joaquim, després el fill Bartomeu i per últim el nét Pere, encara avui entre nosaltres, el qual sentia com els seus antecessors una verdadera devoció per les “seves” campanes, havent tingut de deixar la “feina” per la seva edat bon xic avançada. Abans de la guerra, volem dir naturalment la “nostra guerra civil”, hi havia al cloquer de la parròquia quatre campanes, dues de grosses i dues de més xiques.

La grossa era batejada amb el nom de Juliana i la seva germana Dominga, ambdues d’una composició o aleació magnífiques, puix que llur ressò era en extrem agradable com poques n’hi havia, deixant-se oir des de la llunyania del nostre poble.

Els Pinart tenien una traça especial en fer-les giravoltar, sobretot quan es tractava de festa grossa, vulgues que sabien encomanar un deix d’alegria a tot el veïnat per la traça en fer-les giravoltar, enjogassades com ningú ha sapigut fer-ho. En canvi, quan tocaven a difunts, sabien donar-hi el to de melangia precís per infondre tristesa i respecte per la mort d’un feligrès, sovintejant els tocs fins a l’enterrament, amb la particularitat que hom sabia amb el toc precís quan el difunt era a l’església o bé quan les despulles arribaven al cementiri.

Cal destacar que mentre la família Pinart fou l’encarregada de fer de campaner no es descuidaren ni un sol dia de l’any, salvant totes les inclemències del temps, de brandar la campana petita a trenc d’alba amb molta precisió per tocar “l’oració” i anunciar així al veïnat el començ del nou dia, servint de guiatge per tots aquells que tenien de matinejar per anar a llur feina.

Per les festes normals, batejos i d’altres diades menys festives, solament repicaven les campanes petites, però per les festes extraordinàries el repic era “xic i gros” i llavors era quan els Pinart disfrutaven de debò, anant d’un cantó a l’altre del campanar per fer moure conjuntament les quatre campanes, com si una força màgica els donés en el moment precís l’embranzida que calia.

Les al·ludides campanes foren desarmades del nostre campanar durant la revolta de l’any 36 per fer-ne “metralla” segons aquells inconscients, no havent-se pogut localitzar el seu destí, malgrat les moltes recerques dutes a terme. Cal tenir present, doncs, que les actuals campanes que pengen al nostre cloquer no són pas aquelles de les quals hem parlat suara i que per molts conceptes havien esdevingut històriques.

Avui dia està molt en boga rendir homenatges, a vegades per qualsevol fotesa, i quasi sempre per l’ostentació, a un càrrec més o menys passatger. Creiem, doncs, merescut dedicar aquest senzill tribut de reconeixença envers els nostres campaners, si més no per la constància palesada durant més d’una centúria, en el transcurs de la qual han sapigut fer riure i plorar moltes generacions d’argentonins amb l’esforç continuat d’una vocació inestroncable, portada a terme sense defalliments i amb l’únic afany d’ésser útil a tot un poble per mitjà del metall de les campanes, que feien sentir la seva veu en jorns de festa o de tristor.

El cognom de Pinart ha quedat estretament vinculat a la nostra història local dins un marc de senzillesa si voleu, però amb un deix d’enyorança, ja que la seva habilitat com a campaners no ha sigut encara igualada i, el que és més lamentable, no s’entreveu una afermada substitució.

Ens plau de constatar que quan l’inoblidable Mn. Samsó va possessionar-se de la Parròquia de Sta. Maria de Mataró, recordant els bons serveis dels campaners d’Argentona, per haver sigut vicari durant més de set anys entre nosaltres, oferí un lloc per encarregar-se d’aquesta feina al germà gran dels Pinart, anomenat Josep, que també s’havia format i seguit la tradició de campaners de la família.”

En Pere Pinart va morir el 15 de novembre de 1974, tres anys després d’haver sortit aquest article, i amb 85 anys d’edat. El seu fill Josep m’explicà que en aquella època les campanes de l’església de Sant Julià ja anaven per automatisme, i per tant les campanes estaven lligades. Tot i això, ell i seu oncle, en Julià Pinart, van pujar dalt del campanar i van tocar les campanes en homenatge seu.

El Doctor Samsó i el campaner Pinart

Ja fa dies que els mitjans locals, la façana de la basílica, i ara també els mitjans nacionals, es fan ressò de la beatificació del Doctor Samsó, que tindrà lloc aquest proper dissabte, a les 11:30, a Santa Maria.

Uns ens expliquen que properament sortirà el llibre El pastor retrobat, de l’historiador mataroní Ramon Reixach i Puig; altres expliquen breument qui era el doctor Samsó, i altres corren a enumerar la llarga llista de convidats a la cerimònia, siguin eclesiàstics o polítics, cosa que farà que sigui una cerimònia molt seguida, però no per la gent de Mataró, que segurament quedarà relegada a fora de l’església. Però bé, no ens queixem, que han pensat posar unes pantalles gegants a la plaça, perquè ho puguem seguir...

