Aportació personal a l'acte de cloenda de #poeticaidigital (Arts Santa Mònica, 4 de juny)

D'esquerra a dreta: Neus Pinart, Judith Vives,
Laura Santacruz i Laura Borràs

A només una setmana perquè @llegimipiulem celebri el seu primer any a la xarxa, vull emprar més de 140 caràcters per adreçar-vos uns mots.

La prova més evident que @llegimipiulem omple un espai a la xarxa, en el món dels lectors, dels editors i dels autors, però sobretot de la gent autènticament 2.0, és que el tret de sortida el vam fer en una petita però destacada xocolateria del carrer Petritxol i avui som en aquest espai magnífic.

Llegir és un plaer, però compartir l’experiència lectora ja és el súmmum. M’agrada destacar sempre que puc un tuit de @rosalizandra, participant habitual de les nostres propostes: ‘Amb @llegimipiulem llegir ha deixat de ser un acte individual’.

Amb la nostra tertúlia 2.0 hem aconseguit posar en contacte persones amb interessos comuns, que parlem la mateixa llengua i que procedim de diferents punts geogràfics. Massa vegades he tingut la sensació que @llegimipiulem no només comparteix l’experiència lectora, sinó també un espai que alguns no només no han sabut crear, sinó que moltes vegades impedeixen que existeixi. La xarxa no entén de fronteres –fer xarxa també és fer país–, i amb @llegimipiulem, deixeu-m’ho dir així de clar, #hihasenyal. La prova més fefaent és que hem compartit Santiago Forné, Joan Fuster (guardo un record inesborrable de la visita que el desembre passat vam fer a València i a Sueca), Joan-Lluís Lluís, Josep Campmajó, Emili Teixidor i Toni Cabré.

Compensa d’una manera infinita veure com les propostes que fem des de @llegimipiulem són seguides, comentades i aplaudides. Qui diu que la gent no és generosa? @llegimipiulem n’és la mostra: un projecte totalment altruista, plenament 2.0, que quan troba el moment de fer actes com aquest, o com tants d’altres hem fet, i podem posar cara a molts dels seguidors, és quan el treball i les hores invertides tenen sentit.

Si Salvador Espriu va escriure: “Hem viscut per salvar-vos els mots”, amb @llegimipiulem el que fem és compartir-los.

Parafrasejant els Manel, diria que amb @llegimipiulem: ‘hem fet un salt, un salt estrany, que ens ha aixecat més de tres pams’.

Que per molts anys!

Em reclame València, gràcies a Joan Fuster...

Després d’assaborir un bocí de turró ‘Sirvent’, de la ciutat d’Alacant –gràcies, Laura, per aquest present, i pel Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés, especialment dedicat–, remiro algunes de les fotografies fetes aquests dos dies passats entre Sueca i València.

‘Llegim i Piulem’, la tertúlia literària 2.0 que amb la Judith Vives i la Laura Santacruz portem a Twitter, s’ha presentat aquest cap de setmana a Sueca, i ho hem fet justament a la biblioteca suecana, just al costat de la Casa Museu Joan Fuster.

Sagitari, de Joan Fuster, va ser el tercer llibre que vam proposar en la nostra tertúlia, i ara mateix no puc més que agrair haver-ne fet la tria. M’ha permès desvirtualitzar un munt de gent i, d’altra banda, conèixer-ne de nova; visitar el que havia estat la casa de Joan Fuster, i escoltar les magnífiques i especialitzades paraules d’Isidre Crespo i de Toni Carrasquer; arribar-nos fins a la Muntanyeta dels Sants, just quan la posta de sol pinta els arrossars amb els colors de la tarda..., i també anunciar el llibre de la propera tertúlia 2.0: Conta’m la veritat sobre l’amor, de Santiago Forné.

I a la ciutat de València, trepitjar-hi els carrers, la seu de l’Acció Cultural del País Valencià, l’Editorial 3i4, la Llotja, el Palau del Marquès de Dos Aigües; les menges dels restaurant La francesa del Carme i La Salvaora, tots dos molt recomanables; els frescos del Patriarca i el sant sopar de Ribalta, la Catedral de València, i un passeig nocturn per la Ciutat de les Arts...

Escoltar els versos ‘Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March. D’ací el tragueren, mort, amb els peus per davant, envers la catedral. Carrer de Cabillers, la Plaça de l’Almoina...’, per boca de la Laura, em posaren la pell de gallina, i m’agradà moltíssim veure la casa on visqué Raimon a València.

Però tot i l’entusiasme d’aquests dos dies, entre l’arròs i els tarongers, m’aclapara veure la lluita que exerceixen per aconseguir viure de manera normal. Això és resistència pura i dura! ‘Internet m’ha normalitzat la vida’, brolla del fons de l’ànima. ‘Em permet seguir la premsa en català, TV3, Catalunya Ràdio...’ M’entristeix sentir: ‘Estic orfe de representants polítics’, amb contundència, anhelant-ho profundament.

I em parlen dels Manel, d’El Petit de Ca l’Eril, dels Amics de les Arts, però també d’Obrint Pas, de Miquel Gil i d'en Pep Gimeno –el Botifarra–… I de les dificultats que tenen per exercir en la seva llengua com a professors, de com l’administració els dóna l’esquena, i de com se’ls impedeix veure cap canal de la Televisió de Catalunya.

