Lliurament del I Premi Salvador Armendares (Canyelles, 18 d'abril de 2009)

Ahir va ser un dia gratificant: dins dels actes de commemoració de la República, al restaurant La Pedrera, de Canyelles, es va lliurar el I Premi Salvador Armendares, proposat per ERC-Vilfranca del Penedès, i també es va homenatjar a gent significativa de la comarca, com en Pere Marra Rosés, primer alcalde d’ERC a la comarca, de qui l’historiador Raimon Soler en va fer una glossa esplèndida.
Un bon discurs el que va fer en Joan Basseda i Domènech. Primer només li sortien dues paraules: “moltes gràcies” i “sóc feliç”, però un cop dites ja es va llençar i va agrair, sobretot, l’esforç que fa la gent que no surt a primera pàgina, la de les famílies de la gent del partit. I es notava que la gent vol sentir aquestes coses, de tant en tant.
Fets els reconeixements, l’Albert Zafra, president de la secció local de Vilafranca, va expressar l’honor que era per ERC-Vilafranca del Penedès presentar el Premi Salvador Armendares, perquè realment s’havien trobat amb un diputat al Parlament de Catalunya del 1932 que ja havia defensat a bastament el tema de la vegueria i que havia lluitat per Vilafranca. D’aquesta manera –va dir l’Albert– es fa un reconeixement històric i personal a la persona de Salvador Armendares.
Abans de donar pas al lliurament del Premi, en Jaume Torrent i Oriol, autor del llibre Salvador Armendares i Torrent, metge i polític (Malgrat de Mar – Mèxic, DF) i familiar seu, ha fet una breu síntesi de la vida d'Armendares, tant des del vessant polític com del professional i ha trasllat a tota la sala la felicitat dels fills de Salvador Armendares davant d’aquesta iniciativa.
El I Premi Salvador Armendares s’ha lliurat a l’Escola d’Estiu del Penedès i l’han recollit quatre mestres de l’Escola. Emoció en obrir el premi: una ampolla de vi, de fusta massissa, on en el lloc de l’etiqueta hi ha una placa indicant el nom del premi, i al coll de l’ampolla un llibret menut amb una fotografia i una breu biografia d’Armendares. Què més propi del Penedès?
Agrair que el diputat Miquel Carrillo fes també unes breus paraules en referència a la persona de Salvador Armendares i a l’Alba Castellví l’entusiasme que ens va mostrar, en els moments previs al dinar, en reconèixer que havien quedat sorpresos d’haver tingut ara coneixença de la tasca política que havia fet aquest metge i polític i que exercí, fins i tot a Mèxic, des de l’exili, la seva estima pel país.
Gràcies, gràcies, gràcies!

I Premi Salvador Armendares

Permeteu-me que prengui un fragment del post que ahir va fer en Pep Quelart, regidor d'ERC a Vilafranca del Penedès, sobre la creació del Premi Salvador Armendares:

"Esquerra Republicana de Catalunya de Vilafranca del Penedès ha iniciat una sèrie d’iniciatives destinades a la recuperació de la nostra memòria històrica, tant la del partit com la de Vilafranca i la del Penedès. Com a exemple, recentment ha presentat una moció a l’Ajuntament de Vilafranca (aprovada per unanimitat) per recordar i homenatjar el consistori escollit el 1934 i que va ser foragitat pel franquisme.

En aquesta línia, a Esquerra-Vilafranca li il·lusiona especialment poder fomentar i difondre la figura de Salvador Armendares i Torrent mitjançant la creació d’un premi que porti el seu nom. Atesa la importància i mèrits de Salvador Armendares i Torrent i la petjada que va deixar a Vilafranca i al Penedès, Esquerra Republicana de Catalunya de Vilafranca del Penedès ha acordat atorgar anualment el Premi Salvador Armendares a una persona o entitat penedesenca que s’hagi destacat per la seva acció social, esportiva o cultural. La concessió del premi servirà per recordar i explicar la importància de la persona del Doctor Salvador Armendares.

