La Maternitat d'Elna arriba a Mataró

Rosa Galindo, en acabar la funció d’ahir, deia al públic que volia participar del col·loqui: “Quan acabo la funció, no tinc gaires ganes de parlar.” I no m’estranya! Ella sola porta el pes més gran de tota l’obra. Interpreta l’Elisabeth, la Remei, la narradora..., entreteixint unes històries de drama, horror, lluita, valors i solidaritat. La Sala Cabañes, plena de gom a gom.

 Foto de www.totselsnoms.org

“S’ha d’explicar aquesta història, perquè si no els joves no saben d’on vénen”, etziba l’Assumpta Montellà, i ens ho exemplifica amb la història d’aquella noi que feia batxillerat en una escola de Manresa. Va escoltar la seva conferència, i quan va arribar a casa i va explicar-los el que l’Assumpta els havia transmès dels camps d’Argelés i de Sant Ciprien, de l’exili, dels cops de culata, dels senegalesos, l’avi d’aquell nen de Manresa va començar a sanglotar. Aquell home mai havia explicat al seu nét –i tampoc als seus fills- el que ell havia viscut fins aquell dia. Impressionant, oi?

He vist l’obra més d’un cop, però sempre m’arriba. Hi ha silencis que fan mal, perquè notes la tensió a l’escena, però també notes com la gent s’aguanta la respiració i el plor. Hi ha moments durs, acompanyats d’una plasticitat simple, molt senzilla, però molt bells, i la música interpretada per en Luc-Olivier Sánchez fa introduir-te en aquest món més ràpidament. La Rosa, magnífica!

Luc Olivier, Assumpta Montellà, Rosa Galindo i Antoni Pou

Ahir va ser un dia diferent. Després de l’obra vam tenir la sort de poder gaudir d’un col·loqui amb els autors de l’obra i l’autora del llibre, l’Assumpta Montellà. Entre el públic, un nen nascut a Elna, l’Antoni Pou. Va ser a l’estrena de l’obra quan es va fer a Barcelona i puc donar fe que estava absolutament emocionat. Li explicaven el que havia viscut la seva mare, us ho imagineu?

La consellera Montserrat Tura i l'alcalde Joan A. Baron,

parlant amb la Guillermina Peiró

Les intervencions de la senyora Masafrets, de la Guillermina Peiró i de la consellera Montserrat Tura van posar la cirereta a l’acte. No passa gaire sovint que t'expliquin vivències personals o familiars d'aquell temps en primera persona, i això sempre commou. Van coincidir a aplaudir i felicitar l’espectacle, perquè cal no oblidar d’on venim, cal tenir memòria i, sobretot, explicar-la.

PD: Us recomano visitar in situ la Maternitat d'Elna, un magnífic casalot a les afores d'Elna (a la Catalunya Nord). Us ajudarà a entendre aquesta bella i commovedora història, protagonitzada per l'Elisabeth Eidenbenz. 

La Maternitat d'Elna

(a l'espera de la fotografia d'avui, annexo una de les fotografies de la trobada d'Elnes al parc de la Ciutadella, que es va fer el 8 de juny de 2008, extreta del blog de l'Assumpta Montellà)

El 14 de juny del 2008, vaig visitar per primera vegada la Maternitat d’Elna, amb l’Assumpta Montellà. Feia un dia esplèndid, com avui, i en vaig fer un apunt perquè vaig dir-me que faria tot el possible per intentar explicar i fer conèixer aquesta història.
Avui, just un any després, hi ha la trobada d’Elnes a Elna, tal com recull l'Assumpta en el seu blog .
En la darrera edició de La Maternitat d’Elna, amb imatges, l’Assumpta escriu:

“Vaig estar a punt de passar pàgina abruptament en el tema de la Maternitat d’Elna. No fer més xerrades, no atendre més trucades ni contestar més cartes. Em feia patir massa. Però aleshores va arribar-me un petit regal. Una felicitació de Nadal amb una fotografia d’una nena menuda, petita, que es deia Elna. Els seus pares em deien que havien decidit posar-li aquest nom després d’escoltar-me en una conferència, perquè li volien explicar a la seva filla, quan fos gran, que el seu nom era sinònim de generositat i de solidaritat.
Després vaig saber que hi havia més de quaranta petites Elnes pel mateix motiu. En vaig parlar amb l’Elisabeth i ella va confessar-me que aquest fenomen era el que més il·lusió li feia de tota la moguda mediàtica que s’havia fet de la seva història a casa nostra. El seu comentari era breu però carregat de simbolisme. Va dir-me: ...el fet que després de setanta anys hi hagi nenes que portin el nom d’Elna, vol dir que els nens continuen sent el motor d’aquesta història, i això és bo perquè ells són el “vostre” futur.
Des d’aleshores he continuat explicant la història de la Maternitat d’Elna, allà on m’han volgut escoltar. He conegut un munt de petites Elnes, els seus pares, germans, avis..., tots sumant per una societat més solidària, com l’illa de pau que va crear fa setanta anys l’Elisabeth Eidenbenz a Elna, enmig d’un món d’entreguerres.”

Estic contenta, perquè allò que em vaig proposar ara fa un any ho he fet en la mesura de les meves possibilitats. He recomanar el llibre, l’obra de teatre que se n’ha fet, he explicat la història i recomanat la visita a Elna.
I saber que avui hi ha alguns diputats i diputades del Parlament de Catalunya que acompanyen aquestes petites Elnes, m’agrada. Ells també han de conèixer aquestes realitats més emotives, de sentiments a flor de pell.

La Maternitat d'Elna

Ahir vaig tenir el privilegi de poder visitar la Maternitat d'Elna, juntament amb una seixantena de persones més, amb l'Assumpta Montellà, autora del llibre La Maternitat d'Elna. I dic "privilegi" perquè, a més de les explicacions que ens feia, l'Assumpta traspua emoció. Què no pot fer una persona quan el seu blog es diu "sentimentsaflordepell "!
Sabia de la història, del seu blog, n'havia vist l'exposició i un petit reportatge, però ser allà, començar a veure la cúpula de vidre de la Maternitat, travessar la porta i poder trepitjar aquell terra, moure'm per cada habitació, mirant algunes de les fotografies que l'Elisabeth Eidenbenz va fer d'aquells temps i que et trobes a les parets..., va ser molt fort.
L'Assumpta deixa molt clar ja d'entrada que no es va a visitar només una casa, sinó a sentir, a entendre què hi va passar allà dins; a conèixer qui era l'Elisabeth, a recuperar part de la memòria que ens pertoca a tots.
I quan comença a parlar, l'Assumpta ja no para, i respon cada una de les preguntes o reflexions que li fas. I provoca un no sé què que fa que, de mica en mica, tots ens anem emocionant; i ara comença una, després una altra, i tu proves d'aguantar-te, intentant fotografiar el moment precís, però acabes també plorant.
Hauria de fer un post molt llarg, massa llarg, per explicar tota la vivència d'ahir, cada anècdota, explicació, però com que ni així ni hauria prou, i tampoc ho sabria explicar, només deixaré escrita la frase que en Manuel Huerga, qui serà el director de la pel·lícula, va dir-li diumenge passat mentre enregistrava personalment, càmera a l'espatlla, cada una de les petites Elnes que s'ajuntaven al parc de la Ciutadella: "La història de la Maternitat d'Elna no és la història d'una derrota, sinó la història d'una victòria". Us recomano el petit documental que en va fer i que podeu trobar al blog de l'Assumpta.
A l'hora del cafè, al restaurant d'Elna La Campange, l'Assumpta ens va explicar com va conèixer a l'Elisabeth, i això sí que em va impactar. Havia de ser un moment molt màgic, molt especial.
Avui, a primera hora de la tarda, he mirat el reportatge que abans-d'ahir va emetre el Canal 33, El llegat de la Maternitat d'Elna, i no ho pogut evitar...
La pel·lícula es començarà a gravar aquesta propera tardor i no la podrem veure en cartellera fins a la tardor del 2009.
Quanta raó té l'Elisabeth Eidenbenz quan diu que mai n'aprenem prou, que sempre caiem en els mateixos errors. I quin exemple de dona, forta, valenta, per tirar endavant tota aquesta història amb tan sols vint-i-quatre anys!
I ara, amb noranta-cinc acabats de fer, segueix la lluita, col·laborant amb els camps de refugiats del Pakistan.
Quina lliçó! I nosaltres, barallant-nos per foteses...