 El campaner Josep Pinart i Font

Jo també vull escriure sobre el doctor Samsó, perquè la seva vida va anar estretament lligada a la meva família. L’any 1924, quan ell passà a ser rector titular de la Basílica de Santa Maria, demanà ajut als Pinart d’Argentona –campaners de l’església de Sant Julià– per a poder portar a terme la dignificació del culte i de la litúrgia de les celebracions. Va ser aleshores quan el meu besavi, en Josep Pinart i Font, va instal·lar-se a Mataró, justament a la caseta de l’hort del campaner, acompanyat de la seva esposa Maria i els seus quatre fills, encarregant-se de les campanes i de l’església.

El meu avi Bartomeu tenia catorze anys quan va trepitjar Santa Maria i la menuda d’aleshores, la Carme Pinart m’explica que van baixar a peu per la riera d’Argentona, perquè encara no existia el tramvia que unia Mataró i Argentona. Diu que li donaven trossos de xocolata perquè no es cansés.

A l’igual que el Doctor Samsó, tots ells van viure des de dins de Santa Maria els anys més agitats, social i políticament parlant, tant els fets de 1934 com l’inici de la guerra civil el 1936, fins que el 21 de juliol de 1936 es van haver de lliurar les claus de la basílica, d’acord amb una ordre de la Generalitat.

En Pere Rigau l’any 1990 va publicar una colla d’articles titulats Ning, Nang al Crònica de Mataró, diari ja desaparegut, on anava desgranant aquesta relació entre el campaner Pinart i mossèn Samsó.

“Continuem desgranant records de la petita història basilical des de l’any 1939, amb la figura del campaner en Josep Pinart i Font. Deia que en Pinart es cuidava dels horts. Del que llavors anomenàvem l’hort de la rectoria i l’hort del campaner. Perfecte coneixedor del seu ofici, ambdós horts feien goig de veure. Collia pel senyor rector i per a ell.

A l’hort de la rectoria, junt amb els angles que fa la capella i edificacions del Roser, hi havia un raconet amb un banc de pedra, que en Pinart el cuidava amorosament. Em deia que era el racó preferit del Dr. Samsó, on hi anava a resar sovint el breviari i a llegir. Ni una fulla per terra, ni una herbota per arrencar. El racó era netíssim i acurat.”

O també: "Els dissabtes al matí s’escombrava la basílica de dalt a baix. Una cosa és escombrar una casa, però una altra aquells metres i metres de nau i de creuers. Els fills l’ajudaven. (...) A la tarda, era la petita i única estona que en Pinart tenia de lleure. Tocada la campana pel Catecisme, anava al primer pis del Foment a jugar una estona a la manilla, però a les sis, més o menys, ja tornava al temple, per tornar a posar els bancs al seu lloc, a fi que estigués tot a punt per a la funció parroquial, força abans de les 7."

Potser per això m’agradaria ser-hi, ni que fos en un raconet..., i quan voltegin les campanes segur que pensaré en ell, en el meu besavi

Joan Amades, les campanes i els campaners

 Avui, cloenda de l’Any Joan Amades, i seguint les recomanacions que ha fet @jacme perquè la Catosfera se’n faci ressò, aquí va el meu apunt:

5 de febrer, Santa Àgata: “Santa Àgata havia estat la patrona de les campanes i dels campaners. Havia estat costum que a primera hora de la tarda de la vigília, els campaners fessin un gran repicament de campanes al seu gust i albir, per tal d’anunciar al veïnat llur festa i la de les campanes. Després del repicament, feien una capta per les cases de la parròquia, i del que recollien en feien una bona festa.”

Juliol, la vida al camp: “Durant el batre, passaven per les eres els campaners, i hom els donava una quantitat de blat, que variava segons la importància de la collita, en pagament del servei de tocar a bon temps i de ventar les campanes quan estava núvol i hom temia tempestats i pedregades. Hi havia indrets on, quan calia tocar a bon temps de nit, se n’encarregava el sereno en lloc del campaner, i en tal cas, també aquest passava a cobrar la dita feina.”

Setembre, la vida al camp: “En pagament de tocar a bon temps quan tempestejava i quan s’acostaven pedregades i, en alguns llocs, de brandar les campanes de bon matí per cridar els veremadors a la feina, als campaners, que passaven per les cases mentre hom trepitjava, se’ls donava una quantitat de vi, semblantment com per les messes els donaven gra del que batien. Portaven un setrot o una mesura, abans de terrissa i més tard d’aram, que la gent els omplia més o menys, segons que hom estigués més o menys satisfet de la seva conducta com a escampador de tempestes. La barreja de tanta diversitat de vins produïa com a resultat un vi estrany de gust, el qual va donar origen al qualificatiu de vi campaner, que hom aplica als vins de paladar estrany i indefinit i als fets amb barreja d’altres vins.”