L’Executiva local d’Esquerra ha decidit impulsar la institució d’aquest premi amb tot el rigor que requereix la personalitat homenatjada. És per això que ha volgut tenir una cura especial de tots els detalls de l’organització de l’esdeveniment: així, ha elaborat aquest dossier per difondre la figura de Salvador Armendares i ha escollit un Jurat del Premi entre personalitats de mèrit.

El Premi, físicament, és una figura d’un motiu molt penedesenc i el lliurarà el president de la secció local en un acte concorregut organitzat pel partit, en què es glossarà i lloarà la figura de Salvador Armendares i Torrent.

MEMBRES DEL JURAT DEL PREMI SALVADOR ARMENDARES 2009

Ramon Arnabat i Mata, president de l’Institut d’Estudis Penedesencs

Ricard Serra i Benavent, president d’Òmnium Cultural a l’Alt Penedès

Cesc Esteve i Mestre, doctor en Literatura Comparada

Àngels Parés i Corretgé, professora de llengua i literatura catalana

Salvador Campamà i Romeu, historiador i professor de l'IES Eugeni d'Ors

Roger Fuentes i Travesset, portaveu de les Joventuts d’ERC-Alt Penedès

Albert Zafra i Soler, president d’Esquerra-Vilafranca

CONCESSIÓ I LLIURAMENT DEL PREMI

Els membres del Jurat del Premi Salvador Armendares proposaran lliurement els candidats, n’argumentaran els mèrits i decidiran per assentiment o votació el guanyador. El primer Premi Salvador Armendares serà lliurat en el marc del I Dinar del Penedès commemoratiu de la República, el dia 18 d’abril de 2009, a Canyelles (Penedès)"

Segur que la publicació del llibre Salvador Armendares i Torrent, metge i polític (Malgrat de Mar, 1893 - Mèxic, DF, 1964), de Jaume Torrent i Oriol, editat per Viena Editorial, i amb el suport del Parlament de Catalunya, la Fundació Josep Irla, i els ajuntaments de Malgrat de Mar i Vilafranca del Penedès, ha ajudat a redescobrir aquest polític, i això és bona cosa.

Des de Mèxic ens han arribat les paraules dels seus fills Salvador i Tresó, de gairebé noranta anys, contentíssims amb la creació d'aquest Premi, i que vul compartir amb tots vosaltres: “Hem rebut la seva carta en què ens parlen de la intenció de fer un homenatge al nostre pare Dr. Salvador Armendares. Els agraïm de tot cor aquesta intenció i tota la família estem d’acord amb què es faci un dossier per difondre la personalitat del nostre pare. Moltes gràcies per aquesta distinció del nostre pare, cosa que ens fa molta il·lusió. Una forta abraçada, des de Mèxic, Teresa i Salvador Armendares.”

Llàstima que la Mercè, l'altra filla –que fa poc que ens ha deixat–, no ho hagi vist.

Enhorabona, Jaume, perquè el teu treball ha ajudat a la creació d'aquest premi, i n'has d'estar molt content.

Antoni Dot i Arxer (1908 - 1972)

