El penúltim concert dels Manel al Palau

Havia d’haver estat el darrer concert de la gira d’Els millors professors europeus, dels Manel, al Palau de la Música, però el d’ahir es va convertir en el penúltim. Les entrades es van exhaurir ràpidament i, molt sàviament, en faran un altre el proper 18 de gener.

 

Em costa explicar un concert dels Manel, perquè el millor és ser-hi. Veure el silenci que es crea quan en Guillem, a poc a poc, comença a desgranar quatre notes amb el seu ukelele, amb frases curtes, però també veure com tothom es converteix en un quan des de dalt se sent: “quan fem l’amor dos-cents dansaires otomans, giren contents al meu voltant, somriuen i piquen de mans” , i tot el Palau respon així, picant de mans a l’igual que el CD, amb una precisió inimaginable per qui no coneix la cançó.

I canta, canta, tot el Palau canta les lletres, creant una connexió brutal. La gent dels concerts dels Manel no només canta les lletres: xiula, fa els instruments, respon amb la seva millor entrega.

No sé si han tingut els millors professors europeus, però a casa nostra ha estat el grup que més i millor a sonat durant tot l’any 2009. No crec que els Manel s’arribessin a imaginar una consagració en el món musical en tan poc temps, però és que la seva particularitat, el seu folk català, la seva música ha estat la primera que ha unit pares i fills, com ningú s’hagués imaginat.

Un cor masculí de setze nois encorbatats van fer els cors d’acompanyament, i això va donar un toc diferent al concert, una cosa inesperada. Els qui ja els hem vist més d’un cop, ja sabem les presentacions de les cançons, la separació del públic per a fer l’acompanyament d’instrument d’una cançó, i la participació del públic en les corrandes no ens ve de nou. I n’hi va haver una d’esperada: “En Millet se n’ha endut coses / però això segueix sent bonic / ens ha costat Déu i ajuda / arribar fins aquí”, i una de molt aplaudida, fins i tot pel conseller Treserras, situat a la primera llotja de la platea: "Volem un referèndum / tenim dret a decidir / ens ha costat Déu i ajuda / arribar fins aquí"

Han deixat el llistó molt alt, ara cal fer noves lletres i no trigar gaire, perquè el seu públic ja les espera impacient.

A l’Arnau, en Guillem, en Martí i en Roger, gràcies!

El Club+Capgrossos+Manel

Acabem de fer un cine -Coco- al teatre Foment. Mira que va bé tenir un cinema al centre, però és que els seients són tan incòmodes! Tarda de platja i lectura. Setmana ben aprofitada: després de la feina, dos cinemes, una obra de teatre i els Manel, però ja tenim ganes d’anar a buscar les princeses demà, a Pardines. La casa és buida sense elles, i tot té un altre ritme, més relaxat.
Divendres a la tarda, abans de trobar-me amb la P., la meva parella lingüística, vaig comprovar que la gent s’estima l’Albert Om, el públic i el seus companys. Em va recordar el darrer dia de l’A. Bassas, amb un públic a la butxaca, emocionat. Mataró hi era ben representat: a la lletra de la cançó final, Qualsevol nit pot tornar El Club, hi sortia la Salicrú i en Grané; entre els col.laboradors, en Pep Plaza i en Joan Pera, i a la platea van xupar força càmera els pares de la Salicrú, en Ramon i la Carme Maltas.
Ha d’estar content l’Albert, perquè d’un equip professional força jove ha creat un bon grup d’amics -es notava-, i això no és fàcil. Jo només penso que pot estar orgullós de ser com és, perquè ha transmès escalfor humana, i això tampoc s’estila en un món competidor al màxim.
Després, a l’assaig públic dels Capgrossos hi vaig portar la P., i també el seu fill gran. No havien vist mai fer castells en directe, i els va agradar. Ens va permetre treballar paraules que són específiques i que, per tant, ella desconeixa: pilar, folre, fer l’aleta, enxaneta, acotxadors, quarts, terços, dosos, pinya... Ara li acabo d’enviar les fotografies que vam fer. M’ho va demanar.
Un cop tretes les faixes, al Cruïlla de Cultures hi faltava gent! Els Manel ens esperaven. Segon cop a Mataró, segon concert a la ciutat, i en un escenari descomunal. Tot el públic cantava, xiulava i ballava les cançons, enmig d’una gatzara autèntica, amb ADN de país. Vam poder parlar amb els pares d’en Martí que, com ells, estan ben parats de tota la moguda que porten arreu. Gent maca, molt maca.
La nota final, la col·laboració dels més atrevits a les Corrandes de la parella estables, dalt de l’escenari.
Especulaven que hi havia potser unes 3.000 persones, o sigui que Déu n’hi do. Entre ells, un Buenafuente discret, que s’apartà del públic abans no va acabar el concert, reia força amb les corrandes participatives. I això que a la tarda també era al Palau de la Música, dient adéu i abraçant al seu amic Albert Om.
Res. Que quan a vegades poses el fre i t’atures a pensar, ni tot va tan malament ni tothom és de la mateixa manera. I això sempre t’apuja la moral.