El Museu Picasso ahir va obrir les seves portes, a les nou del vespre. S’hi estrenava la versió en català de L’acte inconnu, de Valère Novarina, dins dels Barribrossa 2010.
Qui és Valère Novarina? És escriptor, pintor i director d’escena francès, i el convidat a la setena edició del Barribrossa, una iniciativa del Brossa Espai Escènic consistent en un seguit d’accions relacionades amb les arts teatrals i la seva transversalitat amb la cultura escènica i visual. Segons Hermann Bonnin: “Novarina és un teòleg de la paraula que ha reflexionat molt sobre les condicions de l’actor”.
V. Novarina va ser l’artista convidat al Festival d’Avinyó l’any 2007, i va estrenar L’acte inconnu al Palau dels Papes, amb més de quaranta actors. Hermann Bonnín i Sabine Dufrenoy, els quals van assistir a la representació, van decidir convidar-lo a Barcelona, cosa que ha estat possible enguany. El subtítol del Barribrossa d’enguany és “La llengua com a escenari en el drama”, i exactament això és el que es va poder veure ahir al Museu Picasso. Un aplaudiment molt especial a les traductores de l’obra al català, Sabine Dufrenoy i Anna Soler.
Mataró hi ha posat el seu petit granet de sorra: la direcció ha anat a càrrec de Moisès Maicas i Genís Mayola ha dirigit els sis actors de l’espectacle –Victor Álvaro, Imma Colomer, Bealia Guerra, Laia Mendoza, Pep Minguell i Albert Pérez– i un cor de quinze veus.
Llàstima que Christian Paccoud, creador de la banda sonora de l’obra de Novarina –i amb qui havíem assajat en dies anteriors– no va poder acompanyar-nos amb el seu acordió i la seva veu esquerdada, per culpa de les restriccions de vols a l’espai europeu.
Rosa Novell, des del públic, s’introduïa en el món de l’autor. El proper dia 22 recitarà, en el CCCB, Carta als actors, una reflexió de Novarina sobre el seu ofici.
Avui és d’aquells dies que, en apropar-se la nit i fer balanç, la satisfacció pren força. A dos quarts d’onze, Lluís Serrahima ens esperava, a mi i a la Maria Salicrú-Maltas, assegut en un banc, amb dos diaris a la mà, a la plaça Letamendi, de Barcelona. Sí, l’home que va fer el manifest “Ens calen cançons d’ara”, a la revista Germinabit, el gener de 1959, tenia ganes de conèixer en Genís Mayola i sentir-lo in situ, després d’haver escoltat Oratges, el seu darrer treball.
Amb en Lluís Serrahima de company de viatge, t’adones que el trajecte de Barcelona a Mataró és més curt que mai. 50 anys enrere ell va contribuir a la creació de la Nova Cançó, va escriure poemes, va fer la magnífica lletra de Què volen aquesta gent?, i et parla de Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat, J.V. Foix, Carner, Joan de Segarra, Porter i Moix, Ovidi..., amb la coneixença personal de qui els ha tractat.
Ell demanava cançons d’ara fa cinquanta-anys, però comprovo que també està al cas de les cançons d’ara, de les d’avui, perquè només entrar al cotxe em parla dels Manel, Els Amics de les Arts, de la Sílvia Pérez, de Mishima, Antònia Font, Cesc Freixas... Està emocionat, nerviós, i jo –perquè penso que serà així- li dic que crec que avui serà un dia ple d’emocions, que li agradarà i que el recordarà. En acabar l’acte i tornar a pujar a l’escenari ha dit al públic: “Ara ja em puc morir”, expressió que li ha sortit de l’ànima, després de gaudir de la bona tria de cançons que ens ha ofert en Genís.
Si en Josep Fradera va escriure, en ocasió de la visita de Miquel Martí i Pol a Mataró: “Ha passat pel meu poble un poeta, abellint els camins amb son rastre”, crec que podríem dir el mateix d’en Genís. Tot i que ell pugui pensar que m’he passat set pobles, en Genís transmet un no-sé-què quan presenta les peces, quan descriu alguns d’aquests Setze Jutges, quan amorosament en dedica una als més propers, als que més estima. Tot ell és poesia.
Amb la guitarra en mà, en Genís ha entrat pel passadís, cantant Al vent. La sort d’estar al costat d’en Lluís ha fet que m’anés dient a cau d’orella el primer que li passava pel cap. “Mira, tinc la pell de gallina”, “té més veu de la que treu”, “magnífica interpretació de La tieta, i també d’A Margalida”, “quina dicció, quina pronuncia, quina potència!”, “voldria tornar enrere, tornar a començar, perquè aquest noi seria un dels Setze Jutges, indubtablement”, “he d’aconseguir que canti a Barcelona”.
A cada peça li corresponia la seva imatge: Al vent, de Raimon; Cançó de matinada, La tieta i Paraules d’amor, de Joan Manuel Serrat; Què volen aquesta gent i L’àliga negra, de M. del Mar Bonet; Laura i Respon-me, de Lluís Llach; A Margalida, de Joan Isaac,, No matareu el meu país, de Genís Mayola; Metamorfosi i Salveu-me els ulls, de Miquel Martí i Pol; Ha passat pel meu poble un poeta, de Josep Fradera; Hi ha moments, de Genís Mayola. I en les cinc darreres peces, la col·laboració de Primavera per la Pau, amb Vaixell de Grècia, de Lluís Llach; Diguem-no, de Raimon; Pare, de Joan Manuel Serrat; Viatge a Ítaca i Cançó sense nom, de Lluís Llach.