Aquesta nit m’he posat molt tard al llit, vora quarts de tres de la matinada. Arribava de la presentació de la biografia del que fou el diputat benjamí del Parlament republicà, el senyor Antoni Dot i Arxer (1908 – 1972), que es va fer a la casa de cultura Can Trinxeria, d’Olot, d’on ell n’era fill.
Va ser una presentació especial. Hi havia molts motius per ser-ho –Olot va decidir celebrar el centenari del naixement de l’Antoni Dot i així recuperar la seva figura, la joventut de l’autor del llibre, l’Albert Planas i Serra, fer l’acte a la mateixa ciutat del biografiat–, però, sobretot, havia de ser especial a la força, perquè els seus dos fills, en Jordi i la Montse, van viatjar des de Mèxic per poder-hi ser presents.
La presentació va anar a càrrec, entre d’altres, d’en Josep Vall, de la Fundació Josep Irla; de Jesús M. Gutiérrez, del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca (PEHOC), de l’Albert Planas i Serra, l’autor, i d’en Jordi Dot i Masdemont, fill de l’Antoni Dot. En un darrer terme, va intervenir també el diputat Pere Bosch Cuenca, d'Esquerra Republicana de Catalunya, i exalcalde de Banyoles, excusant l’absència del president del partit, en Joan Puigcercós, que per motius personals no havia pogut acudir a la cita.
A pocs minuts de començar l’acte, ja ens vam adonar que la sala quedaria petita. Impressionant, 156 persones omplien les dues sales de Can Trinxeria, i més de la meitat van haver de restar dretes durant tot l’acte. La sorpresa dels fills de l’Antoni Dot, i també del seu nét, tots ells vinguts des de l’altra banda de l’Atlàntic, quedava palesa en el seu rostre. Es preguntaven, una i altra vegada, com és que hi havia tanta gent i, sobretot, com és que hi havia tanta gent jove.
Estic acostumada a assistir a actes d’aquest tipus, històrics i polítics, on és veritat que la majoria de vegades la mitjana d’edat és força elevada. Quin goig ahir veure gairebé una trentena de joves, entre vint i vint-i-cinc anys, assistint a la conferència d’un company seu! Quin gran encert que va tenir la Fundació Josep Irla d’encarregar la biografia de l’Antoni Dot a un jove llicenciat en història, fill de Santa Pau, perquè justament això fa que la preocupació per a la recuperació de la memòria històrica no quedi en mans només d’aquells que ja saben, qui més qui menys, el que es va coure en les èpoques que tots coneixem, sinó que passi el relleu a aquells historiadors que pugen.
L’Albert Planas va exposar el seu mètode de treball, va fer pinzellades de traç gruixut –perquè no es va estalviar res– sobre la vida política de l’Antoni Dot, i ho va fer encomanant-nos la seva vitalitat, la seva energia, la seva espontaneïtat, fent una presentació amena i, com deia ell, ben propera a la gent. No volia explicar una missa en llatí, sinó una exposició didàctica i educativa. I us prometo que ho va aconseguir.
En Josep Vall, de la Fundació Irla, va fer una bona introducció. Va explicar que just feia dos anys la Fundació havia participat en la publicació del llibre Salvador Armendares i Torrent, metge i polític (Malgrat de Mar, 1893 – Mèxic DF, 1964), de Jaume Torrent, que era la biografia d'un altre diputat del Parlament de 1932, l’autor del qual es trobava a la sala, i que en veure l'estructura del llibre van pensar que havien de fer alguna cosa per recuperar part d’aquella història, d’aquella gent, atès que fins aleshores només es disposava de biografies dels personatges més destacats –Companys, Irla, Macià...–, però que encara quedava molt feina per fer.
Així, al desembre del 2006, van marxar cap a Mèxic i van anar contactant, amb l’ajuda de l’Orfeó Català de Mèxic, amb descendents d’aquells que es van veure obligats a exiliar-se. Va ser aleshores que van contactar amb en Jordi Dot i Masdemont, fill de l’Antoni Dot i Arxer, que els va facilitar tota mena de documentació i fotografies, cosa que els va permetre posar fil a l’agulla per ara poder tenir la biografia que ahir es presentava.
Jo vaig conèixer en Jordi Dot just fa dos anys, a Mèxic, i la presentació de la biografia del seu pare a Catalunya ha permès que ens tornéssim a veure. Permeteu-me que expliqui un detall molt personal.
Quan l’Antoni Dot va haver de marxar de Catalunya el seu fill, en Jordi, només tenia set anys. Sempre havia vist per casa fotografies de l’hemicicle del Parlament de Catalunya, però no ha estat fins aquest dimarts passat que ha pogut trepitjar el saló de sessions. Quan vam saber que s’estarien a Barcelona i que fins el dia 11 no s’instal·larien a Olot, vaig pensar que podia convidar-los a venir al Parlament i que poguessin veure, in situ, on havia treballat el seu pare.
Veure com els ulls d’en Jordi i la Montse s’humitejaven just en el moment d’entrar al saló de sessions, és una cosa que no té preu. Caminaven just pels mateixos racons on havia treballat el seu pare, identificaren de seguida on s’asseia el secretari primer del Parlament del 1932 –que era el seu pare– i marxar cap a Mèxic havent pogut parlar amb el president Ernest Benach, que els dedicà uns minuts, és una cosa que agrairan sempre. I poder saludar, a Olot, a qui també ocupà un càrrec com el seu pare, el senyor Marçal Casanovas, que fou secretari quart del Parlament de Catalunya del 1988 al 1992, també els va emocionar.
Que tard que fem a vegades les coses! No serem a temps de fer-ho amb tots, evidentment, però fer que, amb setanta-set anys, un exiliat pugui passar unes hores al Parlament de Catalunya, tal i com fa poc va fer també el senyor Serra Puche, fill del diputat Serra Húnter, a mi em reconforta l’ànima.
Després de la presentació del llibre, vam anar plegats a sopar a La perla d’Olot.
Tot i el fred, intens, va ser una nit magnífica!