El llibre d’Estellés, damunt la tauleta de nit, em farà reviure aquests dos dies. Els mots de la dedicatòria: ‘Que aquesta ciutat t’acompanye i et reclame’, han calat, Laura.

Rellegeixo Josep Pla, quan diu: ‘És un home alt, flac, una mica desairós, miop, amb uns vidres gruixuts, d’una sociabilitat no gaire corrent, més aviat complicada. De vegades d’una gran expressivitat, de vegades molt callat i discret. Sempre extremament cordial i d’una discreció instintiva. Se li fa difícil de posar-se en contra del que ell no comparteix; però, quan se sent saturat, o se’n va o inicia una envestida terrible, d’excel·lent dialèctica i molt fonamentada, terrible, és quan es veuen els fons de les coses i hom sap el terreny que trepitja. La seva ironia no el porta mai a les posicions estrabul·lades; més aviat al pacte, a la comprensió i a l’acord. (...) El curiós és que és un home intel·ligent –cosa molt rara en aquesta professió. És ponderat, tracta de veure-hi clar, de comprendre el fabulós i complicadíssim entrellat de la vida, estableix perfectament la diferència existent entre la teoria i la pràctica, cosa que és molt difícil de trobar en la gent del país.”

Algunes fotografies:

Ceràmica de la granja la Catalina

D'esquerra a dreta: Judith Vives, Neus Pinart i Laura Santacruz,
presentant la tertúlia del 'Llegim i Piulem'
a la Casa Museu Joan Fuster, a Sueca

Magnífica ponència d'Isidre Crespo

Retrat de Joan Fuster

Foto de família de tots els participants

la Ciutat de les Arts de València

Detall del sostre de la Llotja de València

A la manera de...

El dijous és l’únic dia de la setmana que no puc seure a la terrassa de la Granja Caralt a prendre’m la tradicional tassa de xocolata, perquè és el seu dia festiu. Quan ho faig, no m’agrada seure a dins –massa gent i massa soroll– i em poso a fora: poques taules, veig passar la gent que va amunt i avall per la Riera, l’olor de xocolata es barreja amb l’olor de la flor dels til·lers i, què carai, acostumo a esperar la taula que dóna just a l’entrada del carrer Nou, ple de vida.

Quin va ser el darrer cop? Doncs, ara farà tres setmanes. Quan l’ambulància em va recollir, acabava de sortir de la granja i encara tenia gust de xocolata als llavis. Em dirigia al número 9 del carrer Nou, a la llibreria Robafaves, però un home alt i gros em va etzibar un primer cop de puny tan inesperat que em va fer perdre l’equilibri. Crits de: “Oh i Déu meu” al meu voltant, però que no van servir de res. Em va prendre la cartera on hi portava tots els papers de la feina. Vaig pensar que seria algú ressentit amb els darrers casos que havia portat. Sóc advocat i darrerament només faig que representar propietaris que tanquen les seves empreses i deixen treballadors sense feina. “Fill de puta! I ara, què li explico a la parenta?”, m’anava cridant mentre els cops m’arribaven un darrere l’altre.

Avui diuen és possible que em donin l’alta, i ja en tinc ganes, tot i que en aquest hospital de Mataró hi he estat la mar de bé. Veig el verd de la muntanya des de la finestra i quan m’han fet estirar les cames, els colors de les parets dels passadissos m’han amorosit l’estada.

Però jo no canviaré el meu hàbit i quan la Nati obri el dimecres de la setmana vinent, jo hi seré i li demanaré la meva xocolata.

(Amb aquesta versió local, faig meva la proposta que Joan-Lluís Lluís proposa als seus lectors de Xocolata desfeta, tal com també ens proposa la primera tertúlia en català a Twitter @llegimipiulem)

Tret de sortida de @llegimipiulem, una iniciativa 2.0

Avui, que no és pas el primer dijous de mes, sinó el segon dissabte de juny, agafo el tren, a Mataró, a un quart de sis de la tarda. A cada estació que parem, puja força gent jove preparada amb senyeres i samarretes per a l’ocasió: van a la manifestació que ha convocat la Plataforma per al Dret de Decidi. Baixaré a Plaça Catalunya, perquè a dos quarts de set hem quedat amb @judithvips –mataronina també–, @lalectora i @aigua, dues xiques valencianes que pujat a la ciutat comtal per escoltar Joan Miquel Oliver al Sonar Kids. Hem quedat per fer una xocolata desfeta al carrer Petritxol, però si veig un home de bellesa prou distingida, amb cabells llargs i arracada al nas, l’esquivaré, no fos cas que sigui de Cassà de la Selva.

Dos dies més tard no em despertaré a cap hospital, sinó que serà el dia que arrencarà la tertúlia del primer llibre proposat per @llegimipiulem, el de Xocolata desfeta (exercicis d’espill), de Joan-Lluís Lluís, una iniciativa plenament 2.0.

D'esquerra a dreta, @npini, @lalectora, @aigua

 i @judithvips (hi falta @ariadnalaberint)

I la xarxa –que no entén de fronteres– ha fet possible que, sense proposar-nos-ho, @llegimipiulem sigui fruit d'una col·laboració entre gent del País Valencià i del Principat, i que s’estrena amb un llibre l’autor del qual és de la Catalunya Nord. Algú de les Illes vol sumar-s’hi?

Impacients per veure la resposta del dia 14..., us deixem la imatge del tret de sortida.

PD: Ah, i no cal que busqueu la botiga dels paraigües al número disset, perquè no la trobareu!