En Genís encara creu que no se li ha fet justícia a la Nova Cançó i diu a n’en Lluís Serrahima que sempre que pot explica als nanos de l’escola què va significar i qui eren els seus membres. Aleshores en Lluís ens explica que en Terri ja va fer venir els Setze Jutges a Mataró, al Racó, el 17 febrer de 1962, just dos mesos després d’haver-se presentat.
Anem a dinar al restaurant Caminetto, però el que surt a la conversa, mentre dinem i fem sobretaula, mereixeria per si sol tot un altre apunt. Un magnífic dia, sí senyor.
I ara em pregunto: què cal fer perquè aquest concert no mori a Mataró? Les coses bones cal donar-les a conèixer i per això penso que aquest concert d’Homenatge a la Nova Cançó, 50 anys i un dia, caldria que anés a força teatres del país. Qui s’implica en aquestes coses?
Faig extensiu el correu que m’ha fet arribar un bon amic, perquè el que més m’agradaria és veure un Foment ple de gom a gom, amb gent gran i gent més jove, uns quants que recordin els temes i d’altres que els pugui descobrir.
“Amigues i amics,
vull convidar-vos al concert que farem el diumenge 21 de març, a les 12 del migdia, al Teatre del Foment (Carrer Nou, núm 11, de Mataró) en homenatge als 50 anys i algun dia de la Nova Cançó. Amb l'Eloi, en Pepe, l'Antònia, en Camilo, la Rut i l'Anna. Interpretarem cançons d'en Llach, en Raimon, en Serrat, la Maria del Mar Bonet, en Joan Isaac i també algunes de pròpies.
Hi haurà la participació molt especial de Primavera per la Pau, i comptarem amb la presència d'en Lluís Serrahima, l'escriptor que amb el seu article Ens calen cançons d'ara va donar el tret de sortida a aquest fenomen cultural que seria la NOVA CANÇÓ.
Una abraçada.”
Doncs això, us hi esperem, perquè aquest és el millor homenatge que els podem fem.
Ja està fet. Diumenge, 15 de novembre de 2009, la coral Primavera per la Pau va cantar dirigida per un Xavier Rodon que va començar un xic nerviós –bé, potser una mica força-, però que va acabar, emocionat, agraint l’aplaudiment que els membres de la coral, un cop acabat el concert, li vam retre quan va entrar a la sagristia. Comencem així un nou camí, on tots plegats ens haurem d'anar coneixent i adaptant.
(Per cert, em va agradar veure com en Genís sortia de la coral i anava cap al final de l'església, com ha fet durant tots aquests anys, per veure si el so era correcte i compacte. Ha de costar deixar de fer una cosa que has fet tantes i tantes vegades. Però és que tampoc cal, penso. Tot suma, i la suma és el tot.)
Foto: Josep Lladó
El concert, organitzat per la Fundació ADA, Fundació per al Desenvolupament dels Adivasis a l’Índia, va constar d’una primera part amb cançons del nostre repertori habitual: Cant dels deportats, amb lletra d’Esser i W. Langhof; Jxulieto, cançó de bressol provençal; Diguem, no!, de Raimon; Ragupati, cançó hindú que Gandhi va popularitzar en la marxa de la sal contra l’imperi britànic; Escolta-ho en el vent; de Bob Dylan; La lune de Gorée, de Gilberto Gil; Sempre més, Nicola i Bart, d’Ennio Morricone, i Cançó sense nom, de Lluís Llach.
Foto: Josep Lladó
La Cantata de la Terra sense Mal, amb lletra del bisbe Pere Casaldàliga i música d’en Genís Mayola, va ser la segona part de l’acte. Fragments com: “Germans, vinguts de fora / si voleu ser germans / escolteu el meu plany” o bé “Jo tenia una cultura de mil·lenis / antiga com el sol /com els rius i les muntanyes / de la gran Lacta-Mama. / Jo plantava els meus fills i les paraules. / Jo plantava el panís i la mandioca. / Jo cantava amb la llengua de les flautes. / Jo dansava, vestit de clar de lluna / ornat d’ocells i palmes. / I jo era una cultura / concordant amb la natura” arribaven a un munt d’orelles, amb l’església plena, i segur que a un munt de cors. Gent de Fundació per la Pau i la Justícia, pacifistes de pro i públic en general, cantaven en algunes de les cançons de la primera part, prou conegudes, mentre brandaven el cap com aprovant els textos, i escoltaven emmudits en la segona part, mentre seguien atentament la lletra de la cantata en el paper que havien trobat en cada seient. Crec que haguessin pogut fer seus els versos: “Jo vivia en l’ebrietat de l’alegria / el vilatge era una roda d’amistat.” Les paraules del pare jesuïta Federico Sopeña -que el proper dia 2 de desembre celebrarà els 60 anys de la seva arribada a l’Índia- van ressonar en una església farcida de bastides: "Els adivasis ens han ensenyat a aspirar sense ambició, a compartir la generositat, a viure en harmonia amb l'entorn”.
PD: El proper 28 de novembre, a la Biblioteca Pompeu Fabra, de Mataró, Primavera per la Pau presentarà el llibre i el CD que en aquest darrer any ha fet per a commemorar els vint-i-cinc anys que fa que canta per la pau.
