Sant Jordi 2009

El sol va acompanyar al llarg de tot el dia. Un dia net, clar i gent per a tot arreu, de dia i de nit.
Al matí, cap a la feina, i a la tarda a passejar. Llibres, roses i més roses. Les nenes ja en comencen a portar i les porten amb certa vergonya, perquè són símbols dels primers amors.
A la tarda, cita obligada davant l’Ajuntament, a donar suport als Capgrossos de Mataró, que homenatgen el patró i la ciutat.
El casc antic, ja en plena nit, s’omple d’espurnes, fum i foc amb la Fogonada. Que ràpid que es creen les tradicions quan són bones tradicions! Tothom l’esperava amb més ganes aquesta fogonada, perquè la pluja l’any passat va aigualir-nos la part final de la vetllada.
Els voltafocs al compàs de la música tradicional fan d’aquesta nit una nit ben màgica!

Pellofa XXXI

A Mataró, el Carnestoltes té nom propi, i aquest és en Pellofa i cada dimecres de cendra n’enterrem un. Enguany, ja és el que fa XXXI.
Si qui llegeix aquestes ratlles és persona que estima les tradicions populars, la festa i la gresca, proposeu-vos aturar un dimecres de cendra a Mataró. De veritat, val la pena.
Avui, a partir de les cinc de la tarda, tothom qui ha volgut ha pogut dir el seu últim adéu a n’en Pellofa XXXI. El teníem estirat dins de l’entrada de l’Ajuntament, amb tots de personatges que el voltaven: des d’un bisbe, un cardenal, capellans i monges, aquestes darreres obsequiant a la gent amb un gran pa en forma de penis, on s’hi podia llegir en una etiqueta que duia enganxada:

“Ja s’acaba el meu regnat,
Sé que tothom m’enyora.
Aquí teniu el llegat
i mengeu-vos la penyora.
Carnestoltes 2009”

A més, hi havia tot un estol de vídues que ploraven sens parar, guàrdies urbans, militars, angelets i nens d’orfenat, a més dels botargues que vigilaven perquè tot anés com cal. Ah, i un capellà ben plantat i el notari -aquest que no falti-, que si no hi hauria testament!

Amb el recordatori a una mà i l’espelma a l’altra, tots nosaltres hem desfilat darrera tota la comitiva cap a les vuit del vespre, enfilant els carrers cap a la plaça de la Muralla.
Allí, després dels pregons rituals, i amb una plaça plena de gom a gom, el notari ha llegit el testament d’en Pellofa, fent cantar a tothom la següent estrofa:

"Donem fe d'aquesta estrofa

són deixalles d'en Pellofa".

Aleshores, ha fet acte de presència la Vella Quaresma, que sempre apareix sota els mateixos compassos, una música rítmica que penetra a les entranyes i que sempre més identifiques amb la festa. Els vicis entren en escena i comença la lluita eterna entre en Pellofa (disbauxa i permissivitat) i la Vella Quaresma (abstinència i control).
Amb la lluita acabada, i tal com diu la tradició amb la Quaresma a tocar, hem anat tots cap a la plaça de la Peixateria a entronitzar-la. Bonica, és bonica la Vella Quaresma d’enguany, i té set cames que glateixen ja perquè arribi el diumenge i la canalla li canti la cançó:

“Serra la vella,
un plat d’escudella.
Serra la velló
un plat d’escudelló.
Que ja està?”

I si, a més, a casa hi ha relleu a l’hora de participar a muntar la festa, més que millor. No ho trobeu?