1 de novembre, Tots Sants: “Des d’entrada de fosc, les campanes de totes les esglésies de la ciutat deixaven oir contínuament el toc de difunts, anunciant la festa litúrgica i la celebració de les vespres. El so planyívol de les campanes donava una sensació tètrica a la ciutat i convidava al recolliment familiar a la vora del foc. La gent retirava d’hora i poques persones corrien pel carrer després de sortir de les funcions de vespres. (...) Hom creu que mentre toquen les campanes dels difunts hom no pot mirar-se per res al mirall, perquè el qui ho fa es torna calavera. Es conten diversos casos de dones que s’hi ha mirat i al moment s’han convertit en esquelets, amb no poc esglai dels familiars.”

2 de novembre, dia dels Difunts: “La tradició parla d’un campaner una mica beverri que, enterbolit pel vi, no tocava amb prou respecte ni amb prou mirament, i que, afanyós per fer la castanyada, feia els tocs més curts. Un any, en sortir de casa seva per anar al campanar, va veure una ombra blanca que, proveïda d’un fanalet, li seguia les passes. Tot espantat, va seguir vies i carrers estranys per tal de veure si aconseguia desfer-se d’aquella ombra, però el va seguir fins al cim del campanar, i, mentre ell tocava, es va asseure a un dels finestrals. En baixar, l’ombra li manà que el seguís. El va conduir al bosc, on, amb una destral que li va donar, li va fer aterrar un arbre, fer-ne posts i construir-se un taüt, que li va dir que fóra per a ell. Després el va conduir al cementiri, li va fer cavar una fossa d’una bona fondària, i també li digués que era la seva. Llavors, van tornar al campanar. L’ombra va despenjar la campana i, en el seu lloc, va penjar el campaner, a qui va fer giravoltar a tall de campana, fent-li tocar a morts. Per tal que no els passi com al protagonista de la tradició, els campaners s’afanyen tant com poden per tocar bé.”

3 de desembre, Santa Bàrbara: “Santa Bàrbara és advocada dels campaners, els quals li invoquen especialment perquè els guardi d’ésser ferits pel llamp quan, per tal d’escampar i esbargir la tempesta, han d’anar a tocar a bon temps. S’han donat molts casos de caure llamps als campanars mentre les campanes voguen a bon temps, puix que el metall ha atret l’exhalació. D’ací que els campaners, els quals estan molt exposats a ésser víctimes de l’acció dels llamps, recorrin a la protecció de Santa Bàrbara.”

En Pere Pinart, campaner d'Argentona

Vull deixar constància d’una troballa que vaig fer ahir, remenant revistes a la biblioteca d’Argentona (Maresme).
Es tracta d’un fragment de l’article “Festa major del 1935”, publicat a la revista Cap de Creus, l’agost de 1995, escrit per Ferran Catà.

Diu així: “Però cenyim-nos al programa i fixem-nos en el primer acte que s’anuncia així: “Tarda a les 7, tritlleig general de campanes anunciant les festes”. Un tritlleig equival a fer vibrar les campanes, fer-les parlar amb sons agradables i harmoniosos, fer-les cantar o plorar segons el motiu que es posa en joc. És necessari un campanar, el tenim; unes bones campanes, les teníem, i un bon campaner que també el teníem, i per cert immillorable, en Pere Pinart, popularment conegut per en Pere campaner. Es compenetrava tant amb elles que aquestes al seu dictat assabentaven a tota la població del que se’ls volia transmetre, ja fos motiu d’alegria, anunciant festes, d’alerta, anunciant foc, sometent o tempesta, o quan malauradament amb un so trist anunciava la fi d’un amic nostre i amb la forma d’anunciar-ho ja sabies si es tractava d’un home, d’una dona, fins d’un albat. Al fort del rigorós hivern, al trenc de l’albada, en ple migdia, sempre, no deixava mai de pujar cents vegades aquelles sabudes escales de cargol que el portaven fins al cimbori. Pere Pinart, pel teu estil, per la teva abnegació i entrega et mereixes un homenatge i te’l retem sincerament tots els argentonins. Quantes coses et fa recordar un programa de festes d’ara fa 60 anys!”

Doncs, en això estic, si finalment me’n surto...

Campanar d'Argentona

Ahir va ser un dia especial.
Tot i la pluja, vaig pujar al campanar d’Argentona per les escales estretes de cargol que havien pujat durant anys els meus avantpassats.
M’havien parlat de l’existència d’una pedra a dalt del campanar on hi havia gravat el cognom “Pinart”.
Encara avui hi ha gent d’Argentona que recorda en Pere Pinart i Font, campaner d’Argentona, però és que aquest va ser el darrer de quatre generacions de campaners. El seu germà Josep –el meu besavi– va ser-ho de la basílica de Santa Maria, de Mataró, quan mossèn Samsó va ser-ne rector.
Deixeu que em reservi moltes més coses que ara mateix podria començar a explicar, però que me les guardo per a un treball que estic fent.
Només una mostra de la pujada al campanar, on veiem el primer any d’un campaner Pinart, 1768, i la data de 1941, que és quan es va reconstruir part de l'església, de la rectoria i del casal parroquial (sembla que aquesta darrera data la va escriure en Julià Pinart).

Impressionant!