In memoriam Josep M. Francès

Ahir va morir un català a l'exili, en Josep M. Francès, en Xitu –fill del periodista Josep M. Francès, que va escriure, entre d'altres, Memorias de un cero a la izquierda (Mèxic, 1962), on reflecteix el clima literari i polític de Catalunya d'abans de la Guerra, amb pròleg d'Antoni Rovira i Virgili.
El vaig conèixer el novembre del 2006, ara fa just dos anys, quan vam anar a Mèxic a fer la presentació del llibre Salvador Armendares i Torrent (Malgrat de Mar, 1893 – Mèxic DF, 1964), metge i polític a l'Orfeó Català de Mèxic. En Josep M. Francès estava casat amb una de les fills de Salvador Armendares, la Mercè, ara també molt delicada de salut.
Dels tres fills del polític, en Josep M. i la Mercè són els únics que no han tingut fills, i potser per això s'han dedicat tant l'un a l'altre. Quina enveja més sana veure la dolçor entre ells, junts sempre i a tot hora, com s'aïllaven del món –de fet, en Josep M. ja feia temps que ho estava per culpa de l'Alzheimer–, i com la Mercè es desvivia per fer-li la vida més agradable.
Sincerament, a mi el que primer em va sobtar, potser perquè m'era més conegut, va ser saber que el fill gran d'en Salvador Armendares estava casat amb la Montserrat Carrasco i Granados, néta del compositor Enric Granados, però quan em van parlar d'en Josep Maria Francès no en sabia gran cosa.

Ara en sé alguna cosa més d'en Josep M. Francès pare, exiliat el 1939, com tants d'altres. Ell i la seva família van agafar un autobús que els va portar al mas Perxés, a mig camí de l'exili, juntament amb Xavier Benguerel, Pau Vila, Domènec Guansé, els Murià, Sebastià Gasch, Alfons Maseras, i la família de Pompeu Fabra...
Les vivències d'aquesta sortida de Barcelona les podem llegir ara en el llibre El bibliobús de la llibertat, dietari de Miquel Joseph, que fou l'encarregat d'organitzar i assegurar la sortida.
Membre d'Esquerra Republicana de Catalunya, col·laborador del diari republicà La Humanitat, i autor de la lletra de la sardana El saltiró de la cardina.
Tot i que Montserrat Corretger en el llibre Alfons Maseras: intel·lectual d'acció i literat diu que l'explicació que fa Josep M. Francès en Memorias de un cero a la izquierda es poc fiable perquè difereix de les narracions que en fan Anna Murià i Xavier Benguerel, potser estaria bé que algun dia les poguéssim llegir en català.

En Xitu, doncs, era hereu d'aquesta nostra història i d'aquest gran grup de fills d'exiliats que, a poc a poc, ens van deixant.
Amb la tranquil·litat que dóna, però, saber que tota la família Armendares a Mèxic fa una gran pinya, us enviem una forta abraçada a tots des de Catalunya, i en especial per a tu, Mercè